Contemplo el ram de roselles posat damunt la taula. Estic a casa dels meus pares. Necessita unes reparacions, però és un refugi idoni després de la destructiva reunió familiar. Segurament, no l’havia d’haver telefonat tan aviat però, ha durat tants anys el meu desafortunat matrimoni que, ara, una vegada presa unànimement i de mutu acord la seva dissolució, no he pogut per menys que recordar-me del Carles. El meu primer xicot i el meu enamorat de tota la vida. Per pressió paterna, el vaig haver de deixar. Per casar-me amb el jove Antoni Breschia, jove descendent i hereu de don Leopoldo Breschia, propietari de Manufactures Breschia, una de les empreses del nou futur.
A distància, sé que ha seguit la seva vida. Va ensorrar-se rere el nostre trencament. Però, poc a poc, va eixorivir-se i va marxar del poble. Va estudiar a la capital i va muntar diversos negocis d’hostaleria. Va casar-se i vam haver dos fills del seu matrimoni. Després de la mort de la seva muller, va tornar a visitar el poble.
En diferents ocasions ens hem trobat i saludat amablement, però sense res més. Només hi havia un cert sentiment que expressaven els nostres ulls, però que callava la nostra boca. Un cert somriure, mig amarg era tota la nostra conversació.
Cada cop pujava més al poble. Els negocis els portaven el seus fills i, deia que llevat de comptades ocasions, no era necessària la seva presència. Em feia la impressió i també temia que, sabent com havia naufragat el meu casori, intentés aproximar-se’m. Mes jo, sempre he sigut una persona seriosa i conscient dels vots sagrats del matrimoni.
Avui, perdut el passat, només
manquen dues signatures a l’acord de divorci, l’he telefonat. La seva resposta
ha estat contundent
¾ Pujo ara mateix.
He donat una volta pel jardí, he agafat unes roselles de vermells pètals. Ha arribat amb el cotxe. Ens hem abraçat com si encara fóssim els joves de fa trenta anys i, entrant a la casa hem començat a recrear el nostre passat. He abandonat les flors a la taula del menjador. En sap bastant, de com han anat les coses a la casa Breschia.
Una cosa ha portat a l’altra. Fa temps que és vidu i fa tamb´molt temps que el meu matrimoni tabaleja, complint més per obligació que per amor. Els records i el present s’han barrejat i sense adonar-nos’en hem acabat donant resposta amorosa als nostres sentiments. Un petó rere l’altre, una carícia vers una altra. No he estat gens poruga a mostrar el meu desig carnal. Feia anys, tal vegada massa, que no gaudia com avui. Què ha estat? Trencar amb tot i cercar un nou món més feliç. Malgrat el perill de l’inici d’una relació nova i incerta.
Ha marxat prometent-me el seu retorn
immediat. Ha dit:
¾ Agafo l’imprescindible i pujo ara mateix. Ara que té recuperat no vull deixar-te mai.
Veig marxar amb certa recança els llums posteriorsº del cotxe. Una escalfor d’esperança anima el meu cor. Temo, perquè ara tinc por, que no torni. Agafo les silvestre flors que han perdut par de la seva lluïssor i les poso en un petit gerro. Espero, que com la meva vida tornin a lluir.
Pocs dies abans ...
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada