Llo
és un poble de l’Alta Cerdanya al que darrerament anem amb bastanta assiduïtat
en recerca de noves rutes per les nostres caminades. A la temporada d’estiu ens
agrada pujar en recerca de nous paratges i també de més alçada per fugir de la calor del pla.
De
bon matí arribàvem a Llo des del nostre Berga. Com havíem sortit força matiners,
quan vam arribar al l’aparcament, a l’entrada del poble i dels banys, només al parar
el cotxe ja estàvem cercant menjar a la motxilla.
Una
vegada complert el requisit reclamat pel nostre estomac enfilàvem la pista mig
enquitranada que pel costat del engorjat riu Segre ens conduïa muntanya amunt.
Per aquesta pista només poden circular els vehicle dels veïns de l’entorn i els
cotxes dels serveis d’urgències i
socorrisme.
El
lloc és feréstec i ombrívol, les gerderes començaven a mostrar el seu fruit, el
gerd, però encara era massa verdós per assaborir cap dels seus sabors. El remor de l’aigua assedegava els nostres pensaments. Després de
passar el primer pont arribàvem a la part superior de la pista enquitranada on el camí ara de terra creua altre cop el
Segre.
En
aquest lloc agafen el camí assenyalat com a Sant Feliu i mas Patiras. Poc
després el camí torna a bifurcar-se: un ramal puja a la casa del Mas Patiras,
on elaboren formatges, i l’altre, la nostra, que encara planeja una estona. La
nostra companya en aquest racó del món va trobar petites maduixetes boscanes.
Poc després la massa pètria, que serveix per gaudir de la via ferrata als seus
aficionats, era davant nostra. Però com nosaltres no la tenim d’aquesta afició,
potser ja som massa grans, vam continuar el nostre camí fins el coll de
muntanya on un indicador ens assenyalava el camí de l’ermita i també part de la
seva història.
Aquí
deixàvem l’ampla pista terrosa i ens enfilàvem per un sender fressat entremig
de les pedres. Poc a poc, pujàvem admirant les plantes i les flors que creixien
a la pedregosa terra. Potser, millor dit, no volíem veure la panoràmica dels
voltants desitjant arriba a dalt i aleshores sí, obri els ulls i admirar la gran panoràmica.
A
dalt d’aquest turó diverses excavacions arqueològiques dutes a terme els anys
70-80 posaren al descobert un assentament humà amb una durada de més de 3000
anys, entre el neolític i l’època romana. Tot i que, va ser freqüentat en
l’edat medieval.
Algú
ens havia dit que des d’aquest punt la vista marxa enllà veient la Cerdanya a
fins a Puigcerdà i és veritat, la nostra mirada veia davant nostra, com en un
mapa sense fronteres, la vall cerdana.
Font Romeu, Via i Odello per un costat. Els pobles cerdans com Llívia,
Santa Llocaia i Sallagossa als nostres peus. La massa rocosa del Pirineu a un
costat i la de Cambredases a l’altre. Una bella panoràmica per no oblidar.
Més
tard, després de fotografiar l’enrunada ermita davallàvem amb cura pel camí. Altre
cop al planell marxàvem per l’altre canto cap a Llo. El camí és més curt per
més enrampat, amb una baixada força pendent. Ens veiem obligats a vigilar on posàvem
els peus fins a arribar a una plaça on el camí tornava a ser pla. Veiérem
l’antic castell i la torre.
L
a
torre de l'antic castell de Llo, del segle XII, està situada a l'est del poble,
al cim d'un turó. Per arribar-hi només s'ha de seguir un petit camí. Avui en
dia, d'aquesta torre tan sols romanen dempeus dos murs de maçoneria, gruixuts
però simples.
Fen
esses pels antics però renovats i nets carrers vam baixar fins l’església de
Sant Fruitós, romànica i rodejada pel cementiri. Poc després arribàvem al
cotxe.
Un
matí aprofitat amb un apartat d’exercici físic i una part cultural. Benvinguts
siguin forces dies com aquest on fruir de la companyia, la vida, la muntanya i
el sol.
Text:
miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
