EL MATRIMONI
Tot seguit l’Antoni i jo hem sortit a la terrassa. L’avi ha marxat al llit a pair si lo és possible tot el succeït, acompanyat per la “nona” Maria, la seva vigilant, comprensiva i soferta esposa. Els joves i la Isabel han anat a preparar l’equipatge.
He mirat l’Antoni i no he pogut
callar-me donant-li un punt d’arrancada:
¾ Ho sé, tens a Barcelona una companya i un fill, la Belinda i el Joan. La teva sòcia de sempre i, un noiet de vuit anys que té uns ulls negres iguals que els teus i el mateix somrís. Me’n vaig adonar una vegada que vaig baixar al despatx. Abans d’entrar us vaig sentir riure un xic enjogassats. La qual cosa fa molt temps, nosaltres vam deixar de banda. Vaig callar, per la família. Els Breschia, els gran Breschia, però ara? Tal vegada, segurament m’ho vaig deixar perdre jo mateixa.
¾ Tens raó. Han passat trenta anys i segurament no hem lluitat prou per sortir de l’opressió d’aquesta casa. La Belinda i jo, va ser un moment de bogeria en una festa però, no ens n’hem sabut deslligar. Soc feliç amb ella. Fora de la família Breschia. Ens separem amistosament? Sense cap guerra. No vull el que et correspon. Vull continuar essent el teu amic i pare dels nostres fills. Jo recordo una persona, un amic que t’estimava amb bogeria.
¾
Calla.
El que vull fer, ho vull decidir per mi mateixa. Ja ho sabràs quan arribi el
moment oportú. Accepto un divorci sense lluites pels diners.
El silenci és total. Tinc els llums apagats. Estic pensativa: Vindrà, no vindrà. Són els meus dubtes. Ja no soc aquella jove de divuit anys. Han passat trenta anys; desaprofitats trenta anys. No puc negar que amb l’Antoni no visqués feliçment i enamorada els primers anys. Però la fàbrica va anar a menys en poc temps. L’avi no va voler escoltar els seus consells, encaparrat en què era la millor i tenia la millor maquinària. Va quedar ancorat en el temps, quan ell manava.
L’Antoni, va aprofitar la carrera que havia estudiat d’amagat del seu pare i va muntar l’estudi d’arquitectura juntament amb la Belinda. Por de la Belinda, no en vaig tenir gens, era una bona noia i també força maca, però vaig pensar i, em vaig equivocar de ple, que és hi havia massa anys de diferència. Va resultar que no eren tants, i el vaig perdre.
Jo, em vaig encasellar en ser la millor mestressa de casa i vaig escoltar massa els consells antiquats de la “nona”. La casa i els fills són el tresor de les dones. Un gran error, si hagués marxat a Barcelona amb el meu home i els fills, segurament no hauria succeït això que finalment ha destruït el meu matrimoni. El conec a l’Antoni, és, o més ben dit ho era, de lleial. Però una vegada sol, la temptació va poder més que un matrimoni mig de convinença. Mes no ho puc negar, malgrat voler comprendre-ho tot, un sentiment de rancúnia em corrou per dins
M’he arreglat com fa temps que no ho feia. Llavis, celles, perfum i toc de crema per amagar les petites arrugues. Ara, asseguda al portal espero neguitosa. Davant meu uns copes i una ampolla de cava ben fresc. Bec assaborint-lo un petit glop. Em miro les mans, tremolen un xic. Si pogués - criaturades penso immediatament- agafaria una margarida i arrancaria el pètals un a un: si, no, si, no ...
Que dolents que són moltes vegades els pensaments. Em veig recollint-ho tot, rentant-me la cara i plorant, impotent de retenir els meus sentiments. Miro cap a la taula, les roselles s’han eixorivit. AEn aquest instant, la claror dels fars d’un cotxe il·lumina el camí. Frena, baixa, agafa una maleta i el meu angoixat cor esclata d’alegria.
El seu alegre:
¾ Hola Elisa!- Em demostra que una nova aurora il·lumina la meva i, la nostra vida.
Al matí després d’una nit apassionada una reflexió em volta pel cap. No estaré caient en el mateix encreuament de sempre? L’home i la casa. Sempre, aquella figura femenina familiar i conservadora. No ara no! No ho vull malgrat hagi de trencar aquesta nova relació amb el Carles. Prou de ser la segona figura d’un matrimoni i, l’obedient esposa. Tornar al que ha estat sempre la meva vida, no m’ha fet feliç. Vull estudiar, vull treballar fora de casa. Vull ser una dona pels meus propis mèrits, no un pur objecte d’ornamentació. N’he de parlar abans de continuar endavant amb aquesta nova relació.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada