L’ALQUIMISTA DE PARAULES

L’home dona voltes i més voltes en el seu laboratori d’alquimista. És ja gran i una barba espessa mig cobreix la seva cara. Els cabells llargs al clatell deixen veure la seva closca tota calba. Un xic encorbat vesteix amb una bata de treball que deu haver conegut temps millors. Malgrat la seva deixadesa personal els estris i diferents utensilis del laboratori llueixen nets i polits. El matràs, les provetes, les buretes, les pipetes i els tubs d’assaig són disposats en ordre penjats cadascun en el seu lloc determinat. 

L’home ha deixat la taula de probes i és assegut en un taula enmig de la sala. Davant seu molts llibres i un cristal·litzador. Consulta nerviosament  els llibres cercant paraules i més paraules, fins que troba la que li plau, aleshores, l’apunta el nom en uns petits rectangles de paper i els fica un a un dins el cristal·litzador.   

Una vegada omplert el recipient de paperets agafa una petita ampolla plena d’un licor platejat i deixa caure una quantitat bastant generosa que remou amb una espàtula de vidre. Poc a poc els papers van canviant de color tornant-se, tot el contingut, d’un color deslluït de tinta barrejada amb el líquid. Poc després, convençut posa tot dins un forn i el gradua a certa mida d’escalfor i de temps de cocció. Mentre el forn desenvolupa el seu treball ell consulta altres llibres per confirmar les seves eleccions. 

Sona finalment el timbre de final de feina i seguidament obre el forn i protegint-se les mans amb un guants treu el vas de vidre. Dins, el líquid s’ha assecat i forma una pasta deforme amalgamat amb el paper. 

Remou i remou la pasta, la gira i l’olora però no descobreix res de nou escrit. Torna asseure’s i exclama: “ Mala sort, la pedra filosofal en una feina tan senzilla com trobar noves paraules per definir el Nadal m’ha fallat”. Veiem, i es posa a repassar les paraules que ha tret dels diccionaris: amor, fraternitat, esperit nadalenc, altre vegada amor, estimació, proïsme, donar-se, adonar-se dels demès, el altres. Caram! Més vegades amor. Família, unió, més fraternitat i més amor. Col·laboració...i més paraules. 

Per tant agafa un tros de paper i escriu: “no he trobat noves paraules, totes surten al diccionari, una i altra vegada, i en un i altre diccionari. Per tant no tinc cap innovació ni sé construir una bona paraula per definir el Nadal.”  

Per tant en la meva felicitació només puc anotar:

Una forta encaixada d’amic de veritat.

 

Una forta abraçada cordial i profunda,

de tot el meu cor al vostre  cor,

acompanyat  de petons a cada galta,

Però no petons de convinença, sinó reals.

 

Tot seguit de la meva més sincera estimació

I el meu afecte a tots vosaltres amics i amigues,

Que les festes de Nadal us siguin propicies

i de bon recordar any rere any. 

Una forta encaixada i una forta abraçada

Reals i vertaderes les dos. De cor a cor. 

Una vegada ho ha escrit, ho posa en un sobre, escriu una direcció i marxa per entregar-ho a Correus. 

Miquel Pujol Mur.

ALESHORES VA COMENÇAR...II

Com un aficionat de l’art, enamorat de la forma humana, vaig fixar-me més en la seva cara lleugerament bruna, de sol i natura. Els llavis molsuts, les orelles petites i un nas proporcionat de princesa romana. Ai! Que hi podia fer més que admirar-la abstret, com si fos una serp que guaita fixament la seva víctima, però en aquest cas era a la inversa, malgrat ella era la presa,  jo era el seu subjugat i rendit admirador. 

La front alta i pura, les celles clares, com el seu cabell daurat, i a sota els ulls d’un blau intens que seguien els moviments de la gent plens d’aquelles guspires que mostraven la seva alegria de viure i que transmetia també a les seves amigues. Desitjosa segurament de ganes d’obrir-se i fruir d’un munt d’aventures, potser inconscientment, sense adonar-se del perill a  causa de la seva joventut. 

Els seus ulls m’enlluernaven amb el blau que a vegades em recordava el color canviant del mar en una platja tranquil·la  i altres cops refulgien com l’aigua marina al xocar amb els esculls i les roques d’una costa brava. 

Que n’és de preciosa, jove i oberta a un nou món com la rosa mig oberta que vol escampar la seva fragància a tots els seus voltants. 

I la música sonava, sonava i sonava, i jo em deixava portar pels seus acords, la seva melodia i l’encantadora presència femenina que alegrava el meu cor. 

Llavors va començar a sonar aquella música tan estrident que bruscament m’aparta del meus somnis barrejats de records, de tendresa i d’amor recordant-me que havia d’anar a dinar a la residència.  

Mentre caminava, ajudat pel meu fidel bastó, recordava els versos d’en Josep Carné que diuen. 

Passen tres noies, totes de blanc

sota una pluja de sol batent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent. 

Inconegudes ja de llurs mares,

van deleroses qui sap a on;

sembla que estrenin el goig de l’herba

i que refacin el cor del món. 

¡ Oh, nova glòria, ben tost memòria!

! Ulls que llampeguen i boca ardent,

mans enllaçades, galtes rosades

i cabelleres volant al vent! 

Potser records, potser vivències, potser...tantes coses que afloren i em fan reviure de nou altres instants inoblidables regalant-me un nou moment de dolç amor romàntic. 

Estranya paraula amor que abasta un sense fi de sentiments, idees i passions que reneixen sense importar l’edat,  i sense voler,  dins la nostra pròpia anima interna.   

Miquel Pujol Mur.

 

ALESHORES VA COMENÇAR...I

Estava assegut en el parc Schierbeck situat a la part alta de Puigcerdà. Davant meu l’estany resplendia amb el sol de la primavera quan aquesta s’acosta a l’estiu. Feia pocs dies la neu havia marxat de les muntanyes, tret d’alguna glacera que blanquejava en algun indret mig amagat del Pirineu. 

L’orquestra municipal oferia un dels seus clàssics concerts dominicals i els del bar havia posat tendals i taules per aprofitar l’ocasió. Davant de la glorieta l’ajuntament havia fer posar varies files de cadires per als oients que volguessin escoltar la música i estalviar-se la consumició. 

Jo, com a client preferencial de cada dia, havia ocupat el millor banc del parc, mig a l’ombra, mig al sol, protegit del vent i amb una ampla visió dels racons i raconets de l’indret. Observava entretingut el capbussar-se dels ànecs en la recerca d’aliments, també la majestuosa i bonica desfilada dels quatre cignes blancs que feia uns dies vivien, en les aigües blavoses i netes del petit llac, segurament reposant del seu llarg periple continental.   

Sobtadament vaig adonar-me de la seva presència. Estava acompanyada de dues amigues més o menys de la mateixa edat. Tenien les tres aquella edat imprecisa de quan una nena és converteix en dona, però encara no ha perdut els moviments i la gràcia infantil.  

Potser la forma correcta de descriure-ho seria dir quan la poncella comença a entreobrir els seus sèpals i mostra la vermellor amagada dels pètals de la futura rosa. 

 

Me la mirava atentament, és que era tan maca i tan jove que els meus pensaments flotaven, sense malícia, dins un espai de felicitat. Sí, d’innocent felicitat, aquell breu instant quan els llavis és destensen involuntàriament en un somriure amable. 

La tenia davant meu, asseguda amb les seves amigues en una tauleta, en aquell parc de l’estany de Puigcerdà. Jo, des del meu banc proper, però distant, podia observar-la sense que s’adonés de la meva mirada un xic especulativa. 

Vestia un vestit vermell d’una subtil roba que és movia i s’arrapava al seu cos seguint el caire de la lleugera brisa. Les cames estilitzades i brunes dansaven seguint el ritme de la música. I els seus peus, calçats amb unes sandàlies daurades, em mostraven les ungles pintades d’un color nacrat i també es movien puntejant la melodia. 

La cintura breu, era encara molt joveneta, però sota la lleugera tela del vestit, les sines es marcaven fermes i vibrants, com una promesa de feminitat. Els braços prims, signe de joventut, és movien en aquella forma tan llatina d’expressar-se, acompanyades de mil i un moviment de mans, com si fos la forma més planyen de fer entendre les paraules. En certs moments els seus braços i les seves mans semblava que dansaven amb els moviments d’una odalisca  captivant al enamorat.  

Llavors, com en un examen de femenina bellesa, com si jo fos un Paris mitològic que entrega la poma d’or, premi a la bellesa, a Helena, els meus ulls pujaren una mica més.  

M’esplaiava observant el seu coll gràcil i de fàcils moviments que gaudia movent segons la tonada musical. Els seus cabells ondejaven al vent mostrant altres parts no menys agraciades de la seva fisonomia.

Continuarà...

 

Miquel Pujol Mur.

LES JOGUINES.

Finalment la gran baluerna de la tómbola nadalenca és acabada. Primer, va ser la gegantina lona i les seves grans encavallades, més tard, els prestatges i els mostradors. En el darrer moment les nines, el cotxes i demés joguines van ser desembalades i col·locades en el seus respectius llocs. Ara, ja tot finalitzat, el director del col·legi l’inaugura obrin el pati a la gran fira dels Reis d’Orient, per oferir a bon preu joguines per les festes a tota la població.

Ha hagut més d’una discussió amb els comerciants del petit poble, però com quasi tots són ex-alumnes prefereixen que els diners s’inverteixen en obres de caritat, dins la mateixa localitat, que veure’s obligats a furgar dins la pròpia butxaca. A més, hi ha que pensar que les joguines són, la majoria de les ocasions, una nosa invendible en les botigues durant tota la resta de  l’any. Altres, pensen que per veure marxar els veïns anar a comprar-ne a la capital, més val no invertir diners.

Un arlequí de vius colors i cascavells d’alegre dringar és ubicat en una de les postades més altes, observa a la gent i fa un repàs exhaustiu de tots i cadascun dels possibles compradors que s’apropa a mirar.

L’arlequí és un personatge bastant crític i mordaç. Mira, sent, veu i pensa, no com els tres monos de la història que miren, veuen i callen, ell, a més a més, pensa i les seves critiques són força iròniques.

Primer pensament: Aquestes noies no tenen cap idea de com s’ha de muntar una bona exposició, a mi m’haurien d’haver posat enmig de totes aquestes andròmines. No n’aprendran mai!

Des de el seu lloc privilegiat li agrada guaitar aquella expressió innocent de la mainada petita que creu de veritat en la il·lusió del Reis. Pensen amb fe cega que aquell és el magatzem de Ses Majestats i és d’on sortiran aquell regals que somnien. Només manca escriure una breu carta. demanant-lo i a la nit de l’Epifania es produirà el miracle, i aquell objecte desitjat serà depositat a casa seva, sigui en el balcó, la llar de foc o el cobert.

Maleïda vella, mira que dir que mai compraria un arlequí amb cascavells a una nena. Si sabés com m’agraden les nenes, no diria això. Potser, més val així, perquè la néta fa cara d’avorrida, segurament amb una iaia així... Pobre criatura! Amb allò tan alegre que sonen els meus picarols. Ai, senyor! Aquesta donota de pagès només deu sentir el soroll dels esquellots!

Ui! Perill! Una àvia garrepa! Mira com busca les ulleres dins la bossa. Ostres! He dit bossa, però, més aviat sembla el sac del blat, de grossa que és. Mira, mira, per fi les ha trobat. Si són antediluvianes! Iaia, per favor, modernitzis una mica semblen les anar a batre. Uf! Com arrufa el nas, és nota que el preu no li agrada. Mira la nena com la tiba i assenyala amb el ditet la nina gran. Home! Fixat, fins i tot, la iaia somriu! Visca nena t’has guanyat la nina! Què no farà la tendresa d’un infant.

Caram! Què n’és d’eixerida aquesta jove? Pse! L’home tampoc està malament, però, no té la brillantor de la mirada de l’esposa. Uf! Porten el nen en un cotxe d’aquest que té les rodes més grosses que el de carreres d’aquí sota. Però, com vol comprar aquest ós marró gegantí per un bebè tan petit, si els posen junts al bressol se li ofegarà el crio. Ai, Déu meu! Aquestes mares joves, però com deu estar de tendra tan joveneta i tan rodoneta. Ai, Senyor! Per què m’has castigat fent-me arlequí de joguina.

Això és una merda! Sempre esperant qui et vulgui portar a casa. Estic cansat d’escoltar: “Té un somriure massa irònic”. “Les mans són molt grosses”. “Els ulls són molt picarescos”. “Faran massa soroll els picarols, despertaran al nen”. Manoi! Jo sóc com sóc i qui no li sembli bé que és foti!

Ostres! Ostres! Que n’està de ferma la nena! Bé, tampoc et passis, amb això de la nena. Almenys té divuit anys i el paio aquest que l’acompanya quaranta o més. Clàssic, una noia primerenca que comença a treballar i el sàtrapa del cap que se n’aprofita. Òndia! Quin ninot més maco i gros que han comprat. Ei, mossa! Per què no has pensat amb mi? Tu no saps, el que em satisfà emmotllar-me entre els braços de una joveneta de sines tan generoses com les teves. Més, no s’ho cregueu aquests flirts, acaben com el rosari de l’aurora: quatre plors; els pares m’han dit; la dona m’ha amenaçat; els meus pobres fills; et donaré uns diners i una carta de recomanació, ben bé no sé que vol recomanar; potser... Després ve allò d’una depressió i el ninot al contenidor. Mal destí t’espera amic!

L’aparador es va buidant fins que arriba la nit de Reis que no deixa putxinel·li amb cap ni peus. Els pocs que queden amb de reflexionar sobre la seva sort. Seran recollits i entregats a hospitals i algun viatjarà a terres llunyanes.

L’arlequí pensà: Aquesta gent malgrat la crisi encara viu molt feliç. Segurament, ara anirem a parar a alguna llar on serem apreciats de veritat, sense tantes dubtes, i acollits per mans que ens estimaran. Ara que si queies en mans de una càlida joveneta ja li explicaria jo uns quants versos del bon amor. Ai, senyor geni i figura fins la sepultura!

Miquel Pujol Mur.

EL FILL DE DÉU VA NÈIXER A GRESOLET. II

La mitjanit s’apropa, des de dalt de Palomera els homes espaordits vetllen sense deixar de mirar el dantesc espectacle. Tots temen per la seva integritat: la seva pròpia, la de la família i la del ramat, verdadera font de menjar i subsistència. 

Entremig de les flames voleien, com aligots de mala astrugància, les formes negres i retorçades de les bruixes que estimen al bruixot en un ferotge aiguabarreig de cossos maleits que enroscant-se i refregant-se s’entreguen a les mil i una apetències sexuals del senyor demoníac, per continuar entremig d’udols esfereïdors a satisfer-se les unes a les altres. 

A cada instant s’acosta el zenit de la nit i totes finalment complagudes carnalment són a punt per la darrera senyal de submissió, vers el seu amo i senyor infernal. 

Un del pastors esglaiat, apartant els ulls de les profunditats de l’infern entrevistes dalt de l’enforcada muntanya, mira a les baixes i gèlides terres de Gresolet i veu una llum, al principi, només una fina i clara escletxa que llambrega com un indici de pau davant de la vermella i esfereïdora muntanya ígnia. Primer, només la llum, tot seguit, escolta un plor harmoniós i l’aura lluminosa puja, des dels plans gebrats de Gresolet, pel negre cel com l’anunci d’un nou ordre. Un càntic entonat per les bellíssimes veus dels àngels brolla en la nit com signe d’esperança i finalment la llum,  ja segura i ferma arriba vers la rústega morada de pastors, cridant-los per què baixin a veure el prodigi. 

Al dimoni, a les bruixes i als bruixots mentre donen voltes en la seva infrahumana festa tampoc els ha passat desapercebuda la llum, que ara és una franja ampla, que il·lumina el cel fins arribar a donar claror a la lluna. Aquesta rodona dama de la nit reflexa la llum terrenal que davalla enmig de la incendiada muntanya. 

En un instant, al rebre la llum reflectida per Selene, el foc minva el seu poder, els diables, les bruixes i la resta de l’infernal companyia, cauen primerament de genolls, després com avergonyits de la seva nuesa i maldat corren, tapant-se la cara, a confondre’s entremig de les roques per amagar la seva carnal i malèvola presència i al mateix temps encabir-se fins a integrar-se formant part de la mateixa terra. 

Finalment la bola ígnia del cim de la muntanya en rebre la freda llum provinent de l’èter esclata, amb un gran rebombori de trons banyats de les obscenitats exclamades per les veus demoníaques, desintegrant-se definitivament i portant-se tots els éssers malignes a les fondàries d’Orc, el regne d’Hades.   

Els pastors, una vegada la muntanya ha tancat el seu cercle infernal desperten amb veus alegres a la família i junts baixen a la vall gresolenca per conèixer al nou nascut, fill d’un home gran i una jove verge, que reposa en una simple cova i que dorm en un bressol rodejat d’una tènue claror. El fred ambient hivernal és amorosit per l’alè d’una mula i un bou. Fins i tot, el Perot, guarit miraculosament rere la davallada i la destrucció del món infernal, com si fos un signe de bon auguri, ha baixat i se’l pot veure agenollat, amb una crossa sota el braç, al costat del nen que li somriu. 

Si comparéssiu actualment el Pedraforca, us adonaríeu que des d’aquest fet va engrandir-se encara més la seva enforcadura. La muntanya, a hores d’ara, ha refet els seus boscos però, conserva la tartera erma com a cementiri, i viu record de l’escarment de bruixes i bruixots. 

Si voleu admirar una recreació del foc, pugeu a veure-ho en un punt alt, jo ho he vist des de Cantonigrós, a la posta del sol, llavors el visareu amagant-se entremig dels dos pollegons, potser com a remembrança d’aquella nit alliberadora de l’angoixa humana.  

Miquel Pujol Mur

EL FILL DE DÉU VA NÈIXER A GRESOLET. I

Aquesta història neix amagada en la profunditat dels segles, molt abans de que els humans comencessin a comptar els anys d’un en un.

La terra era dominada per poderosos senyors que al front de nombroses hostes assolaven i menaven les valls fent-se propietaris de collites i ramats. També els hi pertanyia la vida i la mort dels éssers humans que tractats com esclaus els servien. 

En les muntanyes per damunt dels cingles tenebrosos regnaven en la foscor de la nit i del cel una caterva de bruixes, bruixots i mals esperits, tots ells servidors de Lucífer, senyor de l’infern i les tenebres.

Els pastors són asseguts davant de la foguera dalt dels cingles de Palomera. Recollir tot el ramat sota la protecció de la roca ha estat un treball molt dur, més finalment, ho han aconseguit i ara les ovelles dormen al redós de la muntanya.

En les cabanes alliten les dones i la quitxalla, mig amuntegats els uns i els altres, per donar-se calor malgrat siguin abrigats de pells d’animals per així protegir-se del fred hivernal. Els homes, una vegada la darrera dona s’ha marxat a dormir guaiten, amb por, el cim de la propera muntanya del Pedraforca.

Nit del 24 de desembre, solstici d’hivern, i una mala recordança del succeït el 24 de juny, durant la del solstici d’estiu. Sis mesos, són passats, però tothom recorda amb temor el desastre que va esdevenir. Aquella funesta nit els humans van perdre; a mans del senyor de les tenebres, encarnat amb el bruixot del lloc de Saldes, un dels més importants de l’Avern; una munió considerable d’ovelles. Unes robades per ser devorades incruentament per les mateixes bruixes i els seus malèfics companys, altres sacrificades en algun aquelarre sagnant i moltes més despenyades timbes avall.

A més, al Perot, el vell majoral, que defensava el ramat amb el gaiato alçat, les meretrius de l’infern fotent-se dels seus crits i les seves imprecacions per allunyar-les, van ferir-lo en una cama i ara roman postrat en una màrfega pudenta amb els ulls esbatanats per l’espant i l’esquena guerxa. Fa pocs dies una fetillera va passar pel poblat i els hi va dir que no podia fer res per guarir-lo. Va dir simplement: “No hi ha possibilitat de curar-lo amb cap pegat, ni cap conjur, ni tampoc hi ha cap herba remeiera capaç de sanar les seves ferides físiques ni les del seu esperit”. “És un cas perdut i val més implorar als déus i confiar que ells amb el seu gran poder el curin o acabin per sempre amb el seu dolor”. Més ells, els pastors de Palomera que van ésser criats des d’infants sota les seves ordres i la seva protecció no poden decidir-se a fer una cosa ni l’altra.

El Perot, era l’home savi, aquell que quan eren uns simples bordegassos els ensenyà a manar els ramats i els hi va mostrar les pastures més adients a cada estació de l’any: unes, dalt la serra d’Ensija; altres, rere el Portet; i més llunyanes encara, les de les canals de Catllarí, sota mateix dels rasos de Peguera. No poden abandonar-lo a la seva sort i malgrat la seva inutilitat, tots pensen que és un cas de consciència mantenir-lo viu amb ells.

Els pastors fan guàrdia embolcallats amb pells i mantenint un petit foc de brasa, arraulits al seu voltant, per no cridar l’atenció dels éssers diabòlics. Han preparat els seus bordons i les seves fones, a més, tenen forces pedres a mà en previsió de l’atac de les harpies, sicàries de l’home de cor negre, màxim representant del mal. Malgrat tot, són acovardits, quan parlen les seves veus se’ls escanyen en la gola. Veuen neguitosos com els focs van successivament encenent-se a múltiples punts de l’enforcadura. Poc després la muntanya llueix tota encesa, les flamerades s’alcen cel amunt i llavors convertides en guspires ardents cauen a terra damunt dels arbres provocant el seu incendi. En un instant, les flames provinents de la falda de la muntanya s’uneixen a les del cim. És un espectacle aterrador que encongeix els ànims dels pastors de cor més valent, tot el Pedraforca, cremant com una pira vertical de rogenques brases.

 

Continuarà...

 Miquel Pujol Mur.

QUÈ ÉS NADAL?

La Núria, una nena de quatre o cinc anys, en sortir de classe a la tarda, és recollida per la seva mare a la porta de col·legi per dur-la a casa de l’àvia que li farà de mainadera. Després al vespre el Joaquim, el seu pare, l’anirà a buscar novament i la portarà a casa per anar a dormir. 

La Núria mentre espera la seva mare està intranquil·la, arrufa les celles i mou els peuets en aquella dansa nerviosa que no se sap ben bé si es a causa d’una necessitat física o espiritual.   

Només quan és asseguda al seient de darrera; aposentada en l’obligatòria cadireta i lligada en el cinturó de seguretat, amb això la seva mare és molt estricta en el compliment de les lleis; la nena deixa explícita la seva inquietud i pregunta:

¾    Mare, què és el Nadal? Ho he d’explicar a classe.

¾    El Nadal? Amb aquestes ximpleries ompliu les hores de classe. Això ha passat a la història! A mi que m’expliqués, un rotllo de quan era una criatura tonta.

¾    Però, mare, he de dir com celebrem el Nadal. Li pregunto al pare?

¾    Al pare, dius! Amb l’estressat que ve de la feina. No sé si podrà parlar-te de gaire més coses que del sopar d’empresa i l’opípar dinar dels dies de Nadal i Sant Esteve a la casa d’un o altre parent. Saps que Núria, pregunta-ho a l’àvia! Ella, potser si que es recorda de totes aquestes falòrnies dels capellans.

¾    Bueno, ho preguntaré a la iaia, però com és tan velleta segurament no se’n recordarà.

¾    No et passis, pitufeta, que la meva mare encara té molta corda. La veiessis ballar al Casino.

¾    Mare, si sempre està queixant-se dels genolls i darrerament és com una paparra, només parla dels seus dolorits malucs.

¾    Ja la fotran! Quan sona la música tant li fa ballar un foxtrot com un rock. Fes-li posar el tocadiscs i veuràs com dels malucs i dels ossos se’n oblida.  

Arribades al portal de la casa materna la mare deté el cotxe i l’àvia que ja sap com funciona tot això del trànsit, abans que sonin les botzines dels cotxes, baixa a la mosseta i tanca la porta. Al moment, la mare com una esperitada arrenca i desapareix per la propera cantonada. Va a trobar-se amb les amigues per veure una exposició d’un artista de la nouvelle vague. 

Iaia i néta pugen al pis, aleshores la dona posa el berenar a la nena mentre escolta el reguitzell de preguntes que li fa.  

Una vegada acabat el berenar la Núria no pot aguantar-se més, malgrat que pensà que l’àvia és massa vella, quasi antediluviana, per saber res del Nadal. Com és tan vella i despistada, això que, fins i tot devia viure en aquell temps, però, com no era al lloc adequat, no va adonar-se’n de res.

¾    Àvia, què és el Nadal? Haig de parlar-ne demà a col·legi.

¾    Veuràs és una festa que celebrem els cristians per la vinguda de Déu, en la figura del nen Jesús, per redimir-nos: Ejem! Vull dir perdonar-nos, la resta ja tu ensenyaran a col·legi, petita. Saps que, pugem a les golfes i crec que encara trobarem les figuretes de quan fèiem el pessebre.

¾    Pessebre! Iaia, que és això?

¾    No ho saps, clar, com ha casa teva sempre aneu tan delerats i no teniu temps per res. Ai, Senyor! Quins temps em toca viure! Si el teu avi visques! Reina, ell feia les coses d’una l’altra forma. Amb calma, tranquil·lament, fent-ho tot a consciència, en el lloc i el moment adequat. Veus llavors, pobre home, no ho vaig valorar prou. Jo sempre em queixava, i li deia que no tenia sang de tan pacífic, complidor i bona persona que era. Ai! Déu meu! Quan el trobo a faltar! Quantes vegades em penedeixo de no haver gaudit més de la seva presència. Tant si val, temps passats, són temps passats, i no tornaran mai. 

Ambdues pugen a les golfes i troben, després de remenar unes quantes caixes, les figures del pessebre. Les baixen al pis i en un racó del menjador damunt d’una taula, poc a poc, munten el pessebre. Mentre posen cada figura en el seu lloc l’àvia pacientment explica a la néta la importància i el que representa cadascuna.

¾    Veus nena, la Verge i el nen que són...

¾    Sant Josep, mira quina barba té...

¾    El bou i la mula que amb el seu alè donen escalfor al nen...

¾    Els pastors en les fogueres, guarden el ramat. Veus, mengen i beuen  fins que l’àngel els avisa del fet extraordinari.

¾    Mira, petita, les ovelles, el traginer, les vaques i l’aviram. Caram! Què ben protegit i guardat tenia l’avi el molí.

¾    Mira Núria, quina sorpresa! Encara està sencer el caganer. El vam comprar fa molts anys a la fira de Santa Llúcia davant de la Catedral. Jo li deia al teu avi, al cel sia, que no m’agradava la figura d’un home cagant. 

Quantes paraules esmerça l’àvia per explicar el significat de les diferents posicions dels reis, dels pastors i dels pagesos durant el dies de Nadal.

................... 

La Núria, al col·legi, rep les notes i se les guarda per ensenyar-les a l’àvia la Nit de Nadal que aniran a sopar a casa seva. La mare i el pare en entrar al menjador queden sorpresos al veure, en un costat, el petit i senzill pessebre que han construït la dona gran i la xica.

¾    Mira, iaia, les notes. Són bones gràcies a les teves explicacions del naixement.

¾    A veure, nina meva.- diu afectuosament l’àvia que fa una ullada a la llibreta i després la passa a la filla i el gendre. 

Ambdós queden meravellats de les observacions de la professora. I és que amb paciència i donant els consegüents detalls és la forma de transmetre els fets gravats a la memòria de la vida durant els molts segles de l’existència humana i que és al mateix temps el patrimoni transferible dels humans, el boca a boca, que passa de generació rere generació. 

La Núria tibant-li la màniga de la brusa proposa:

¾    Cantem àvia aquella cançoneta que em vas ensenyar. Nadales em vas dir, oi? 

Poc després l’emoció omple la sala. Comencen cantant les dues dones més allunyades d’edat i a continuació s’afegeixen, a les seves veus, les dels pares, primer tremoloses i finalment amb força. Es fonen joioses totes juntes en l’autèntic esperit nadalenc. 

Aleshores, unes llàgrimes brollen i rodolen per les galtes de la mare en recordar moment feliços de quan tot el cercle familiar: pare, mare, germans, etc., és reunien per cantar i celebrar el Nadal. 

Per finalitzar vull afegir unes paraules copiades de la solapa de la contraportada del llibre “Aquell instant de felicitat” de Federico Moccia que diuen així: 

“Aquell instant de felicitat són uns focs artificials que t’il·luminen i et recorden que el que tens és important, l’instant és allà, només l’has d’aprofitar”.  

Miquel Pujol Mur.

Berga, 27/11/2013.