EL PAVELLÓ DE SUÈCIA A BERGA.

Ja què aquest espai porta el nom de Escrit des del Berguedà voldria fer una petita crònica d’una construcció de merescuda i brillant trajectòria, que ajuda a millorar la cultura, i reuneix diverses actuacions en l’àrea de coneixement i l’enteniment de la nostra pàtria.   

 

Peder Clason (Estocolm, 1894 - Rättvik, 1956) fou un arquitecte suec. Autor del Pavelló de Suècia per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, d'estil neoplasticista, que incloïa una gran torre denominada "Funkis", abreviatura de funcionalisme en suec.  

Un cop acabat l’esdeveniment, el país escandinau el va cedir a l’Ajuntament de Barcelona perquè acollís les colònies escolars permanents que feia el consistori barceloní adreçades a famílies amb pocs recursos. El consistori va organitzar un concurs al qual s’hi van presentar 17 municipis catalans i es va triar Berga.  

El pavelló es va instal·lar al pla de l’Alemany i va acollir la Colònia Escolar Permanent que va ser inaugurada el 14 d’agost de 1932 per l’ aleshores president Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859- Barcelona, 25 de desembre del 1933). Mentre l’escola va ser oberta la torre va ser un observatori meteorològic. 

L’any 1939 es convertí en caserna militar , i entre altres funcions  l'edifici va servir d’estable fins a l’any 1964 en què fou enderrocat. 

L’any  el 1998 s’acordava per part de diverses institucions, la construcció del nou pavelló, que s'inaugurà el 2000.  

Acull l’Arxiu Històric Comarcal, el Casal d´Europa i té una sala per actes culturals amb una capacitat de 200 persones. 

L’any 2008 es duia a terme la recuperació de la torre, coronada per tres grans anelles metàl·liques que simbolitzaran la corona sueca igual que l’original, es fa 80 anys després que s’iniciessin els treballs de construcció del pavelló primigeni a la població escandinava d’Örbyhus.  

La torre té una alçada de dotze metres i els materials constructius són fusta de Suècia i Noruega i ferro. Tal com ha explicat l’arquitecte tècnic responsable, el berguedà Carles Farràs i Planas , que també treballa en l’obra de la Sagrada Família, «té una base triangular i tres cares piramidals que conflueixen en un vèrtex a la part superior que no s’acaba de tancar». L’estructura té una escala interior de cargol i en tindrà una d’exterior helicoïdal que permetrà accedir a una plataforma superior on hi hauran les anelles de 3 metres de diàmetres. Aquestes anelles també serviran de barana «i faran que sigui un mirador amb una petita coberta metàl·lica». 

Fins ara aquesta petita crònica purament és una relació de fets extrets de diferents mitjans, però per donar vida a un edifici manca escoltar a les persones que a la seva infància van conèixer la seva primera realitat, per tant afegeixo unes frases d’una ex- alumna a la que particularment admiro.   

Per raons que no venen el cas, vaig entrar a l'escola acabat de complir set anys, era la més petita, un xic mimada, especialment per el Sr. Gibert, el director. 

Sempre he dit, que per mi va ser com viure el conte de " Alicia al país de les meravelles". 

El sistema pedagògic emprat, era comprensió més que memoritzar. 

Les activitats formatives complementaries eren: la música, el cant, el teatre, la dansa, la  gimnàstica rítmica i la lectura.  Teníem una biblioteca molt cuidada. 

Disposàvem de patis i d’espais per jugar al  nostre gust, els jocs que volíem, sense fer competicions. 

Es repartien petites responsabilitats al menjador i a les aules. La més cobejada  era anar a la torre per anotar les dades meteorològiques que marcava el planell, com que jo era la petita, el Sr. Gibert em permetia pujar-hi sempre que volia acompanyar a qui li tocava. 

Llavors per mi va ser com viure un somni, al pas dels anys, he comprés i valorat tota la formació i educació que van inculcar-me. 

He recordat sempre com en dels dies més tristos de la meva vida, el tancament de l'escola, i la pena del comiat del meu estimat Sr. Gibert, i l'impacte dies després de veure soldats al meu pati, i unes banderes que jo no coneixia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL DARRER INTENT.

L’Andreu ha arribat a casa un xic alterat però íntimament satisfet. La cara encara reflexa amb la seva vermellor l’excitació de la discussió mantinguda amb els companys de treball, al dir no, a celebrar amb ells el comiat del Joan per la jubilació. 

Però no, avui s’ha negat i a més s’ha enfadat amb ells perquè la majoria coneix del seu desfici, que li ha comportat molts problemes a la feina i a la vida. Segurament per la seva intel·ligència podia tindré una posició més alta a l’empresa. També una família al seu voltant però aquella set abassegadora que el feia recaure una vegada i altra li havia arruïnat la vida.  

Reconeix que la Llúcia va aguantar molt en les seves borratxeres, les seves males paraules i algun que altre mastegot que no es mereixia. Però ell sempre se’n penedia, anava a veure-la quan estava clar i li demanava perdó. Ella commoguda sempre tornava. Fins el dia que la va amenaçar amb el ganivet de la cuina exaltat i borratxo com mai. 

Sí, va intentar apartar-se del fàcil vici de demanar un got i un altre, sortir i alternar amb els companys. Fins i tot, va anar a fer una teràpia de desintoxicació. També va fer-se un assidu a les reunions d’Alcohòlics Anònims i quan va creure controlat la seva ànsia va tornar a buscar a la Llúcia, però el pare, “Don Ricardo”, com deien en broma, va sortir i li va dir amb serietat que si tenia una mica de decència, i si de veritat l’estimava, la deixés viure una vida plàcida, lluny de la seva perenne afició a la beguda.  

Finalment va reconèixer que les paraules del que hagués estat el sogre eren lògiques i va deixar de rondar la casa. Anys després, en una època de serenor la va veure de lluny jugant amb un parell de nens, feliç i agafada de la mà d’un home.  

Sobtadament, la gelosia va revoltar-li l’estoma, i un fel agre i amarg va pujar-li coll amunt, però va ser suficient assenyat per fugir de la visió del que podia haver estat i no seria. Però, per remordiment, o per que no estava prou segur d’ell mateix, en passar davant d’un bar va tornar a entrar i va tornar a beure com volen recuperar-se, del poc temps que havia estat seré. 

La vida havia estat com una carrera d’obstacles, ara me’n salto dos de seguits i a l’altre, sense causa torno a recaure. A continuació uns mesos de calma i altre vegada, per qualsevol mínim motiu, tornava a beure. Els seus ulls i la  seva cara marcada per les venes vermelloses el delataven fàcilment. 

De companyes, un fotimer, en els mesos serens i en els de continua embriaguesa. Unes acudien per compartir la beguda, altres eren companyes de reunions que volien refer la vida i ell era un company plausible per començar a caminar. Totes havien, per un motiu i un altre,  fracassat.  

Però ara havia fet el primer pas, sense pressió de ningú, per redimir-se i abandonar el vici. Havia dit, no, als companys. S’havia cansat de ser un reclam per en riure-se’n i que tothom en fes befa.  

Una nova amistat, l’Olga, també amb diversos naufragis en la seva vida reclamava la seva atenció i el redimia del pecat i la disbauxa. 

Podia ser el darrer vaixell per salpar del port perdut i en aquest instants reclamava tot el seu interès. Sinó, el navili farà aigües com altres cops i aleshores no valdrà la pena cercar un salvavides per fugir de les tenebres.  

Una darrera lluita, el darrer intent o potser hi haurà uns altres, no ho sap. 

“QUI LLUITA POT PERDRE, QUI NO LLUITA JA HA PERDUT”. Anònim. 

Miquel Pujol Mur.

HEM PASSEJAT PER CALAF.

Hem visitat Calat portats per la curiositat a l’haver vist a la televisió un programa que ens parlava del seu mercat. 

La plaça dels Arbres i el Raval de Sant Jaume s’omplen de diversitat de colors i olors amb quasi un centenar de parades de tota classe de productes: fruites i verdures, articles d’artesania, pastisseria, roba, sabates, marroquineria, música, etc. 

Des de l’any 1226 se celebra cada dissabte el tradicional mercat de Calaf, conegut arreu per la popular llegenda. 

La llegenda del Mercat de Calaf ha arribat fins a nosaltres gràcies a Apel·les Mestres (1854-1936): escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català.  

Doncs bé, el 1895 Apel·les Mestres publica el volum 'Tradicions' dins la col·lecció Folklore Català de la Tipografia Espasa & Cia de Barcelona; recollides i escrites per l'autor, el núm. 101 duu el títol "El mercat de Calaf". 

Qui millor que Apel-les Mestres per explicar-nos'en el significat d'alló que a vegades diem quant hi ha una remor de gent amb cridoria inclosa, que no ens deixa parlar ni escoltar i que definim tot dient; "Sembla el mercat de Calaf". Ens ho explica aixís: 

"El mercat de Calaf havia estat en altre temps un dels mercats mes importants de Catalunya; no obstant aixó, no és pas la concurrencia que crídava, ni el diner que feia correr a alló que deu la seva celebritat. 

No, no és la seva importancia mercantil sino un incident extraordinari el que li donà la fama que va perpetuant-se de segle en segle. 

Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns es consideren dels mes rigurosos, i amb tot i ser-ho tant, en víngué un tan sobtat, tant superior a tots els haguts i per haver, que un día de mercat, quan tota la plaça era plena de bestíar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules es glaçaven en sortir dels llavís. 

Tothom tractava i contractava, tothom demanava i ofería, pero no se sentía res; i com havia de sentir-se si, com us díc, al moment de brotar es glaçaven les paraules! 

Pero el día aná vançant, cobra força el sol i a la fi comenta el desglaç per allá a migdia; i així com s'aná desglaçant l'aigua, sanaren desglaçant les paraules, totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça! 

¡Ah, fillets de Déu! Us l'¡magineu el rebombori que es produí de cop í volta?

"Quant d'aquest matxo? — Compreu-me aquest porc! -Tres unces! — Vint-i-quatre dobles! — Aquest parell de bous queda per míl — Ja us el podeu mirar per tots cantons. -Set unces. -No tira pas guitzes? — Ni mitja doble menys! Etc, etc.

És a dir, que entre les paraules que es desgla-aven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xivarri í tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre. 

I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles. " 

Avui malgrat el dia ha estat molt variable: primer encapotat, després pluja i finalment sol no s’ha produït el fenomen de les veus. Un mercat molt animat sobretot en sortir el sol i una munió de paredes amb trenta mil ofertes.  

Ha estat agradable passejar pel poble de Calat i hem de comentar que a Calaf a més del mercat hi ha moltes coses més a veure. Els carrers ben valen una passejada. L’església de Sant Jaume també  és sorprenent amb el seu campanar de 52 m. d’alçada. A la porta de l’església el espai de la plaça Gran on antigament es celebrava el mercat antigament.  

Dalt de tot el Castell, situat a la part més alta de la població, al cim d'un turó. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat. Se'l considera una de les fortificacions més importants de la comarca i que caldria relacionar amb d'altres edificis de planta poligonal com el proper castell de Mirambell. 

Calaf, ben val desplaçar-se per conèixer-la i donar voltes pels seus carrers. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA VEÏNA I EL CARNAVAL. II. Mig eròtic.

Per dissimular i amb la por de que la roba no aguantés la situació vaig premem al seu cos, que no va fer cap refús. Ballàvem, com emparedats l’un contra l’altre, per amagar la meva frissança.

Per agafar-me fort vaig posar-li la mà, potser una mica massa avall de la cintura i els meus dits entremaliats van trobar una escletxa, (segurament el vestit també era d’una altra festa d’Institut), que permeté que la meva mà arribes a la seva pell. En notar-ho va cedir més a la meva pressió, arrapant-se al meu cos i de seguida vaig comprendre que no portava res més a sota.

Els meus dits atrevits jugaven acaronant-la per dins fins a trobar una tela suau, i ofuscat com estava, vaig tibar-la sense fixar-me que era la brusa i que quanta més força feia més baixava l’escot i un espectacle superb s’oferí als meus ulls enamorats.

La vista, la tenia perduda en les muntanyetes de fina epidermis coronades per una aura rosàcia. Quan aixecava la cara per mirar-li els ulls feia, un rere l’altre, un lleuger mos als seus oferts llavis ardents, i jo, com podia negar-me a tal complaent mostra d’afecte. Notava el tacte de la pell del seu cos a la meva mà. El nostre ballar gaudia d’una entrega total. Alguna beguda, que ens oferiren, per apaivagar la set i la calor va ser com una nova brasa pels nostres sentits. Va fer que l’afany encara creixes i creixes més dins el forn dels nostres dos cossos.

I us preguntareu com va acabar aquesta bogeria del carnestoltes? Doncs a la comissaria, com altres parelles més, mig entrompades. Però l’alcohol no va ser la causa, no, el culpable, va ser el seu vestit i el meu que no van resistir la pressió dels nostres sentits.

Mig desbotonat el pantaló, esquinçada la seva brusa, quan va acabar la festa, ja sense orquestra, no paraven de ballar. Vibràvem l’un i l’altra ben arrapats i donant-nos petons recaragolats. Els guàrdies van ser incapaços de separar els nostres entrelligats cossos. Jo, no volia perquè donat el meu estat hagués estat espectacular. Ella tampoc, perquè li agradava sentir la meva exaltació arran seu. Van portar-nos quasi embogits, però agafats fortament fins a la presencia del caporal.

Aquest va mirar-nos amb sornegueria, i com en alguna ocasió, tots hem estat joves, va fer la vista grossa i ens envia cap a casa.

Malgrat l’estona a la comissaria encara estàvem encesos, potser aquesta no és la paraula més correcta, més real seria incandescents. Quan passàvem a prop del parc, malgrat la matinada mostrava els primers raigs vermellosos del sol, vam trobar un racó no gaire gran. L’amor no necessita de grans espais i vam desfogar, tot allò que portaven amagat dins els cossos cansats, però animats per la passió.  

Va ser com una lluita ferotge, les maltractades disfresses van voleiar damunt el terra. La gespa un xic humida ens ajudà a voltar l’un damunt l’altre com a genets que volen marcar el ritme de la marxa.  Finalment desprès de mil i una carícies, alguna que altre suau mossegada i gaudir de diferents posicions vam arribar a l’instant que diuen que és el moment, curt moment, que els humans ens acostem a l’essència del Creador. 

Seguidament, després d’una breu pausa per recuperar-nos, descabellats, les nostres galtes encara enrojolades per la sensualitat, però lassats completament ens cobrirem amb les restes de les nostres robes i davallarem lentament cap a casa. El somriure suau de les nostres boques mostraven clarament la nostra complaença del goig gaudit.   

Miquel Pujol Mur.

LA VEÏNA I EL CARNAVAL. I. Mig eròtic.

El Marc està assegut davant de l’ordinador. Mira, una rere altre, fotografies de fa uns quants anys. Les persones i les anècdotes viscudes li aflueixen incessantment al pensament. Polsà novament el ratolí i la nova fotografia encara fa que els records siguin més vius a la seva memòria. Amb aquestes paraules rememora el gran instant viscut.  

Sobtadament la vaig veure. Feia dies que la vigilava amb els ulls esbatanats de desig. La meva nova i admirada veïna, a la qual cedia amablement el pas quan ens trobaven a l’escala. 

Ella, també em guaitava un xic descaradament. Quan ens creuàvem mig aclucava els ulls picarescament, i al somriure es marcava un clotet en cada galta, com demostració de la seva aquiescència. 

Aquesta vegada, per casualitat, la meva mà en deixar-la passar va posar-se damunt la seva. La tebiesa de la seva carn va ser com una batzegada que va arribar al més profund del meu ser, arborant lleugerament allò que en els homes diuen és signe del preludi de l’amor.   

En notar la pressió del meu palmell, va somriure més àmpliament i després amb una veu, que en principi vaig creure angelical, però que sorgia de la seva boca amb un to de gosada trapelleria, va dir-me:

¾    Demà es celebra el ball del Carnestoltes, aniré vestida de Colombina.

I tu...? 

De seguida vaig pensar amb la disfressa d’Arlequí, que havia fet comprar als pares quan encara anava a l’Institut, i vaig contestar-li:

¾    Jo, d’Arlequí- i com sóc d’idees ràpides i concises vaig inquirir. – On i a quina hora? 

Amb un matís melós, mirada mig closa i un fons de veu entremaliat va aclarir-me:

¾    Dos de dotze, a la cantonada del carrer dels Àngels. 

Només vam dir aquestes breus frases en creuar-nos i el món de la meva imaginació albirà, de seguit, tot un munt de situacions ardents i engrescadores. 

En arribar a la meva habitació vaig buscar en el fons de l’armari el famós vestit d’una nit de disbauxa innocent i jove. Aleshores vaig adonar-me neguitós que m’era curt i certament estret.  “Quina podia ser la meva salvació, com no, la mare”. 

Vaig anar a la cuina, era l’hora de fer el dinar, interrompent la seva feina i desprès d’una o dos tendres moixaines vaig prendre-la pel braç i li digué el que volia modificar i eixamplar de la disfressa. “Pobre mare, sempre còmplice dels meus desvaris juvenils”. 

Va ser molt ardu el seu treball, eixamplant i allargant la vestimenta, fins arribar a tenir una presència acceptable. Però finalment l’endemà, ornat amb la disfressa carnavalesca, i exacte com un cronòmetre suís, era a l’hora i al lloc exacte de la nostra cita.  

Que n’estava d’espectacular la Colombina dels meus sospirs. No havia un altra com ella i el cor em va fer un sotrac al prendre-li la mà. “L’amor, ai! L’amor, sobretot el primer!”. Sempre, el darrer, és el primer i el millor! 

La blancor de les seves dents al somriure, la brillantor dels seus ulls al mirar-me, la seva entrega a l’agafar-nos per dansar eren meravelloses, però, vaig notar immediatament que malgrat l’acurada feina de la mare, els calçons no amagaven el meu estat. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

UN DIA DE BOIRA. 2a part. Relat negre.

Amb el braç toscament embenat, he pres novament el ganivet i posant-me l’abric, l’he amagat sota la roba. Ja preparat, he obert la porta del pis i eixint al passadís de l’escala, he baixat en silenci fins el carrer.

Una vegada he sortit, he cercat un mur que sobresurt de la paret on m’he amagat sentint el meu cor palpitar violentament i amb força per l’emoció.

Observo les persones, que passen tapades a causa del fred, i començo a rumiar quina serà la primera víctima. Una noia jove, passa movent-se amb lleugeresa. Sento el repic dels tacons de les seves botes, llavors amagant-me rere els arbres, la segueixo movent-me sigil·losament, buscant ocultar-me en l’ombra gris dels troncs, dins l’ambient de l’emboirat dia.

¾    Hola!- Saluda alegrament a un xicot que l’espera dins un cotxe. La noia puja per l’altra porta, i després de fer-li un petó fugisser, només com la simple promesa de més grans satisfaccions, marxen ràpidament.  

Segurament, la meva presa, era massa jove i ràpida de moviments. M’hauria donat molt treball per aconseguir el meu desig. Per un moment, torno a escoltar la meva sang, plena d’adrenalina, pujant per les venes en imaginar-me amb quina crueltat podia haver-li clavat el justicier ganivet, dins el seu pecaminós i jove cos. La taca vermella s’estendria com l’oli per les llombardes humides del carrer. 

Aleshores passa pel meu costat una dona vella, que com jo a casa, al llevar-me, també arrossega els peus. Suposo que deu vindre de comprar una mica de vianda per afegir-la a uns pudents talls de peix per enverinar, qui sap, al seu marit.  

Estic quasi damunt seu, preparat amb el ganivet en alt, disposat a clavar-li enmig de l’espatlla, en el punt precís on es clava l’estocada letal, i poder així gaudir veient-la caure desplomada a terra, mentre la sang surt sense pietat del seu esgotat cos i embruta el terra.

Una veu de noi en sobresalta.

¾    Iaia, perquè ha sortit de casa en un dia tan lleig?

¾    He sortit, Xavi, per comprar una mica de tall per dinar. Tu ets jove i necessités menjar carn per créixer. 

He quedat mig avergonyit. Tal vegada, la meva millor idea era assassinar a una pobra dona que es sacrifica per anar a comprar, malgrat el dia bromós, per millorar l’alimentació del seu nét. 

Torno a pujar feixugament, sense esma, les escales de casa amagant-me en l’ombra dels mal il·luminats replans. La porta del pis encara és oberta tal com l’he deixada. Només passo la llinda i altre cop els meus peus pesen com si fossin de plom. Sobtadament he perdut la lleugeresa del cos provocada per l’instint ancestral de l’aventura de la caça. Un pas i un altre pas, i la boira gris torna a embotar el meu cervell. Deixo caure el ganivet en el passadís, camino fins a la cambra i lentament caic al llit adormint-me. Pesadament dormo, somniant, amb l’esperança, que demà sigui un dia de sol radiant.

Boira dintre, boira fora, la més dolenta, quina és?  

Miquel Pujol Mur.

UN DIA DE BOIRA. 1a. part. Relat negre

La llarga nit ha estat inquieta i tenebrosa. Mentre donava voltes i voltes en el llit, un malson rere l’altre omplien els meus pensaments. Les idees vagaven perdudes, sense final, en el cercle viciós de l’abans a l’ara. L’única obsessió que no vagava pel meu cervell era el futur immediat. Semblava ben bé, que aquest proper projecte, simplement el demà, no hi fos dins la meva ment. Com un cortinatge atapeït, pesant i opac una boira espessa cobria la porta tancada de l’esdevenidor.

Arrossegant els peus, com un vell xaruc, he caminat amb gran esforç fins la persiana del finestral de casa que dóna al carrer. El meu desig és que en obrir-la, una petita claror del sol hivernal il·luminés l’exigu menjador i la meva vida. Les altres dues finestres del pis donen a un estret pati de llums, clos com un sepulcre, d’on pugen les desagradables olors dels wàters durant el dia, barrejades al migdia amb el tuf de col bullida i refregida amb que s’alimenten els meus veïns. 

Però avui com ahir, com tota la setmana, els dies de boira tapen el sol un jorn rere l’altre. Miro a fora, i tot té el color gris del no res. Miro dins meu, i el meu esperit, tampoc llueix cap altre color, tot té la mateixa tonalitat grisosa, igual que la meva existència. 

Exasperat, tan molest amb l’exterior boirós com amb el meu propi jo, he pres de la pica dels plats el ganivet de l’avi, un vell record de quan va treballar a l’escorxador. És una eina d’acer ben trempada, grossa i afilada. Sense pensar res, més aviat negant-me a mi mateix la possibilitat de raonar, he fugit anímicament del meu interior. El meu propi esperit intangible s’ha escapat i aleshores amb calma, sadollant-me de satisfacció per la meva llibertat, he iniciat el ritus de l’avui sense demà. Plaent-me del meu propi dolor he començat fent osques a la pell del meu braç, seguidament quan he trobat el lloc adient he iniciat la meva singladura. Primer, amb un moviment força lent, calculat i fred. Després amb suavitat, he anat aprofundint, gaudint de la lentitud, sentint de grat el mal que m’infligia, finalment he tallantat la meva carn. Immediatament ha brollat una gota, més tard, un rajolí, i finalment amb magnificència, un raig vermell de sang brotà del meu canyell, trencant el gris de la meva vida i de la boira.   

Llavors en veure vessada la meva pròpia sang, immediatament m’he penedit d’haver-me ferit. He deixat el ganivet damunt el marbre de la cuina i prenent un drap; mig net, mig brut, en certs moments no importa gaire la netedat; per embolicar-me les laceracions que una rere l’altra m’he auto-infligit. 

Perquè ben pensat, què guanyo amb el color vermell tacant les rajoles del terra i les llosetes de les parets del meu pis, si a fora continua tot gris per la boira? Un miler de vides anònimes, amagades dels ulls de molts i amb una gran quantitat de sang, poden ajudar-me a acolorir fàcilment amb el color rogenc de la vida, els carrers i les voreres de la meva petita ciutat.

 

CONTINUARÀ...

 

Miquel Pujol Mur.