La
primavera és l’estació de les flors. En aquesta època de l’any és quan els
arbres i les plantes reneixen de la letargia hivernal. Això ho sap molt bé la
Sandra. Acabats de complir el setze anys, la primavera de la vida assalta
encensament els seus pensaments i el seu jove cos.
La
Sandra és una noia que acabats els estudis possibles, dins l’economia familiar,
ha començat a treballar. No era un mala estudiant però els resultats finals de
les seves notes, segons les noves disposicions ministerials, no li donen accés
a la Universitat.
A
la seva edat i amb les modernes ensenyances des de tendra edat coneix tot el
referent al tema sexual, malgrat el col·legi fos de monges. Els corrents moderns
havien anat més lluny de la sagristia i el confessionari. També la importada
moda americana de ser verge o no verge a certa edat, l’havien portar a obrir la
porta del gineceu, com altres amigues seves.
Va
ser amb un company de col·legi i després amb un altre a l’institut. De cap
d’elles pot dir que en tragués una experiència extraordinària. Ni ella ni ells
tenien gaire idea o potser les tenien massa descontrolades per la visió de
certs tipus de pel·lícules. Va semblar, ben bé, la pràctica de certes posicions
obligades i lligades amb una disciplina gimnàstica.
Bé,
avui la Sandra està cansada. El dia ha estat mogut. Fa poc treballa en una
llibreria. Segons les amigues ha tingut una gran sort en trobar un lloc de treball.
Vulgarment un “curro”. Bastants d’elles es dediquen a vagar a la recerca de
feina.
El
seu treball la té constantment en contacte amb el públic i ha de tenir molta
paciència. La Sandra ha començat el dia sortint de casa per anar a treballar.
El pare i la mare, ja feia estona que eren fora de casa. Per sort, són una
família treballadora amb feina.
Primer
ha trobat el veí de vint anys que en veure-la li ha fet un repàs general. Tan
descarada ha estat la seva mirada que fins i tot s’ha posat vermella. Sort, que
tot plegat, no ha passat d’un simple bon dia. Però, dins seu ha sentit una espècie de rebolcada.
Després
a la cantonada el cambrer del restaurant li ha dit una bajanada, pretenent fos
una floreta a l’oïda. N’ha sentit de millors. A més, ja ho sap que és bonica i
ben plantada. Ho té tot al seu lloc i ben posat.
Després
la feina. Nois joves, homes no tant, voltant per la botiga i preguntant mil i
una coses. Dones fent preguntes de llibres o revistes que en moltes ocasions
acabaven sense comprar. Aquell noi ben plantat i potser tres o quatre anys més
gran, que demanant-li un diccionari semblava que amb els ulls volia aprofundir
dins l’escot. Potser buscava recordar les primeres lliçons a la vida.
La
darrera clienta, què pesada, demanant-li consell per regalar una d’aquesta
novel·les modernes i un xic eròtiques a la filla. Ni s’adonava que només tenia
setze anys, segurament la filla deu ser més gran.
Per
acabar al vespre al plegar la trobada amb les amigues. Que si el Joan s’ho fa
amb la Maria. Que la Paola i el Manel tenen un “rotllet”. Que la Cesca, com que
no pesca cap noi, ara diu que és lesbiana. Tantes i tantes bestieses que
finalment, fent-se molts petons amb totes, marxa a casa.
Aleshores
el sopar amb els pares, que immediatament marxen a dormir perquè s’han de
llevar d’hora. Malgrat tot, mentre repassa una lliçó d’anglès, vol aprendre
idiomes; escolta el gronxar del somier. Després diran que la feina és
esgotadora.
I
per fi al llit. Recorda el voyeur de la tarda i finalment no pot fer-hi res més
que baixar la mà i acaronar-se. Primer només el punt, més tard tot. Finalment
un estremiment. Finalitza amb un lleu somriure als llavis. La son, el cansament
i la fàcil satisfacció fa que tanqui els ulls i s’adormi.
Un
somni rere l’altre la remouen en el seu descans. S’hi barregen personatges del
dia a dia, personatges de contes i també il·lusions esdevenidores.
És
que la primavera, sigui la de l’estació de l’any, sigui la de la vida que
s’obre com una flor, la sang altera.
Miquel
Pujol Mur.
