Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 1 de maig del 2015

PARAULES DONADES.


Aquest relat només és una pràctica per utilitzar paraules donades pels participants a un taller d’escriptura. Com pot veure’s surten paraules diferents segons la imaginació de cadascun. 
Paraules a fer servir: Dolç, dolent, encertat, verd, llet, suau, penetrant, muntanya de Queralt, monstre. 

Aquest matí he sortit a caminar. He decidit pujar a la muntanya de Queralt per la baga. 

Quan he  passat per la Font Negra un monstre de brillant pelatge negre i ulls vermells em guaità atentament. L’he mirat una mica atemorit, per què a mi, particularment els gossos, em fan una mica de por. 

Però ell lentament  ha vingut a fregar-se a les meves cames. Aleshores, no he pogut per menys que acaronar la seva suau pell. M’he adonat que no era gens dolent malgrat la seva ferotge presència potser donada per la seva gran mida, en el fons és un animal dolç i mansoi. 

El brogit de l’aigua de la font al brollar amb força. El verd dels arbres i els matolls i la presència amable de l’animal han temperat el meu esperit. He comprès que he encertat el dia i el moment.
 
Sobtadament un penetrant olor a pa acabat de sortir del forn, entrant pel meus narius, m’ha fet reviure temps d’infantesa. Parant-me un moment he observat que el restaurant era obert. És el lloc d’on surt la flaire que en recorda quan tenia pocs anys i acompanyava a l’àvia a comprar-ne rere casa. 

He renunciat a pujar a Queralt. He pensat que la muntanya no fugiria i fer una parada per menjar un parell de llesques amb trossets de  llonganissa i beurem després un cafè amb llet també aixecarà la meva pròpia estima.  

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 29 d’abril del 2015

LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA.


La primavera és l’estació de les flors. En aquesta època de l’any és quan els arbres i les plantes reneixen de la letargia hivernal. Això ho sap molt bé la Sandra. Acabats de complir el setze anys, la primavera de la vida assalta encensament els seus pensaments i el seu jove cos. 

La Sandra és una noia que acabats els estudis possibles, dins l’economia familiar, ha començat a treballar. No era un mala estudiant però els resultats finals de les seves notes, segons les noves disposicions ministerials, no li donen accés a la Universitat.

A la seva edat i amb les modernes ensenyances des de tendra edat coneix tot el referent al tema sexual, malgrat el col·legi fos de monges. Els corrents moderns havien anat més lluny de la sagristia i el confessionari. També la importada moda americana de ser verge o no verge a certa edat, l’havien portar a obrir la porta del gineceu, com altres amigues seves. 

Va ser amb un company de col·legi i després amb un altre a l’institut. De cap d’elles pot dir que en tragués una experiència extraordinària. Ni ella ni ells tenien gaire idea o potser les tenien massa descontrolades per la visió de certs tipus de pel·lícules. Va semblar, ben bé, la pràctica de certes posicions obligades i lligades amb una disciplina gimnàstica.  

Bé, avui la Sandra està cansada. El dia ha estat mogut. Fa poc treballa en una llibreria. Segons les amigues ha tingut una gran sort en trobar un lloc de treball. Vulgarment un “curro”. Bastants d’elles es dediquen a vagar a la recerca de feina. 

El seu treball la té constantment en contacte amb el públic i ha de tenir molta paciència. La Sandra ha començat el dia sortint de casa per anar a treballar. El pare i la mare, ja feia estona que eren fora de casa. Per sort, són una família treballadora amb feina. 

Primer ha trobat el veí de vint anys que en veure-la li ha fet un repàs general. Tan descarada ha estat la seva mirada que fins i tot s’ha posat vermella. Sort, que tot plegat, no ha passat d’un simple bon dia. Però, dins seu ha sentit una  espècie de rebolcada. 

Després a la cantonada el cambrer del restaurant li ha dit una bajanada, pretenent fos una floreta a l’oïda. N’ha sentit de millors. A més, ja ho sap que és bonica i ben plantada. Ho té tot al seu lloc i ben posat.  

Després la feina. Nois joves, homes no tant, voltant per la botiga i preguntant mil i una coses. Dones fent preguntes de llibres o revistes que en moltes ocasions acabaven sense comprar. Aquell noi ben plantat i potser tres o quatre anys més gran, que demanant-li un diccionari semblava que amb els ulls volia aprofundir dins l’escot. Potser buscava recordar les primeres lliçons a la vida. 

La darrera clienta, què pesada, demanant-li consell per regalar una d’aquesta novel·les modernes i un xic eròtiques a la filla. Ni s’adonava que només tenia setze anys, segurament la filla deu ser més gran.  

Per acabar al vespre al plegar la trobada amb les amigues. Que si el Joan s’ho fa amb la Maria. Que la Paola i el Manel tenen un “rotllet”. Que la Cesca, com que no pesca cap noi, ara diu que és lesbiana. Tantes i tantes bestieses que finalment, fent-se molts petons amb totes, marxa a casa. 

Aleshores el sopar amb els pares, que immediatament marxen a dormir perquè s’han de llevar d’hora. Malgrat tot, mentre repassa una lliçó d’anglès, vol aprendre idiomes; escolta el gronxar del somier. Després diran que la feina és esgotadora. 

I per fi al llit. Recorda el voyeur de la tarda i finalment no pot fer-hi res més que baixar la mà i acaronar-se. Primer només el punt, més tard tot. Finalment un estremiment. Finalitza amb un lleu somriure als llavis. La son, el cansament i la fàcil satisfacció fa que tanqui els ulls i s’adormi. 

Un somni rere l’altre la remouen en el seu descans. S’hi barregen personatges del dia a dia, personatges de contes i també il·lusions esdevenidores. 

És que la primavera, sigui la de l’estació de l’any, sigui la de la vida que s’obre com una flor, la sang altera. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 27 d’abril del 2015

CAIXES XINESES




 
En un taller d’escriptura ens van posar aquest treball de les caixes xineses. Un tros d’una historia, conte o narració va tancat en la primera caixa i així successivament. Particularment ho vaig resoldre així, potser no és la solució correcte però em va agradar.
 

En Ricard abraça suaument el cos dòcil i gràcil de la dona mentre ballen. De nou es miren als ulls com volent transmetre’s un missatge d’amor. El cos de la Lisa, lànguid i flexible, segueix el ritme de la música portada pels braços de l’home. Els peus d’ambdós llisquen lleugers damunt el terra de la pista. 

La petita orquestra toca en un racó i portats per la dansa la parella s’hi acosta. Aleshores, el Ricard parant un breu instant; amb la familiaritat de qui parla a un amic, veritablement és un vell conegut, demana una peça musical al Samuel. Aquest és l’individu que toca la trompeta, canta amb la seva forta veu i, al mateix temps dirigeix el petit grup. 

Poc després una nova melodia domina el soroll dels clients. El Ricard deixant-se anar per l’emoció prem més fort la cintura de la dona i acostant-se-la, li diu a cau d’orella.
¾    L’escoltes? Te’n recordes?
¾    Sí. És la nostra. – contesta emocionada.
¾    Sí! La ballàvem sense parar una i altra vegada. Era com l’expressió del nostre amor.
¾    M’ha quedat a la memòria com la música d’un agradable moment. 


Cansats de ballar surten a la terrassa que dóna damunt els jardins del Sultà. El soroll de les branques i les fulles de les palmeres portades per un lleu vent murmuren paraules d’amor. 

L’olor forta i embriagadora de les flors obnubila profundament els sentits. Tot, el lleu vent, el murmuri dels arbres i l’aroma de les flors traspuen sensualitat.
¾    Quant anys fa? – pregunta tendrament la Lisa.
¾    Quinze anys i deu mesos- respon el Ricard.
¾    Tants anys! Tu i jo llavors eren dos joves que obrien els ulls al món.
¾    Sí. I en moltes ocasions els sentiments a aquesta edat ens enganyen. I ara, que fas aquí, fora del teu ambient?
¾    Sóc amb el Victor, el meu marit. L’has d’ajudar a fugir.
¾    I nosaltres?
¾    A nosaltres sempre ens quedarà el record de París.

 

L’avió corre lleuger per la pista de l’aeroport. Tot està envoltat de bromes que pinten de gris la tonalitat fosca de la nit barrejada amb els llums que il·luminen el fosc asfalt. Finalment, l’avió emprèn el vol i es submergeix en els núvols que tapen el cel; aleshores els dos homes s’allunyen caminant lentament. El Ricard mira enrere per darrera vegada fins que l’aparell desapareix totalment en el cel gris. Només queda breument suspès en l’aire el brogit dels motors a l’enlairar-se i després tot resta en silenci.  

Amistosament l’altre home posa la mà sobre la màniga del braç del company i diu:
¾    Ricard, això ha de ser el principi d’una gran amistat.
¾    Sí. Tens raó, Lluís. Lluitarem per la llibertat.
 
I a l'etiqueta de la tapa només un nom: CASABLANCA.
 
Miquel Pujol Mur
 

divendres, 24 d’abril del 2015

ELS PLORS D’UN XICOT.


Aquesta història, és una mica especial. Ve a compte de que no estava gens inspirat amb el tema de trobar un noi jove, plorant al carrer. Aleshores viatjant en cotxe la radio va parlar d’una nova pel·lícula. Un tema tabú com molts que actualment surten a raó d’aquest film tan anomenat de “Les ombres de Grey”. Sembla ser que ara descobrim unes coses que fa tres mil ja es practicaven. Déu va voler acabar-les amb el Diluvi, però deu ser tan interessant que el cap humà no para de barrinar-hi una i altra vegada.  

Sense més preàmbuls començo aquesta narració. 

La Laia davalla pel carrer principal de la població. Ha quedat a trobar-se amb el seu germà Roc. Sap que ho esta passant malament a causa de la separació dels pares. Més, i sort que el motiu no s’ha escampat massa, perquè el pare ha marxat amb un altre home. 

A ella no l’ha afectat massa, perquè viu independent, malgrat només tenir vint anys. No va voler viure sota la vigilància dels pares. Acabada de complir la majoria d’edat va emancipar-se i va marxar a viure amb el xicot. Certament en aquest període de temps ha canviat varies vegades de noi i sap que serveix de tema de xafarderia a les velles comares del poble. Però tant li fa, la vida és la vida, i no fent mal a ningú ni manllevar diners pot anar a qualsevol lloc amb la cara ben alta. 

Quan arriba a la plaça queda sorpresa al veure al Roc assentat en un banc, amb el cap cot entremig de les mans, ràpidament s’adona que està plorant.
¾    Què és això? Què et passa? T’has fet mal?- inquireix- Roc, contesta’m! 
¾    La mare té una amiga.
¾    Com dius!
¾    Si què la mare, té una amiga. Avui me l’ha presentat i ve a viure a casa.
¾    Bé noi, que hi vols fer. És gran. Tu també en comences a ser. Ja tens quasi divuit, no. I tot això ja saps con funciona. no ets pas un nen verge i de missa. Roc, ànims hi ha que tirar endavant. I no ploris que pensarà la gent de tu i de tots nosaltres.
¾    Tu rai, que t’ho has muntat a la teva manera. I jo què?
¾    Tu, què? No t’entenc sembla que tinguis deu anys.
¾    Sí, jo què? Jo, el mascle alfa de l’institut. El que es portava totes les mosses de carrer. Ara què? Assenyala’t per tenir un pare homo i ara també la mare. Tothom tindrà dubtes de mi. Tots pensaran que també un dia o altre sortiré de l’armari.
¾    Home, jo no ho sóc de homo i som de família.
¾    Caram! Quin bon exemple a seguir. Si sabessis el que diuen de tu i la teva forma de viure.
¾    Saps què? Madura, nen, madura. Que de més grosses et passaran.
¾    Clar, com tu no vas a l’insti. Fins i tot, el “profe marica” amb somriu amablement.
¾    Mira, ves-te’n al racó més amagat que pugis trobar. Brama i plora fins que no et caiguin llàgrimes dels ulls. Aleshores, aixeca el cap i continua sent tu mateix. Busca i conquista les noies que puguis i fot-li un refús a l’atontolinat del profe.
¾    Sí, tu de fora estant ho veus molt fàcil!
¾    Mira, Roc, cadascú tria el que vol ser. T’agraden les noies endavant i si un dia no t’agradessin i volguessis un home, afronta-ho. Viu-lo el millor possible i sense recances. Però essent tu! No portat per les paraules i les circumstàncies alienes. Siguis una persona! 

El Roc queda un moment pensatiu, finalment s’aixeca, passa el braç per damunt les espatlles de la Laia i li diu a cau d’orella:
¾    Saps què, germaneta, convida’m a sopar. Demà serà un dia millor. Ploraré i donaré la cara a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 22 d’abril del 2015

VA PASSAR UNA HORA BUSCANT EL MITJÓ VERMELL. II. Relat negre.


El record ennuvola el seu subconscient. El malparit la va atraure a la perdició amb paraules dolces, malgrat que encara fos una quasi una nena. La va drogar, en va aprofitar-se i després la va entregar a altres. Fins que la mare va poder recollir-la a l’hospital i portar-la a casa amb la quasi vana esperança de que revisqués. El pare, ja tocat del cor, no va resistir l’embat de la desgràcia i va morir. 

Tots aquests fets enfosquiren la mirada i arrugaren el front del Ramon. Traient-se de darrera del pantaló un gran ganivet de cuina s’hi va abalançar damunt. Una i altra, i moltes més vegades el ganivet s’alça clavant-se sense misericòrdia en les entranyes del desgraciat drogoaddicte. Sense compassió i no fent gens de soroll, ja que la primera ganivetada va esser al coll, el ganivet va complir la seva feina. Enfonsar-se en la carn tova. Tallar teixits, trencar ossos, tot el que trobà al seu pas fins a convertir un pobre home en unes restes informes. Estranyat va descobrir que interiorment el sàdic treball l’omplia de satisfacció. Finalment amb gran esforç va recollir i llençar al clavegueram el cos de l’Eudald. Trigarien a descobrir-lo i aleshores les bestioles de sota terra ja haurien fet bona part de la seva labor. 

Va tornar a casa i va ficar dins la rentadora tota la roba ensangonada. A la mare no li estranyaria gens. En moltes ocasions quan anava a la discoteca ho feia per evitar el fum del tabac, la suor, algun perfum cridaner i alguna que altra taca. 

Però no va saber trobar el mitjó tacat de sang. Escolta novament el soroll de la rentadora. Llavors reviu el gest de complicitat de la Raquel i respira profundament. Li neteja amb un mocador de paper els exsangües llavis i agafant-li la mà s’ajeu al seu costat. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 20 d’abril del 2015

VA PASSAR UNA HORA BUSCANT EL MITJÓ VERMELL. I. Relat Negre.

El Ramon és va passar una hora buscant el mitjó vermell. Avui ha estat un matí de amarg despertar com si les ombres nocturnes continuessin dansant sense parar en el seu interior. La memòria es resisteix a recordar que va succeir ahir. Escolta un sospir cansat en el passadís i espantat obre la porta i corre a l’habitació de sa germana. 

La troba com sempre vestida amb el camisó, com sempre, entresuat i arrugat. Està caiguda a la vora del llit i no té esmà per aixecar-se i deixar-se’n caure. La mare deu haver sortit a treballar. Mira el despertador de la tauleta i queda sorprès al veure les busques assenyalant les dotze del migdia. 

Ajuda a incorporar-se a la Raquel i posar-se dins el llit. Aleshores contempla el seu bell rostre que ell sempre recorda com era abans, malgrat ara les babes l’enlletgeixen la cara al baixar per les comissures del llavis. En el seus ulls, de color d’ametlla clara, per una vegada el sorprèn com una llumeta, una minsa senyal d’intel·ligència i al mateix temps de complicitat. Només ha estat un breu instant, però el seu cor s’omple d’esperança. 

Aleshores mirant el rostre esblanqueït, la fina pell i l’arc suau de les celles de la Raquel torna a reviure com en una mala pel·lícula, en blanc i negre, els fets de la darrera i oblidable nit. 

Va insinuar a l’Eudald trobar-se per comprar-li una quantitat de cocaïna. El va citar a l’una de la nit, a l’amfiteatre del parc i sota del gran avet.
¾    Tard, la vols comprar la droga.- Contestà amb petulància l’Eudald.
¾    És que he de manllevar algun diner. Quan la mare...
¾    Sí. Quan s’hagi dormit l’obriràs la bossa i li robaràs els “quartos”.
¾    Com ho saps?
¾    Nen, que ja començo a ser ocell de llarga volada. 

Però malgrat els dubtes va acceptar. També en necessita de diners  per pagar el seu propi vici. A l’hora fixada el Ramon l’esperava sota el gran arbre. Poc desprès escoltava un xiulet, sempre xiulava l’Eudald. Va contestar també xiulant i en pocs instants es reunien.
¾    Quantes dosis en vols, tinc cocaïna i també d’altres.- El somrís cínic del fanfarró encenia al jove per dintre omplint-lo d’amargura. - Ah! Continua el camell.- Vigila perquè a casa teva no hi teniu gaire resistència. Què fa la teva germana?
 

Continuarà... 
Miquel Pujol Mur.
 

divendres, 17 d’abril del 2015

LA QUANTITAT JUSTA.

"El pessimista veu el got mig buit, l'optimista veu el got mig ple, i l'emprenedor va a la recerca de més aigua.

La sala és pràcticament a les fosques. Les taules i les cadires estan ja disposades correctament. Els cambrers fa bastanta estona han posat el servei de coberts i cristalleria. Saben que l’artista vol estar sol per assajar la seva actuació. 

La noia jove porta enfundat, mai més ben dit, el vistós i ajustat vestit vermell. L’home, el pare està pendent de la posició dels gots damunt la taula. Hi ha un ordre establert per la situació de cadascun. Fa molts anys que viu del món de l’espectacle i sap el que li ha costat arribar a una posició privilegiada que li permeti treballar contínuament. 

Han estat molts anys de lluita, portant fins ara com a ajudant a la pròpia dona. Ara fa uns anys, la filla ha començat a agafar el relleu. La mare ha reconegut, sense dir-li, que havia de donar un pas enrere i que la joventut s’iniciés a la feina. També reconeix que a la seva edat no té la desimboltura de quan era jove i no atrau tant l’atenció d’una part del públic preferentment del masculí per distreure la posta en escena. 

Però els temps eren diferents i qui no lluitava superant-se dia a dia quedava  aparcat a l’andana dels fracassats. I l’andana, a les noies boniques les tempten per fer altres oficis en escenaris prou reduïts. Moltes vegades recloses en habitacions mig fosques i servin desitjós inconfessables. 

La noia, a més estudia i es prepara per obrir-se camí en un món diferent. Però valorara que estiguin a prop per vetllar-la mentre comença a conèixer el món i les seves temptacions.  

La noia observa en silenci la preparació del seu pare. Els gots de diferent gruix i alçada són omplerts a diferent mida i amb diferents productes. L’home els fa vibrar amb els dits i modifica constantment el líquid que els omple. De cop aixeca el cap i dirigint-se a la noia li diu:
¾    Silvia, tens aigua per aquí. Si no, ves a buscar una ampolla.
¾    Si, pare. La mare ja m’ha previngut. Necessites molta.
¾    Només una mica per afinar aquesta grup. Ja saps que va trencar-se el de mitja escala i en costa afinar el nou.
¾    Tingui, pare- allargant-li una ampolla. 

L’home posa una mica de líquid i acarona el broc de vidre traint-li un acord. Rectifica posant-ne una mica més fins a trobar la tonalitat adequada. 

Hi ha que veuen el got mig buit. Altres mig ple. Però els previsors coneixen la quantitat, justa i precisa, i saben com utilitzar-la correctament. 

Miquel Pujol Mur.