Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 5 d’octubre del 2017

L’EDITORIAL

En llevar-me després d’una nit de malson he trobat un missatge al telèfon. Res més escarit, una adreça i prou. Com sóc molt malpensat i més, després de la nit d’insomni, immediatament el meu cap s’ha omplert de cabòries. Una denúncia, de qui. Una multa, perquè si no tinc cotxe.  

Finalment abandonant els meus mals pensaments he anat al lloc de l’adreça. Un imponent edifici de moltes finestres glaçades com ulls que no miren enlloc. Un cartell gros omple la façana i en lletres grosses anuncia: EDITORIAL DELS SOMNIS FUMATS.   

Baixa una noia, bastant jove, amb un gros volum de fulls, s’asseu al mateix pedrís de l’escala i trenca a plorar. Mentre busca un mocador per eixugar-se les llàgrimes ha sorgit primer de la butxaca, com qui no vol, una cartolina vermella. I, sense paraules, ho he entès tot. El seu escrit, li han comunicat fredament, no val res. 

Un home més gran baixa també amb un gros paquet de papers sota el braç. A la mà llueix una cartolina vermella. En arribar al final dels graons llença el patracol a un contenidor encès que alimenta les seves flames d’il·lusions perdudes. 

Que efímers són els miratges humans quan s’enfronten a la trista realitat. 
 
Miquel Pujol Mur.
Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)