EL VIATGE DEL CAVALLER

 

Segurament en més d’un relat he fet referència als nostres recorreguts. Per tant, us narraré si pot ser breument, una història. Dir breument, en el meu cas, és una altra història. 

Hi havia fa molts anys, en temps immemorables, un cavaller muntat en un formós cavall que travessava la Capadòcia. De cavaller o gentilhome muntat en un rossí, fins ara, només hi he trobat al Quixot. Aquest brau home era un noble guerrer i a més tenia un bon cor. Travessava les dunes del deserts d’aquest continent que ara en diem Asia.

Ajudava a la pobra gent. També, per què no, lluitava ajudant els senyors feudals, que n’hi ha i n’hi ha hagut sempre. Doncs, ens diu la llegenda que  un bon dia va arribar al castell d’un d’aquests senyors, que estava amoïnat per un drac que li feia la guitza. La veritat és que no li deixava escanyar més als pobres agricultors i ramaders. Clar, si passava el drac  i es menjava les collites o els ramats, què podia exigir per la seva bossa.

L’oferta del senyor era prou temptadora: Si matava el drac, aleshores el desposaria amb la meva filla i, quan arribés el moment ho heretaria tot. El valent cavaller va atacar el monstre. Pobre drac, feia tants segles que vivia que totes les malalties campaven pels seus ossos. Les arítmies, l’artrosi, la pressió alta i no us oblideu de la baixa, les palpitacions ni moltes ni poques. Tot un galimaties que no li solucionava cap metge de la Seguretat Social. Les ales tampoc. Ja no bategaven com ho havien de fer. Cada dos per tres es fotia de morros. Tantes males caigudes portava en el tren d’aterratge que tampoc li funcionava gens bé: els dits, els peus, els genolls, els malucs. Tot ell estava fet un desori.

Va veure el cavaller i va dir-se a sí mateix: Per fi l’eutanàsia a domicili i pregant al senyor del cel, (era molt creient) va trobar la pau. La seva única exigència va ser que volia descansar a prop de la porta de l’infern, perquè en la seva caldera hi havia moltes fugues. El gran guerrer, una vegada complerta la seva missió. va tornar a palau. Van començar els preparatius del casament. Però, poc temps va durar la seva vida cortesana. Es va adonar que  la futura esposa tenia molt poca corretja (m’enteneu) i una experiència de llits (m’enteneu) que ell mai s’havia imaginat.

Aviat, certs senyors, li van presentar negocis d’estranya finalitat. Ell, era honrat i tot allò del tant per cent de comissió, ho ignorava. Els fons perduts però recuperats en altres comptes, tampoc ho entenia. Pobre home, totes les il·lusions a fer punyetes. A més, el senyor encara era jove. La filla, la reina de les camàndules i altres coses pitjors. Totes  les seves il·lusions d’una donzella pura i verge va anar-se’n a orris. Total, un esdevenidor a molt llarg termini i a més, esfereïdor. Més banyes que les del pobre drac.

Què fa fer el cavaller? Doncs, el que havia de fer, fotre el camp i viatjar cercant noves aventures i gent honrada, a un altre país .

Per cert, el bon home, segons crec, no era pas casat. Ni ho va estar mai. No devia trobar res. Això de les princeses està molt devaluat.

És que el món sencer està prou fotut, ara i, també, quan ell hi vivia. 

Miquel Pujol Mur