La mare sempre em diu que sí, que sóc
el més eixerit de tots els nois de ll’institut. Però la causa és l’alimentació
que ella cuida fins els més ínfims detalls. Que si massa sucre! Que aquestes
coses porten grasses insaturades Que si la llet, se n’ha de beure, sí, mes en
certa mida, mai sobrepassar-se! Des de
petit m’ha apuntat al gimnàs, tenint contínues xerrades amb els monitors: no me’l
feu córrer gaire que es farà malbé els genolls i quan un es fa gran aleshores,
ui! No el feu saltar massa, perquè la esquena es sotragueja i aleshores venen les hèrnies
discals i la lumbàlgia. Quantes paraules parlades i parlades amb cada monitor.
Total, com podia ser jo: si era de
bona raça. Si era el més controlat en el menjar. Si a més era el més observat i
analitzat de tots el meus companys, com podia créixer jo! Simplement una
barreja d’Adonis, Hèrcules i Ulisses.
Alt, prim i un veritable atleta. Un
xicot que corria per córrer, sense cap interès en guanyar. Que menjava amb un
control absolut d’energies, sucres, farines i greixos. A més la meva mare m’ho
explica sempre. Pensa fill, que intentar arribar el primer, de vegades és un
esforç molt fort i el cos no ho perdona. Un, ha de cuidar-se al màxim.
Del estudis, també el mateix. Jo no
puc dir que no tinc dots per estudiar. Tinc bona memòria, tinc bona retentiva i
no em costa gens aprendre’m la lliçó. Però la mare, si veu que estic massa
estona llegint o fent els deures, de seguida crida la minyona, perquè em porti
un got de llet i les píndoles de les vitamines.
Amb les noies, vaig bé. Tinc moltes
amigues, i més d’una em diu que m’estima molt. Sóc baronívol, amb bona presència i no tinc enveja de cap
d’aquests models que surten pel televisor. A més sóc xerraire, gens modest i explico
acudits per fer riure les mosses.
Darrerament he escoltat alguna
conversació entre noies que deien: és una mica “pongo”. M’ha sorprès perquè
aquesta parauleta no l’havia escoltat mai. Però parlant de mi, deu ser una cosa
bona. Segurament el punt màxim de la perfecció feta home.
Avui dia de Reis sé que els meus
pares em preparen una sorpresa. Ja ho sé, un cotxe i com que som de casa bona,
serà un bon cotxe. Per arribar a la Universitat i deixar esmaperdut a tothom.
Ja m’ho imagino: arribar a l’aparcament, un bon cop de frens, allò que surti
polseguera per tot arreu, aleshores un bona accelerada per fer rugir el motor com
un lleó i que tothom se n’assabentí. Un cop de volant, el cotxe farà mitja
relliscada de rodes i entrarà al forat entre els altres cotxes, cop de fre,
xisclar de pneumàtics i baixaré donant voltes a les claus entre els dits. Quin
espectacle!! Gaudeixo només de pensar-hi.
Els pares m’esperen a la porta de
casa, la mare em tapa els ulls amb les mans i sortim al jardí. Estic neguitós.
Per fi la mare treu les mans dels meus ulls.
Què és això? Un “Ibiza” dues portes,
nou això sí. Però a més, dièsel. Però aquest cotxe on el “PONGO”. Mireu quina
essa de Seat més trista davant el morro; jo que volia una airosa efa de Ferrari.
Miquel Pujol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada