Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimarts, 6 de novembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY V.

LA DONA DEL PUB

A l’Alia li ha fet patxoca l’home que s’ha assegut al seu costat. Dintre el pub ha mantingut la serenitat i ha intentat amagar el seu interès. Potser s’ha delatat quan en acomiadar-se del cambrer involuntàriament ha alçat massa la veu en dir:
            - Fins demà, Henry.
 
Déu haver estat una picardia purament femenina, però inconscient, donant-li una cita per tornar-lo a veure, jugant al sí, però no, tan clàssic de les dones. 

Quan ha sortit del pub s’ha sentit mig avergonyida i sense saber el per què, com si fos una col·legiala, no una dona de més de trenta anys. Ha marxat corrent com per refugiar-se a l’habitació de la residència, propera al local. 

L’Alia viu actualment en una residència per dones soles. Des què va trencar amb l’Alan, fa aproximadament un parell d’anys, ha preferit viure en un lloc on es troba rodejada d’altres dones. “ Allunyant-me del perill és més fàcil no caure-hi” 

S’ha dutxat, posat un pijama, ha pres una petita mossegada i ara està tombada sobre el llit veient el televisor. 

No fan res que l’atregui en la programació dels diferents canals de televisió. El seu pensament vagareja, tornant una i altra vegada a l’home que ha vist al bar. 

Malgrat estar amb els ulls mig tancats sentint la música, s’hi ha fixat molt bé. És bastant alt i camina amb aplom, sense fer soroll. Ha mogut la cadira de la taula tenint cura de no arrossegar-la per no trencar el instant sublim de la música. 

No sap el seu nom, però coneix el so profund de la seva veu quan ha parlat amb el cambrer, l’ha impressionat íntimament. 

Li ha vist la mà negra, quan tenia la gerra agafada, amb els dits llargs i forts. Mans arreglades durant anys, malgrat es nota que darrerament treballen fent força, mans d’un intel·lectual, però que realitzen feines de bastaix. Són unes mans grans de palmells descolorits amb transparències rosades. Mans capaces d’agafar amb força, d’acariciar i de prémer. Mans a propòsit per fer sentir a la seva pell i a la seva carn. 

L’Alia està mig adormida, però el seu intel·lecte continua trasbalsat. L’aroma de l’home, amb una punta suau de suor, de colònia i l’olor forta de la cervesa es barreja i es confon en els seus pensaments. 

I els ulls foscos que l’han mirat fixament com si volguessin penetrar els seus ulls blaus, per entendre-la i introduir-se en les seves emocions. 

Pobre Alia, quantes coses pensava mentre dormia i somniava, un batibull d’estímuls i sensacions. Com si fos la punta del tall d’una navalla que rasques quan passava obrint una lleu ferida a la seva pell. 

En un altre apartament, l’home, el Harry, també mig adormit, somnia en la figura femenina que aquest capvespre l’ha inquietat. Se la imagina volàtil i evanescent,  però al mateix temps propera. Com una part del seu passat i com la propera estació del seu futur. 

Miquel Pujol Mur                                                    
Berga, 4/02/ 2008

 

dilluns, 5 de novembre del 2012

UN DIA I UN ALTRE DIA.

TREBALL TALLER ESCRIPTURA


El soroll somort d’una cadira s’endinsa dins la petita cuina. La dona ix tota amoïnada i el troba enredat amb les arrels de fusta. Tota atrafegada li dóna una mà que s’enllaça amb una altra mà caiguda. Un cos ajuda l’altre cos i una vegada els dos alçats uns llavis cerquen els altres llavis. I tots dos es clouen amb una fàcil abraçada i una carícia com un record dels anys de jovenesa.
 

Miquel Pujol Mur

EL POT DE VIDRE.

TREBALL DEL TALLER D’ESCRIPTURA.
El pot de vidre és damunt la taula del menjador. Me’l miro i l’obro per olorar el seu contingut. L’olor em fa pensar en certa cosa però sense saber ben bé què. 

Me l’acosto més al nas quasi ficant-lo dins el pot però les dubtes encara se’m fan més grans. No aconsegueixo identificar quina cosa podia haver estat dins el petit pot de vidre.   

Com sóc molt curiós i ja a l’haver obert la tapa he fet una cosa inadequada em decideixo i introdueixo el dic, primer sec, la qual gestió en deixà tan mal informat com abans. Després ja tafaner/tafaner em mullo el dit del mig (escric dit del mig perquè això de dir-li dit del cor no em sembla apropiat) i ressegueixo el fons de vidre. Oloro el dit i finalment el llepo i res de res no endevino que deu haver estat dins el pot. 

Desesperat ja què em considerava un bon endevinador, tastador o tasta olletes, a més de totes les paraules adients i amb el mateix significat, finalment llepo amb la llengua l’interior. I res un cert sabor salat, a més d'una certa olor però no puc saber quina cosa havia dins. 

Poca estona després la punta de la llengua em comença a picar. Sense pensar-m’ho prenc un got d’aigua, l’omplo, me la bec i immediatament una fortor i amargor m’omple la boca. 

Sento passar la nena xica de casa que somica i crida a sa mare tot dient:
¾    Mama, mama que has fet del pot on guardava la granoteta vermella que vaig trobar al bosc. 

Miro el potet de vidre, els ulls entabanats, i amb una barreja de por i ràbia. Podia ser que l’amfibi fos verinós. 

La cara se’m transfigura, respiro malament i se m’asseca la boca. M’assec a la butaca i sento la resposta de la mare que m’esglaia.
¾    Era morta i feia suquet. Per això l’he tirat al wàter. 

La nena plora i jo quasi tinc un instant de desmai amb unes basques immenses. Al cap d’una estona revifo i agafant el petit envàs de vidre l’hi porto a la nena xica. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 30/10/2012.

 

diumenge, 4 de novembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY IV.

MÚSICA DELS 60
Fa un dia bromós sobre Londres. Al migdia semblava que volia aclarir-se i un tímid sol il·luminava les façanes i les teulades de les cases. Però una breu estona després, els núvols han tornat a enterbolir el cel i, ara amb la caiguda del capvespre el baf de la boira sembla rodejar els fanals i difuminar la llum. 

El Harry camina àgilment vers el seu domicili. Els múltiples treballs li permeten un cert benestar i, fins i tot, ha aconseguit estalviar unes poques lliures per a reserva, per si tingues algun daltabaix, posar-se malalt per exemple. És conscient  que aquesta no és la forma de crear-se un demà adient i continua buscant una feina fixa més d’acord amb els seus estudis. Sap, que com que no té la carrera validada a Anglaterra, no podrà exercir la docència, per tant, la feina haurà de ser de menys nivell. 

Acaba de sortir de l’oficina del Brown. No és el lloc de la primera entrevista, allò només és un plató per rodar pel·lícules. Està escrivint un altre argument, segons les idees del director, ambientat en un castell escocès, una espècie de MacBeth, però amb les bruixes més sensuals i menys vestides. Bé, això de vestides, segons la imaginació de cadascú. 

L’ambient de treball en l’oficina és còmode, tret de la presència de la sòmines de la Suzy que, amb la minifaldilla i el seu escot generós, posa nerviosos a tots els que l’envolten. Tothom xiuxiueja: “No tindrà mai fred aquesta noia”. Però com que és la companya del Brown, ningú s’atreveix a fer-li cap retret. El Harry, malgrat cobra bé i puntualment, no es troba a gust amb aquestes persones i els seus desficis, li agradaria més trobar una feina completament diferent.

Camina per una vorera del Soho, tot decidit, per arribar a l’apartament i poder descansar, quan escolta els  sons cadenciosos de la música del Carib. Presta atenció per endevinar, entre la música dels diferents establiments, el soroll de la gent que deambula i el torrent de vehicles que circula pel carrer, d’on surt la música. Aleshores s’adona d’un petit pub amb uns llums de neó verds des d’allí surt la música de Bob Marley.

Es mira les butxaques, regirant-les per comptar els diners que porta, i veient que en té suficients decideix entrar-hi.

Empeny la porta i baixa els dos graons de l’entrada. És un pub de poca cabuda, tot just per la reunió d’uns quants amics. Hi ha les clàssiques dianes de jugar a dards i una juke box carregada de discs. El Harry s’acosta al tocadiscs fa una ullada als títols, posa unes monedes i elegeix, per quan s’acabin els discs triats amb anterioritat, tots de Bob Marley, una balada del noi de Memphis.

L’Elvis Prestley, el blanc que cantava amb veu de negre. Música dels anys seixanta que va arribar anys més tard a la seva terra i que formava part dels records de la seva joventut.

Demana al cambrer pèl-roig i pigat una bock fosca i calenta, i s’asseu en un tamboret a la barra per gaudir de la música. Els sons melòdics i sensuals  de la música negra tant sigui d’un cantó com l’altre  de l’Atlàntic. Cançons de l’Àfrica portada a les terres d’esclavitud.

Amb la gerra a la mà, segueix el ritme, mentre els seus ulls recorren el local. Hi ha poca gent, uns quants treballadors que aprofiten el temps d’esbarjo, abans de recollir-se a casa, per jugar als dards. Algunes dones, segurament les parelles dels jugadors, i asseguda en una tauleta a prop de la tocadiscs, una dona de color que pren un refresc mentre escolta atentament la música.

Nota que la noia també s’ha adonat de la seva presència, s’acosta i com que les taules estan ocupades pels altres clients, amb un gest li demana permís i s’asseu en la cadira que hi ha lliure a la taula.

Ella, malgrat l’ha vist, està atenta a la música o sembla estar-hi. El Harry beu pausadament i assaboreix el gust agredolç i amb lleuger gust a llúpol de la beguda. De reüll guaita la dona que amb els ulls clucs segueix somniadorament el ritme afro, mentre beu lentament el refresc.

És una dona de la seva edat, però tant el color, més clar i daurat, com la fisonomia demostren clarament que pertany a una ètnia diferent. En la seva terra no hi ha cap tribu amb aquesta tonalitat de pell. Els cabells crespats demostren clarament la seva procedència africana. Manté el got dret sobre la taula i la agafa amb uns dits llargs sense cap joia o anell. Va vestida amb pantalons i porta un jersei ample que li cobreix el tors. La seva presència és agradable i bonica. El seu posat asseguda en la cadira amb els ulls tancats, li recorda vagament a l’Arame, la seva promesa, la qual fa tants anys va perdre.

Tanca els ulls, portat tant per la música com per la complaença de la companyia desconeguda. És com tancar un vincle personal, de proximitat sense paraules, una reacció física de benestar.

Arriba al seu olfacte l’olor forta de la pell de color, diferent en els seus efluvis a la pell blanca de les dones del país. I l’aroma dels cabells crespats, de rínxols amb un perfum eteri i amb una flaire de flors dels boscos africans.

Comença aleshores a sonar el disc triat pel Harry i un breu somriure entreobre els llavis de la dona que mostra la blancor de les dents.

Quan s’acaben els sons del darrer disc la muller s’aixeca i mou lleument la cadira, se’l mira mostrant-li uns meravellosos ulls blaus que delaten la seva procedència i el saluda afablement.
¾    Good evening - i marxa cap a la barra. 

En la barra, paga la consumició al cambrer i s’acomiada amb un:
¾    Fins demà, Henry- dirigint-se al pèl roig, malgrat que segurament amb un to de veu massa alt. Com si fos una invitació indirecta.
¾    Fins demà, Alia- la saluda el cambrer.

El Harry surt poc després al carrer. No la veu i es queda pensant. ”Has trigat massa. M’agrada. Ve habitualment al pub. Demà tornaré. M’atreviré a dir-li, no ho sé. Voldrà escoltar-me. No ho sé. Fa tant temps que m’he acostumat a viure sol. Serà lliure"?

No ho pot negar, la dona de raça núbia  l’ha impressionat com cap dona en els darrers temps. Ni tan sols la poca roba de la Suzy l’ha pertorbat d’aquella forma.
¾    Fins demà- murmura acomiadant-se de la porta del local amb els seus neons verds.   

Alegrament torna a dirigir-se a l’apartament. Una nova il·lusió el fa vibrar. El somriure, els ulls, la presència de la dona. Potser la seva vida pot emprendre encara un nou camí ple de sentiments i esperances. El Harry torna a reviure...  

Miquel Pujol Mur.
Berga, 30/01/2008.

dissabte, 3 de novembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY III


LA FEINA

El Harry està content. Els darrers temps han estat un xic propicis a la seva vida. Sembla com si després de l’ensopegada amb el pidolaire, els déus li hagin propiciat un canvi de sort.  

A més a més del supermercat i el setmanari, també col·labora en una revista que li paguen per petites cròniques de caràcter social. Amb aquestes feines i altres d’eventuals, que aprofita quan té temps, la seva curta economia comença a ser favorable. Lluny queda el breu període de temps en què dormia al ras. 

Camina de pressa, acaba d’entregar un nou article al setmanari. L’Andrew, un pirata, el personatge que manega el setmanari, però paga puntualment i li dóna feina sovint, l’acaba de recomanar. Segons diu, a un amic productor de cinema perquè faci uns arguments. No sap si serà capaç de desenvolupar dita feina, però ho provarà. Ara mateix l’editor li acaba de fer a mans l’adreça per tenir una entrevista. L’únic estrany és que no li ha dit quin tipus de pel·lícules són: infantils, d’aventures, romàntiques... Bé, ja li diran en la visita. 

Ha baixat de l’autobús en la parada indicada en les instruccions i avança, amb pas lleuger, mirant el plànol que li ha lliurat l’Andrew. Ara ha de continuar a peu. És una zona a prop de l’estuari del riu Tàmesi. Li estranya perquè és una àrea degradada, on pràcticament no hi queda més que llocs de desballestament de vehicles. El sorprèn que en uns afores així es facin pel·lícules. Mentre camina  pensa: “Renoi, i a més, a la tarda?” 

Passa pel lloc on es desfan vehicles, veu a terra una femella de roda, i rumia: “Per què li diran femella a un tros de ferro, quanta imaginació que té la gent” 

Ensopega amb una clau anglesa que està malmesa ja que ha perdut el passador del vis sens fi que ajusta l’obertura de la boca. 

Més lluny, una roda, draps i un vell cric abandonats a la humitat que prové del riu i que els ha rovellat fins deixar-los inservibles. L’smog, la coneguda boira londinenca que podreix, fins i tot, el ferro i l’acer. 

A vegades gira el cap i mira enrere per por a què el segueixin. Per aquests paranys sap que hi ha grups neonazis que apallissen la gent, preferentment  les persones de color. 

A la fi ha arribat a l’adreça. És un vell magatzem del moll. A l’aparcament veu diferents cotxes de gamma alta. Això fa que es digui a si mateix: “Sembla, malgrat tot, es guanyen bé la vida la gent que hi treballa”. 

Truca al timbre i espera una estona, quan està a punt de tornar a trucar, s’obre la porta i apareix una noia rossa amb una minifaldilla espectacular que l’interroga amb veu fleuma.
¾    Què vol, senyor?- la veu és fleuma, però, el rintintin en pronunciar el senyor encara el molesta més.
¾    El senyor Brown, si us plau. M’ha citat aquesta tarda.
¾    A la tarda? Que estrany! Els actors prefereixen venir al matí. Estan més en forma- continua amb el mateix to  melindrós.
¾    No, és que m’han dit que és per guionista.
¾    Ah! Bé, passi i asseguí- s’aparta i el fa passar a una petita habitació on hi ha una taula amb una cadira, un sofà i dues cadires més. Tant l’habitació com les cadires són de colors llampants i cridaners.    

La secretària, almenys així ho suposa el Harry, s’asseu darrere de la taula i comença a fer-se la manicura. El Harry es troba incòmode perquè si la faldilla és curta no és perquè s’hagi aprofitat la tela per tapar l’escot i el que sobresurt l’enerva i el confon.
 
Fa quasi una hora que espera. A la fi s’ha posat nerviós, a més s’està fent tard i ha de creuar tot aquell camp obert a les fosques per agafar a l’autobús. 
 
La noia ara s’està fent les celles i maquillant-se els ulls. El Harry pensa: “Caram quina manera tan fàcil de guanyar-se la vida que té aquesta“. Però, quan no pot aguantar-se més aixeca la veu demanant-li.
¾    El senyor Brown, encara trigarà molt?
¾    Està rodant. A vegades s’han de repetir les escenes diverses vegades. Molts cops hi ha inconvenients per manca de concentració.      

Impacient està dubtant si tornar un altre dia, quan veu girà la maneta de la porta que dona al magatzem. La persona que l’obre es queda a mig obrir, mentre continua donant instruccions a altres persones que hi ha a dintre.

Per la porta a mig obrir el magatzem es veu fosc, però amb la llum d’uns focus al fons. “Deuen esta rodant com a dit la senyoreta”, es consola el Harry.
¾    Més, més, que cridin més – recomana Brown des de la porta, suposant que ho sigui.- Més ràpid, també. 

A les oïdes del Harry arriben una successió de gemecs i sospirs com si fessin mal a algú. I una veu de dona mig tallada que crida: “Més, més, més, ai, ai, ai, sí, sí, sí, etc.”

Per fi ha endevinat quin tipus de pel·lícules són i es pregunta: “Per això es necessita argument”.
¾    El Harry? – l’interroga donant-li la mà, l’home que ha entrat amb la camisa mal cordada- Sóc en Brown- i s’asseu de cairell al seu costat en el sofà.
¾    Sí, sóc el Harry. M’ha donat la seva adreça l’Andrew.
¾    Bon tio aquest.  Vam ser companys de col·legi. Em va parlar de tu. Em va dir que escrivies força bé.
¾    Home, en defenso.
¾    Mira no es tracta de cap argument  existencial. Jo et dic més o menys el tema i els escenaris, i tu em fas una espècie de sinopsis per seguir una mica la trama. Per no embolicar-nos fent escena darrere escena, sinó els actors sovint fallen. Vull donar més qualitat a les meves obres.
¾    Crec que podré fer-ho. Però aquí?
¾    No, ja et donaré una adreça, menys pertorbadora i més tranquil·la. Per poder parlar i posar els guions en marxa.
¾    Millor, menys pertorbadora...
¾    Ara que si vols, els de la teva raça no actueu malament.
¾    No! No! Actuar no és el meu propòsit...- exclama sentint sota la pell negra de la cara la pujada de la sang i la vergonya.
¾    Ei, que paguem bé.
¾    No, no, de veritat. Sóc un mal intèrpret en aquesta matèria.
¾    No m’ho crec! Més cadascú ha de fer el que cregui millor. No insisteixo. 

Torna a ser al seu apartament. No s’han portat malament, fins i tot, com era tard  Brown i la secretaria l’han acompanyat, amb el cotxe, a l’estació del Metro més propera. Han quedat citats per veure’s i començar a escriure un argument segons les idees del director. 

Davant seu té la màquina amiga, la tanca i la guarda. Està confós, neguitós i si ara escrigués no sap que posaria. Guions, gemecs, sospirs, quin trasbals!!!

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 23/01/2008.

divendres, 2 de novembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY II.

EL PIDOLAIRE

En Harry empeny amb el carretó la porta de darrere del supermercat que dona al pati. Transporta les restes de les caixes i dels embalatges de les mercaderies que ha posat en els prestatges de la botiga. 

Mentre arrossega l’estri va pensant: “Ara ho recullo, ho acabo d’endreçar i a plegar, que ja és hora”

De cop, sent una veu rogallosa que el crida i li diu:
¾    Tu negrot! No cal que ho guardis enlloc això, que ho haig de repassar, deixa-ho aquí terra. Maleïts negres que esteu per tot arreu.

Estranyat per les paraules i pel to en què han sigut expressades, en Harry escodrinya amb la mirada els racons del pati fins trobar estirat a terra l’individu que l’ha ferit amb les seves frases.
¾    Escolta, que jo no m’he posat en res amb tu- es queixa.
¾    Només faltaria, negre, o prefereixes que et digui afro o de color. De totes maneres ets un negre.

Harry observa la despulla humana que l’està cridant. És un home blanc, suposant que sota la brutícia no amagui cap sorpresa, aproximadament d’una cinquantena d’anys, i porta encasquetat un barret tan esfilagarsat i brut com la deformada roba que vesteix.
 
Està assegut a terra i té a la mà una sabata dins de la qual està entaforant un seguit de cartrons i papers per tapar els forats de la sola. Els dits del peu sobresurten del mitjó foradat, amb unes ungles llargues i corbades, totes brutes, tant per la manca de netedat, com per la sutja de    aigua i la pols. Acaba d’entaforar el papers, sense fer cas de la mirada del Harry, es posa la sabata i amb una espècie de benes llardoses, fetes amb bosses de plàstic, es recobreix la sabata, el  mitjó i part del pantaló.
¾    És pel fred. Collons! Tan costa deixar-ho al meu costat – l’escridassa el freturós personatge.    

Harry intenta esbrinar com ha pogut entrar al pati, quan observa que al treure el camió que anava al mercat central, el conductor s’ha deixat la porta que comunica amb el carrer oberta.  

També s’adona que el mal carat captaire ha abandonat enmig del pati un carretó dels de compra, per sort d’un altre establiment, carregat d’andròmines, parracs, cartrons i restes de menjar. Lligat  amb una corda hi ha un gos, tan brut i pudent com el seu amo, que els està vigilant ajagut.      

El Harry sap de les dificultats per dialogar amb aquesta gent. No tenen res a perdre i moltes vegades es tornen  violents per una nimietat.  

Durant un curt espai de temps que va haver de dormir al ras ja s’havia enfrontat amb algun que el volia robar i havia après que un ganivet sortia molt aviat d’entre els pellingots. L’altra cosa que el fa enrere era la intensa pudor a suor i a brutícia que l’envolta. L’únic olor que emmascara la insuportable ferum és l’aroma de l’alcohol que també l’acompanya.
¾    Mira no fem soroll ni cridis. Et deixo aquí al teu costat tot el que porto. Tu tries i te’n portés el que vulguis i marxes. Jo acabaré de recollir el que no t’emportis i així tots contents- mentre parla s’està dient: “ja plegaré tard per culpa del talòs del xofer”.
¾    Ei, a mi ordres no! Ja em volen manar prou els bobys. Només em faltaria ara un “negrata” manant-me- quan diu això encara es fa més forta la bafarada de licor barato.
¾    No et vull manar res. Sols és per ajudar-te. Si no el cap de la tenda cridarà els guàrdies.
¾    A mi, ara, amenaces, mal parit negre! Que us donen una mica de poder i ja sembleu almiralls. No et fot. Si jo surto i entro de la trena quan vull, encara em donen de menjar i roba neta- ho diu amb una veu forta i orgullosa.
¾    Home, si ho faig per no donar-te problemes. A tu t’agrada la llibertat.
¾    Clar que sí, així vam ser creats, lliures- en finalitzar de parlar un eructe se li escapa de la boca, millor dit, quasi es podria dir que s’alegra  de fer-lo sonar. 

El Harry se’l mira a certa distància amb prudència. Sap que ha de deixar la porta tancada i no promoure cap aldarull amb aquella desfeta.
¾    Vés fent, aleshores...-  i enraona suaument per calmar la situació.
¾    Això mateix, moreno. Et convenç més, així. Ara marxa, deixem tranquil si no t’atio el gos- mig crida el pidolaire. 

El Harry prudentment es tira enrere, observa com aquest remena i tria cartrons, llaunes, retalls de carn o sobres de menjar caducats. Ho carrega al carro, xiula al gos, i marxa pel portal. Corrent tanca la porta. 

Recull les deixalles escampades pel indigent, les llença i marxa cap a l’interior de la botiga per rentar-se, canviar-se la roba i anar-se’n a casa. Avui que podia plegar d’hora. 

Quan arribi a casa ha d’escriure una crítica humana pel setmanari. Avui una de les seves opcions serà parlar de gent abandonada als carrers, d’inseguretat o de racisme. De tot una mica.   

Miquel Pujol Mur
Berga, 16/01/2008 

 

 

   

dijous, 1 de novembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY I.


NADALA

L’home posa la màquina d’escriure sobre la taula d’on abans ha retirat els plats i la resta del menjar.

Per un dia tan assenyalat la seva menjada ha estat un pobre àpat. Els plats bruts mostren una mica de verdures, una raspa de peix, les pells d’un plàtan i de beguda una petita ampolla de cervesa. Ha estat la seva celebració de les festes nadalenques. 

Malgrat tot, està content, amb els diners del darrer treball ha pogut pagar el lloguer de l’apartament i els que devia atraçats. Mistress Mary l’havia avisat que lamentant-lo molt hauria de desnonar-lo. 

Durant cert temps viurà sense angoixa. En una mirada envolta les petites dimensions de la cambra on tot just hi cap la taula, les tres cadires, un llit estret, un armari de reduïdes dimensions i la petita cuina. Això sí, les blanques parets són una temptació a la imaginació, segons l’estat d’ànim, és pot entreveure un món idíl·lic o cruel. Però almenys, té un lloc on viure ja que la vida al carrer és dura. En qualsevol temps és molt difícil trobar un recer a la intempèrie. 

Harry, aquest és el seu nom, s’asseu davant de la vella màquina que fa temps va trobar llençada.
¾    Un company abandonat, com jo- pensà al primer moment, però l’ajuda a malviure. És l’eina que li facilita algun que altre mitjà per subsistir.

Fora, al carrer hi ha un esclat de llums i d’estrelles. Se sent una musiqueta que prové del supermercat de la cantonada. Les conegudes músiques de Merry Chrismats  i de Dring Bells continuadament repetides l’acompanyen en la seva solitud. Escolta les veus alegres i excitades de la mainada que passa acompanyada pels pares per la vorera. Riuen perquè  és temps de regals i d’il·lusió. 

Recorda la infantesa en el seu país, sol, aigua, llum i palmeres. Fa memòria dels cants, tan diferents dels d’aquí; que canta la seva gent. I també veu la família que va haver d’abandonar, la mare, el pare, els germans i la noia en la qual estava a punt de casar-se. 

Tot per què, per una revolta a la universitat, per protegir un grup d’estudiants que demanaven justícia. No era la seva lluita. Havia acabat la carrera. Gràcies a una beca havia estudiat a l’estranger, tenia una plaça de professor i un món plaent s’obria davant seu. Més, allò que els joves reclamaven era just i s’hi va involucrar.

Cops, sang, fugida i l’exili són els últims records que té de la seva pàtria. Va salvar la vida, però va perdre la família, mai més ha pogut posar-hi en contacte. El dubte d’on i com estan l’ha neguitejat molt temps.

Fa un esforç, aparta aquestes idees i posa un full en blanc al carro de la màquina d’escriure.
¾    Anem a veure que se’ns ocorre! - el director del setmanari gratuït l’hi ha promès diners per una nadala.
¾    D’una bona nadala-  li ha dit- és per incloure per Any Nou.

Això i un quants treballs en el supermercat, recollir, posar i netejar li permeten viure mes a mes. També l’ajuda  alguna traducció del francès a l’anglès, quan li dóna avís l’amic Sean. I l’esperança d’ una feina més adient als seus estudis.
Comença a teclejar.
Bon any nou a totes les persones de bon cor
Que els regals i la bona taula siguin cordials. 

Es deté, això no li agrada i arrenca el paper de la màquina. Es passa la mà pels cabells crespats i grisosos. Fa tants anys que van succeir aquells fets i no els ha pogut esborrar de la memòria. Deixa la taula i s’asseu al llit, un esclat de plor el trenca, plora sense somicar. Les llàgrimes serenes  cauen per les seves xocolatades galtes. Fent un esforç s’eixuga, s’aixeca, pren la cadira i torna a posar-hi un altre paper. El full és tan blanc que no li dóna cap inspiració i tracta de pensar. Es troba en un estat de lassitud, la plorada ha assedegat el seu esperit, més el seu cos sembla com si hagués rebut una pallissa. Està com buit.  

A fora sonen les clàssiques musiques i se sent el riure dels menuts. Torna a teclejar i escriu aquestes frases:
Bon Nadal i pau en la terra,
als homes de bona voluntat. 

Torna a arrencar el paper, però, aquest vegada el posa a l’inrevés, la seva l’economia no li permet llençar contínuament fulles sense aprofitar.
¾    Això s’ha dit moltes vegades, no peques pas d’original- pensa.

Torna a moure les tecles i escriu:
Festes de Nadal
festes de família
Gaudim del menjar
tots a taula asseguts
I quan alcem les copes
brindem per els bons records 

La nit de Cap d’Any,
altre cop reunits
tindrà un millor averany
ja que noves portes
se’ns obriran a la vida
bones festes i bon any. 

Ho torna a llegir i ho intenta recitar entonant-ho una mica.
¾    Ho repassaré i pot ser una bona nadala. Tampoc suposo que pels diners que em paga no es creurà que li escriure una obra de Shakespeare.  

La seva mirada s’endolceix, ja que tornen els records de temps millors. Sol, aigua, llums, palmeres i cants tradicionals. 

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 28/12/2007