NO TOCAR NI MOURE DE LLOC ELS QUADRES NI ELS CAVALLETS

 I ara què? Amb aquestes paraules tan encisadores, tan inspiradores, quin polsim d’imaginació puc afegir, per escriure un relat adient.  Si parlés de paisatges de rius, d’arbredes: podria imaginar-me nimfes, dones d’aigua, cavallers (pels cavallets) i dames. Com en qualsevol pintura romàntica. Però per desgràcia, la meva desgràcia,  observo una sèries de pals de color fusta entrelligats per mitjà de travessers. Mare meva! Què se’m pot ocórrer. Doncs, aleshores, a pensar i a cavil·lar. 

Era una nit de tempesta, fosca, només trencat el silenci pels trons, que ensordien les dones i els homes, fent-los amagar dins les seves cases, esmaperduts de por pel fort soroll. Els llampecs, fent ziga-zagues baixaven a la terra, eren l’única llum que oferia una mica de claror en els carrers obscurs, els fanals estaven sense llum. Tothom s’amagava a casa i si sabia alguna pregària, la resava demanat perdó a Déu pels pecats comesos. 

Va arribar l’hora de les bruixes, les dotze de la nit, ja sabeu que elles, senyores dels cels ennegrits i, contentes de veure les flames de l’infern, que els recorden la mansió del seu senyor, en aquestes nits, quan els humans ploren amb el cor ple d’angoixa, és el moment en què volten contentes per l’aire, rient, escopint i maleint els éssers vius. 

Aquesta hora maligna, on succeeixen molts disbarats, a l’estança on eren guardats els cavallets i els quadres, es produí un daltabaix. El tro va sonar fortament,  travessant les finestres  i tot l’interior va tremolar. El llampec, va penetra per l’espai que va obrir el seu company i, l’aire es fa fer irrespirable, més amb la barreja de l’olor de les pintures, només una forta pesta de socarrim, va imperar  dins la sala. 

A causa de tot aquest cataclisme, de cop, el cavallets fan fer un moviment estrany i, van perdre l’equilibri. Com un allau de neu davallant muntanya avall, ja perdut el control van anar a parar a terra. 

¾    Ai!- S’exclamava un.

¾    Ui!- Continuava un altre. 

¾    Tu, treu el colze que me’l claves. 

Tot de reclamacions i queixes sortia d’entremig de les fustes. Només, un, no deia res. Amb el seu cos, protegia la seva companya, tot admirat de la seva bellesa, de la seva perfecció.

¾    T’has fet mal?

¾    No! Tu m’has protegit, ho he notat.

¾    No podia fer res més, fa estona que et mirava extasiat.

¾    També ho he notat. Per què? 

¾    No ets com els altres! La perfecció del teu tallat. La polidesa de la teva fusta. Aquest color suaument vermellós del teu cos. La forma de compactar les teves travesses. Tot això i més,  m’ha encisat des del principi. Ara, a l’escoltar la teva dolça veu, encara més

¾    Per això em miraves tant.

¾    Sí! T’he estimat, només veure’t.

¾    Ara que ens em trobat. Què fem? Jo. també vull estar amb tu. Em sento protegida entre els teus braços.

¾    Fugir, fugir junts i, per sempre. Aquí al costat tenim el riu, serà el nostre amic, que ens conduirà fins al mar, on tu i jo serem lliures i ens podrem estimar. Haurem de sortejar mil perills però, abans morir que separar-nos. Ara, que per fi ens hem trobat. Anem al riu! 

Agafant-se de les mans van fugir cap el proper Llobregat, cap a la llibertat i l’amor. 

Miquel Pujol Mur

ELS VAMPIRS DE BARCELONA

 “És molt difícil, no sabré fer-ho! Teòricament semblava més fàcil: una persona que corre perill d'un vessament al cervell; una incisió en una vena cerebral i a fer punyetes ". Fragment d'un novel·la de Isabel-Clara Simó. 

Sí, les paraules de la Isabel Clara Simó, semblen tan fàcils de complir però a l’escoltar la paraula, vena  i incisió, se m’ha revoltat una petita part del meu cervell. No puc llegir res més, plego el text i el deixo damunt la tauleta de centre. 

Sempre he sentit dir, que els vampirs, són personatges malignes dels Carpats, allà a la Transilvània.  Així ho he llegit i, així sembla que ho reconeix la cultura popular. Altra qüestió és el comte Dràcula, part de la història de Romania i, l’altra més coneguda l’obra de Bram Stoker. Però jo, us vull explicar la meva experiència a la vida real. 

Era encara de nit i voltava pel port de Mallorca, una de les més grans de les perles del Mediterrani. Acabava de desembarcar del Ferry que durant la nit,  fa la ruta de Barcelona a Palma. Era molt d’hora encara, de matinada i caminava tranquil·lament pel port, en direcció a l’hotel on tenia feta la reserva. Al passar  pel costat d’un contenidor vaig escoltar un xiulet. Previngut de possibles robatoris a turistes distrets o, mig perduts, vaig girar-me i vaig mirar en totes direccions. No vaig veure res, que em pugues causar basarda. Més aviat, hauria de dir que per aquell racó no passava ningú. De seguida vaig pensar, ja sabeu que la por, ens fa pensar massa, t’has perdut. Però, un altre xiulet més fort i més proper, em va posar neguitós i, donant-me presa vaig voltar el contenidor. Aleshores, vaig tenir com una aparició, com si mai hagués estat en aquell lloc. 

Una ombra negra, gegantina com un llençol de grans proporcions en va envoltar. El xiulet, va convertir-se en una melodia clara i embriagadora, com diuen que són els de les serps abans de mossegar. Uns ulls vermellosos em van mirar i em van dominar, quedant en un estat de subconsciència i, sense voluntat per oposar-me a res. 

Vaig ser absorbit i, confinat dins del contenidor i, vaig perdre tota la consciència que em restava. Tot era com un malson, però al mateix temps plaent. Quan vaig despertar de la meva somnolència, hi havia davant meu un senyor alt i prim, tot vestit de negre, assegut en un tron platejat. Al seu voltant tres semi-deesses que ballaven per a ell i, al mateix temps em mostraven totes les seves gràcies. No em podia moure, només veure-les dansar. De tant en tant se m’acostaven i, mirant-me joioses i alegres em deien els seus noms: Marishka, Aleera i Verona. Com si fos una cançó sense final. M’acariciaven i, els seus moviments m’excitaven al mateix temps. Hauria volgut ballar amb elles. Agafar-me als seus cossos lleugers i eteris. Rodejar-los amb el meus braços i, voltar per un espai, sense lligams de cap classe. Però una força em mantenia fermat a un banc. Quan enardit al màxim, en retorçava de desig, l’home gran vestit de negre se m’apropava, em cobria amb la seva capa negra i, llavors jo sentia una suau mossegada, com la carícia, d’uns ullals molt afilats. Aleshores, queia en un paroxisme total, fins a quedar quiet i postergat en el banc.  

No sé el temps que va durar la meva prostració. Havien de ser força dies, ja que quan vaig despertar em trobava en un estat de debilitat total. Entre les bromes del meu deliri vaig veure com les tres dones s’atansaven vers meu. Ho vaig entendre de seguida, una vegada sadollat el senyor, jo seria aniquilat, fins el darrer sospir, per satisfer la fam de les tres dones, que jo havia pres con a deesses. 

Però la veu ronca i forta però, nítida de l’home va detenir a les dones. Un moviment de la seva mà va fer que s’amaguessin atemorides. Tan gran era el seu poder que aquelles cares, que feia pocs moments abans, reien alegrement al pensar que farien amb mi, ara amagaven la seva mirada curiosa i cohibida, entre els seus braços. 

Va aixecar-se del seu pedestal i, avançant cap a mi em va mirar amb ulls sanguinolents i orgullosos. Va dir-me:

¾    M’has satisfet en tots sentits i, encara ets viu. No he permès que les vampires acabessin amb tu, perquè he comprès que tu ets la meva obra. Jo com a Déu de sang, he recreat amb tu la meva pròpia naturalesa, tu seràs el meu fill i el continuador de la meva obra en aquesta terra, per a mi estranya. Vull tornar al meu país, als meus orígens i al meu castell. Tu aconseguiràs nous prosèlits i, amb l’esperança de la vida eterna crearàs una nova congregació de homes i dones fidels. Sincerament, tu he de dir, per què quedi entre tu i jo, això de la vida eterna és molt avorrit. 

Que podia fer, sinó agafar-me a aquesta mínima esperança de vida. Vaig abandonar Palma de Mallorca i vaig tornar a Barcelona. Afamat i necessitat de sang com estava, de seguida vaig buscar nous adeptes a la meva causa. Ara, ja som un fotimer i els he de controlar mitjançant capitans. Per la nit voltem. Primerament va ser a Barcelona i ara poc a poc ens anem estenem per les contrades litorals i metropolitanes. Hi ha força gent. L’interior l’hem deixat per més tard, són pocs i molts escampats, però poc a poc, hi arribarem fins el més remot indret. 

Sí estimeu el vostre esperit mortal i el vostre cos fugiu de les cantonades fosques, dels xiulets ni us apropeu als homes amb capa. Segurament un voldran engatar i sereu un més dels nostres. 

Amics, vida eterna i força sang. Salut!!! 

Miquel Pujol Mur

CRIM AL BALL DE LA FONT DEL B...

 Jo havia pensat escriure un relat, quasi filosòfic  i mig científic, barrejant tota una sèrie d’elements entrelligats: com el coneixement, la investigació, la curiositat i la lògica. Però un seguit d’inconvenients, les darreres setmanes m’han col·lapsat les idees. Aquestes contrarietats, les podríem anomenar com unes petites coses, unes foteses, però m’han molestat enormement. M’han produït un neguit interior i, com les arrels dels arbres enmig del camí, m’han impedit avançar cap a la meva destinació. He perdut el tren i l’estació d’arribada. 

Per tant, desprès d’aquest comentari sobre la meva inutilitat actual, m’he decidit a escriure una vivència pròpia, però molt imaginària, que al mateix temps és propera en distància. I que més radical per despertar l’ànim, que un bon assassinat. 

Havia anat a un esdeveniment públic, determinat a passar una agradable tarda amb música, una mica de beguda i animació de gent jove. A certs anys veure l’alegria del jovent i, no tan jovent, anima el pas de les hores plàcides de la tarda. 

Com us explicaria el lloc: Una gran esplanada, entremig d’arbres, taules, cadires, gent- molta gent-, xivarri i bon humor. Els cambrers, fent malabarismes amb les safates, servien el públic assistent. Quan no s’hi cap uns seients, de pur totxo, situats al marge permeten asseure’s, si no tens la sort de trobar una taula lliure. El periodista-fotògraf lluita amb el públic, per col·locar les seves càmeres. Intenta aconseguir un bon reportatge  que doni una bona visió del que succeeix. Suposo que al repassar les memòries es deuen trobar trenta mil cares, amb ganyotes, que ningú vol veure. 

L’escenari ja el tenim complet. Taules i gent a un costat i, un petit diguem-li escenari a l’altre, on l’orquestra toca les diverses peces musicals del seu repertori. Al mig, l’espai per ballar. De cop m’esparvero, mai he acabat d’entendre certa música actual que permet dir coses barroeres. Perdó, jo soc de l’època anterior dominada per l’església i un regim totalitari. Soc bastant retrògrad. 

Bé, de cop, sona la trompeta amb un so agut i escruixidor i, el cantant llança a l’aire la lletra de la cançó. “Que le den pol culo!”. Ostres, m’esgarrifo. Això! Com música ballable, no ho havia escoltat mai. I l’home, amb bona veu, tot s’ha de dir, ho anava repetint constantment: “Que le den pol culo!”. “Que le den pol culo!”. “Que le den pol culo!”. I torna i torna. “Que le den pol culo!”. I vinga a donar pel cul a tothom.   

Llavors, tota una col·leció de balladors i balladores, que de tot hi ha a la vinya del Senyor, surten a la pista a dansar i moure l’anomenada part de l’anatomia humana. Quines contorsions. Quines maneres de bellugar el “pandero”. Les natges, aquesta part del ser humà també apropiada per asseure’s, es mouen com si fossin una batedora. Amunt i avall, endavant i endarrera. Volta a la dreta, volta a la esquerra. 

De cop un soroll destaca de tota la música. Veig una safata que surt volant, com si fos un avió. Aterra damunt la pista, amb tot un esclafit de vidres trencats. Ho veig ben bé, un home cau a terra amb un ganivet que li sobresurt de l’esquena. Tal vegada, com un ninot sense força que es plega com mogut per les mans d’un titellaire. Un altre home, fuig donant empentes i, escapa corrent cap el poble. 

De seguida ve una ambulància i, també una patrulla dels mossos d’esquadra. Com que la víctima encara no és morta, el carregen  en un baiard i, se l’emporten cap a l’hospital. Encuriosit m’acosto i observo la feina de la policia catalana. Demanen als presents, si coneixien a l’escapolit. Ningú sap indicar cap persona precisa. La caporal, agafa el ganivet pel mànec i, veig com el posa dins d’una cosa que em sembla un microones. Poc després l’aparell xiula i, en surt un full de paper, per una escletxa. 

Goso preguntar a la noia, que em sembla força simpàtica, malgrat l’uniforme que sempre imposa.

¾    És nou això?

¾    Importat d’USA.

Com que les meves orelles ja no són de primera, contesto:

¾    Usat? Si sembla nou.

Mirant-me amb benvolència, i bellugant amablement el cap, m’aclareix les seves paraules

¾    Estats Units

¾    Ah, del CSI! 

Riu i marxa. Aleshores criden al fotògraf i miren les memòries de les càmeres trobant de seguida a l’home i el moment del fet. Un dels assistents, aviat el reconeix:

¾    El Pepito? Un bon home. Mai diu res. 

Aviat van a casa seva i el detenen. Aleshores comencen les declaracions, mentre l’orquestra recomença la cançó. “Que le den pol culo!”. “Que le den pol culo!” Sona com a música de fons a les preguntes policials. Continua, sense parar, la mateixa retronxa. 

La caporal pregunta al Pepito

¾    A veure, per què ha apunyalat a aquest cambrer? Que li tenia odi per alguna cosa?

¾    No, senyora caporal. És que no sé què m’ha passat.

¾    Anava begut, potser?

¾    Amb una Coca-Cola!? No!

¾    Expliquis. Llavors?

¾    Potser la cançó, el xicot m’ha passat dues vegades per darrere i,  m’ha semblat que em fregava massa. I a mi, ara no em toca ningú, prou que ho va fer el capellà de l’internat. I un cambrer, menys. Encara hi ha classes.  

Miquel Pujol Mur

DESIG VERS MATERIALISME

 Mai no podràs escapar del teu cor, així que és millor que escoltis el que t’ha de dir.-Paulo Coelho- 

L’home gran assegut en un banc del jardí municipal escoltava les reflexions del seu net. El noi li estava comentant i, al mateix temps, també li demanava consell. En aquells moments no tenia clar, no sabia quina carrera escollir a l’entrar a la Universitat. La de Medicina li atreia, li semblava força interessant, ja que l’avi també ho havia estat i, el pare – que exercia en aquells moments – tenia una clientela prou important. 

Pensava el noi, que la vida se li faria fàcil, total seguir les roderes dels dos anteriors familiars metges i, fent-lo el millor possible, tenir una vida assegurada. 

¾    Eloi no és tan fàcil com sembla, és una feina amb força estrès ja que de vegades el pacient se’ns mor quan tenim més confiança en la seva cura. Si, a més, t’hi impliques força, i pateixes molt, emocionalment. Has de ser fort de cor, per tu i pels teus pacients malalts. No solament és receptar “paracetamol” i derivats d’altres substàncies. Has d’estar molt preparat i saber quina és la causa i, si el que li dones, cura de veritat. Si no et cabusses de debò, fins el més profund de la investigació, per saber la causa i l’efecte més val que triïs una altra carrera. Què t’agrada, en realitat? 

El jove respon entusiasmat: 

¾    A mi, ara la poesia i una mica la literatura. Escriure, poder explicar temes d’amor, de sentiments, gratar en la pell humana per treure els records i el per què de les raons que mouen a l’ésser humà  el més endintre possible. Poder jugar amb les paraules i els sentits. Tota aquesta barreja que som els humans: generositat, odi, estima enveges, ironies, amors, dolors. Publicar i fer oblidar en certes estones, de les incerteses, els dubtes dels éssers intel·ligents, Això és el que certament, en surt del cor. Potser, fins i tot el teatre m’inspira per a noves aventures. 

¾    Noi, amb el fervor amb què pronuncies les teves frases, què et puc dir? La Literatura, segurament serà un camí més difícil i més incert. Però la pau interna serà sempre teva, per molt difícil que sigui la vida. No dubtis, endavant escriu, segurament seràs més feliç que treballant de metge. 

Mesos després el jove entrava a la Universitat per estudiar Medicina. La glòria incerta no convenç ningú. El cotxe que li va regalar el seu pare, va acabar de decantar la seva decisió. 

La frase de Paulo Coelho va quedar tapada pel materialisme de la vida moderna. 

Miquel Pujol Mur

EMBASSAMENT DE SAU. SANT ROMÀ

El passat 26 de setembre ens decidíem tornar a veure les terres de les Guilleries - Savassona. Aquesta visita, ens portava a contemplar l’església de Sant Romà de Sau, des d’una nova perspectiva. Totalment descoberta de les aigües.

Normalment només havíem vist la punta del  seu campanar.

Potser sí que comencen a parlar-ne del canvi climàtic, sinó plou aviat.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MIQUEL

 Malgrat el dia de Sant Miquel va ser ahir, voldria honrar-lo amb dues fotografies del Sant Arcàngel, en el poble i en l’església,  de Sant Miquel de Fluvià 

Sant Miquel Arcàngel (de l'hebreu: מיכאל, Micha'el o Mīχāˈʔēl que vol dir: Qui com Déu?) és, segons la tradició cristiana i jueva, un arcàngel, cap dels exèrcits celestials i príncep dels àngels. 

Per els hebreus és el protector d'Israel i patró de la sinagoga, mentre que els cristians el consideren el patró i protector de l'Església universal i el primer dels set arcàngels, així com virrei del cel, acompanyant de les ànimes a l'eternitat i el vencedor de Llucifer o el Dimoni. Per aquest fet en art se'l representa com un àngel amb armadura de general romà brandant una espasa o llança davant un drac, un dimoni o altres representacions del mal. 

També en molts retaules apareix en l’acte de pesar les ànimes, acompanyat del dimoni, per considerar si els correspon el Cel o l’Infern. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades.: Viquipèdia

EL RAMONET D’OLOT

 

El Ramon, des del carrer, dret com una estàtua, guaita la finestra del segon pis de la casa que fa xamfrà. Mira de no fer cap soroll o moviment estrany, com si volgués passar desapercebut. La Laura triga molt – pensa- mentre mou el cap, tot preocupat. 

Tal vegada, potser la mare de la jove, sap que no l’aprecia gaire, s’ha adonat de la seva presència. És que a les mares, tots el nois que  fan el gara-gara a les filles, els assemblen unes males bèsties, i uns aprofitats. Malgrat que a casa seva, beneïda llar, només se la sent cridar a ella que el pobre marit, menja ràpidament i fuig de pressa, o cap a la feina o cap el bar. Sempre amb els amigots, critica la mare, a jugar al dòmino o qui sap a quina cosa més. Però, l’home amb els altres companys de partida mai no ha tingut cap disputa, ni tampoc a dit cap paraula, més alta que una altra. 

La Laura, amb cara de murri, escolta les raons de la seva mare. Ja les sap de memòria, quasi tant com el credo de la missa de la propera església. Tantes vegades, han estat repetides les mateixes paraules que, finalment són com un murmuri, al que fa les orelles sordes. Tampoc, comprèn tanta malvolença, cap el noi. Però sempre, que li vol explicar el bon xicot que és el Ramon, la mare sembla ben bé, que s’enfili per les parets.  

Les paraules que surten de la boca de la dona són tot un reguitzell de mals pensaments:

¾    Aquest noi és un perdulari! Ja té quinze anys! Un bala perduda! Si no va a col·legi, que fa pel carrer! Amb el que ens costa pagar els teus estudis, clar que amb el míser sou del teu pare, poca cosa podem fer! Ai, els homes! I sobretot, el pocapena del teu pare! I tu què, donant-te-les de doneta perquè surts a passejar amb un noi! Fregar, cosir i ajudar, a la teva pobra mare, hauries de fer! Mira que voler estudiar, per què, si al final acabaràs gratant l’esquena a un desgraciat home! Sí, a un carallot! 

La noia amb veu queda com qui llegeix les absoltes contesta:

¾    Mare, el Ramon ja treballa en una botiga de roba. És un bon nano, ens coneixem des de petits, al parvulari i al col·legi. Ets amiga de la seva mare. Us veig parlant moltes vegades, juntes i, amigablement, a la plaça. Quina por, el pot fer el Ramon? És tan educat i parla tan suau. Em convida a orxata, moltes tardes. 

Però la mare replica, tot argumentant les seves queixes:

¾    Sí, sí, però tu ets la meva filla. Ves per on, si encara sortissis amb el Torcuat, aquest si que és de bona casa, tenen molts diners i moltes terres. Aquest és un bon partit, no el llepafils del Ramonet. Ai, el Ramonet, com diu la figaflor de la seva mare! Llenya els donaria a tots dos, í encara m’he de fer la simpàtica. Vella, mala dona, mira que casar-se amb l’Asensi, tan maco com era, i és! Com jugava a futbol. Quines cames tenia i tan bo que era, sempre feia gols.  

¾    Mira mare, no sé quantes coses t’empatolles. El Torcuat, tan maco com el veus, ha deixat embarassada la Carme, la seva cosina. A veure, la mare del meu Ramonet, és de la teva edat. Anàveu juntes a classe. El Ramonet també juga a futbol, i força bé, com diu el seu pare. Simpàtic, el seu pare. Em va dir que havíeu festejat. Però que quan va marxar a fer unes proves al Barça, et vas fixar amb el pare, i t’hi vas casar, tot de cop i volta, no el vas pas esperar. A més, el Ramonet és tan maco, com el seu pare i a mi m’agrada. Cada cop que fa un gol, m’envia un petó.

¾    Petons ja, si només sou uns marrecs. Només tens quinze anys.

¾    A l’aire, mare, a l’aire, no malpensis. Ara que tens molta raó, el proper dia, en acabar el partit, li’n faré un de ben fort a la galta i després ja veurem què més farem. Així mare, que no em maregis. La nostra edat, és la mateixa que tu tenies, quan perdies l’oremus vers el seu pare. Marxo, abans no se’n penedeixi, d’esperar-me. 

Poc després. s’escolta un fort cop de la porta al tancar-se i, les ràpides petjades de la noia, baixant alegrement l’escala. 

Miquel Pujol Mur