VIATGE AL POBLE DEL SILENCI o LA MEVA ESTADA A ROMANYÀ DE LA SELVA

 

El camí ha estat llarg. La pujada des del mar, serpentejant pels revolts de la muntanya ha reduït les meves forces. Per fi, la visió de les primeres cases del petit poble, em demostren que a la fi el nostre desig s’ha complert. He arribat al meu destí, el lloc que desitjava conèixer. Esgotat m’he assegut en un banc al costat de la plaça. Plaça de vermelles roses, com la sang, que diuen que són el símbol de l’amor. Amor, sempre amor, pertot, amor. Que seria aquest món sense aquesta apreciada joia? L’amor dels humans, vers els humans. Tantes vegades parlat i tantes altres traït. El proïsme és com una moneda d’or, cobejada i presonera en l’armari del propi desig. 

A la dreta l’església de Sant Martí, vella, antiga més de mil anys d’història. Properes les cases del poble, grans i velles, no tan velles com l’església, són closes. Ningú camina pel poble. Ni en cap finestra es mouen les cortines, aquelles famoses cortinetes de tela blanca quasi transparent. 

El silenci és total, cap soroll humà el trenca. Només, els cants dels ocells són mostra de vida i també de solitud. De la petita font raja un regalim d’aigua que entreté la nostra mirada amb el seu degotar. Però, envoltada per la calma del moment, tampoc fa cap soroll, només regalima acaronant la pedra  de la pica. 

Hi ha una cosa que em crida l’atenció davant de les closes portes existeix un petit jardinet curull de flors de molts colors. Aquí tampoc no hi manca el vermell. Ni el blanc símbol de puresa. Ni el rosat, com a insígnia de l’amistat i, perquè n’hi falti cap, el groc, com a mostra de la passió que obnubila, de vegades, les nostres ments. Al mig de cada parterre, la figura d’un nan petit, grassonet i amb el nas trencat, que sembla un guardià malferit de les velles cases. 

Veig una placa revellida en una façana. Aquí ha viscut ... El vent i la pluja han mig esborrat el nom. 

Enmig de la plaça davant de la porta eclesial, una figura em crida l’atenció. Una dona, en negra pedra. No sé si el vent, un oratge que ve del mar carregat d’olors salins i que belluga suaument les fulles dels arbres o, tal vegada la meva imaginació, em fa creure que la dona em vol parlar. Potser, només ha estat la meva anterior proximitat al mar, el soroll de les seves onades i el trencadís – aigua, sorra, cel - el que ha pertorbat el meu pensament, d’home acostumat als colors de les muntanyes pirinenques. Mes com si fos un miratge no puc per menys de parlar-l’hi. M’hi dirigeixo com si fos un ser real, un ésser viu. Dubto, no sé el seu nom, vull enraonar i m’ennuego, abaixo la mirada i llegeixo, Mercè. Penso, Mercè, què? Però, m’adono de la seva serietat, malgrat, tot amable i divertida al veure el meu tràngol. Finalment, fent un esforç i li dic:

¾    Mercè...- No em respon.

¾    Senyora Mercè, si us plau- Repeteixo.

¾    Senyoreta. – Respon amb veu enèrgica i dolça al mateix temps. O això crec, donada l’ambigüitat del lloc.- De senyora, ja ho vaig ser, vaig tenir marit i fill. Però, les vicissituds de la vida es van emportar  els meus dos estimats companys de vida. Ja vídua, prefereixo que em diguin senyoreta.

¾    Bé, senyoreta  Mercè. Jo volia preguntar-li per què tots aquests nans grassonets i sense nas, davant les portes.

¾    Són els guardians de la felicitat. Els nans trencats són per un home que no sap perdre. Volia ser alcalde per crear un club de golf. Però la gent del poble no ho volia, massa aldarulls, volem tranquil·litat, pau com sempre. Va perdre les eleccions i una nit, borratxo amb els bastons del golf, no va saber fer cap més cosa per mostrar la seva ràbia que trencar tots els nassos del nans. Mentre ho feia reia i deia com si fos una lletania: Maleït poble us recordareu de mi.

¾    I què va passar, aleshores? - Vaig preguntar, encuriosit. 

No sé si ha canviat l’oratge  del vent o, si la llum del sol s’ha apaivagat al passar un núvol. Potser, ha estat que la meva raó ha tornat a la realitat. Les meves oïdes no ha obtingut cap més resposta. 

Capcot, he agafat la motxilla i els bastons. He repassat el cordat de les botes. Mirant el plànol, he seguit el meu camí avall fins arribar als dòlmens propers a Romanyà. 

Miquel Pujol Mur