BADIA I BOSCOS DE SANT FELIU SASSERRA. BAGÈS.

Hem tornat al mas Badia a Sant Feliu Sasserra.

Vaig deixar expressat en una altra crònica el vincle, diguem-ne familiar amb aquesta casa. Allò que havia estat un gran mas vinculat a abats i monjos actualment és un castell de sorra que espera en el transcurs dels anys desaparèixer confonent-se en la mateixa terra on ha viscut. S’han caigut algunes parts més de la seva estructura i el seu aspecte és més desolat, com un gegant agenollat, però amb el cap alçat, que espera el cop final. 

Però el motiu de la sortida ha estat centrat en els recents focs que han assolat les contrades de  Sant Feliu Sasserra.

 

 Veure un incendi sempre remou alguna fibra del nostre interior. La aspecte de la desolació, de l’olor a ferum cendrós, quatre pals ennegrits, abans arbres, que s’aixequen cap el cel com demanant ajuda igual que els soldats ferits clamen salvació en la guerra. Ni els uns ni els altres volien viure el que els ha passat però portats pel foc inclement han vist destruïda la seva existència.

SALVI’NS EL SENYOT DE LES GUERRES I DEL DESCUIT HUMA.

En una altra crònica vaig escriure “Quan sigui tard segurament plorarem i ens lamentarem” parlant de la desídia en què viuen els nostres boscos. Són com una gran bomba que un dia pot esclatar per falta de treball i atenció, ara tothom parla de la manca de treball i les institucions no som capaços de protegir la nostra terra. I no ens hem d’oblidar de les perdudes humanes i dels béns materials que possiblement no haguessin estat assolats per les flames del bosc.

 

Tampoc hem de menysprear el gran risc dels bombers en les tasques de apagar el foc i que cada any és salda en la mort d’algun dels intrèpids treballadors. Un dia Sant Feliu, l’altre el Cap de Creus, l’altre... quants altres ha d’haver-hi.

 

No hi ha arbres ni herbei, tot és negre, menys mal que albirem a la llunyania el verd dels boscos indemnes. No se sent el cant dels ocells ni els seus vols. No hi ha flors ni papallones. Només pudor a socarrim, el negre del cremat i el blanquinós de la cendra. 

Com l’esperança és innata en el cor dels humans esperem recobrar mitjançant el temps un bé perdut i anorreat.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 9 agost 2012.

LES FITXES DE DOMINÓ.

Les fitxes de dominó són damunt del tauler. El color negre del tapet envolta el cos vermell fosc de les fitxes. L’endevinadora les mou suaument com si no volgués despertar el gat que dorm ajagut en un sofà proper. Els hi dóna una i mil voltes com acaronant-les. No m’ho esperava, creia que normalment eren unes cartes del tarot, però la dona m’ha dit que els temps han canviat i això dels arcans, els penjats, els cavallers i els reis ha passat a la prehistòria. 

Jo monàrquic de sota rel vaig votar espantat de la cadira.

¾    Ostres! Una endevinadora republicana- però calmant el meu espaordiment (havia pagat la sessió per avançat) vaig romandre firmament assegut a la cadira, malgrat una molla sobresortia de l’entapissat.  

Inquiet, la molla em molestava, vaig veure que finalment treia les mans de les fitxes i les posava damunt la falda i creuant els dits va finalment mirar-me fixament als ulls. Va ser una llambregada, una transfiguració total que em va envair fins allò més al fons del pensament. 

Els ulls verds refulgien i s’endinsaven com focus i per un moment em vaig sentir enlluernat. En aquells moments la dona hauria pogut fer-me qualsevol cosa sense que hagués oposat cap resistència. 

Amb veu profunda, com si estigués en estat de trànsit em digué:

¾    Tria dues fitxes i gira-les enmig de la taula. No facis res més. 

Vaig obeir sempre sóc obedient a les paraules de les dones. Em recorden els consell de la meva mare que sempre va aconsellar-me pel meu bé. Altres dones no m’han procurat cap bé, però les paraules dolces sempre m’han influenciat. La veu de la dona, les seves paraules serenes i fermes vam fer-me retrocedir en el temps.

¾    Ostres! Quines fitxes, el doble sis i la doble blanca. Acovardit vaig alçar els ulls cercant la seva mirada i altre vegada vaig ser enlluernat pels seus ulls verds.

Va dir:

¾    El ying i el yang, el tot o tres, déu o dimoni, la llum i la nit. Veiem- apartant les fitxes va triar dues més que va posar girades cap avall i agafant una tercera l’obri, l’ un quatre amb l’un mirant amunt. - El bé i el mal equilibrat, sexualitat més alta de la mitja amb possibilitats de creixement.- Això em posà cofoi. 

Deixa les cinc fitxes damunt la taula i recull totes les altres. Les fitxes em semblen cada cop més grosses com si es reflectís en elles la meva imatge i la visió de la meva vida.

¾    Ara obrim la fitxa de l’amor i gira la quarta deixant-la només girada la d’enmig de les cinc. El dos sis.  Bé, estimaràs encara a moltes persones. Ja només manca obrir la fitxa de la sort, de la fortuna...

¾    I la mort? – pregunto intrigat.

¾    Tot té principi i final, amic. Des del principi del temps els humans neixen, viuen i moren. Sense remordiment ni esperança més tard o més d’hora seguim tots el mateix camí.- Aleshores s’aixeca i fa uns passos cap un domàs situat rere seu.- Espera- em digué. 

Quan el domàs va caure rere la seva esquena vaig quedar-me intranquil, quimerós i semblà com si la molla del seient en punxes. 

Sincerament vaig fugir i en ser fora la posta del sol, els fanalets i l’alegria de la mainada voltant per la fira van fer brollar un sospir del meu interior i vaig recuperar el somriure durant molta estona perdut. 

El món, la fortuna, l’amor el cercaré per mi mateix i em penediré moltes vegades, però no vull viure segons les prediccions d’unes fitxes de dominó. 

Miquel Pujol Mur.

Berga 19/02/2013.

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. VII.

EN EL PARC.

El Maurici camina lentament pel carrer en direcció a la seva consulta de psicologia. Avui l’Íngrid ha marxat a Estrasburg amb els dos nens a veure la seva mare, la Marlene, que fa pocs dies el cor l’hi donar un ensurt i el metge va recomanar-li fes una mica de repòs. En pensar-hi, un lleu somriure se li escapa dels llavis a l’imaginar-se el descans que pot haver per la convalescent amb l’arribada del Paul i del Jean. Sort que l’àvia està curulla i satisfeta quan veu els caps rosos dels néts, que mai havia pensat tenir, voltant per la casa. 

Mira el rellotge que porta al canell i se n’adona que encara és molt d’hora per arribar a la consulta. Avui la visita en el Clínic ha estat breu, no ha anat a dinar a casa, sinó que ha menjat a prop del centre mèdic i ara mentre camina en direcció al consultori pensa que es molt aviat per tancar-se dins la sala i escoltar els petits tràngols de la vida de cadascú dels pacients, i evitar que facin gratacels de simples tendes de campanya.

Mira al seu entorn i veu les taules i les cadires de la cafeteria del parc sota l’ombra dels majestuosos arbres que protegeixen el lloc del sol i la calor de l’estiu. Creua el carrer i divisa una taula i unes cadires molts adequades per relaxar-se una mica. Potser el màxim perill sota l’arbre serà la deposició d’algun ocell però al recó escollit hi ha un para-sol per evitar-ho. S’apropa servicial el cambrer, i li demana un cafè doble amb gel. Sempre li ha semblat que el gel aigualia el cafè i fa anys que el demana doble de cafè i sucre.

Li crida l’atenció la picabaralla d’uns nens, assentats dues taules més enllà, a causa d’un d’aquests jocs educatius electrònics, que més què res, semblen dedicats a ensenyar com fer traspassar la línia entre la vida o la mort. Com si matar al pròxim fos un joc, la televisió tant què parla dels nens soldats, la seva indiferència en prémer un gatell i matar a un esser humà, i nosaltres en el nomenat primer món deixem jugar als nostres infantons a jocs de mort i vida, a veure qui elimina més ràpidament al contrari i guanya la partida. Més valdria que aquests temps ho omplissin en jocs de pau i  treva.

Saber conviure i ajudar-se els uns als altres a ser habitants d’aquest planeta de forma pacífica. Però hi ha molts interessos, que fan es visqui de silencis, en bé de la fortuna dels poderosos. Els nens són assentats al costat de la mare, molt ben guarnida, massa per sortir a passejar amb nens, pensa en Maurici; l’Íngrid mai s’hauria posat un vestit tan descarat.

S’ha abstreu del soroll dels nens, fins i tot de l’aparença frívola de la mare. Portat pels seus pensaments recorda els somnis de joventut quan essent un xaval aproximadament de l’edat dels sorollosos veïns va creure sentir dins seu la crida del Totpoderós i després d’obtenir el beneplàcit dels seus progenitors va ingressar en l’orde de Sant Benet. Pobres pares, quin sacrifici en bé de la seva voluntat i de la religió, essent fill únic deixar-lo marxar.

Primer va ser un simple escolanet, un cantaire més de l’escolania. Més tard, el noviciat ja vestit en l’hàbit i la corda, cíngol de la fe i la pobresa. Després els ordes menors i per fi va ser consagrat com a sacerdot. Hi ha estones que recorda aquell dia quan va ser ordenat capellà com el més important de la seva vida. Llàstima que el pare ja no va ser present i la mare va morir al cap d’un any.

Va restar en el bisbat perquè era un bon comunicador i un bon economista. Van considerar els seus mentors que podia fer una bona tasca en diferents càrrecs d’organització dintre de l’Església. Sí, dintre de l’Església amb majúscules, aquell lloc amagat on és més evident el proverbi: “Que no se n’adoni la mà dreta el que fa la mà esquerra”. Allà on es barreja la religió amb els diners. Així va trencar-se gran part de la seva fe i la seva il·lusió per catequitzar amb la paraula i els fets a la pobre gent del tercer món. 

Aviat va ser un d’aquells monjos de la Cúria de la diòcesi que entremesclà profà i diví. Religiositat per un cantó. Recepcions mundanes per l’altre. Diners i prebendes a canvi de favors. Viatges al Vaticà, conèixer la fastuositat de les recepcions amb els fidels i la misèria humana, no de riquesa sinó de sentiments dels pidolaires afortunats, moltes vegades en no sap ningú quins bruts afers. 

Així en aquests trencacolls i altres de semblants va transcorre la seva vida en Déu. Que profunda va ser la seva decepció, s’havia imaginat una vida de sacrifici i ajuda a la gent pobre. Viure enmig de la pobresa i gaudir d’aconseguir com mostra de la seva valia i la seva fe la conversió d’infidels i fer-ne germans en Déu. Salvar cossos i ànimes. El paper que va tocar-li representar va ser navegar en les aigües procel·loses dels negocis on el Déu més important és el vedell d’or que van adorar els israelites en el món Sinaí.

Durant anys aquesta va ser la seva feina, consolant-se, pensant que dins la nau del Senyor, hi ha el capità, els oficials i els mariners però, tan importants com ells, són els maquinistes que enfonsats en les sales de motors amb les mans brutes, el rostre suat i cremat pels vapors i l’escalfor fan anar el vaixell endavant. Les seves mans eren brutes, però pels diners, i la seva cara havia cops que s’enrojolava pels tractes i proposicions ofertes. Negociar amb la fe.

En arribar a la quarantena, la crisi que poc a poc s’havia anat gestant va esclatar sobtadament. Crisi de la fe veient el món on vivia que l’allunyava cada moment més dels seus somnis de joventut. També la sexualitat, reprimida durant tot el sacerdoci, ara s’obria pas en el contacte amb aquelles dones perfumades i ofertes a proposicions que trobava en les recepcions a què es veia obligat a assistir en l’empeny de la seva tasca. Segurament la seva forta creença l’havia mantingut fidel al jurament de castedat però, ara quan la fe s’esllavissava perillosament ressorgia entremig de les escletxes com llengües de foc menyscabant la seva integritat.

Va decidir parlar amb el seu superior i va trencar l’alegria de qui anava a anunciar-li que el promocionaven en poc temps per a ser membre de la Cúria pontifícia. El bisbe, una persona d’edat, no tenia cap interès en promocionar-se però seguia amb gran atenció el desenvolupament de les labors del seu subordinat. Segurament havia la idea que tenir una amistat dins el cercle proper al Sant Pare podia ser-li de gran ajuda.   

Primer, seguint el consell del seu desencantat superior va retirar-se en un convent a fer vida monàstica e intentar aclarir els seus pensaments recollint-se en la meditació, la pregària i el dejuni per així minvar les temptacions de la carn i al mateix temps aconseguir elevar el seu pensament envers l’espiritualitat cap a Déu.

En principi va semblar haver trobat el bon camí, però més tard, el tros avançat va actuar com un revulsiu. Acostumat des de feia anys a la vida en societat i la relació amb persones de diferent índole, l’aïllament va fer-se-li insuportable i va començar a sortir més o menys dissimuladament de la reclusió que suposava les parets del cenobi. Vestit de paisà passejava pels pobles del costat observant com vivien les persones normals i va enyorar els anys passats amb els pares i la vida anterior al sacerdoci.

I com no hi ha dos sense tres, en el seu camí va presentar-se la persona adient a la seva situació: l’Íngrid, bé, l’Íngrid ben bé no, sinó una altra anima amb dubtes i temptacions. La germana carmelita, sor Assumpció.

Recorda, al temps que fa un glop al cafè amb gel, la primera vegada que és van trobar en un dia radiant de sol en una cafeteria similar a l’actual. Tots dos vestits de paisà i sense cap distintiu de la seva condició. Ell assentat en una cadira i el cambrer que no feia cas a la dona que va seure en una cadira en una taula prop seu.  En el moment que el cambrer el va mirar, va cridar-lo i va fer que atengués a la noia. Ella li va agrair amb un somriure i ell va aprofitar per iniciar una breu conversa amable. Abans de cinc minuts era al costat de la dona i quan van marxar al cap de dues hores el cambrer ja els guaitava nerviós pel poc import de la consumició feta durant tant temps asseguts a la taula. Van simpatitzar de seguida i no gaire temps després van penjar els hàbits i van iniciar la seva vida en comú. Va finalitzar els estudis de Psicologia i va començar a exercir la carrera. L’Íngrid va obtindre plaça de llevadora en la maternitat de Tolosa. 

No va ser fàcil el camí iniciat amb companyia, en qualsevol instant sortia el penediment per l’abandonament de la fe. Però llimant suament els asprors del sender es convertiren en una parella feliç. La persona que més els va ajudar va ser la Marlene que al fer-se gran, l’haver-se mort el seu home i tenir el fill gran casat però treballant als EEUU notava la soledat. Poc després el naixement dels dos nens va omplir-la encara més de joia i malgrat viure lluny la possibilitat de veure’ls per festes o vacances la feia rejovenir.

Mira novament el rellotge i s’aixeca per anar a la consulta. Espera una trucada de la seva dona però deu ser ocupada amb l’àvia i com l’Íngrid sap que mentre esta en la consulta no vol ser interromput les visites el telefonarà al vespre quan sap ha acabat les visites.

Poc camí has fet des que vas començar el sacerdoci rumia mentre camina, primer escoltar les confessions de la gent i intentar aplacar les seves ànimes de la por del pecat i fer suportables les pressions del món. Ara continues el mateix treball escoltant i aconsellant als pacients també per què tinguin una vida més digne i plaent. Escoltar, perdonar, aconsellar com si encara estigués en el confessionari, una feina molt pesada per unes simples espatlles humanes.

Entra al consultori per la porta posterior i parla amb la Josefina, la recepcionista. Mentre fa una ullada als pacients que esperen en l’espai de la sala. Una dona ja gran que millor seria que s’hagués vestit una mica més senzillament, un home també més o menys de la mateixa edat una mica corpulent i una parella, aquests si són parella perquè són agafats de la mà i es miren als ulls mentre parlen en veu baixa.

Menys mal avui no hi ha cap que miri nerviosament d’un lloc a l’altre mentre es refrega les mans. Tampoc cap que vulgui emprendre la fuga. Pot ser una tarda tranquil·la.

  -->Faci passar al primer- diu a la Josefina.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                    

Berga, 22 setembre 2010.

SANT SADURNÍ O SERNI DE LA SALSA. OGERN. BASELLA. ALT URGELL.



Anàvem a visitar les terres d’Alt Urgell i només travessar el límit on combreguen les terres de la Ribera Salada (Solsonès) i Bassella (Al Urgell) vam trobar-nos en la cruïlla del centre del poble d’Ogern un cartell que deia la Salsa segle XI. Com el tema ens apassiona vam seguir immediatament la fletxa indicativa.

Per una pista de terra en bastant bon estat, aproximadament 1 km., vam continuar fins arribar a l’església situada en un tossalet que domina la vall.

El lloc de la Salsa apareix esmentat l’any 1025 en la donació al monestir de Tresponts d’un alou “in Kastrum Salsa vel in sous fines”.

 

L’església de Sant Serni fou objecte d’una deixa testamentària l’any 1094. Posteriorment, l’any 1133 el bisbe d’Urgell feia donació de l’església de la Salsa a l’església de Santa Maria de Solsona, aquesta dependència queda reflectida en diversos documents del s. XII. Posteriorment La Salsa, juntament amb Ogern, formaren una baronia, que l’any 1559 era de Joan de Josa i de Cardona, mentre que el 1831 era senyoria dels Teixidor.



L’església de Sant Serni, supeditada a la parròquia d’Ogern, depèn del bisbat de Solsona. 

Una placa en la façana datada el 16 setembre 1984 ens diu: El bisbe de Solsona Mons. Miquel Moncadas ha dedicat al Senyor aquesta església de la Salsa, restaurada pel poble d’Ogern i la Generalitat de Catalunya. 

L’edifici és d’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per tres arcs torals, i capçada per un absis de planta semicircular. L’absis té una finestra de doble esqueixada, centrada. Hi ha una altra finestra de de doble esqueixada a la façana meridional, prop de l’absis. 

La porta s’obre al mur meridional. A la llinda hi ha una data del 1680, decorada amb senzilles motllures, moment en el qual es devia reformar, probablement al mateix instant que es construïa la capella adossada al cantó nord de la nau.

 

El campanar és d’espadanya de doble forat situada damunt del frontis de la nau. A sota s’obre un ull de bou. L’aparell és de carreus de pedres desiguals i sense escairar lligades amb argamassa de calç, a excepció de les que formen els arcs torals, que són més grans i escairades. L’interior ha estat repicat a consciència fins a deixar les juntures buides.

L’edifici senzill i sense decoració exterior correspon a les formes rurals d’arquitectura del segle XII, encara empeltades del tipus constructiu del segle anterior.

Dos detalls més han sortit en la recerca de dades:

En la part posterior de l’absis hi ha un conjunt de tombes automòrfiques actualment força malament. Un document del 1025 afirma l’existència d’un castell en aquest indret. Per aquest motiu i la tipologia de les tombes aquesta necròpoli pot datar-se pel entorn de l’any 1000.

Pocs metres abans d’arribar a l’església va cridar la nostra atenció un dipòsit excavat a la pedra, semblant a les tines del Berguedà, que segons sembla ser és un trull a premsa. Es creu probable que pertany al mateix període de les tombes o de la construcció de l’església.

La pau i la tranquil·litat ens envoltava lluny de les lluites i aldarulls polítics del moment.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 19/02/2013.

SANT MARC, LA PERDUDA DEL BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.

Aquesta és la crònica d’una de les sortides setmanals de la nostra petita colla. Vam decidir pujar a veure l’ermita de Sant Marc. 

Entrant al poble de Bagà per la entrada provinent de Berga i fent la circulació obligatòria pels seus carrers en arribar prop del passeig vam girar a l’esquerra per seguir la pista asfaltada que ens porta al Paller de Baix. Uns metres abans d’arribar al santuari, en una cruïlla assenyalada amb una gran pedra vam tornar a girar a l’esquerra i vam prendre la pista de terra que ens duu al Paller de Dalt. És una pista bastant sotraguejada i plena de pedres per la que hem vist pujar diferents cotxes però es necessari una certa alçada de la carrosseria a terra. 

En arribar al Paller de Dalt només podem parlar de les runes d’uns grans edificis. En les restes més importants hi ha que destacar unes arcades, una capelleta i les restes d’una escala de caragol de pedra (només uns graons) per pujar a un altre pis enrunat. Segons comentaris pot tractar-se d’una església anterior les pedres de la qual van servir per bastir l’església del Paller de Baix?

Vam parar el cotxe en l’esplanada darrere una gran roca. De seguida vam fer un mos i vam començar el camí. A les 9 del matí feia fred i ens vam abrigar un xic. A la nostra esquerra veiem els talussos de la carretera que puja fins a coll de Pal i a la nostra dreta les muntanyes de la serra de sant Marc.

Iniciarem la pujada i el primer que trobarem és la bassa on es pot veure en les seves aigües un gran quantitat de caps grossos. Anys enrere hi havia trobat un grup de salamàndries.

I comencem la pujada de la Collada Grossa. Déu n’hi do la pujada! Però, poc a poc, fem camí i al cap de mitja hora som dalt. Hem hagut d’esforçar-nos una mica per que el terra és trencat i format en molts trossos per una roca fina i lliscosa per la humitat del dia. Per fi continuem per uns planells entre pins i herbei que ens porta fins el pla de Fanelles on principia pròpiament el camí que porta fins a l’ermita de sant Marc.

Per un corriol marcat al principi però que a mida que ascendim és converteix només en una senyal fressada en el fenàs pugem, entremig de pins, fins el cim (1608 m) de la serra de sant Marc. Les companyes es van entretindré un xic cercant maduixes pels costats del camí.

 

 La panoràmica, ens fa dir: Oh!. És fabulosa, a un costat la vall de Bagà i Guardiola amb les carreteres, el riu Bastareny i sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà). A l’altra vessant la vall del Gavarrós i la carretera al costat del Llobregat que mena cap a la Pobla de Lillet. Aixecant els ulls de les valls la vista s’eixampla i divisem al nord el coll de Pal, la Tosa  i el Puigllançada. A la nostra esquerra el cim forcat del Pedraforca, el Comabona i els cims d’Ensija amb la Gallina Pelada. A la dreta Castellar de n’Hug i rere nostre la serra de Falgars. Giravoltant el cos sembla un calidoscopi de paisatges, muntanyes i cel. Tot un contrast de sensacions. 

Dalt del cim s’alça sola l’ermita oberta, a tots els vents. Nua de teulada mostra submisa el seu interior, amb la intima presencia de les seves parets mig emblanquinades. Una ànima benaurada ha recollit i col·locat les pedres del sostre fem semicercle als costats de l’ermita, també deu haver desbrossat les plantes que omplien el recinte. Un arc de volta de canó a cada costat, una fornícula , tres graons i l’esquelet pudibund d’un petit altar són les notes del seu despullat interior.   

La porta per dins un arc per fora una grossa pedra amb el nom de sant Marc gravat. I aleshores vull creure que per incultura algú ha pintat damunt un nom que no havia de tacar un lloc venerable pels anys.   

Mal parodiant a Mn. Cinto Verdaguer en el seu poema “Lo comte Arnau” 

Benhaja qui ha

protegit les pedres

Malhaja qui ha

embrutat el nom.

Donada la invalidesa de l’edifici actualment el dia de sant Marc es fa una missa a sant Martí de Brocà, i s’entrega un panet. També sembla que hi ha la tradició que la vigília de sant Marc cadascuna de les cases habitades de l’antic poble encenia una foguera dalt de l’allargassat cim.  

 

Només ens resta tornar enrere a buscar el cotxe. Va costar-nos perquè la ruta marcada amb pintura vermella hom es podia haver esmerat més en pintar-la.  

Qui la vulgui fer el temps és, aproximadament és al nostre pas feixuc, unes tres hores. L’agilitat i la joventut mana en l’exercici físic. Més nosaltres vam finalitzar satisfets. 

 

L'Enciclopèdia de Barcelona ens diu: Ermita del municipi de Guardiola de Berguedà, dalt d'un cimal que domina la vall de Bastareny. Al segle IX hom anomenava vall de Brocà la vall del Bastareny i probablement tota la vall de Lillet.

 

Existia ja el 1320 i era regida per un ermità (1370). Des de Bagà i altres parròquies hi pujaven en processó. Fou abandonada entorn del 1930 i la imatge es baixà a Gavarrós. 

Text i recull dades : Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.                                   

Berga, 28/07/2011.

DOLMEN DE MOLERS. SALDES.



TERRA BERGUEDANA.

El dolmen es troba situat a uns 70 metres abans del trencall de Molers, tot seguint la carretera B-400 (de Guardiola de Berguedà a Gósol), en un camp de conreu a l'esquerra de la carretera.

 

El dolmen és una construcció de pedra semblant a una gran taula de pedra, pròpia del neolític. La paraula dolmen ve del bretó, i vol dir precisament "taula de pedra". 

El dolmen de Molers, situat dins el terme municipal de Saldes, és un dels monuments megalítics més importants dels trobats dins la comarca del Berguedà.

Les restes i els materials trobats en les excavacions dutes a terme daten el dolmen cap a voltants del 1500 ac., dins de l’edat del bronze mitjà.

El dolmen es format per un gran túmul circular de 20 metres de diàmetre i 2,5 d'alt sobre el qual hi ha disposat una cambra pentagonal de 3,44 metres de llarg per 1,37 d'ample. Està cobert per una llosa de 2,52 metres de longitud, per 2,38 d'amplada i 0,62 de gruix mitjà, amb un pes estimar de 8,5 tones. No hi ha lloses de testera. 

El monument megàlit fou excavat per primera vegada per mossèn Joan Serra Vilaró, en el decurs del estudi sistemàtic dels dolmens que aquest dugué durant la segona desena del segle XX. 

Serra Vilaró troba una estructura oculta per una densa vegetació, amb la llosa de coberta partida i desplaçada, i en un pèssim estat de conservació, servint de suport d'un pal de telefonia de la companyia Telefònica. Es dugué a terme una primera excavació. 

L'any 2002 la Societat d'Arqueologia del Berguedà va tornar a excavar i restaurar el dolmen sota la direcció de Josep Castany, Lídia Fàbregas i Josep Farguell. 

En l'excavació duta a terme per Serra Vilaró s'hi localitzaren restes humanes, un anell de bronze, dos ganivets de sílex i alguns fragments ceràmics, un d'ells era campaniforme pirinenc.  

En la intervenció del any 2002, en la qual es va tornar a excavar la cambra i el túmul i es troben noves restes: una dena de collaret de mol·lusc, un collaret d'ambre, material de sílex i quarsites, alguns vasos de ceràmica, fragments de campaniforme pirinenc, carenats, nanses d'apèndix de botó, així com noves restes humanes.  

Dels ossos i restes humanes trobades s'hi han trobat 166 peces dentàries que corresponen a uns vint individus, set dels quals foren infants. Les persones enterrades en el dolmen podrien ser residents de la zona o bé pastors i caçadors de pas.

De l’estudi de les peces dentàries s'ha extrapolat l'edat dels individus enterrats. Dels 7 infants : n'hi havien dos entre un any i mig a quatre. Un de tres a set, dos de vora els nou anys, un de 10 a 11 i un de 11 a 12 anys.  

La resta eren individus adults que excepcionalment sobrepassaven els quaranta anys.  

La dieta d'aquests era una dieta molt abrasiva que desgastava les dents prematurament. Moltes de les dents mostren bandes de detenció o alentiment del creixement, causades, probablement, per malalties o períodes de desnutrició. 

La majoria d’aquestes peces es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Llastimosament no hi ha cap senyalització en la carretera que indiqui la seva situació i les branques i els matolls que l’envolten dificulten trobar-lo malgrat la placa explicativa. La única pista vàlida, és desgraciadament, el pal d’electricitat.

Veure’l de front amb el Pedraforca com corona és inenarrable.  

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.                

Berga, 08/12/2011.

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. VI.

A L’HOTEL.

La Juliette està nua prop del llindar de la porta del bany. Una d’aquestes idees absurdes i plenes de romanticisme, com una inspiració en aquest moment de debilitat o satisfacció sexual que està vivent, ha fet que s’aixequés sense cap rèmora al despertar-se i escoltar el soroll de l’aigua a la dutxa.

Al costat del llit, mig llençada a terra, hi ha una lleugera i fina camisa de dormir de cotó egipci, encara plegada, que demostra que la nit anterior no ha estat habitual. També ho és la roba interior i la de vestir, en una barreja d’home i de dona, llençada a terra com la marca d’un camí fins el llit, meta desitjada en la seva apassionada relació nocturna.

L’airosa silueta de la dona és reflecteix en el mirall del tocador. És llepa els llavis com si voles assaborir novament fins la més petita engruna de tot el que ha succeït durant la nit. Ben bé, no té clar el que ha passat. Ha estat una bogeria que feia temps s’anava incubant i que ha esclatat sobtadament i violentament. Mai havia sentit el que ha viscut aquesta nit.

No hi ha racó ni plec de la pell que no hagi estat explorat, acariciat o besat sense cap mena d’objecció per part dels dos amants. El tacte, l’olfacte, el gust, la vista, l’oïda, tots el sentits han gaudit del frec a frec dels dos cossos fins arribar a l’extenuació i quedar adormits i abraçats sentint cadascú a la seva cara l’alè tènue i relaxat de l’altre després d’arribar al cim de l’orgasme, premi del joc amorós.

La seva relació en el Bernat havia estat apassionada però per la seva part la  poca experiència i la timidesa juvenil envers l’home adult l’impedia mostrar la seva fogositat. El mascle portava la iniciativa i la femella era la part indefensa que en el moment final deixava sorgir la seva sexualitat lleument per culminar el darrer instant. En fi, el Bernat era el mestre i ella, l’obedient deixebla.

Ara ha estat diferent, potser el sopar en aquell restaurant il·luminat amb la tremolosa llum de les espelmes disposades en punts estratègics del local. Segurament la taula, on s’han reunit, col·locada en un racó apartat. Potser els saborosos menjars servits amb una eficaç discreció que semblava que els plats apareixien en la mesa sense que ningú els portés. També a més, havia contribuït el vi blanc amb un paladar suau, de tons d’ivori i transparències subtils, amb un sabor una mica dolç i fresc que convidava a  repetir una i altre vegada. Potser, potser, potser...quantes excuses per justificar-se a sí mateixa: la taula, el menjar, el vi, per què no reconèixer a l’home, el Martí, que la va impressionar agradablement en l’estació i durant el viatge en el tren de les seves confidències mútues.

Amb una mà damunt el pom de la porta sent el soroll de l’aigua a la dutxa mentre observa el seu dormitori i torna a recordar el viatge en tren, la seva conversa i la intimitat que van crear en el curt espai de temps, quan hi ha persones que conviuen tota una vida sense ser sabedores dels pensaments íntims del company.

Un altre record la fa somriure quan reviu el moment que el Martí li va fer a mà el paper amb el seu número de telèfon i ella avergonyida li va fer entrega del seu, notant que ell s’havia adonat de l’estona que feia l’havia escrit. Aleshores comprengué que en el seu fur intern volia, no necessitava imperiosament, conèixer si aquell home era l’ànima bessona per compartir el seu camí.

Decidida obra la porta i entra al bany. Observa el cos del Martí, transparentat pels translúcids vidres de la mampara mentre es mou sota el raig de l’aigua. Entreobre la porta i es fica dins la dutxa. Tornen el jocs de les carícies i l’ensabonar-se mútuament entre rialles i petits xiscles de satisfacció i sorpresa. Poc després tanquen l’aigua  i fent un pacte de serietat, al menys per un instant, agafen les tovalloles i procedeixen a assecar-se mentre es miren directament o mitjançant el mirall de lavabo. La Juliette veu una marca en el cos del Martí i s’ajup per netejar-li pensant que podia ser qualsevol brossa que se li hagués enganxat. Passa la mà per la natja de l’home i es queda tota corpresa, amoïnada s’acaba d’eixugar i surt del bany sense dir ni un mot.

El nou camí, era el seu últim pensament abans d’entrar i el camí s’havia tornat a estroncar. S’asseu en el tamboret del dormitori i fa una ullada al mirall que fa poc estona reflexava la seva nua figura, la seva cara somrient i li sembla, com havia llegit en lectures de temps de col·legiala, que el vidre s’havia fet miques i el fons fosc de la fusta assenyalava la continuïtat del seu infortuni i la manca de un futur feliç. 

El Martí surt del bany embolicat en la tovallola i en veure la serietat de la seva fesomia i el seu aire abatut es sorprèn i no pot deixar de preguntar-se quina és la raó de què en un moment hagi canviat tant la seva alegre i juganera companya. Com ha après que és millor no allargar les múrries i veure els fets clarament no pot estar sense preguntar-li:

-->A veure bonica, que es aquesta cara tan seriosa. Què ha passat? En la dutxa estaves desinhibida i atrevida, i ara de cop i volta et veig trista i com si tot hagués finit entre nosaltres. T’he molestat amb alguna frase? He fet algun gest que no t’agradi? Iniciem íntimament, tu i jo, una relació que fins ara només ens ha comportat riures i bon rotllo. Què passa?

-->La marca de naixença- assenyala la Juliette indicant-li la natja.

-->Si...- respon en Martí, girant el cap per fitar la senyal.

La Juliette mou un xic el seu cos assentada en el tamboret i li mostra la seva natja dreta amb el mateix dibuix sense dir cap paraula.

-->I això pot impedir alguna cosa entre tu i jo?- Demana l’home mentre la seva cara s’enfosqueix de temor a perdre novament la llum que fa un instant il·luminava el sender plaent de la felicitat.

-->Som parents? No és normal que dues persones tinguin fidedignament la mateixa senyal. Què en saps dels teus pares?

-->Jo, dels meus pares biològics, ben poca cosa, diria que res. Només unes poques paraules, tampoc me’n vaig preocupar massa. Van ser més els pares adoptius que m’ho van voler explicar que el meu interès per saber-ho. Van tractar-me com un fill propi, van donar-me estudis  i no em van regatejar els diners. Que els hi podia retreure?  

-->Però alguna cosa et dirien o no et va picar mai la curiositat?

-->No. Bé, van dir-me que la mare provenia de la vall d’Aran. Va ser una relliscada de joventut i els pares del noi no van voler que es cassessin. Tenien preparat un altre matrimoni més interessant. Aleshores, com ells eren parents o amics, van demanar-los si volien ajudar a la noia i afillar al nounat ja què no tenien descendència. Així ho van fer i poc després la mare va marxar. Clara, recordo com nom. De la família del pare em van dir s’havien arruïnat i no en sabien res.  Poca cosa i tu?

-->Jo, menys. Vaig ser adoptada, en van recollir en una borda i em van adoptar d’un orfenat de París. Només, la senyaleta del dimoni! Fins ara mai me n’havia preocupat, fins i tot, em feia gràcia. Ara crec que és una amenaça a la nostra felicitat. Què podem fer?

-->De moment no hi pensis més. Només és una senyal. Unes cireres mai poden ser cap mal presagi com per trencar la nostra relació.

-->I si algú...

-->Ningú pot dir ni sospitar res. Els nostres cognoms són diferents i com les natges no les ensenyarem pel carrer qui pot acusar-nos. Segurament l’èxit de la nostra relació pot ser a causa de la nostra afinitat familiar o no. Encara no sabem res!

-->I si quedés prenyada.

-->Mare meva, pensava que eres una noia moderna i amb estudis i ara em surts amb unes idees de temps dels avis. Que no prens cap anticonceptiu?

-->Si. Temps enrere quan la meva relació en el Bernat vaig posar-me un DIU.

-->Veus com tot el món és nostre, amor.- mentre rodeja amb el seus braços les espatlles de la Juliette i busca els seus llavis per deixar enrere els mals pensaments i segellar la seva relació. Ella s’entrega al petó apassionadament amb unes llàgrimes als ulls.

-->Mira farem una anàlisi d’ADN per esbrinar alguna...

Però no continua ofegat pels llavis absorbents de la Juliette. Poc després reprenen els seus jocs sexuals encara amb més intensitat que abans.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                    

Berga, 19/08/2010.