AQUELLES VELLES XIRUQUES.

Han passat els anys i la marca encara és vigent. Es continuen fabricant, però ha canviat la companyia, coses del destí de les marques. També la seva qualitat ha evolucionat seguint i actualitzant-se per competir en el mercat.  

Les xiruques van ser unes de les primeres botes per treballar, i al mateix temps, una de les més volgudes per anar d’excursió que es van realitzar al nostre país. Aleshores, la paraula senderisme no era coneguda ni sabíem que volia dir, alguna vegada sonava randoneur en francès.  

Sortíem d’excursió a la muntanya o anàvem simplement a caminar. Per lligam, algun escoltes (boys scouts) anàvem de raids suposo per acceptació de les arrels angleses de les ensenyances de Baden Powell  

Segurament no eren les millors, però tenien una relació qualitat-preu que feia que fossin assequibles a les butxaques de certa part de la gent treballadora.  

Malgrat tot eren efectives, s’agafaven correctament al turmell, o així ens ho semblava, i a més no patinaven quan l’aigua mullava les pedres. Hi havia gent en el temps de la postguerra que les feia servir per anar a esquiar embolicant-les amb plàstics o el què fos. Què n’érem de feliços o inconscients? Potser, quan no s’arribava a res més,  tot valia!  

Sola de goma treballada amb marques fondes per assegurar l’adherència quan plovia o hi havia fang. Cos de la bota en roba i reforços de pell girada i cordat amb cordons marrons a joc. La sola interior inferior era d’espart com si d’una espardenya es tractés. 

Aquelles xiruques no tenien els tecnicismes d’avui en dia, ni les soles de marques estrangeres. Ni tantes i tantes coses que s’hi ha anat afegint per fer-les més fiables, segures i còmodes. Però, llavors el què aconseguia unes era tan feliç  com amb les més modernes d’ara. No hi havia res més.  

Molta il·lusió i moltes ganes de caminar. 

Miquel Pujol Mur                                      

EL GOS VIGILANT.

De bon matí he sortit a fer una mica de senderisme, esport al que sóc molt aficionat. Però sense passar-se de mida, ja que aleshores el meu cos en comptes d’animar-se necessita urgentment descansar.  

Jo dic que és manca d’entrenament mes ho dic per quedar bé amb mi mateix perquè la veritat el què pesen són el anys i també alguns quilets que envolten la meva cintura. Què hi anem a fer si davant d’un plat ben cuinat la boca se’m fa aigua i seria una manca de cortesia no aprofitar fins la darrere engruna. Amb pa i vi es fa molt camí, sobretot si el pa està ben farcit. 

Quan anava per un caminoi he sentit uns lladrucs que provenien d’una casa de pagès aïllada, molt ferma i amb bones condicions, que era al costat del senderó. 

La casa no té murs de separació amb el camí, vull dir amb això que és un espai obert on pots passar passejant sense problemes i molt agradable perquè l’herba forma un tapís verd molt tou. Per tant em vaig atansar, perquè malgrat els gossos desconeguts no és el que m’atrau més, aquell bordar no era amenaçador. 

Lligat per una cadena que al mateix temps era passada per un altre de més gran per permetre-li un bon radi d’acció, era vigilant el gos, negre con la nit. Una femella de cocker-spaniel de grans orelles que s’ha posat, només veurem, panxa a l’aire per què l’acaricies.  

Amorós a més poder, segurament sentia dins el seu cor la solitud de la seva vida empresonada, malgrat podes mirar al seu entorn. 

Quan humans, com el nostre gos de referència, viuen enclaustrats en un pis mirant a fora, a la vida real, mitjançant una finestra. I hi ha que encara ho veuen pitjor que miren únicament la finestra fosca d’un televisor.  

Miquel Pujol Mur.

UN DISSABTE A LA XIII FIRA MEDIEVAL DELS CANONGES A LA SEU D’URGELL.

Els amics de la Seu, Rosa i Xavier, ens havien avisat de la celebració del Mercat Medieval dels Canonges que porta ja realitzades amb la present tretze edicions. Inquiets i amb ganes de conèixer aquesta Festa Popular el dissabte 31 de maig els nostres passos s’encaminaren vers la Seu d’Urgell, capital  de l’Alt Urgell. 

Aparcar no sempre és fàcil i després de voltar un xic uns municipals ens van indicar un prat, per cert bastant proper a la Catedral, on s’havia habilitat un espai per l’aparcament dels vehicles.  

En pocs instants érem a la porta de l’església, segons un indicador l’única catedral romànica de Catalunya. 

La primera parada era plena de diferents aus de falconeria: falcons, mussols que miraven a la gent com una pressa inabastable, un gamarús d’atenta mirada, altres aus amb el cap cobert per la caputxa que malgrat frissaven amb els sorolls romanien quiets, damunt la seva perxa, sota l’atenta mirada dels seus cuidadors. 

Al seu costat una tenda de campanya ens cridava l’atenció per les múltiples armes que porta un cavaller en els torneigs o fets armats. Tota una parafernàlia d’espases, de sabres, de llances, destrals, piques a més de les cotes de malles per cobrir el cos. Tot el necessari per la guerra: matar, mutilar, ferir...  

Aleshores, uns pocs metres més enllà, el portal medieval ens permetia entrar i fer un recorregut per diferents carrers. Les porxades eren ocupades per quasi 100 tendes o parades que ens oferien mil coses, medievals o no. L’espai era força animat i alegre. La mainada gaudia passejant amb els seus pares i demanant alguna que altre llaminadura o joguet.  

Les persones que regien les tendes majoritàriament vestien roba amb formes medievals. Personatges d’altres temps, com el pregoner, passaven a recordar-nos que feia molts anys s’havia declarat la pesta negra a la ciutat. Un carretó portava uns malalts recollits per portar-los al llatzeret. 

Unes belles i velles dames aprofitaven un sota arc per fer punta de coixí i a la porxada veïna un marxant oferia la feina ja acabada de les puntaires. 

Parades de regals: de cuiro, de pedreria i atuells luxosos competien amb tota aquella mena de coses que alimenten el cos com: formatges, embotits, olives, tot una meravella de productes salats i dolços. Una parada de dolços àrabs va cridar la nostra atenció i poc després menjàvem una deliciosa llepolia de fulles de pasta fina amb mel i licor que feia que els nostres ulls s’esbatanessin amb la seva agradable dolçor. 

Música viva al carrer. La banda de música ens oferir els seus sons, capgrossos, gegant i geganta ballaven melodies ancestrals. La geganta amb el seu somriure ens captivava. Una de les gegantes més somrients que mai hem vist. 

Tot aquest món, mig artesanal, mig medieval, de festa de la ciutat ens animava a voltar i voltar carrers i veure’ls una i altra vegada per què no volíem perdre cap detall en la nostra visita.  

A més passejant amb els nostres amics el matí va fer-se encara més plaent. 

En tornar a l’aparcament vaig observar que els ulls del gamarús em seguien amb curiositat. Potser era jo la seva pressa preferida. Una esgarrifança va recorre’m el cos. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

UNA VOLTA PER PRATS DE MOLLÓ

Tornàvem de Ceret i després de dinar a la vora del riu Tec, sentint la remor de l’aigua lliscant damunt les roques de la pedregosa llera, arribàvem a  Prats de Molló. 

Quan al matí vam passar en direcció oposada les parades ja eren muntades en el centre de la plaça. En aquells moments no havia gaire gent, segurament l’hora no era la millor del dia per comprar i vendre. Al passar al matí havia més concurrència, mes potser el jorn estava marcat per l’esdeveniment del Mercat de les Cireres. 

Com el nostre propòsit era prendre cafè aviat traspassarem el lloc de l’antiga porta de la muralla i caminàvem per la zona de vianants en recerca d’una cafeteria. 

Mentre ho fèiem observàvem els edificis i les places interiors venint-nos el record de Vilafranca de Conflent, però sense el rebombori turístic d’aquesta vil·la.  

Després de prendre la aromàtica i reconfortant beguda, emprenguérem el passeig fins al portal de la Cavalleria, (més tard de la Carnisseria i finalment porta d’Espanya) una de les antigues portes del baluard. Fèiem unes quantes fotografies i tornàvem cap el cotxe mitjançant el carrer paral·lel. 

Visitàvem la capella de les Santes Justa i Rufina, germanes sevillanes que en el segle III van estar en la regió i realitzaren diferents miracles. Un dels més importants va ser treure aigua d’una de les altes muntanyes que envolten la contrada. No en trobàvem fins que amb les seves mans cavaren la terra. Segons la llegenda l’aigua encara baixa de la muntanya que s’anomena “El MIRACLE”   

Vam admirar l’interior de la capella on hi ha exposats gravats de Jean Lareuse. Aquest artista internacional té al poble català de Prats de Molló, en la seva casa d’estiu, un estudi, i ha adornat les parets de la capella, amb sis grans murals que representen Madones exquisides, plenes d’entusiasme i prestesa, conseguint un excel·lent equilibri entre l'estètica i la història. En la seva representació de les Madones, el comportament il·lògic es converteix a l'instant en una instantàniament creïble. Es diu que en la seva obra es pot veure la frescor i l'espurna de l'home, ja es tracti d'oli o aquarel·la. 

Ja finalitzant el nostre passeig recorríem el baluard de la porta d’entrada. Rere nostre i pendent per un altre visita quedaven l’església sota l’advocació de les mateixes Santes que llueix un bell campanar romànic i segons dades la nau és de gòtic tardà. 

Dominant la ciutat, des de el cim de la muntanya, Fort Lagarde ens  acomiadava amb la promesa de més coses per conèixer en una propera visita. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FESTA DE LES CIRERES A CERET

En aixecar-nos el primer que hem fet es pujar les persianes del menjador i observar la cara del nou dia. Gràcies Senyor! Ha estat el nostre clam. Les pluges i el mal temps avui han decidit descansar, potser per agafar forces per demà, rere una setmana de bromes i aigua. 

Vist el dia solejat hem decidit acomplir el propòsit de veure el mercat de les Cireres a Ceret. Hi ha dos motius per aquesta sortida, un de molt principal es comprar cireres, fruit que ens agrada al dos. L’altre, no menys interessant per la M. Rosa, es recordar, molts anys enrere, quan anava a ballar sardanes de concurs a aquesta població del Vallespir.  

Deixo el llapis, prou de literatura, i agafem el cotxe per anar a Ceret.

 

Ha estat un bon dia. La carretera ha estat difícil, malgrat hem anat per la nova de Gironella a Vic. Des de la capital de l’Osona hem continuat fins a Camprodon per una bona carretera. Però a partir d’aquí la cosa s’ha complicat més. La susdita carretera, per qualitat de l’amplada i de l’asfalt, a més de l’orografia del terreny ha acabat convertint-se en un seguit de viratges i contraviratges fins arribar a coll d’Ares.  

En aquest lloc ha cridat la nostra atenció el monument als catalans i espanyols que fugin del franquisme van marxar a l’exili l’any 1939. Les fotografies que assenyalen el camí de fugida ens ha esgarrifat. 

Després de la parada i fer unes fotografies emprengueren de nou el camí per terres franceses. Senyor!! Recordava quan fa anys tothom em parlava meravelles de les carreteres franceses, o d’aquí van oblidar-se o el meu comunicant només anava a Perpinyà (a veure ja sabeu què). Bé, la carretera continua essent tan recaragolada o més que la del nostre costat, malgrat que els cartells indicatius són en francès. També n’hi ha en català. 

Per fi, Ceret. 

Primer problema aparcar el cotxe. Aleshores caminant pujàrem fins a la part alta del poble on el bullici de la gent i el so de la tamborinada criden la nostra atenció i també l’aliena cap a la plaça. Parades de lluents cireres, vermelles i molsoses que omplien les postades. Al mossegar-les es nota el crec de la carn forta i saborosa. Gent que compra, gent que ven. Què més pot cridar al desig que veure davant teu una munió de fruits carnosos acompanyats de licors, pastissos, formatges, cerveses, tot de o amb cirera.

 

Uns empenyen, els altres es queden embadalits impedint avançar. Una dona ofereix les millors cireres de la contrada. L’home del seu costat, amb veu bronca, proclama que les seves són molt millors. Com a espectador neutral penses que es pegaran. Després uns vilatans ens assabenten que són un feliç matrimoni amb forces anys de convivència i de fills. Clar, amb els crits que es foten al mercat, en arribar a casa tot és pau i tranquil·litat. De la tranquil·litat i el ben estar, ja sabeu el que succeeix  a continuació i al cap de nou mesos, una altre criatura ve al món. Just abans de la recollida de les cireres i una altra vegada a tornen a començar. 

Ai! Ceret. Com m’has agradat, tornarem a voltar pels teus carrers si pot ser amb poca gent per veure els racons que tota població es reserva. No oblidem la xocolateria. 

Fins properament, malgrat la carretera. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

LO REI. II part

Que cansat és ser lo rei! El Fonollosa, només ha sabut fer que tornar-me a dir els retrets de la reina, com si no els hagués escoltat mai de viva veu. Manoi! I quina veu que té la parella real quan crida! I jo que volia em donés la pau, amb quatre murmuracions cortesanes, per començar de bon grat el nou dia, doncs no, retrets i retrets. Finalment, a mig matí, han sonat les campanes de la llibertat per tot el palau. El Muntades, m’ha assabentant que sa majestat, la reina, ha fet preparar les carrosses i s’ha marxat amb tot l’embalum de fills i seguici a les terres noves. Al·leluia! Jo, encara hauria fet més, hagués fet dringar totes les campanes del regne. Visca lo rei! 

Desprès, el dinar amb l’ambaixador del moro de les illes. Quantes reclamacions que m’ha donat, Senyor!! Que si els cavallers cristians no fan res més que perseguir a les móres, clar, el bisbe parlar de cristianitzar als muslims, i comencen per ensenyar doctrina a les joves. Que si els robem el menjar, pobrets cavallers d’una cosa o altra han de viure en un lloc tan petit. Quantes paraules de consol ha de parlar un rei per calmar-los a tots. Ja l’he dit que publicaré un edicte per prohibir-ho. S’ho passaran pels...! Que sacrificat és ser lo rei! 

De sobretaula una partida d’escacs, aquest joc que em vol ensenyar el Perot. Està carregat de romanços, el que vull fer es una bona capcinada després de tan xerrar amb el pesat de l’ambaixador. Que frissat és això de ser lo rei!  

Per la tarda passejar una estona. Després, reunir-me amb el nobles i amb els jueus. Uns demanen i els altres, protestant, són els que aporten l’or. I jo, el pobre lo rei, fent de mitjancer per a acontentar a tothom! Amb el escurades que són les arques de lo rei, si ho sabéssim correrien a veure lo rei dels castellans! Hauré d’organitzar alguna conquesta, mars enllà, per entretindré a l’exercit. Feina per lo rei! 

Ara sopar i... Avui estic inspirat, la Sibil·la, la de la mitja muntanya, està a la cort i no treia el nas a palau per por a la dona. Com aquesta s’ha marxat, s’ha dit, camp lliure i en la noteta, que discretament m’ha fet arribar, diu que ha fet pujar a la meva cambra aquell matalàs de plomes de cigne on naveguem com nàufrags en una mar brava, orsant-nos d’un costat a l’altre. Xocant, com si els nostres cossos fóssim portats per una onada rere l’altra. Abrasant-nos per no perdre’ns en l’abisme. Ai, Senyor! Com se m’ha posat el pal del bauprès pensant en solcar els bells racons del seu cos. Redimoni! Que estressant és ser lo rei complidor i haver de mostrar sempre la força perseguint uns bells malucs! 

D’aquí una setmana faré escriure una formosa carta de penediment a la muller. La Sibil·la, ja m’haurà deixat baldat per una bona temporada, i prometent-li a la reina bondat i alguna cosa més tornarà a la cort. Això de portar la corona l’ha envaneix força i veure’m fent-li la gara-gara encara l’engresca un xic. 

Ai, Senyor!!! Que fotuda és la feina de lo rei! 

Miquel Pujol Mur.

 

LO REI. I.

Diari d’una jornada reial en recordança d’un llibret, llegit ja fa molts anys, escrit per en Frederic Soler, més conegut com a Pitarra. 

Avui m’he despertat a una hora prou matinera, potser el gall del bisbe amb el seu cant estrident, ha estat el causant del meu desori. Desitjo, amb impaciència, que per Nadal sigui al plat i ben rostit, ens hi farem un bon àpat. Malgrat tot, no les tinc gaire clares amb aquest bisbe dels nassos.  

El clot a l’altre costat del llit encara està calent. Passo la mà per damunt i noto la calidesa d’una dama de bon veure i una certa aroma molt peculiar, que en arribar als meus narius em fa certa recordança. Ai, Déu meu! Parlar de recordances després d’haver traginat gola avall uns quants gots de bon vi i ballar fins a mitjanit amb tota una colla de donzelles de grat mirar. És molt demanar! Però lo rei, és lo rei! 

La culpa és de la dona, sempre manant i xafardejant  amb un o altre, i ara sembla que si li  arrufa el nas. És farà vella? Que no sap que quant veig un pal d’escombra, amb quatre penjolls de coloraines, ja m’hi vull ficar al llit a jugar allò que juguem sense roba les dones i els homes. Caram, quines manies li agafen ara! Si totes les seves dames, també, amb passat pel meu tàlem. Unes, de bon grat i altres per deure, perquè per alguna cosa, sóc lo rei. No sé que l’ha emprenyat ara, tal vegada se n’ha assabentat que el fill acabat de néixer de la cosina del bisbe, (collons de gall, no calla) és fill de les meves reals parts.  

Ara l’ajudant de cambra, que ve a ajudar-me a vestir. Ai, Senyor! Quin càstig tornar-se gran! Abans no estava de tantes galindaines, d’un bot saltava del llit, en posava qualsevol roba i l’armadura al damunt, i en un barrip-barrap baixava les escales. D’un salt muntava el meu cavall i a la guerra. Una bona guerra i una bona femella omplien cada dia el cor de lo rei!  

Sí, noi, tens raó porta’m la capa, no, la corona, no. No veus que estic a la meva cambra. Que en faré amb la corona posada, donar cops a una paret o l’altre, com si fossin les banyes d’un brau. O tal vegada saludar-me a mi mateix en passar davant el mirall. Sí! Guarda-la! I que passi el Fonollosa, que parlarem de batalletes i de joventut. Segur, que també em voldrà donar consells i algun que altre recadet de la dona. Si sempre estan xiuxiuejant, si no fos pel que sé, pensaria que m’enganyen. Ep! Noi, escoltem no corris tant, per després cridem a l’escrivà que li haig de dictar unes quantes lleis i un memoràndum. Sí, ja ho sé, les memòries. Com vols que escrigui les memòries si no sóc capaç d’escriure el diari del dia. Com pesa això de ser lo rei! 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.