PIERROT

DESCRIPCIÓ A PARTIR D’UNA IMATGE. 

Pierrot és un personatge de la Comèdia de l’Art Italiana. 

Altres caràcters són don Pantaleone, Scaramouche, Arlequí, Colombina, Polichinela i més... Cadascú representa una forma de ser diferent dins les obres teatrals.

Aquí veiem a Pierrot en una posa que quasi ens retrata la seva filosofia, és com qui porta un lliri a la mà. 

Pensatiu, bondadós en demesia i un xic pàmfil. El quadre, és prou clar, sempre està a la lluna de València, o no, potser és una lluna veneciana. 

Però no us penseu que és un panxa contenta, feliç dins de la seva infelicitat. No!!! Sinó que quan nota, quasi sempre massa tard, que li han pres el pèl, aleshores, s’enrabia amb si mateix i es culpa per la seva innocència. 

Els altres sabedors de la seva ingenuïtat se n’aprofiten una vegada rere l’altre i quan se n’adona fa una gran rebequeria; això sí, com fan els nens, picant de peus a terra; i es fa la promesa que no el tornaran a enganyar.  

Però la seva forma de ser, un xic babau i bondadosa, fa que torni i torni. Ja sabeu la frase aquella tan popular que diu “els homes són els únics animals que ensopeguen dues vegades en la mateixa pedra”, doncs no, el Pierrot no en té prou, sinó  que cau, cau i cau i després d’emprenyar-se, maleir a l’engalipador i prometre’s a si mateix que no l’enredaran més, torna a les mateixes: caure, caure i caure. Què li anem a fer!! Quan un es cau s’aixeca, és neteja els genolls, es mira les mans, per si se li han pelat, i continua, molts cops, caient  en el mateix parany. 

I ara no us queixeu, que he buscat un Pierrot força bonic, o més aviat bonica. Porta una camisa ampla de tres quarts de color blanc, les mànigues també són generoses i a davant porta grans botons negres. El coll és una delícia, gran i amb plecs onejants.  

El pantaló també és tot blanc i ample, no com els de la nostre joventut, els de pota d’elefant que eren amples de baix i estrets de cos. 

 

Porta un casquet negre, veritat que li queda graciós? A vegades també porta un barret d’ala alt i punxegut. 

La fisonomia és dolça, sempre va amb la cara pintada de blanc i algun cop li pinten una llàgrima rodolant d’un del seus ulls. Aquest dibuix ens el mostra amb uns lluminosos ulls, ametllats i culminats per unes altes celles. Un nas reduït i uns vermells llavis carnosos. 

Calça unes mitges blanques i unes sabates negres. 

Malgrat la seva bellesa el seu posat és de tristor. 

Miquel Pujol Mur.

ALESHORES EL VELL POETA ESCRIGUÉ

I aleshores un estudiós digué
Parla’ns del parlar

I ell respongué dient: 

Kahlil Gibrau, escriptor libanès nascut a l’any 1883 i mort 1931.  

Parlar és la principal diferència entre els humans i els animals. Parlar és expressar idees i fer que l’altre les entenguí. 

Parlar és convèncer, com la neu que traspassa la terra així la nostra parla ha d’entrar dins l’enteniment de les altres persones, per fer arrelar les llavors de la intel·ligència  en les seves ments.

 

Hem de parlar, hem d’envoltar les oïdes del pròxim, perquè fixat que les feres només transmeten poder o por, nosaltres hem de transmetre estimació. 

La paraula ens comunica, ens transmet idees i ens fa entendre’ns, més abans hem de conèixer per medi de les paraules les idees de l’altre, per a que per mitjà de la comunicació arribem a l’enteniment. 

Utilitzem la parla per evitar dolor i contrarietats, parlem per trobar amics i aconseguir que ells desitgin ser amics nostres. 

I aleshores un estudiós digué.

Parla’ns de la llibertat.

I ell respongué dient: 

Llibertat és acceptar les normes de convivència per poder gaudir la teva llibertat sense impedir la dels demés. 

Lliure és el que viu sol sense dependre de ningú, lliure és el que menja el producte del seu hort, construeix la seva casa, més d’ell no surt cap avanç, de cap home lliure sol ha sortit una idea que millori la humanitat. 

Tots són lliures mentre respectem la llibertat de les altres persones.

Els ocells són sinònims de llibertat, més els seus nius han de ser a la terra i part de la seva existència en depèn.

La llibertat és un concepte idealista de l’home, més per a la seva realització s’han de unir la comprensió dels problemes del demés i el seu encreuament amb el nostres. Molt enteniment, molt parlar i molt escoltar acompanyats del desig de perdonar.

Llibertat igual a utopia?

Miquel Pujol Mur                                                     

LLUITA INTERNA

Fa deu anys que va acabar la seva guerra. La lluita del treballar, els nervis del viure, les penúries i els èxits queden lluny de la seva existència actual. 

Tot això, una tempesta rere l’altra, un ensurt, un somni barrejat amb desplaers, tot això només, per aconseguir una forma de vida més adient amb els seus propis ambicions. Aconseguir una bona posició i fer molts diners.

          I ara què... 

Resta immòbil enmig del llit, només sent veus que xiuxiuegen al seu voltant i el seu cos amb prou feines sent el ròssec de  les mans que els metges i infermeres de l’hospital fa que treballin per mantenir-lo... 

Interiorment, només interiorment, un riure sarcàstic omple la seva gola i l’amargor  puja del seu interior.

          Mantenir-lo amb vida, a bé de què...  

Només el seu cervell funciona correctament com si fossin els departaments classificats d’un vell arxiu. L’esperit de l’ordre el manté viu i cadascuna de les oficines cerebrals transmetre’n petits, dèbils manaments al seu estimat cos. 

No l’ha cuidat gaire, bé ho sap, però sempre com un vell amic ha respst respost sense protestes a les seves insinuacions.

Ves amb compte cor, no bateguis fort, així sí, suau, compassat, no forcis el que t’envolta. Deixa fluir la sang sense presses. 

Ja ho sap, les presses, l’angoixa, ara li diuen estrès (cara paraula, amaga tantes subtileses) l’ànsia de viure i el desig de poder el feia córrer, manar, exigir i ara intenta assossegar al que va fer anar com un cavall desbocat.

Calma’t, - diu-  no vulguis acabar despresa, ves amb compte.  

El record de l’accident provoca un cert nerviosisme a la seva ment. Els ulls es mouen neguitosos sota les tancades parpelles. Havia d’haver mort, tal com va quedar el cotxe, quina sort encara viu...

          Viure, sort, quines estranyes paraules per a la seva situació.

 Salvar, de què? Només resta el cervell per demanar o maleir un déu.

 Un cos al que només pot donar unes mínimes ordres per malviure.

          Sobreviure a què? A un cos masegat del que no es pot fruir ni sentir. 

Les monges parlen d’esperança i de vida celestial. Però això en el seu pensament és lluny i abans ha de oblidar-se del vell amic, que ha crescut, que ha penat, que ha gaudit, que ha plorat dins seu i amb ell. El seu propi sí. 

Una escletxa de llum, un suau alenar, una presència subtil. Dóna-li descans senyor, malgrat no hagi un més enllà. 

Miquel Pujol Mur,

CADASCÚ HA DE TRIAR LA SEVA VIDA

No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que tinguin gustos diferents. George Bernard Shaw, escriptor irlandès (1856-1950) 

El Vicenç era un bon estudiant, però vivia desassossegat per la pressió dels seus pares. El doctor Manel Subirana i la doctora Elisenda Subirats eren dos eminents cardiòlegs, de bona i merescuda fama.  Malgrat tots dos venien de terres de pagès, ell provenia de les contrades pirinenques i ella dels plans de l’Anoia, van ser uns bons companys a la Universitat i havien sabut prosperar en la seva professió. Això si, treballant i estudiant colze a colze, mai es regala res en una carrera, actualment formaven un feliç i pròsper matrimoni. Però en aquest món de benaurança, havia en un dels seus tres fills, el Vicenç, el motiu que trencava aquesta imatge. 

El Vicenç era un bon estudiant, però amant de festes i festetes a més d’altres diversions. Alguna de les quals no eren normals per un xicot que estava acabant la carrera.  Als estudis aconseguia bones notes, més per raó de la seva gran memòria, que a l’empeny d’estudiar. Els seus professors opinaven que estudiant podia ser un bon metge, però no al nivell dels pares, perquè li mancava motivació.

En una d’aquestes festetes a les quals era tan addicte el Vicenç va ocorre l’accident del Jofre, a causa d’anar begut i una mica drogat no va respectar un semàfor, va xocar amb un altre cotxe i s’estavella finalment contra un arbre. Les conseqüències van ser fatals a més de la mort del Jofre, van morir també els altres dos companys que anaven dins el vehicle. Els ocupants de l’altre cotxe també van morir, un noi i una noia que anaven a passar el dia a la platja, on pensaven trobar-se amb els pares. 

El Vicenç, malgrat que greument malferit va salvar la vida i al cap de dos mesos estava restablert. Però alguna cosa havia canviat dins seu, la causa era la gravetat dels fets, la mor dels companys i veure els cadàvers de dos innocents de les seves orgies.  

La família va entendre que després de l’accident detures els seus estudis, segurament era temps de reflexionar i tanmateix d’apartar-se dels tarambanes del seu grup d’amics. Fins i tot van comprendre que es retires a una petita finca de pagès que conservaven de l’herència de l’avi. “Un temps de pensar serveix per aclarir les idees” - va opinar el doctor Manel i tots els familiars van aprovar el seu raonament. 

Els primers temps pràcticament és va recloure dins de la casa amagant-se de la gent. Per necessitat sortia a comprar el just per a viure, llegint i estudiant múltiples temes tots ells allunyats de la seva carrera. Poc a poc, en passar l’hivern, el mateix sol el va fer sortir al carrer i a donar voltes pel petit terreny que pertanyia a la casa. Després, va tractar-se una mica més sovint amb la gent del poble però essent encara una mica esquerp, fins que un dia una velleta que caminava davant seu va caure a terra i va ajudar a curar-se, ja què en el petit poble no havia metge. Després un veí que veia com una vaca se li moria durant el part va pensar que el podia ajudar i va recórrer a cridar-lo. Per sort, la vaca va parir un formós vedell sense problemes, i així va enganxar-se a la vida com un vilatà més. 

Poc després escoltant el consells dels veïns va començar a plantar la minsa terra de la seva finca. Ja més animat, al veure que de la terra treia una collita treballada amb les seves mans, va arrendar unes noves terres d’aquelles que tantes vegades resten d’abandonades a pagès. Amb els pocs diners que va guanyar, va  comprar-se un parell de vaques lleteres. Com no venia tota la llet, comença a fabricar mató, segons antigues receptes trobades en un caixó de la calaixera de l’habitació de l’avi.  

Clar que produir mató i no sortir a vendre’l no serveix de gaire cosa, llavors acompanyant al Pere, que tenia un petit obrador d’elaborats artesans del porc va sortir a una fira setmanal. Caram, anant de fira en fira va conèixer una noia, la Carme, i malgrat sigui una redundància, van fer fira, i amb sort i molts treballs, junts van tirar la casa endavant. Les mans del Vicenç havien canviat, ja no eren fines com quan estudiava, però a més d’alguna durícia havien guanyat amb força i eren valentes i traçudes. 

Avui com altres vegades han pujat els pares, el doctor Manel i la doctora Elisenda, i mentre ella es distreu xerrant amb la nora i jugant amb els néts, pare i fill caminen per la terra de la casa del besavi, ara reconvertida en un gran mas.

¾    Ves per on et veig molt feliç, la qual cosa ens satisfà tant a la teva mare com a mi.- diu el pare­ - Segurament si haguessis seguit la carrera, que nosaltres volíem, no faries aquesta cara. He de reconèixer que cadascú ha de fer el seu camí, triat lliurement  per ell mateix i jo et volia imposar allò que m’agradava a mi.

¾    Sí, pare, visc venturós com mai havia pensat. 

Miquel Pujol Mur.

TORNEM A GAUDIR D’UNA VELLA PEL•LÍCULA. II

La taquillera diu: el primer. La noia voltant-se, sense fer cas del noi, compra una entrada i marxa. El Joan, després de fer el mateix, observa l’antesala i la veu comprant un cucurutxo gros de crispetes, i com és un bon noi i no vol raons s’escola dintre de l’enfosquida sala, sense dir res.  

Desatenent-se de tot, però encara alterat, fa el possible amb el cap cot, malgrat la poca claror, per llegir el programa, dissimulant la seva torbació. Més quan definitivament s’apaguen els llums una figura femenina s’asseu àgilment a la localitat del costat. Del primer que se n’adona és de l’olor de crispetes. Girant la cara, veu a contrallum, les faccions de la noia que amb un somriure picaresc li ofereix crispetes. Indecís, ­agafa unes quantes sentint l’escalfor de la pell de la mossa en la seva mà. 

En aquest precís instant, tant breu com durada d’un llampec, dins el cervell del Joan comença una pugna entre els dos esperits que dominen l’existència humana. L’àngel, blanc i pur, i el dimoni, vermell i amb banyetes. L’àngel crida:

¾    No, Joan que et perdràs! Aquesta mossa és de la pell del diable! No, no gosis!

¾    Tu, que ets un encantat!- li etziba el dimoni- Deixa’ls gaudir una mica! Total, quatre carícies i un parell de petons! Tu que ets un carca! Va Joan, endavant amb la mà!

¾    Ai, Déu meu! No, Joan, retira la mà! Senyor! Me’n hauré d’anar a resar per aquest pecador! No caiguis en la perdició! Nooo!!!

¾    Va noi, ves-te’n, prega i assotat, si vols. Així ens deixaràs tranquils al Joan i a mi! Perdre’t ben lluny i resa no sigui que el teu Senyor beneeixi aquesta parella i llavors si què la fotem.

¾    Senyor! Quines coses he d’escoltar en un moment de carnal temptació! Ximple!

¾    Au, nano! Notés quina esgarrifança més sensual ens dóna, a ell i a mi, aquesta mà que li passa pel clatell!- crida tot estremint-se el dimoni, ben assegut en primer pla com si fos en la primera fila del cine. 

Poc després dels anuncis, el lleó de la Metro rugí amb un clam espectacular i el Joan bramà quasi sense control. En acabar el film els llums s’encenen i una parella jove es posa bé la roba.  

Poc després sortien agafats de la cintura. El Joan al ser al carrer pronuncia en veu alta unes paraules, amb to jocós, que més què res són una reflexió interior. “Encara no sé de què va la pel·lícula”. La noia més pràctica, i ben agafada al noi, somriu i comenta mig xiuxiuejant unes paraules segurament més encertades. “Ai, Joan! Ets tant bo, que si no se’t dóna una mica d’empenta, encara estaries mirant-me cada dia amb cara de mussol penedit”. 

Miquel Pujol Mur

TORNEM A GAUDIR D’UNA VELLA PEL•LÍCULA. I

En Joan és un noi jove, que li agrada molt anar al cinema i en aquesta ocasió ha vist anunciada una pel·lícula que va veure quan encara era un imberbe minyó. No la va entendre gens i en sortir no ha trobat encara ningú amb qui comentar-la. Quan demanà una explicació al seu pare, aquest li respon:

¾    Si no l’has entès és per què encara no has sortit de l’ou. 

Tot enrabiat, anar a fer la mateixa pregunta a la seva mare, i aquesta li contestà:

¾    Vés, quina pregunta, són coses de la vida. Quan siguis gran ja ho sabràs. Pregunta-li al teu pare. 

Però, el Joan, malgrat el temps passat, mai ha tret cap resposta clara sobre l’entrellat de l’argument. Per tant, la maleïda pel·lícula donava voltes i voltes dins el seu cervell sense saber veure-li la solució.  Ara, ja més gran, l’ha vist un altre cop anunciada en un cine de reposició i ha decidit anar-hi per treure’s els dubtes del cap. 

Està a la cua respectant com sempre el torn. El tarannà del Joan és força respectuós, amb tot i amb tothom, mai s’ha escapat una paraula malsonant de la seva boca. Més d’un mal intencionat comenta amb ironia, a l’institut, que hi ha rumors de què el Joan és tan prudent, no per que sigui una mica curt o massa ben educat, sinó per què més aviat deu ser... Un d’aquella mena gent, i que encara no ha sortit de l’armari. 

Però no és veritat, sinó què al Joan, malgrat les noies li agraden força també li fan molt respecte. Sobretot quan veu a la seva mare enfurismada amb el pare, amb aquella posa com de lleona a punt de saltar damunt la presa. Al Joan li fa la sensació que, fins i tot, li creixen els ullals i les ungles se li esmolen i allarguen. Això, la seva dolça i pacient mare, imagina’t les altres, que no són de casa. 

Abstret amb les seves idees i vigilant la cua, de sobte nota un fregadís a la part davantera dels pantalons, allà on... En Joan es fa una mica enrere, però la pressió continua i a més la noia, de llarga melena negra i rinxolada, que es remou molt sensualment també ha fet un pas enrere i continua premem amb les rodoneses posteriors al noi, que comença a notar una contrapressió a davant.

¾    Senyoreta, per favor, em molesta!- retreu amb veu un xic agre. 

La xicota per un instant sembla afluixar la pressió que les seves dues rodonetes parts exerceixen damunt del Joan i aquest respira alleujat. Però no, el que fa es girar-se i com que també és bastant alta plantifica dues poderoses raons damunt el pit i els ulls de l’esverat noi.  

El noi no té ni esmà per discutir, de tan sorprès, confús i avergonyit que està. A més ha conegut a la jove, una companya de classe, que ha de reconèixer se la mira sempre molt al passar pel seu costat.

 

CONTINUARÀ...

LA DAMA DEL QUADRE.

Escrit inspirat per un quadre.
 

Na Constanza de Brandeburgo, una de les dames de la més alta noblesa alemanya, està casada amb Sigfrid von Haven,  senyor de la ciutat de Haarlem en Holanda. Aquesta vila situada en una de les planures interiors dels Països Baixos és molt a prop d’Amsterdam. 

És una ciutat famosa des de fa molts anys per l’elaboració de xocolates, ja que degut a la seva proximitat al port la mercaderia transportada per vaixells que provenen de les colònies americanes arriba fàcilment a les seves factories.  

Però no és l’assortiment de cacau el que fa que la il·lustre senyora estigui tant seria mirant per la finestra amb les mans posades sobre l’ampit. 

Està veient com el seu estimat cosí Werner, noble però bocamoll, rep una tanda de assots que li dóna el botxí davant de la presència del seu marit. La causa es haver posat en entredit el nom de na Constanza. 

Va ser durant el viatge de negocis del senyor Sigfrid a terres espanyoles per queixar-se als reis castellans sobre el tracte que rebien les seves terres americanes per part del virreis espanyols, quan el seu cosí va venir a visitar-la des de Baden-Baden. 

De joves havien estat molt units ja que les seves mares que eren germanes aprofitaven qualsevol ocasió per romandre juntes. Com els marits sempre estaven en guerra amb un veí o altre, passaven temporades senceres en una casa o altra. 

Ella s’hagués casat amb ell, però els seu pare, malgrat està a punt de trencar amb el seu cunyat, s’hi va negar. I com no tenia pèls en la llengua li va posar molt clar a la seva filla.

¾    Si et cases amb el Werner, ni un marc. Primerament per que no té on caure mort. Segon, no té diners, però si que sap manllevar-los a prestadors jueus. Tercer, per aconseguir els préstecs va dient que es casarà amb tu, ja què diu li has donat els teus favors. Per tant, estimada Constanza, he anunciat a tothom que et casés amb el senyor de Haarlem. Malgrat sigui més gran que el teu malgastador cosí i segurament menys bell i galant, quan fica les mans a les butxaques surt or, no papers de deutes com el teu estimat. 

Així va ser, va haver de marxar de la seva estimada Silèsia per casar-se amb el Sigfrid. No va ser una boda espatarrant, però si ràpida, sabia ben bé que al seu país li hagués estat difícil casar-se, donat el rumors que feia córrer el Werner. 

Han passat els anys, s’ha acostumat al humors del seu marit, fins i tot han tingut un parell de fills tan rossos com els seus cabells.

En aquestes el marit ha anat de viatge a Espanya per negocis i el cosí ha vingut a veure-la després de jugar-se el diners de la dot de la seva dona. Va ser un  casament que el va salvar d’anar a la presó per deutes.  

Ara sense un ral ha vingut a casa de la cosina, amb la seva pobra i innocent dona. Com sempre fa, ha demanat diners prestats a tots el coneguts i desconeguts de la població sempre parlant de les seves bones relacions amb la seva cosina.

¾    Si m’estima molt, si som carn i ungla, què si el marit no s’assabenta de res. La meva cosina i el seu marit mengen a les meves mans, si no fos per mi i les meves possessions allà al meu país.   

Quan arriba el marit, els prestadors l’han anat a veure a les portes de la ciutat cansats de les llargues que dona el Werner per pagar. 

Quan el marit s’ha assabentat ha entrat a la casa, l’ha fet agafar pels criats i l’ha lligat al pal del patí i el fa fuetejar. La Constanza, seria i atemorida pel que li dirà el seu home, sent els esgarips del cosí mentre el peguen i els plors de la cosina, que desposseïda de tot no sap com tornar amb els seus pares. 

Miquel Pujol Mur.