LA DOLORS.

Aquesta història està basada en fets reals. Perquè les persones de bon cor han existit sempre, essent remarcable la seva actuació: ahir, avui i demà. 

M’unia amb aquesta persona un cert grau, molt llunyà, de parentesc. Però m’ha cridat l’atenció que a l’assabentar-se per casualitat, he trobat persones que van conviure al seu voltant. Ara, passats molts anys, encara la recorden amb enyorança. 

La Dolors, era una dona que havia treballat tota la seva vida des de molt petita. No era com ara que els pares protegeixen al fills, fins a ser força grans.  

En aquella època un vailet de sis o set anys, segons com encara menys, servia per ajudar en les tasques i les necessitats familiars. Alguna persona gran m’ha dit: quan s’aguantaven les calces posades, ja servien per treballar. Anar al bosc a recollir llenya, portar herba pels animalons, també a guardar les vaques pels prats i altres feines en les que no fos necessari la major força dels grans.  

Les nenes, aviat ajudaven a les mares a fer la feina de la casa o ja una mica més crescudes, però també en la mateixa primerenca edat, anaven a alguna casa pairal benestant a fer de mainaderes. Us  imagineu, actualment, una mainadera de sis anys. Una nena d’una edat per jugar encara amb nines, carregada amb la responsabilitat de tenir cura d’altres marrecs. 

Temps en el que anar a col·legi era una meravella reservada per als privilegiats o quan la feina per la temporada  ja davallava en el camp. Llavors sí, s’aprofitava alguna estona per assistir a alguna classe a col·legi. S’anava quasi per obligació, malgrat s’hagués de caminar una o dues hores per assistir-hi. 

Ja de més gran, tant a la Dolors, com a altres moltes més dones i homes de pagès , van ser reclamats per l’era industrial. Aquesta mà d’obra, soferta i acostumada a feixugues feines, era idònia per fer funcionar els telers de les fàbriques en les colònies.  

Aleshores no havia jornades de vuit hores, es treballava el temps que fos necessari, sempre pendents què les maquines no paressin. La Dolors, com la gran majoria de les dones d’aquesta generació,  també va estar lligada a la feina de la fàbrica. En sortir de treballar i arribar a casa havia de cuidar de l’home, dels fills i de la casa. Sense oblidar cap responsabilitat ni sofrir cap depressió. Sempre al peu del canó.  

L’única distracció ben mirada i quasi obligatòria, era anar a missa. Algun capvespre, sobretot en el bon temps, i sempre després de complir amb el treball, una mica de repòs era fer una  xerrada al carrer amb el veïnat. Fer bugada o fer safareig, com també se li deia a aquella sana costum ja perduda.

Recordo haver sentit en la boca de les persones majors: “Atenció que hi ha roba estesa”, sense jo saber ben bé que volia dir. 

Tot arriba en aquest món i arriba un bon dia que les forces aflaqueixen, a poc a poc decauen i s’ha de trencar aquesta rutina diària. En aquest moment comença el període de forçada i forçosa jubilació.  

Aleshores la Dolors, inicia un treball no gaire remunerat monetàriament, però de gran ajuda a la gent del petit poble. Fer-se càrrec de la mainada al sortir de col·legi. Així els pares, tots dos normalment, podien treballar sense cap recança pel que fessin els seus fills. Va fer un salt enrere, cap a la infantesa, i va tornar a aquella vella dedicació de cuidar quitxalla. 

Sota les ales de la Dolors, jugaven, corrien i feien el què fan els nens quan són petits. No va preocupar-se mai si eren de la terra o venien de terres foranies. Tant si parlàvem en català o castellà, ella en tenia cura amb amor.

 

La gent que estima, tant li fa el lloc de procedència de les persones sempre que el seu comportament sigui el correcte. 

Com a tothom, l’edat no perdona, a la Dolors també va arribar-li l’hora de l’acomiadament. Un solejat dia de primavera, quan les humils flors boscanes llueixen reflectint la llum de l’astre rei, aquella dona també d’humil naixement va deixar-nos. Amb un somriure als llavis i amb la seguretat que havia finalitzat el millor possible la seva tasca en aquest món. 

Això ve per què l’altre dia vaig trobar una persona a la qual  aprecio força, ja que la considero molt formal i va dir-me:

¾    Tu saps qui era la Dolors?

¾    Sí -vaig contestar- el meu avi n’era un familiar.

¾    Una gran dona. Ens recollia a tots els nanos per jugar i passejar. Tots, la recordem amb afecte. Malgrat fa més de quaranta que va morir, quan ens trobem amb amics d’infantesa sovint en parlem. 

Aquesta breu història ens demostra que les persones, que en un acte de proïsme sembren d’amor els primers camins de la vida d’altres, són recordades sempre amb estima.

Miquel Pujol Mur

MOSTRES DEL PASSAT. ANIM2.

Després de la visita i el coneixement de l'obra del pintor Lluís Casabella i Vehils fèiem una volta per la sala annexa d’Anim2.  

 

Els nostres ulls quedàvem enamorats per l’exposició de d’eines, utensilis, revistes i trenta mil coses que ens recordàvem la nostra joventut.

 

Mostrem en les fotografies de la M. Rosa un sortit d’elements que ens cridaren l’atenció.

 

Malgrat tot la tristesa envaí el meu pensament, tant anys han passat des de que ho fèiem servir, aleshores vaig adonar-me amb pesar que també formo part de la generació del segle passat.

 

Però no em vaig deprimir per què els records també formen són part de les coses boniques a recordar.

 

La infantesa, la joventut i la maduresa són un complement obligat de l’aprenentatge a la vida. 

 

 

Més val que hagin records d'antuvi a haver-los oblidat.

 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CLOENDA EXPOSICIÓ DE PINTURES DE LLUIS CASABELLA I VEHILS.

El passat 25 d’abril, vam assistir a la cloenda de l’exposició de l’obra presentada pel pintor andorrà Lluís Casabella, a la Galeria d’Art d’Anim2 de Puig reig.  

Sempre es interessant gaudir de la presència de l’autor perquè sap expressar-nos personalment el significat, el moment i la profunditat del pensament en cadascun del quadres presentats.

Ens sorprèn Casabella, per representar en la seva obra l’instant actual per una part, i per un altre els moments de les decisions militars del segle passat. 
 

Els seus quadres, pintats majoritàriament en blanc i negre, ens mostren com poden o podien ser les idees dels generals de la 1a. Guerra mundial, creuria més aviat que podrien ser representats tots els alts comanaments de qualsevol guerra, que envien els homes al camp de batalla sabent la gran quantitat de vides que desgraciadament es perdran. La massacre humana envers d’un moviment tàctic a la guerra.  Quantes il·lusions i realitats perdudes per un instant de glòria militar. 

 

Altres de les seves teles ens parlem d’aquest món construït damunt del perillós sistema nuclear, que per sobre de la seva eficiència enèrgica amaga un enverinament gradual  del bell planeta que ens sustenta. 

Àngels caiguts o embrutits per les noves tecnologies, àngels d’ales trencades tal vegada en benefici d’un quants magnats que obtenen beneficis a costa de la salut o el bé de la humanitat.  

Els quadres de Lluis Casabella són una denuncia de les injustícies i els mals d’un univers dominant per la cobdícia, l’avarícia i enveja  sense pensar en la vida de les races, pobles i països que formen aquest món materialista. 

Com expressava Bertold Brecht en acabar les guerres els rics continuen essent rics i el poble continua essent pobre tant d’un costat com l’altre.

Aquestes paraules m'enquimeren força malgrat la seva realitat. Desitjaria que en un altre exposició en Casabella pogués veure un món millor. No per la seva visió particular sinó per que fos una realitat a la vida. 

Miquel Pujol Mur. 

Fotografies: M. Rosa Planell Grau.

II CERTAMEN CULTURAL “ANIM 2”.

Fa dies que les fotografies i les idees voltaven en el meu escriptori i en el meu cap en record d’aquell esdeveniment. Per fi, avui, començo a trobar el moment d’escriure.

 

Aquesta any he participat en el II Certamen literari Associació Cultural “Ànim 2” de Puig Reig. Aquest breu relat ve a ser un comentari de la cloenda i el repartiment de premis  com a colofó als treballs presentats. 
 

Primerament els escriptors van esborronar múltiples fulls A4 intentant plasmar en lletres les idees que suraven dins el pensament. Imagineu-vos en els relats en prosa que ja necessiten el treball d’allò que anomenen paràgrafs, punt i apart, comes i a més tota la parafernàlia d’accents, dièresis i cometes de l’idioma. Però això no és gens comparable a la feina dels poetes que han de rimar belles paraules i donar-les-hi un format entenedor, subratllant el significat de les frases.  

 

Després imprimir i enviar totes les idees convertides en material llegible. I per acabar la paciència i sapiència dels cinc membres del jurat per valorar i classificar els escrits. 

Finalment la cloenda o entrega dels guardons segons els mèrits de cadascun dels escrits. 

En el marc d’un saló del Hotel de Cal Marçal va realitzar-se l’acte de repartiment de premis. Va saber crear-se un ambient favorable ja d’entrada gràcies a l’acompanyament i fons musical que va oferir-nos el duet Ecofusió format per Cecili Ruedas, a la guitarra, i Toni Romero, al contrabaix. 

Després una estona de relaxació i comentaris entre els diferents assistents, ja lligats amistosament pels llaços de les lletres. Aleshores el presentador Fermí Riu, va saber mostrar-nos la seva experiència en la tasca i va anomenar als diferents premis, els premiats i les persones que en feien entrega. 

Un acte de bonhomia i saber estar que una vegada acabat amb la clàssica fotografia de cares somrients ompli l’espai. Desprès el mateix: més comentaris, abraçades i fraternitat entre escriptors amics. 

Aleshores àgilment els cambrers van oferir-nos una amplia degustació de plats culinaris obrats en el restaurant de l’Hotel. I com podíem acabar l’esdeveniment sinó és brindant amb cava del nostre país a la salut de tots i disposats a tornar-hi el proper any. 

També va haver un petit col·loqui conduit per  en Josep Genescà, director de Radio Puig Reig, amb els diferents premiats parlant de la seva obra. Per sorpresa per la majoria, relativa sorpresa ja que durant la conversació eren enfocats per la càmera d’en Manel Serrano, un del promotors i membre de Anim2, l’acte va ser ofert en pantalla per la Televisió del Berguedà.  

S’ha d’agrair als membres de l’Associació Anim2 de Puig Reig pel seu esforç en bé del nivell cultural de les persones aficionades a escriure. Per molts anys puguin continuar fent-ho.  

Un agradable moment molt adequat per ser sempre recordat. Com aquelles petites coses, que amagades dins nostre, que en un instant et fan distendre els llavis i somriure.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Manel Iglesias.

UN CREDO PARTICULAR.

El Marc surt de casa tranquil·lament amb la idea d’esmorzar al bar que hi ha dues cantonades més avall. Durant el camí se li acosten dues dones, ja les coneix de sobres, sap que volen per cinquantena vegada explicar-li el seu credo. Cada matí, el mateix i com cada matí les esquiva.

¾    Escolti senyor...

¾    Ai! Quan ho lamento- fent una ullada ràpida al rellotge- potser demà les podré atendre- i sense parar marxa carrer avall. Com veu de reüll la mirada desencisada de les dones assenyala un cop més el rellotge, no hi ha que ensorrar la moral de ningú, i deixa anar un.- Faig tard, el meu cap és un malparit. 

Només travessar el pas de vianants veu dos xicots joves, alts i rossos  vestits correctament, fins i tot encorbatats, que sembla ben bé vagin a treballar a un banc. Amb un somriure amable i amb passes ràpides enfilen directament a la seva direcció com per coincidir en la seva trajectòria. Altre cop guaita el rellotge i ficant-se les mans al cap, com en un gest de desesperació, per arribar tard a la feina, inicia una corredissa que l’allunya del punt d’intercessió dels dos camins. 

Per fi, quasi corrents pel temor a que els dos postulants vulguin iniciar una cursa en la seva persecució, albira la porta del bar. Girant-se a dreta i esquerra i fent una darrera llambregada a la seva rereguarda, per por als temuts salvadors de la seva ànima, obra la porta i es capbussa dins l’establiment. 

L’inhabitual ambient el deixa sorprès, es fa la següent reflexió: " Tant ha canviat aquest bar en les darreres setmanes". Enquimerat observa a tots costats i pensa: "Què fan els clients d’aquesta cafeteria". 

L’aire és dens, l’olor espessa i un xic sofrosa. La il·luminació tamisa amb una tonalitat vermellosa tot el local. Els clars i foscos emmarquen encara més el roig sang. Els clients mig s’entreveuen sense saber que és el que  fan exactament en les repletes taules. Aleshores es diu: "Bé, deu ser a causa de l’excitació de la carrera anterior". I sense pensar-s’ho  gens, s’asseu al tamboret de la barra i demana un tallat i un croissant.

"Ostres! Que canviat que està el cambrer": Intentant recordar com era anteriorment. Vesteix una jaqueta també vermella, més aviat d’un morat sanguinolent. El somrís servicial de sempre ha desaparegut, ara un gest d’ansiós desig emmascara la seves faccions. El Marc mira el croissant i veu les dues banyes reflectides amb les que porta al cap l’amable barman.

¾    Ostres! – torna a repetir espantat- Què passa aquí? 

La mà del cambrer es posa poderosa damunt el seu braç. El noi observa els dits i el sorprenen les ungles com urpes ansioses per clavar-se en la seva carn.

¾    Vine!- li mana el banyut amb una veu fosca i cavernosa- Vine, que et vull oferir un nou món.

¾    No, si jo ja estic bé amb el meu. Sap què, faig tard!

¾    Tard dius, tard serà per la teva ànima si no admires la meva oferta. 

Tibant-lo el condueix a la primera taula on hi ha tota mena de menjar, a quin més desitjable.

¾    Mira aquí podràs satisfer la teva fam de tota mena de menjar inimaginable. I si el que vols és beure, els meus satèl·lits et portaran els millors vins i licors de la terra.  

En veure l’aire indecís del noi, el diable (no és ningú més) l’agafa i el porta a un racó i li mostra homes i dones retorçant-se en múltiples posicions, cercant com aconseguir l’orgasme una i altra vegada. El Marc mira estupefacte aquell pandemònium, perquè no comprèn qui hi ha amb qui. Homes i dones aparellats i barrejats amb dones i dones, homes i homes, i fins i tot animals. Tots formant grups luxuriosos sense saber que els atrau.

¾    Veus allà, hi ha cofres amb mils de doblers d’or perquè puguis agafar-los i gaudir-ne comptant-los i omplir-te’n les butxaques. Damunt la tarima de l’orquestra, hi ha persones disposades a notar la teva ira. Pots escridassar-les, pegar-les i trepitjar-les que mai es rebel·laran. Altres, si tu vols, protestaran amb veu llastimosa. Per als superbs hi ha un altre estadi per observar les desgràcies dels altres i sentir-se superior. Aquí en aquesta religió immemorial, millor dit en aquesta església total, cap tothom. Sense haver de resar, ni humiliar-se ni penedir-se de res. Ni seguir les regles de qualsevol altra religió.  

El Marc desesperat arranca la màniga de l’urpa i exclamant un:

¾    Vade retro!- fuig corrent pel portal del bar, de l’infern o ves a saber què.  

En sortir va a ensopegar amb un grup que discuteixen sobre religió mentre li donen llibres i llibres. Totes les representacions religioses del món hi tenen presencia, antigues i noves creences des de la més extremista fins la més moderada, i fins i tot, els budistes. Tots en un aquelarre, pitjor que el de les bruixes, li entreguen llibres, es discuteixen, es donen empentes i s’insulten entre sí per oferir-li encara més llibres i més promeses.  

El Marc fuig esparverat i s’imagina la bronca del seu cap. Se l’imagina i la rep a l’entrar a la feina essent portador dels llibres.  

Aquest diumenge el Marc ha marxat com cada setmana a la caseta d’un poble de muntanya. I mentre mira pel finestral, fa fred encara, aprofita els llibres per fer-los cremar a la llar de foc i escalfar una mica l’habitació.  

Per reflexionar no hi ha res més adient que observar la natura i pensar que ha estat un regal per als humans sense voler aprofundir més.  

Miquel Pujol Mur.

JOCS DE GEGANTS I DE BAIXETS.

Taller d’escriptura. Paraules clau a utilitzar: FORTUNA,  NODRIR,  PRESAGI,  CONJECTURA,  DANTESC, HIPÒFISI, TANGIBLE. 

El Joan, un nen de dotze anys, ha arribat a casa després d’entrenar amb l’equip de bàsquet del seu poble. Aquesta nit el sopar és diferent a altres nits de la setmana perquè retransmeten un important partit de l’esport que apassiona tant al pare com al fill, el bàsquet. Per tant, han sopat un entrepà asseguts al sofà. La mare i l’àvia amb cara de resignació, no creient-se capaces d’aguantar l’entusiasme de tots dos, han decidit per la seva part nodrir-se a la saleta on hi ha l’altre televisor. 

El pare observa que el Joan, malgrat estar molt atent al partit i les jugades, està inquiet i es mou constantment. 

A la mitja part el pare li fa una pregunta al fill.

¾    Què et passa? Et veig intranquil.

¾    Res pare, he tingut la sort de passar a l’equip més gran.

¾    Caram, quina sort, no tots tenen aquesta fortuna. Potser és un presagi. Tal vegada seràs un bon jugador.

¾   L’entrenador ens ha dit als dos que passen que no ens fem cap conjectura. Ara només és un joc i hem de gaudir-ne. Jugar i divertir-nos. Som nens encara i no se sap que ens portarà el futur.

¾    Així és, encara sou molt joves per somniar.

¾    Pare, ens han passat uns reportatges, amb jugades i jugadors destacats. Havia uns que tenien una cara molt estranya. per què per jugar a bàsquet no serè com ells veritat.

¾    No fill, algun d’aquest tants alts es ha causa d’una mena de malaltia.

¾    He vist a dos, Roberto Dueñas i George Muresan, que tenien unes cares semblants però molt difícils.

¾    És un problema de la hipòfisi, una glàndula situada sota el hipotàlem, en el cervell que regula diverses funcions del cos humà. Entre elles, l’alçada.

¾    Què vols dir?

¾    Que quan arriba la persona a la pubertat aquesta glàndula bloca el creixement, però alguna vegada no actua suficientment i la persona continua creixent. El record era un jugador rus, crec que es deia Zizonenko que va arribar a 2,46 m.

¾    Caram! Que fàcil jugar! Et poses al costat de la cistella i no has ni de saltar.

¾    Ep! No ho vegis tan fàcil. Els ossos, com creixen massa, no tenen la fortalesa adequada i arrosseguen generalment problemes, sobretot d’esquena i de genolls. Les articulacions no són prou reforçades. Millor ser normal. A més tenen moltes lesions durant la seva vida esportiva i generalment ho han de deixar quan encara són joves.

¾    Això no em passarà a mi pare.

¾    No, perquè ho vigilarem. Ei! No passa a tothom, es un percentatge molt baix. Mira, si per cas es fes tangible aniríem a un bon especialista. Ara hi ha molta cura i prevenció. Hi ha fàrmacs per evitar-ho.

¾    Quina sort! Seria dantesc créixer tant.

¾    No et preocupis! També hi ha jugadors (Messi per exemple) que el seu problema era tot el contrari i va venir a Barcelona per curar-se. Ja veus el petit que és i com juga.

¾    Mira, pare, comença de nou el partit. M’has dit que no s’encomana, malgrat jugui a joc de gegants.

¾    No tranquil! Tu juga i aprofitat de ser una mica alt, només una mica. 

Poc després pare i fill criden entusiasmat al veure guanyar al seu equip preferit.

Miquel Pujol Mur.

LES TRES DONZELLES DELS CONTES. II

¾    Noies, quines vides més agitades que hem tingut fins a venir a parar aquí. Jo finalment vaig anar a viure amb el gat, però sempre amb l’escombra a la mà. Quan veia que se li aclucaven el ulls, deixant només una fina escletxa i li creixien els ullals, cop d’escombra. Així van anar passant els anys. Finalment va fer-se vell i el seu cap solament pensava en el menjar. D’allò altre en què m’ho passava força bé se’n oblidà. Això que en sabia el punyeter de recaragolar-se i fer-me llambregar els sentits. Una i altra vegada em feia arribar al darrer instant, quan ja l’esperit fuig cap el cel. Ai! Que bé que em retorçava ansiosa! I aleshores, al cap dels anys, només el tiberi tenia importància en el seu caparró. Vaig donar-li el darrer cop d’escombra allà on sabeu, per que almenys notés el mal i vaig venir-me cap aquest antre. Aquí algun cop, pocs, algun sap fer-me gaudir amb un bon “polvo”.

¾    Sabeu que han passat molts anys des de que van escriure els nostres contes.- comento tot preguntant a la Viki- A veure caputxeta, tu llavors eres quasi una nena. Què va passar a continuació...

¾    Doncs mira! Quan vaig veure al llop tan fotut en treure’l els caçadors de l’aigua, tot esventrat i apallissat, va entrar-me una congoixa i m’hi vaig enamorar. Què voleu que us digui? Vaig veure una cosa que li penjava i a més era llarga. Ximpleries de joventut.

¾    I et vas casar?- pregunta la Lizzi.

¾    Bé, això de casar-se... Vam passar-ho força bé durant molt anys. Com era un lasciu de mena vam practicar totes les posicions del “kamasutra” i totes les perversions inimaginables. Amunt, avall, d’esquena, al revés, capiculats... Uf, no em puc recordar, m’agafa una enyorança per dintre, que no us ho podeu imaginar. Un bon mestre. Però, ja una mica més grandeta i experimentada vaig conèixer un rajà del què em vaig enamorar.

¾    A sí, era guapo?- inquireixo.

¾    Home, guapo! Puf! No la tenia malament, però el més interesant era que sota del llit guardava una arqueta, plena de pedres precioses, per la què valia la pena aguantar alguna que altra tonteria. Vaig canviar el nom, clar, com era musulmà. Aleshores vaig dir-me Sherezade. Per evitar les seves ires quan no se li posava prou alta vaig començar a explicar-li contes, mil i pico de contes vaig haver d’inventar-me. Fins que en veure que no havia forma d’adreçar-la em vaig marxar, però portant-me totes les joies. No fotem!  

En aquell moments s’encén la llum groga premuda pel Giusseppe per sortir a ballar i treure’s tota la roba mentre alguns clients deixen bitllets davant nostre o els més atrevits entremig de la carn i la tela. Cadascuna agafa del racó els seus atuells: el meu ventall enorme, una cistella grossa per la Viki i una escombra gegant rere d’on apareix, poc a poc, la Lizzi. 

Abans de baixar fem una mirada per un gran espiell a la sala. Els homes beuen, suen i estan vermells d’excitació, Elles són les femelles més esperades, l’atracció màxima de l’espectacle.

¾    Quan acabem a qui perseguim? - pregunta la Lizzi.

¾    Mira aquells tres, els que porten la disfressa de porquets. Tant rossets i plenets. Alguna els coneix? – diu la Viki.

¾    Sí.– responc- Jo els conec, he sortit més d’una vegada amb ells i altres noies. Aquell més gros és un constructor immobiliari. Fa cases de veritat, de totxos. L’altre, una mica més prim, fa bungalous de fusta i el més jove, té unes cabanes de palla a una platja caribenya que són una meravella. Quan arriba el moment saben treballar-s’ho, encaixen i es mouen força bé.  

Pocs instants després les tres apareixen “glamouroses” dalt de l’escenari despenjant-se per les barres verticals. 

Miquel Pujol Mur.