LA FIRA DELS BOLETS. III

¾    Caram! Sí que és valuós aquest... Com m’ha dit, Cantharellus lutescents, no?

¾    Sí, senyor Pau. Després, ha estat molt pesat el meu treball per protegir-lo de qualsevol mal girbat insecte, rosegador o bestiola del bosc que pogués malmetre la seva bellesa. Fins avui, que a primera hora del matí. Sí, avui, perquè la lluna ens està favorable. Aleshores, he pujat de nou al bosc i l’he recollit tendrament. Com la bona mare acull al seu nadó acabat de nàixer.

¾    Oi, si! Com l’ha cuidat vostè! Això és una feina molt acurada.

¾    Senyor Pau, la feina s’ha de fer sempre amb el grau màxim de bé. Sinó només és una potineria, una rere altra, que no omple d’orgull ni al que la produït ni al que la compra. Observí, que és tendre. Que viu és el color groc del seu camal. I la seva copa, del grec Kantarus, és fina, alta i de vores fines. Què en diu del seu color i aquesta franja que surtin del peu de la copa arriba fins dalt trencant la monotonia del seu color fosc. Observi vostè, aquestes dues arrels, com dos finíssims pèls, que sobresurten del tronc groguenc. com indicatiu de la seva jovenesa.

¾    M’han convençut les seves paraules- em contesta ja completament entregat- Quan val?

¾    Miri per vostè, que veig que és de cor sensible, jo li volia vendre per 25 €. Però he notat que vostè és un home com cal, i aquest deliciós camagroc, no podria estar en una altra taula que no fos la seva. Senyor Pau, com amic i fent una gran sacrifici, no cregui la meva senyora no estarà gens contenta, li rebaixaré fins a vint-i-tres. Sincerament, no puc abaratir-li mes.

¾    És car! Allà els venen a 12 € el quilo.

¾    Senyor Pau! No voldrà compara un vulgar cotxe de 49 cc. amb un Mercedes Benz. Escolti, si ho compara així no li venc la meva obra d’art, més que meva del Senyor del Cel i la Terra, de l’Altíssim.

¾    Va tingui li compro m’ha atès tan bé que no vull regatejar. Aquí té els vint-i-cinc. Ja li fet perdre prou temps.

¾    El temps no té importància, senyor Pau, la qualitat sí.– Responc melosament.  

Llavors quan el senyor Pau marxa tot content amb el seu camagroc, això sí, dins un estoig de plàstic dur transparent, torno al cotxe i de la bossa del maleter trec un altre camagroc que remullo i el poso enmig de la safata. Per que vendre caixes, si venen tres o quatre al dia em guanyo més bé la vida. Si passa de nou el senyor Pau, li diré que aquest me l’ha portat la Maria, quan ha vist era en el seu moment idoni.   

Miquel Pujol Mur.

LA FIRA DELS BOLETS. II

 

Poc després els primers vianants passen mirant encuriosits a dreta i esquerra, observen només observen. És com quan en una representació teatral, el públic llegeix i comenta l’elenc de l’obra. Això ja és el primer delicte de la vulneració de la intimitat que només s’ha de produir quan l’interès és mutu i a parts iguals.  

El primer client se m’ha aproximat, i després de mirar primer la meva exposició i a continuació la meva cara, m’ha preguntat sense cap mirament com si la seva sorpresa per la meva pobre mostra li permetés escopir-me quatre paraules, sense ni tan sols saludar:

¾    Què ven? Les flors, el gerro o la safata. Perquè només veig un simple camagroc.- Em pregunta despectivament.

¾    Senyor, m’ofèn!- he exclamat cortesament, ja que al client sempre se l’ha de tractar amb amabilitat, malgrat el seu grau d’imbecilitat.- Jo, no venc cap cosa material, que vostè podria comprar en qualsevol botiga de parament per la llar o en una floristeria. Jo li venc una obra d’art de la natura.

¾    Sí, com moltes que hi ha pels boscos. – Contesta malhumorat i gira la cara marxant cap una altra parada on venen piles de bolets. He aprofitat el moment per, amb un mocador de paper, humitejar el meu únic camagroc.  

Aleshores s’apropa un home, ja sobre la quarantena, que per la seva roba i la seva manera de vestir-la he comprès immediatament que els diners no li són cap problema.

¾    Hola!- m’ha saludat mirant-me francament a la cara amb un tarannà amistós.

¾    Bon dia, senyor. L’ambient agradable d’avui convida a passejar.

¾    I que ho digui! Què ven, bon home? No veig gaire cosa en la seva parada.

¾    M’estranya que un home de la seva categoria i posició no vegi que venc un camagroc.

¾    Amic meu, miri en aquella altra tenda en tenen a caixes.

¾    Sí, són vulgars camagrocs, vulgar boletus com molts. Però miri, vostè senyor... no sé el seu nom ? Vostè em sembla un home capaç d’apreciar les diferències.

¾    Pot dir-me Pau. A veure, expliquis?

¾    Aquest és un Cantharellus lutescens, del nom grec Cantharellus, diminutiu de kántharos: copa. I també el seu determinant que prové del llatí lutescens: que vol dir que es torna groc. És una obra d’art de la naturalesa. Una creació del déus, només per un home que sàpiga apreciar-la, amb sensibilitat i amor, un profund amor! A més l’he cuidat i protegit amanyagant-lo al màxim com si fos una tendre donzella de catorze anys. Cada matí anava al bosc i cercava l’arbre i la molsa més apta per produir aquest prodigi. Si senyor, prodigi en el seu més alt valor. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

LA FIRA DELS BOLETS. I

Quan aquest matí he mirat per la finestra era ben bé l’anunci d’un esplendorós dia. Llavors m’he decidit aprofitar la Festa dels Bolets per vendre la meva joia. 

Ja amb tots els permisos necessaris i carregat amb tots els estris que considero adequats per plantar la meva parada m’he dirigit al lloc determinat per l’Ajuntament per muntar-la. És el lloc 48 per si us és necessari trobar-me. 

Fàcilment he col·locat les quatre potes roscades a la fusta plana que fa de postada, per exposar el meu producte. Una mica més, m’ha costat posar el tendal de roba plastificada a l’alçada correcta per a què il·lumines adequadament i al mateix protegís del sol la meva perla.  

Una vegada establerta l’estructura, el problema està en trobar el color òptim que ressalti, a la vista dels possibles clients, allò tant esplendorós que jo els ofereixo i com no, per poder valorar-lo amb el seu preu just. Finalment he cregut que un color pàl·lid, un marró o un verdós clar, farà que els seus colors magnifiquin, encara més si és possible, la seva perfecció.  Així, he folrat la taula amb una tela de cotó a petits quadrats verdosos i blancs que em recordava la cuina de l’àvia. Seguidament també he pensat que la presentació del producte amb el seu context total és molt important. Què valdria una diadema de diamants si no fos mostrada dins el seu corresponen estoig revestit de seda. 

Corrent perquè s’ha aproxima l’hora d’apertura de la Fira he corregut a la floristeria propera i després de regatejar força estona he comprat un gerro d’un viu color blau per fer contrast amb el conjunt i un parell de roses vermelles que sempre criden l’atenció del públic femení.  

M’he posat correctament la corbata, he cordat els botons de la jaqueta i he raspallat, amb la mà, un xic els pantalons que mostren una mica de pols a l’alçada dels genolls. No solament ha de ser correcte la presentació del producte, sinó que a més el venedor també ha de causar respecte, no és pensi el client que ets un xitxarel·lo sense cap mena de cultura ni ideals. 

Finalment el senyor alcalde ha tallat la cinta inaugural. Aleshores és quan he decidit que aquell era el millor moment per exposar la meva meravella. De la bossa que porto he tret la capseta on està protegida de qualsevol mal. Oh, Déu meu! Sento temor de mostrar l’ofrena, el regal dels déus, a la vista sacrílega de la gent. Finalment he posat el meu camagroc enmig de la safata de plata anglesa, que també he transportat dins a la bossa, i els he deixat a la vista avariciosa del públic.   

Fins aquest moment, tot ha estat com una cerimònia, com una preparació maximalista i minimalista de l’escenari on es representarà una part de la comèdia de la vida. Simplement el sacrifici d’un objecte, d’una persona, en aquest cas una cosa viva a canvi de vulgars diners. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

VENDA D’ABRAÇADES.

Aquest matí m’he despertat amb una forta migranya. El meu cap, ben bé semblava a punt d’estavellar. Als meus ulls esgrogueïts i lleganyosos els hi costava enfocar correctament els objectes. Fins i tot, les meves oïdes semblaven només escoltar contínuament el xiulet del tren a punt de sortir de l’estació. 

Fent mans i mànigues m’he llevat del llit i desesperat pel meu malestar físic i mental he obert el calaix on guardo els medicaments i he pres un analgèsic ben fort. Al cap d’una estona el meu món ha canviat de tarannà i els colors blaus i serens han il·luminat les meves retines. 

Un cop esmorzat m’he trobat força bé i he decidit sortir al carrer a fer alguna tasca que alces el meu esperit. He rumiat una estona i he considerat com la millor opció sortir al carrer a vendre abraçades. Clar, que em diran que una abraçada no té preu i la meva contestació serà que no té cap valor intrínsec, calculable en euros, sinó que tot el seu mèrit és poder retornar tot el caliu i la tendresa, tant de qui la dóna com de qui la rep. 

M’he mirat de cap a peus i he comprès que anar vestit amb el pijama no és la millor forma de presentar-se i oferir una abraçada a qualsevol persona, sigui home, dona, nen o nena. 

De dins l’armari he triat una jaqueta i un pantaló a joc. El que m’ha semblat idoni no és ni fosc, com el d’un enterramorts, ni blanc, com si anés vestit d’orxater. El gris blavós m’ha semblat el més adequat per la meva nova aventura.  

Vestit i endreçat amb tota cura, cabell ben pentinat i enrere per deixar la cara ben visible, sense amagar cap bri de dubte. Un mica de massatge, no massa que el molt ofèn, i una boca  raspallada i brillant per oferir una rialla encantadora però, sense passar-se. 

Una vegada situat en un carrer cèntric he ofert a tothom els meus braços. La majoria sorpresos no sabien que fer però al cap d’una estona altres vianants també s’oferien a abraçar-se amb l’altra gent. 

Poc després el carrer era ple de gent que rebia i donava abraçades, alguns quasi s’acaronaven a canvi d’aquella percepció tan humana que és sentir-se bé dins de si mateix. 

En poca estona més tard s’obrien les portes dels col·legis i els alumnes contagiats per les cares somrients que veien al seu entorn, com en una alegre juguesca s’abraçaven entre ells i amb la resta de la gent. Llavors se m’ha apropat una noia vestida amb l’uniforme de la policia i m’ha dit:

¾    Escolti, l’he observat i em faig aquesta pregunta: Què guanya vostè amb tot això?

¾    Monetàriament res, però el meu cap, el meu cos i la meva ment es consideren ben pagades amb els somriures de les persones i la gratificadora sensació  del benestar aliè i del meu propi. Miri, senyoreta, abrasim i li donaré un euro.

¾    No! Li faré una abraçada, però no vull el seus diners. Em creuria comprada i no em donaria cap satisfacció. 

Així aquest matí he gaudit de l’amor en general he comprès que la venta més profitosa és la què no mereix cap recompensa, solament l’estimació de les persones de bé. 

Miquel Pujol Mur.

WHATSAPPS.

L’Egus com a dia especial, habitualment només acut al matí, aquesta tarda torna a la cafeteria. La Marta, la seva Marta estimada, ha hagut d’acompanyar la filla i el nét al pediatra. Per no restar tot sol al pis s’ha dit anem a la cafeteria i almenys faré una xerrada amb el Marcel o el Salvador. Al propietari, fa dies que no l'ha vist.  

El Marcel està força ocupat servim als clients que han entrat al bar, uns a prendre  una beguda i altres a berenar o sopar. El Salvador, malgrat té força desig d’enraonar de política amb el seu client preferit i conegut de molts anys, es veu obligat a deixar-lo per ajudar al Marcel. 

L’amargor de la política, gens clara, que mana en el país els porta a enraonar moltes estones. Saben que no trobaran la solució a la gran disbauxa d’un “Gobierno” sense cap més lògica que dir no. Ni a la seva sabuda rèplica a tot intent de sentir, fortament proclamada, l’opinió de les persones. Què menys que escoltar les raons del poble sobirà, ja que segons fa anys van vendre als pobres ciutadans que la força de la democràcia, era el vot. 

Doncs ara no, com els temps de Franco. Poc hem avançat en el transcurs dels anys. 

Però bé, ja que no hi ha possibilitat de parlar de política l’Egus es dedica a observar a la gent que per una raó o altra està asseguda en les tauletes fent el berenar o també matant el temps. 

Guaita una parella jove, li recorda quan amb la Marta anàvem al bar s’asseien en una taula més o menys com aquestes i demanaven una consumició. Aleshores, xerraven amb veu queda, les mans avançàvem per damunt la taula fins que agafant-se s’acaronaven simplement el dors de la mà com intentant trobar en la escalfor de l’una el desig d’altra. Unes quantes paraules enamorades i potser un fugisser i atrevit petó als llavis, tan suau com el volar de una papallona. 

Però observa a la parella i veu que s’instal·len en la taula, demanen una beguda i un “montadito” per cadascú i s’embranquen per separat en una tauleta de telèfon mòbil modern. D’aquest que la seva dona i la filla fan servir per enviar-se “whatsapps” segons la terminologia moderna o petites notes segons el seu parer. No ha entès mai per que no paren d’escriure quan seria més fàcil parlar per telèfon. A més no acaben mai. La Marta quan ell vol dir-li  qualsevol cosa sempre li fa gests d’estar molt ocupada. 

Bé, la parelleta mengen, beuen i no paren de mirar la pantalla de l’artefacte. Ni es parlen, ni es miren, ni riuen i molt menys es toquen les mans. Tot de cop es miren, ella assenteix, demanen el compte, paguen cada un la seva part i marxen. A la porta quasi ensopeguen amb una altra persona que com ells, que s’havien tornat a enganxat en mirar la pantalla, també està enviant “whats”  

L’Egus es fa creus de la fredor actual. On han anat les abraçades i aquelles tonteries que feien ell i la Marta. I el voler i el no voler, i la foscor de l’escaleta i ... 

S’imagina a la parella ja en el llit nus, fent allò que per eufemisme es diu o es deia fer l’amor. Una manera tan dissimulada com altra d’evitar dir una paraula més real, però segons mentalitats, més malsonant.  

Bé, se imagina a la parelleta fent sexe en el llit ben reviscolats i gaudint en fruïció de l’acte carnal, quan en el moment sublim i buscat de l’èxtasi final sobtadament sona el telèfon. Llavors què: deixar-ho tot parat, contestar al meravellós invent i desprès tornar. Potser és una nova teràpia per allargar el moment. 

Clar sempre pots escriure: “Estic f. Tornaré al whatsapp d’aquí a una hora quan acabem.”  Així almenys algú es morirà d’enveja al pensar què... 

Ho s’aniran al llit cadascú al seu cantó i enviaran continuament missatges a les seves amistats i coneixences. Finalment un breu: “ Bona nit” 

Déu meu! Com ens modernitzem i de veritat això porta a quelcom lloc. I les abraçades on s’han perdut. 

Miquel Pujol Mur

HEM DE RECICLAR! COM?

L’Egus surt al matí de casa seva per anar com cada dia, tret d’alguna excepció, a la cafeteria la Tasca a prendre el seu habitual cafè i llegir el diari. Bé llegir el diari, vol dir també fer els mots encreuats i els sudoku. Però tot això, ho té bastant per mà, després encara li resta temps per passejar una estona i fer aquells encàrrecs que sempre li encomana la Marta. 

Mes avui és un dia diferent la Marta ha hagut de marxar a primera hora ja que a la filla li ha fallat la cangur. No entén el perquè d’aquesta denominació, quan la noia és una mossa molt eixerida i de bon veure. A ell aquest animaló, quan l’ha vist al zoo, no li ha trobat cap cosa que podem dir engrescadora. Deu ser alguna influència, de tantes, d’origen anglòfil. 

La Marta quan ha anat a corre cuita a socórrer al seu nét li ha deixat una bossa, damunt la cuina, amb totes les capsules de la cafetera. Els hi va regalar la noia amb motiu del seu aniversari de noces. Tants anys passats i només per premi: una cafetera. Però també sap que al seu gendre no li agrada el cafè, i el que han fet és treure’s una nosa de casa que van rebre com a regal, amb motiu del seu casament. 

No estan descontents amb la nova cafetera, el cafè és bo, malgrat la antiga també el feia gustós, però el preu resultant per tassa amb la nova compra de capsules surt més car que abans. I..., caram tot li em de trobar un i..., després hi ha que llançar les capsules al contenidor adequat i manat per l’ordre públic. Una molèstia a sumar al preu. 

També sap perquè li ha deixat la seva esposa la bossa amb les susdites càpsules. Per no haver de barallar-se amb el nou vigilant que l’Ajuntament ha posat en el seu carrer. La seva feina és que a títol informatiu ha d’indicar com s’han de reciclar les escombraries i a quin contenidor correspon la deixalla respectiva. Sembla ser que els ha tocat un individu que en lloc de ser un servidor públic, benaurada paraula, sembla que es creu que té galons i mana autoritàriament amb un gest adust, enfadant-se amb tots els veïns.  

Bé l’Egus baixa tranquil·lament amb l’ascensor, que un quart ja és massa, fins a la porta del carrer observa a dreta i esquerra i veu que no està l’informador públic i ràpidament va fins el contenidor i entafora la bossa dintre. Però el contenidor està massa ple i no admet el nou encàrrec. Aleshores el vigilant com si estigués a l’aguait esperant l’indisciplinat i díscol veí surt de sobte de darrera un gros arbre.

¾    Ei, mestre, que no veu que no hi cap res més.

¾    Home, potser empenyen una mica.

¾    Com diu això d’empènyer? Què vol fer mal bé el mobiliari urbà? Ui, Encara dir això és més greu!

¾    Home, només és una bossa de capsules de cafè.

¾    El seu deure és telefonar al número que hi ha pintat al contenidor i avisar per que el vingui a canviar.

¾    Ah, i per que no ho fa vostè?

¾    Per què en van avisar que no ho fes. La trucada costa diners i no me’ls abonaran després.

¾    Aleshores per que haig de telefonar jo? També hauré de pagar a Telefónica.

¾    Si, però es el seu contenidor. El que està davant de casa seva.

¾    Ep! Que jo ja pago cada sis mesos la meva contribució per cànon d’escombraries.

¾    Caram quin individu més primmirat! Deu ser un garrepa a més no poder. Ja li preguntaré a la seva dona, l’esportista, com va arribar a casar-se amb un home com tu.

¾    Mestre, que s’està passant jo encara no l’he tractat de tu. Així que aquí té les capsules del dimoni i se les fot on càpiguen. 

Per no allargar més la discussió l’Egus marxa emprenyat deixant la bossa al costat del contenidor ple. El vigilant també s’ha donat compte que s’ha desviat força de la seva labor informativa i com té antecedents de raons amb altres llocs empeny amb el peu la bossa a sota. 

L’Egus arriba a seu bar favorit i el Marcel se li acosta tota alegre i li fa una pregunta.

¾    Sr. Egus, avui tenim novetats. Ens han portat uns gots de cafè com els de les pel·lícules. Vostè el pren i si no l’ha acabat, pot sortir a passejar portant el cafè calentet a la mà, anar bevem, i quan no n’hi hagi el llança a un contenidor. 

Mai el Marcel havia rebut una mirada tan sinistra com la del seu amic i client Egus. Només va ser capaç de dir:

¾    No,... si ja li porto... el cafè... en una tassa de porcellana... com sempre- i mig escuat marxa cap a la cafetera. 

L’Egus pensa per un moment: com hem de reciclar si cada vegada tenim menys utensilis recuperables. Per un instant passen davant seu com en una visió cinematogràfica les postades del supermercats plenes d’envasos de plàstic, de llaunes de begudes i de productes tots ells envasats en material que hem de reciclar.  

Miquel Pujol Mur.

L’HARMÒNICA DEL PERE.

És curiós tota la setmana oblidada i avui tothom està esvarat buscant-me per la casa. És que el Pere és un bon nano, però és descuidat, despistat, desordenat i moltes més coses començades amb des. Quan va arribar el diumenge passat després de la sortida va abandonar-me damunt la postada de l’escriptori de la seva habitació. Suposo que pensava que més tard em guardaria o com altres setmanes romandria tota la setmana ben a la vista. 

A continuació la iaia, persona molt acurada però de poca memòria (cada anys que passa té menys memòria), va guardar-me en el primer calaix que va trobar i quin podia ser el més adequat, com no, el dels mitjons. Així vaig romandre uns dies, ben guardada entre mitjons nets i força bons. Durant la meva estada he gaudit de la seva companyia i ens explicat forces secrets.  

Però vet aquí, que la Berta, la mare, en guardar uns mitjons nous va adonar-se de la meva presència  i sense pensar-ho gens va posar-me dins el meu estoig, però en situà en la postada inferior. Aleshores el Quiso em va trobar i com li va semblar era un palet o un oset per jugar, tot decidit se’m porta al seu llit. Tret d’alguna traïdora mossegada he estat força protegit entre les mantes del seu cau.  

Avui dissabte al matí el Pere ha decidit sortir amb la colla a la muntanya, i ha començat l’enrenou. Ningú sap on sóc. El Quiso que voltava pel pis quasi ha rebut una plantofada perquè deixés de fer nosa. L’àvia i el nét no tenen ni idea. Una per manca de memòria i l’altre per manca d’ordre. 

El Pere està molt emprenyat, la iaia ha dit que té migranya, sempre li passa quan es posa nerviosa i s’ha tancat a la seva cambra.  La mare desesperada ha trucat al pare, aquest enmig d’una batussa amb l’encarregat del magatzem, quasi l’envia a fer punyetes. 

El xicot, ja desesperat, i veient se li fa tard agafà la motxilla de mala lluna i corre cap a la porta. Els amics fa estona han trucat el timbre del portes electrònic de l’entrada i ara neguitosos i enjogassats estan tocant la botzina amb insistència. Algun veí treu el cap dient alguna paraulota grossera com: ni el dissabte en aquest barri podem estar tranquils. Com sóc un instrument musical no goso pronunciar alguna d’aquestes expressions malsonants. 

El Pere frisos ja obre la porta del pis quan el Quiso amb les dues potetes davanteres aixecades i l’estoig entre les dents espera unes paraules de comiat. La mare cridà contenta:

¾    Mira Pere, el Quiso ha trobat l’harmònica. Què intel·ligent és el meu gos!

¾    Dóna’m, Quiso, bonic. - Diu el Pere mentre acarona el cap de rissats pèls. 

Per fi el Pere, a la nit assegut entorn del foc de camp i rodejat dels seus amics toca amb la seva harmònica alegres cançons de muntanya.   

Miquel Pujol Mur.