LES TRES DONZELLES DELS CONTES. I

Aquest relat que ens han encomanat a d’anar de personatges de conte infantil, preferentment: la ventafocs, la caputxeta vermella i la rateta que escombrava l’escaleta. Uns contes infantils, molt infantils, que actualment estan perduts pels prestatges de les llibreries per la seva innocència i simplicitat. Compareu-los en el què ens ofereixen el televisor, la tablet o l’ordinador. No recordo els noms dels nostres personatges, per tant, he decidit batejar-los per uns de més moderns i més adequats al seu nou treball. A més algú va insinuar una mica d’erotisme, un altre va parlar de pornografia, però finalment com som ànimes bondadoses vam acceptar, per consens, només un xic d’erotisme.

 

Els nostre personatges són la Susi-ventafocs, la Viki-caputxeta i la Lizzi-rateta. 

Avui he arribat tard i l’ogre de la porta m’ha fet una mirada no precisament atribuïble a la meva bona fisonomia ni al meu bon darrera. - Pensa la Susi mentre amb rapidesa és posa la roba de treball, poca i exigua. Es maquilla per minimitzar les marques dels anys i es posa laca per donar reflexes al cos.  Movent la cara a un costat i l’altre fa un gest de conformitat i reprèn el seu callat soliloqui- D’aquesta forma els focus atrauen més les libidinoses mirades dels clients. Hi ha que animar al públic per després aconseguir alguns diners dels tipus que encara porten les butxaques plenes. Fent-los passar una bona estona farem els possibles per aprimar la seva cartera.– Girant la cara, observa a dues noies assegudes en un racó, mentre continua rumiant - Dins el camerino veig a la Viki i la Lizzi xerrant en un lloc apartat d’on es canvien els boys. Aleshores penso: Aquests, també deuen saber bellugar-la per què, quan ballen s’escolten els exaltats crits de les dones. Ai, quin món més retorçat els dels instints humans però d’una forma o altra ens hem de guanyar la vida. I fer un raconet, que això no dura per sempre. Dirigint-se a les dues companyes pregunta.

¾    Ei! Noies de què parleu?

¾    De que vols que parlem, de les coses de la vida.- contestà la Viki- Tenim una pregunta a fer-te: A veure tu com vas arribar a raure aquí des del teu meravellós palau. No vas casar-te amb aquell príncep que va remoure cel i terra per trobar-te seguint la pista d’una sabata. Quants peus pudents havia d’olorar!

¾    D’acord, ja que us pica la curiositat, escolteu la meva inconfessable història. Quan gràcies a la sabata de vidre vam tornar a trobar-nos vam casar-nos de seguida. Però noies, no tot són flors i les violes a la vida conjugal, la nostra passió va durar poc temps. De dins li va sortir una obsessió masoquista, només em demanava que amb la sabata li trepitgés allò que ja sabeu. Fins i tot, llepava la sabata com si fos un caramel. Per un altre lloc li ficaria jo el caramel! Finalment vaig marxar-me amb el gautxo Martín Fierro que és qui em va pagar aquestes formoses sines. No creieu?- i abaixant-se un dels tirants mostra una de les seves turgents rodoneses. Veritat que són maques?

¾    I el gautxo? -pregunta encuriosida la Lizzi.

¾    Ull! va començar a córrer rere el bestiar i va perdre’s per la pampa. Certament va ser una sort, per què començava a estar tipa de tantes vaques i tants pocs bous. M’enteneu?- acaba picant picarescament l’ullet.- A veure, tu Lizzi, com va anar el teu rotllo.

 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.

UN QUADRE I UN NOM.

Aquesta nit el record de la visita al museu m’ha fet impossible dormir. Havia en un racó d’una sala una obra en la que destacaven vius i amenaçadors uns ulls negres. Era tan forta la seva mirada que entraven en el meu pensament i m’imposaven temor.  No ho sé si eren els ulls o les meves pròpies idees. El maldestre quadre no tenia ni cap ni peus, només unes ratlles vermelles i recaragolades que seguint un laberint perdut en el temps portaven al no res. 

Aleshores em sorprengué un petit requadre escrit en tinta negra amb un nom que aviva aquell record perdut de la joventut i que marca, com a fites, el camí del meu món. Simplement, A... 

·        A..., el nom de la meva mare.

·        A..., el nom de la cosina que essent un infant va ser la companya de jocs.

·        A..., el nom de la primera noia amb qui vaig viure el vol del primer amor.

·        A..., el nom de la xicota amb qui em vaig casar.

·        A..., el nom de la meva filla.

·        A..., el nom de qui vaig perdre quan encara no era el moment.

·        A..., l’oblidadissa filla  que va marxar rere el que creia el seu amor.

·        A..., un cúmul de noms lligats per un eteri record.

·        A..., la darrera paraula que sortirà de la meva boca quan el somriure final deixarà escapar l’aire que no podré respirar.

·        A..., innocència, joventut, amor, perdudes...

·        A..., el somrís dolç en un mirall. 

Després el quadre. Per què en un racó fosc d’un racó quan per mi ha estat llum i vida. 

He de comprar-lo, no pel que pugui representar en si, sinó només pel petit  requadre amb un nom tan significatiu pel meu record. 

---------A...--------- 

Miquel Pujol Mur.

LA VERITAT DE L’ORADOR.

Aquell matí passejava sense rumb cert buscant una idea, potser un petit bri d’aire que m’entretingués del tedi del diumenge al matí. Sobtadament un rètol va cridar la meva atenció. Conferència sobre la modernitat del temps resava amb lletres negres i aquell reclam va cridar la meva atenció i vaig entrar-hi.  

L’orador entra a la sala per una porta lateral. Mira distretament al públic assistent. Aleshores, saludant a uns membres de l’organització que eren asseguts en una taula posada a l’extrem dret puja a la tarima. Pausadament mou el faristol i el posa a la seva mida. Alça una mica el micròfon, donant-li uns copets, que ressonen com si fos una breu tosseta.  

Parsimoniosament obre l’ampolla que algú de l’organització ha deixat al seu abast. Fa un glop d’aigua. Llavors s’afluixa els botons de l’americana fosca. Aleshores contempla al públic sense veure’l, per culpa dels focus que li enceguen els ulls. Per ell, els espectadors són talment com una massa sense forma determinada. 

L’orador emet un lleu remor amb la boca i alçant la veu comença la seva diatriba: 

Déu, Déu i Déu!

Sí, així com un Déu hauria de ser per resoldre l’equació que algun beneït m’ha presentat a fer en la meva breu dissertació. Com si jo, un simple mortal pugues amb unes breus paraules resoldre el greu problema. I he aquí el trencaclosques a solucionar:

Si hagués alguna cosa per arreglar el món per on començaríem. 

Heu trobat, vosaltres interessats oients, la pedra filosofal que ens permeti transmutar i posar pau a aquest món embogit. Estic segur que no, sinó, no seria aquí. Estaríeu ja multimilionaris donant la volta al món en un potent iot al costat del magnats del petroli, de l’armament. de les drogues, dels que s’ha enriquit indecentment i viuríeu feliços ignorant les misèries del món. Les veus dels indefensos no arribarien a les vostres orelles, taponades pels diners i els excessos. Tot cantaria en el vostre particular edèn. 

Mireu no em vull allargar massa, podria parlar de la bellesa, de l’amor, d’allò que no és amor, però algunes persones el fan servir com a substitut. Hi ha tantes coses a millorar. Però el meu exemple serà fàcil i comprensible. En la antiguitat els fenicis canvien unes coses per altres segons un valor aproximat. Com eren grans comerciants compraven l’or i la plata a canvi de grans de vidre de bonics colors i aigües per regalar a les dones o com demostració de poder. Primera moneda per intercanvi de moltes necessitats. 

Després algú va idear un nou sistema: canviar els objectes per un paper o monedes que servien també per fer intercanvi de coses i pagar. Entregaves un gall o un porc i et pagaven amb un paper. Això va ser la primera gran pensada financera.  Podies guardar en un petit lloc els diners i no tenir tantes noses voltant per la casa. 

 I ja darrerament, l’últim esdeveniment. Ja que els robatoris feien perillós guardar els diners, vulgarment els calers o els quartos, van sortir els bancs i van recollir-los a canvi d’una llibreta. 

I què teniu ara? Una llibreta amb més o menys zeros. Que us diuen que són vostres, però que el banc ja se’n cuida de no dar-vos-els. I si van maldades, la feina que teniu per recuperar-los. 

Aleshores jo us dic que si hagués alguna cosa per arreglar el món el treball que tindríem. Deixeu l’hagués i l’hauria per una altra ocasió i aprofitem-nos dels pocs diners que tenim a la butxaca i anem a celebrar-ho, que la vida són dos dies. 

Senyors, la meva conferència ha acabat per que si hagués parlat més del compte en ficaria en un gros merder, i aleshores tindria feina per en sortir-me. Quin problema que hauria creat aleshores a tothom. 

Sincerament senyores i senyors sinó els hagués fet aquesta reflexió ara no hauria de cobrar els meus emoluments. 

Miquel Pujol Mur.

HOLA, SÓC EL PASCUAL... Relat negre.

He entrat sigil·losament, sense gens de soroll i mantenint la llanterna encesa amb el focus petit. El pany de la porta no ha ofert gaire resistència, amb quatre moviments em deixà el pas franc. 

Els mobles i els quadres que pengen a costat i costat de l’ample passadís m’acabaven de confirmar que les meves suposicions són exactes. Una casa de gent immensament rica, molt ben elegida per omplir la meva saca. Així, trauré força diners per donar-me la gran vida que crec merèixer durant cert temps.  

Com es pot veure sóc un lladre expert que estudia amb deteniment els robatoris a perpetrar. El darrer, va ser un desgraciat accident en la meva trajectòria, que em va portar per alguns anys a la garjola.  Però ara, una vegada en llibertat he de refer el meu prestigi i la petita fortuna que em permetrà  viure com un senyor.  

No m’he adonat fins ara, que m’he apropat al centre de la mansió, que una veu sona intermitent, però insistentment. Certament és una veu ronca i un xic inintel·ligible amb un gargamellejar estrany com si tingués una tonalitat estrangera. Una dona, surt inopinadament d’una sala, em mira i potser de tan espantada no gosa dir res, només em guaita fixament. Ràpid i silenciós, he fet anar el meu silenciador, un bat de beisbol retallat, i la dona ha caigut a terra calladament com un flor quan li tallen la tija. 

Sí, és aquí en el gran saló on la veu repeteix i repeteix el seu càntic.

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala traça- aleshores calla per poca estona per desprès encetar la nova dita:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala sort- a continuació el silenci omple la foscor. Només una estona més tard, quan encara no he sortit de la sorpresa, la veu torna a cridar, ara més fort:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un acabat “gafe”. 

Girant-me he mirat atemorit en totes direccions. Els meus nervis han pogut més que el meu seny. Desesperat i cercant la veu, he recorregut totes les habitacions sense importar-me fossin les dels criats o les dels amos. Fossin grans o petits tots han caigut sota la meva bogeria. El meu desenfrenament ha estat total i el meu silenciador ha ensangonat totes les cambres. 

I la veu ressona repetidament, sense córrer, sense pausa i tornant a repetir el seu nyigo-nyigo:

¾    Hola! Sóc el Pascual [...]  

Les temples em martellegen intensament. Amb els ulls vermells i els cabells eriçats busco el fosc racó on s’amaga el culpable del meu desori. Ja desesperat, volent fugir, tapant-me les orelles per no sentir, he obert la darrera porta tancada i aleshores l’he vist. Sense pensar-hi gens m’he abalançat damunt seu i el meu amic, el bat, amb ràpids moviments l’ha destrossat pegant-li, un rere l’altre, tot un seguit de cops.  

El mirall s’ha esmicolat en múltiples trossets que com dards de defensa han ferit, amb múltiples talls, la meva fisonomia i les meves mans. Però la veu continua, una i més vegades sonant dins del meu cap.

¾    Hola! Sóc el Pascual [...] 

Poc després ha arribat la policia alertada per les alarmes. La gent de la casa ja no té salvació i a mi m’han trobat aclofat a terra, ple de la sang ocasionada pels cristalls i plorant desesperadament mentre em tornava a tapar les orelles. Un profund – NOOOO- surt de la meva gola mentre trio els vidres més aguts per clavar-me’ls un i altre cop. Sembla ben bé, que la visió de la meva pròpia sang és l’única forma d’aconseguir el silenci dins el meu crani.  

Porti senyor comissari, que signaré la meva declaració. 

Signat: Pascual. 

Miquel Pujol Mur.

LA CAFETERA.

Apreciada clienta, miri jo sóc simplement un senzill venedor que durant tota la meva vida, abans d’oferir un producte, sempre he passat molt temps estudiant els seus pros i les seves contres. I per què, es preguntarà vostè? Simplement per saber que el producte que li venc és el millor que hi ha al mercat i a més el que s’adapta perfectament a les seves necessitats. Jo vull tenir clientes i clients segurs de que no els enganyo mai. Millor dit jo necessito tenir amigues i amics, però no com qualsevol passavolant que els engalipa una vegada i no torna. No, amics de veritat que em sàpiguen conèixer com el seu millor proveïdor. 

També vull dir-li que he estudiat amb anterioritat les seves preferències. Els meus productes serveixen per facilitar la vida i al mateix temps, per satisfer els desigs dels meus amics compradors. Fins i tot, aquelles dèries més incontrolades i més amagades dins de l’intricat món de la ment. 

Aquest cop simplement li ofereixo una cafetera de darrer disseny. Tant serveix per fer cafè, com per adornar qualsevol prestatge de la seva biblioteca. El seu color varia segons la intensitat del llum, per tant, la pot col·locar en qualsevol lleixa i com és tan moderna ningú creurà ésser davant d’una cafetera. Lluirà majestuosa on sigui, cridant l’atenció dels seus convidats que admiraran el seu bon gust al mateix temps que la seva modernitat. 

Com pot veure no porta endolls, ni cap cable, ni piles, sinó que funciona amb un xip de nova generació que a l’escoltar la seva veu obeirà automàticament el seu manament. Tampoc necessita posar-li aigua ja que l’absorbeix de l’aire ambiental. Neta i pura, sense cap aportació de substàncies terroses. 

I... Oh! Meravella de les meravelles tampoc necessita cafè, perquè aquest prodigi del prodigis, mitjançant una memòria digital, sempre sap què espera vostè del sabor i l’aroma que desitja en el precís moment. 

També com és una peça tan futurible sempre serà a la seva disposició tant per fer-li el cafè com per fer convertir en agradables, aquells instants que a vegades ens agafa la destemprança en les fredes nits de l’hivern. 

Ah! Me n’oblidava està tan experimentada que ràpidament coneix el seu gust de dolçor i li posa automàticament el sucre adequat. 

 I com veig que li agrada, li faré un regal de novíssima tecnologia: l’abocador de llet per a quan vulgui un tallat o un cafè amb llet. 

Com pot veure amb aquesta cafetera gaudirà el mateix que quan d’amagatotis, pujava a veure l’àvia perquè li fes el cafetó, aquell recordat cafè de mitjó. Cal renovar-se però conservant els sabors de sempre. 

Miquel Pujol Mur.

PAPER I OLOR.

Una nova prova del taller d’escriptura, mitjançant l’olfacte i el tacte d’un paper, escriure una història.

Han passat tants anys. Aquest ha estat el meu primer pensament, aquest matí, quan cercava una antiga fotografia dels anys en què vaig fer el servei militar. 

Remenava amunt i avall els calaixos del canterano abandonat a les polsoses golfes. Finalment, he trobat el vell àlbum de fotos. Ai, senyor! Quan treballs fem a la vellesa per complaure els desigs dels néts. La nena de la veu dolça va preguntar-me: Com eres de jove, avi? No devies tenir tantes arrugues? Jo volent demostrar-li que havia estat un jove galant he rebuscat, dins els amagatalls, on havien anat a parar els meus records d’adolescència. 

Ara passant pàgina rere pàgina revisc tot allò que ha format part de la meva vida. Les primeres fotografies de “quinto”. Al passar novament una altra plana, allà, de sobte ha aparegut plegada la missiva de la meva enamorada. 

El servei militar, el ser lluny de casa, els camps de tarongers, les flors, les aromes del mar i la joventut passen com en un calidoscopi davant de la meva mirada. 

Aleshores, ella, la Dúnia, de pell blanca, ulls i melena fosques. Prima, àgil i moderadament alta. Capaç de qualsevol trapelleria per conquistar-me. Jo bojament, perdudament, enamorat i extraviat en el laberint del seu amor. 

Dúnia, flor de flors, llum de llum, poesia viva en el pensament. 

El dies de sol per viure la vida, la lluna i les nits per estimar-nos. Petons rere petons cobrien les nostres cares i els nostres cossos. Aleshores, el pensament s’ha convertit en una semi-foscor de tons grisos que ocultaven els meus records. Després d’eixugar-me les llàgrimes, com en una nova matinada han tornat vius i brillants al meu pensament. 

Tants anys passats i els records encara són vius com si fos ahir. Segurament si aquesta aventura hagués continuat ara el missatge podria ser diferent. 

Però en acabar el servei, el retorn a la vida d’anterior va impedir que fructifiqués aquella passió. Els amors inconclusos sempre retornen vius a la memòria com el primer dia.  

Miquel Pujol Mur.

PARAULES DONADES.

Aquest relat només és una pràctica per utilitzar paraules donades pels participants a un taller d’escriptura. Com pot veure’s surten paraules diferents segons la imaginació de cadascun. 

Paraules a fer servir: Dolç, dolent, encertat, verd, llet, suau, penetrant, muntanya de Queralt, monstre. 

Aquest matí he sortit a caminar. He decidit pujar a la muntanya de Queralt per la baga. 

Quan he  passat per la Font Negra un monstre de brillant pelatge negre i ulls vermells em guaità atentament. L’he mirat una mica atemorit, per què a mi, particularment els gossos, em fan una mica de por. 

Però ell lentament  ha vingut a fregar-se a les meves cames. Aleshores, no he pogut per menys que acaronar la seva suau pell. M’he adonat que no era gens dolent malgrat la seva ferotge presència potser donada per la seva gran mida, en el fons és un animal dolç i mansoi. 

El brogit de l’aigua de la font al brollar amb força. El verd dels arbres i els matolls i la presència amable de l’animal han temperat el meu esperit. He comprès que he encertat el dia i el moment.

 

Sobtadament un penetrant olor a pa acabat de sortir del forn, entrant pel meus narius, m’ha fet reviure temps d’infantesa. Parant-me un moment he observat que el restaurant era obert. És el lloc d’on surt la flaire que en recorda quan tenia pocs anys i acompanyava a l’àvia a comprar-ne rere casa. 

He renunciat a pujar a Queralt. He pensat que la muntanya no fugiria i fer una parada per menjar un parell de llesques amb trossets de  llonganissa i beurem després un cafè amb llet també aixecarà la meva pròpia estima.  

Miquel Pujol Mur.