PENSAR

El Joan ha localitzat, seguint les instruccions rebudes anteriorment, el llibre a la biblioteca de la Universitat. Per tant, de pensar, no ho ha fet gaire. Segons té entès, les ordres s’han de complir al peu de la lletra sense pensar gens. Així ho manen el cànons de l’autoritat. Més val no tensar la corda, perquè finalment es trenca i copeja sempre al de sota, com si fos un fuet. Per fi estirant-se, ja que està situat molt amunt en el prestatge, agafa el llibre sis. Ja amb ell a les mans, el fulleja fins a trobar la pàgina sis. Aleshores, mira a dreta i esquerra, no sigui que algú el vigili i el confongui amb un espia. Això li produeix una forta esgarrifança, li sembla, ben bé, que està filmant una pel·lícula d’aventures o d’espionatge.

Amb el dit baixa per les ratlles escrites cercant la número sis. Torna a observar la gent que llegeix, això li provoca un sentiment d’enorme penar, una angúnia que el corroeix per dins. I si algú tragués un revòlver? Sí un revòlver d’aquells grossos i lluents, tal vegada de calibre 45 i disparés un tret?  Només de pensar-ho li agafa un fort tremolor i sacseja el llibre com si fos una fulla portada pel vent. Tranquil·litzant-se compta: una, dues, tres, quatre, cinc i sis. Per fi, ha trobat la paraula clau. Un al·leluia d’alegria, però emmudit, surt de la seva gargamella. 

La paraula és pensar. Sí pensar, no pescar, ni penar, ni tampoc pecar i menys encara pencar. Fa un: Uf! I seguidament s’eixuga el front amb la màniga de la camisa. S’asseu en una cadira, posa el llibre damunt la taula i repassa les paraules dient-se: ara has de pensar. A veure, pispar, nooo! Aquesta darrera no reuneix les condicions. Mentre amb el llapis fa gargots en un paper blanc.

 

Pensar o no pensar 

Vaja, ara a imitar Hamlet d’en Shakespeare. I pencar on el poso. Llavors pensa: reflexiona Joan, que et perds. Pensar i pencar, quasi igual a pescar. Els circuits cerebrals, embolicats en el pensar  i en el pencar, poc a poc, s’anaven estrenyent cada cop més. Fins que finalment, els ulls també es van tancar. Quin pesar! En caure adormit, picà de cap a la taula.

¾     Prou!- exclama adolorit, i fa un bon cop amb la mà plana damunt la fusta de la taula. El soroll que fa provoca que tots els lectors aixequin els caps i xiuxiuegin la seva desaprovació. 

La bibliotecària ha deixat el llibre que arxivava i alçant-se de la cadira se l’hi ha apropat posant-se un dit als llavis. Ha repetit en veu baixa la paraula silenci afegint un moviment del dit assenyalant la sortida. El Joan tanca el llibre i es diu a ell mateix. 

Quina manera de perdre el temps, me’n vaig a pescar. Així deixaré de pencar en el pensar fins un altre dia. 

Miquel Pujol Mur