Paisatges de tardor! Quan jo mateix, estenent les mans surto de la tardor, per a entrar a l’hivern. Mitja mentida o veritat sencera.
Tardor diuen, quan comencen a decaure les forces, com cauen les fulles groguenques dels arbres. Quantes tardors hi ha a la vida?
La tardor de la joventut, la tardor de la vellesa, la tardor de l’amor. Vatua l’olla! Quantes tardors hem de viure al llarg de l’existència. I no perdonen! L’una i l’altra, successivament, van marcant la nostra vida. Prou!
No vull parlar ni de la natura, ni de cap altra cosa. Viure és veure passar tardors i primaveres, com ho fan els fulls del calendari.
Què hi ha més bonic que la tendresa del primer amor. Agafar-se de les mans com si només la seva calidesa ens omplís el pit.
El palpitar del cor, només un aparell del sistema circulatori, però que en aquell moment transmet tantes sensacions. La primera abraçada, el primer petó i, un sense fi de sentiments que travessen els nostre cor i, amaguen les idees de la realitat.
L’amor, una espècie de loteria, que hi ha molts en aquest món que en perden la butlleta. Benaventurats els altres!
Sentim la primavera vibrant, sentim l’estiu ple de passió, la joia de una tardor apaivagada i, administrem suaument l’hivern.
Què col ...! Aquest escrit és, ben bé, un retrat de la vida humana. El millor és aprofitar totes les coses bones, sense oblidar-nos-en de cap.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada