LA TEMPESTA DELS BRESCHIA II

 

MENJADOR CASA BRESCHIA 

Avui com cada dimecres, amb més raó encara, ja que ha vingut l’Esther, la meva filla. També l’Antoni, el meu marit, que ha deixat per un dia el seu despatx de Barcelona. Com deia, avui, reunió de família, mentre dinem al menjador principal. A casa Breschia aquest dia es comenten i es discuteixen tots els afers familiars. Més que un dinar, ben bé, sembla una reunió empresarial. Discutir, mentre es menja, malgrat els àpats siguin  abundosos i saborosos. Segons el cap de família, l’avi, és una tradició del seu pare sicilià que va emigrar al nostre país, Don Giovanni Breschia. El fundador de Manufactures Breschia. S’ha de respectar la tradició, pels segles dels segles. 

La Isabel, la minyona de fa molts anys, ha servit el primer plat. L’avi, Don Leopold, ja em portava una de cap, a la primera cullerada ha comentat:

¾    Què he sentit dir? Alguna persona de la família vol marxar a l’estranger? 

Tot seguit s’ha aixecat l’Esther. La meva filla, vint anys, moderna i, amb la mateixa sang calenta que correspon a una bona descendent de sicilians però, educada en un ambient actual. Sempre decidida a fer el seu desig, sense respectar, ni admetre, cap opinió dels altres. M’estranya, observo, que ha agafat un paper, d’una bossa que ha deixat a terra. 

¾    Soc jo, avi. Com que sé totes les vostres opinions m’he apuntat en aquest paper tot el que vull dir: 

·        Comença a llegir: Família, avi, “nona” i pares me’n vaig a Escòcia a acabar la carrera i treballar. No hi vaig sola, me’n vaig amb el Roger, el fill de la Isabel. El Roger, només tres d’anys més gran que jo, té plaça d’investigador en una Universitat de Glasgow. Tu mateix avi, em vas dir que quan anés a la universitat, a Barcelona, seria l’home de la teva confiança i que em salvaria de tots els perills de la capital. Per tant, un noi de principis i bona persona. Així va estar el primer mes, però el segon, en una situació difícil, jo soc massa expressiva, va respondre per mi i em va donar la mà. De la mà vaig passar a fer-li un petó i una abraçada, ara som parella. M’estranya, “nona”, que tu que sempre et queixes que no pots dormir i vas fent voltes per la casa, com un gendarme, no hagis escoltat les nostres expansions sexuals. Sí, sexuals, per favor, no amaguem el cap com els estruços, diguem la veritat. “Fornicare” com diria el nostre avantpassat del peu de la bota italiana. 

L’avi Leopold, ha deixat de mala manera la cullera dins la sopa. Ha esquitxat la taula. Tothom calla. S’ha posat vermell i, els ulls, sembla que li hagin de sortir de les òrbites. La “nona” Maria li pica copets a l’esquena per a que no s’ennuegui i ràpidament treu una caixa de píndoles d’una butxaca. La Isabel està parada a la  llinda de la porta, amb el segon plat. Rere seu, es veu la figura del Roger. L’avi fa un cop de puny damunt la taula, totes les ampolles i les copes tentinegen. L’Esther crida: 

¾    Avi! Ni cops de puny a la taula, ni res.- Observa al Roger i li diu: Passa Roger, agafa una cadira i seu a la taula, tu ja has estat presentat com de la família.  Ara continuaré llegint de les desgràcies d’aquesta meva família a la que estimo i detesto al mateix temps. Després, vosaltres mateixos. Mireu de viure, sense tantes mentides.

La situació és tensa, tothom ha callat i s’estan quiets com estaquirots. Només el respirar fort de l’avi i un somicar i mitges llàgrimes de la “nona”.

·        Avi, has de saber que Manufactures Breschia no existeixen. Aquella empresa que una vegada, fa molts anys, vas renovar amb permís del teu pare, no li vas deixar posar al dia, al teu fill. Les meravelloses màquines angleses i alemanyes, que vas importar han quedat obsoletes. Ara, són ferralla o peces de museu. No són comparables, ni en qualitat, ni en quantitat amb les actuals. Les naus, han sigut llogades a diferents tallers i magatzems. Per això, veus moviment i gent que es mou d’un costat a l’altre. El contramestre i dos treballadors de la fàbrica, ja jubilats, venen de tant en tant a engegar-les i tu sents algun que altre soroll. El seu, és un sentit de fidelitat o pertinença, ja que va ser el seu lloc de treball durant tota la seva vida laboral. 

El meu pare, el teu fill, té un despatx d’arquitectura, molt ben considerat a Barcelona i manté econòmicament l’estructura familiar.  Cosa que mai li has agraït o t’has negat a veure. Tu, sempre la gran família Breschia, deixant al marge les persones que la componen. Tal vegada, un concepte ancestral copiat d’aquella terra que va haver d’abandonar el meu besavi. 

Fa uns dies vaig parlar amb l’Àlex, el meu germà gran. Em va dir que viu feliç a  Boston. Que mai havia pensat, que viure lluny d’aquesta terra el pogués fer tan content. Sabeu? La Glòria, la seva dona, que mai pensa portar a conèixer aquesta família i terra, és negroide. Sí, una mestissa ben eixerida i, van camí del tercer fill. Tem la teva reacció al conèixer la teva nova descendència, avi. 

Tu, abans del teu matrimoni amb la “nona” mai haguessis menyspreat en el llit una dona, malgrat el seu color. Avi! Se’n parla molt de les aventures del senyor Leopold entre les velles comares del poble. Després de casat, deu n’hi do. Sempre de cacera al taller de les cosidores. Avi, se’n feia creus tothom, fins i tot, la “nona” que sempre calla. És el “mio marito”, deia si algun li volia explicar certes coses. Xerrameques, més que xerrameques, ha estat sempre la teva resposta. Eh, nona? 

Sabeu que em va recomanar el meu germà? Salva els pares, són immillorables persones, mes són atrapades en el parany de la tradició. Salven les aparences però, necessiten viure separats per obtenir una felicitat plena. Fes parlar el pare i fes-li entendre a la mare. Tal vegada, segurament ho sap. Callo, per que sospito que  algun membre de la meva pròpia família, a la qual estimo molt, no em parlarà en molts anys o mai, qui ho sap. Demà passat, el Roger i jo marxem a una nova vida en Escòcia. Només vull acabar dient: Avi, “nona” i pares us estimo molt, moltíssim.

Continuarà ... 

 Miquel Pujol Mur