EL ROBATORI

 

La Maria, va tota concentrada en el què vol comprar, a la verduleria. A l’arribar a la cantonada del passeig, ensopega violentament amb un altra dona, que també sembla va despistada. La dona una mica més jove, explota amb veu alta, plena de recriminacions prou punyents. 

¾    Mare de Déu Senyor! Com va vostè pel carrer! Què no vigila. Deu anar pensant en les musaranyes. 

La Maria es pica per les paraules acusadores de la dona.

¾    I vostè què? Tampoc deu anar gaire atenta. Em podia haver esquivat o, parar-se.

¾    Ai! Dispensi, es que vaig tard, per recollir els nens a col·legi. Oi! Què porta vostè, penjat rere de l’abric. 

La Maria s’esvera. L’abric és nou li ha regalat el seu home per l’aniversari de noces.

¾    On! On!- Exclama neguitosa.

¾    Miri! Miri! Ai! No és res. Vigili a les cantonades. 

La Maria continua el seu camí. L’altra dona desapareix ràpidament. Més tranquil·la la dona mira la bossa de mà. S’estranya, per què és oberta? Ostres! El moneder no hi és. Corra apressada a la cantonada. No hi ha ningú al carrer. 

Són aquelles coses que passen. 

Diàriament amb mil estratagemes els lladres roben molts objectes a les confiades persones. 

Miquel Pujol Mur

DE VEGADES PASSEN COSES ....

 

La casa és com moltes de les cases per passar l’estiu i la part agradable de l’any. Construïda a preu econòmic, en una parcel·la d’una de tantes urbanitzacions, situades a vora d’un poble. Té els mínims serveis de llum, aigua i un pou negre, per la latrina. Les blanques parets són de construcció senzilla. La teulada mostra ufana el brillant color terra de la seva nova  fabricació. A un costat, es veu la porta del garatge. Està envoltada per un trosset de terreny, on hi cap un minso hort i una mica de jardí. En el tros sobrant de terreny hi ha un parell d’arbres, que resten del bosc que havia hagut segles abans. Donen una bona ombra. 

Un home d’una trentena d’anys és cepat de cos i de pell morena. Els seus cabells són negrosos malgrat, s’hi entreveu algun que altre de canós. Ni prim  ni gras, mostra en la negror dels seus avantbraços, que malgrat sigui de ciutat, passa moltes estones treballant en el seu hort. El seu molt estimat hort. 

La dona d’aproximadament la seva edat, va tenyida de rosa i és certament una mica rodanxona. Rega les plantes i flors del petit jardí. 

El seu fill i un amic corretegen rere una pilota en l’espai restant entre el jardí i l’hort. Els pares, gent de ciutat, tenen por que surtin al carrer, malgrat que a la urbanització són certament un xic més permissius. A prop de la casa hi ha el bar, on és reuneixen la gent jove, amb motos i cotxes. 

El dia és radiant i, el cel blau anima l’esperit per fer coses. La dona que ha entrat a la casa a preparar el dinar, torna a sortir amb el propòsit de llegir una revista del cor, sota un para-sol.  

 Aleshores, l’home es recorda que havia promès al seu fill, que al noguer li’n posaria un gronxador. Marxa al garatge i surt carregat amb cordes i, un seient de plàstic que ha comprat al hipermercat. Ho deixa tot a terra, sota la branca de l’arbre i, torna al garatge a buscar una escala. 

Posa l’escala recolzada al tronc i, un cop ja engarristat dalt de l’arbre, crida al seu fill:

¾    Nico! Donem la corda.

¾    La corda, quina corda.- contesta desganadament el noi.

¾    Quina ha de ser, aquesta de terra. 

El Nico gens content allarga la corda al seu pare. 

El pare demostra clarament que és un home d’oficina i, que les manualitats no són el seu fort.

¾    Nico, Nico- crida la mare.- aguanta-li l’escala no veus que es belluga. 

El xicot mira amb enveja al seu amic pilotejant la pilota. Cop de peu amunt, cop de peu avall. L’escala no gaire ben posada al terra tremoleja.

¾    Va Nico !- diu la mare agafant-s’hi també.- Que ni per aguantar–la ho fas bé. Almenys ves  a la cuina, i vigila el foc i abaixa’l un xic. 

El cel s’enfosqueix. Per fi l’home baixa de l’escala però, patina en un esgraó i cau a terra. La dona, el vol aguantar en la caiguda, per què no es faci mal. Més no pot, no té prou força i davalla damunt el cos de l’home.

¾    Ai! L’esquena – Es queixa l’home.

¾    Ai! - Es queixa dona.- Quin mal el maluc.

Però, finalment, aconsegueixen aixecar-seu del terra. L’amic al veure el gronxador muntat s’hi puja i el balanceja amunt i avall, endavant, enrere, fins que un del nusos mal nuat cedeix i cauen seient i nen per terra.

¾    Ai! El cul.- Es queixa el menut.- Li diré al meu pare.

De sobte se sent un crit a la cuina:

¾    Mama! Mama! No sé com s’apaga el foc.

¾    Mecàsum, el crio!- diu la mare tota enrabiada, mentre corre coixejant cap a la casa. 

Mentrestant el cel s’ha tornat negre  i comença a plovisquejar. De la finestra de la cuina surt fum. L’home, tot coix, malgrat es posa una mà a l’esquena no pot córrer i, queda xop en un instant. 

Quan per fi entra a casa la seva dona asseguda en una banqueta plora i exclama:

¾    El dinar s’ha cremat. Com a la tarda tornàvem a casa, no hi ha res per menjar. 

L’home es recolza a la paret i sorrut pensa ple de contrarietats. Al cap d’una estona de la butxaca del pantaló treu la cartera, mira i comenta:

¾    Menys mal encara tenim la targeta de crèdit. Anirem al McDonald’s del poble i, una cosa o altre menjarem. Vestiu-vos bé. 

Es canvien de roba. Treuen el cotxe del garatge. Plou tant que a la sortida el pare no veu ben bé la porta. Rasca en el pedrís i abonyega el parafang. 

Mal dia! Malastrugança! Què hi anem a fer?   

Miquel Pujol Mur

ESTEM ARREGLATS

 

Sí! Sí! Estem ben arreglats!!! Aquesta setmana, el treball, està influenciat pels programes televisius de cuina. Aquest programes de televisió que, de vegades, fan plorar al veure’ls, pel neguit que passen els pobres concursants, per intentar quedar mig bé. Avui, a la nostra insigne professora, se li ocorre, fer-nos fer de cuiners. 

Aleshores, què voleu que faci, jo un molt negat cuiner. Mig perdut en el desvari, propi de la situació, començo a pensar quin serà el meu menú. Per què clar, jo voldria quedar bé. Com la majoria del meus companys. Tant pel meu saborós i ben presentat menjar, com per la seva elaboració.

¾    Déu meu!!! - Exclamo abassegat per la responsabilitat de quedar com cal. Em començo a moure, buscant d’on treure la fórmula màgica d’un bon menjar. Ja està! Ja tinc la solució, un llibre de cuina. Cerco en el prestatge i en trobo un de molt gruixut que s’anuncia com: La millor cuina francesa. 

Començo a passar pàgines. Trobo un cuinat, a la parmentier. Què és la parmentier dels pebrots. Jo no sé què és?

¾    Parmentier!!! – Repeteixo i, quedo embadalit. Què és això? Passo pàgina.

¾    Òndia!! Què diu aquí: Strogonoff! - Miro la portada del llibre i em dic: Sí, és francès però, això de Strogonoff, sona a rus. Deu ser d’importació!

Continuo passant pàgines: quan de cop, ho veig i, exclamo esparverat.

¾    Ratatouille!!- Que n’és, d’estrany aquest nom. Rata ...? Uf! Quin fàstic!!!

¾    Res! Res! Busquem coses més tradicionals.

Cerco un receptari del país. A veure: Fricandó de vedella amb bolets. Ui! Això no és per a mi, deixem-ho estar. 

Giro unes quantes pàgines. Paella de marisc. Massa coses, que si l’arròs. que si les gambes, que si els musclos. Res, res, una cuina més fàcil. Fora! Fora! 

Potser, penso esprement-me al màxim el magí: Ja està per fi. I ballo alegrement, un xic a la cuina.

¾    Una truita de patates. Com és que no se m’havia ocorregut abans? 

Veiem: Les patates, tallar-les a trossets. Després els ous, trencar-los i batre’ls. La paella, ja és al foc. Ostres! L’oli fa fum. Un dels ous ha rodolat. Plaf! S’ha trencat i, ha empastifat el terra. Més fum de l’oli. Nano! Apaga el foc i tapa la paella. He trepitjat l’ou i he patinat. El terra no es pot ni mirar, tot brut. També ha esquitxat, l’oli negre i cremat.  Quin merder!!! Més val que me’n vagi de casa.  Quina bronca, la mestressa. 

Saps què? Aniré al supermercat. Compraré una truita d’aquestes ja fetes. Un parell de llesques de pa, que ja les venen tallades. No m’agraden els problemes amb els ganivets. I per donar-li aquell aspecte casolà, tan propi nostre, allò de fregar el tomàquet  sobre el pa, hi posaré mitja ampolla de ketchup. 

I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles! 

Miquel Pujol Mur

PARAULES DEL MESTRE II

 

Em va agafar fermament del braç i em va forçar a continuar assegut.

¾    No he vingut per interès meu, desgraciat il·lús. Hi ha una noia, que malgrat donar-li trenta mil consells, no deixa de parlar de tu. La vas ben bé encisar, malparit, i no la vas valorar suficient. Ella t’estimava de veritat i, desgraciadament, encara t’estima. Et porto a casa teva, et canvies de roba i, et deixaré en una cafeteria on t’espera. Desitjo que surti bé, per ella. Vull que la meva germana sigui feliç, perquè com a germà, l’estimo. Si veus que ha d’anar malament li expliques i la deixes. Arreplega tot el que tinguis  i, fot el camp del país. Si no et perseguiré per tot arreu i acabaràs demanant almoina pels carrers, si jo puc. Serà una amarga manera de que paguis els psicòlegs, que han estat necessaris per consolar-la. 

Em va deixar a la terrassa del Nàutic davant el mar. No crec, que se n’anés massa lluny i suposo que ens va estar observant. 

Vaig reconèixer la seva melena a l’instant i m’hi vaig aproximar sense fer soroll. Era ella, la bonica Annette, de sempre, però, a la seva cara és marcaven les cabòries que havia sofert durant aquells anys. Me la vaig mirar i em vaig asseure al seu costat agafant-li les mans. Es va dirigir a mi, amb una mirada dolça, com feia temps que no m’havia mirat ningú. Va començar a parlar:

¾    Abel, perdona, t’ho haig de dir, perquè malgrat estimar-te com t’estimo em surt de dins. Almenys, ho he de dir una vegada. Ets un cabronàs. Per què em vas deixar de cop i volta sense dir-me res?  Simplement, desapareixen, cercant què?

¾    Ai, Annette! Moltes vegades els homes correm cercant coses intangibles, la fama, els diners, el ser conegut arreu del món i, finalment t’adones que només són uns quants el que arriben a la glòria. Tots els altres, palla que crema. Passats els anys, veus les equivocacions comeses, de la gent ferida que vaig deixar enrere, tu la primera, però els meus pares, també van sentir la insolència, del que volia conquerir el món. El món és una roda, que volta i volta i, normalment no para per a ningú; només uns quants afortunats, poden agafar-s’hi.

¾    Tampoc m’has buscat, després.

¾    Ai, Anna. Deixa’m dir-t’ho així. Tu, no saps el penós que és presentar-se arrossegant els peus, amb la cua entre les cames i amb les mans buides, sense res per oferir.

¾    El maleït orgull del mascle. Jo sí que m’he mogut. Vaig haver de vèncer la voluntat del meu germà, perquè et vingués a buscar.

¾    Prou clar,  que m’ho ha fet veure. M’ha deixat com un drap brut.

¾    Ho has estat. Jo encara t’estimo. I tu, sents alguna cosa per mi? Quan ho tinguis clar, em telefones. Aquest és el meu número. 

Llavors vaig estar jo, el que a va agafar de la mà. Sense deixar-la aixecar, la vaig mirar als ulls i, vaig dir:

¾    Per què esperar? - Agafant-li la cara, li he vaig fer- per sorpresa- un petó, que ha estar, immediatament, correspost. Entre llàgrimes ho vam tornat a repetir. 

Mai més no ens hem separat, amb una vegada va haver-n’hi prou. La seva família, prou rica, em va ajudar a comprar el centre de jardineria. No me’l va regalar, com creuen alguns. El seu germà ha esta un gran amic, sempre  acompanyant-nos i vigilant-nos al mateix temps, amb la seva esposa i fills. Fins a veure el favorable canvi de la seva germana. Ara, és el meu millor amic. 

La meva feina més dura, actualment és aconsellar el meu fill, per a què no es deixi engalipar per promeses, que potser no es compliran i, que no deixi mai els estudis, per l’esport. Déu meu, quina lluita. 

Miquel Pujol Mur

PARAULES DEL MESTRE I

 

Fa llàstima dir-ho, però hi ha coses que no es poden negar; jo, l’Abel, ho he perdut tot. Volia ser un gran futbolista, però la meva ossada, no era la millor per córrer i competir amb els altres. Una mica bo, en el toc de pilota. Algun que altre malabarisme amb els peus. Però, quan havia que d’enfrontar-me amb força a un altre jugador, jo sempre sortia perdent. 

Finalment, vaig comprendre o millor dit.- per què utilitzar eufemismes, l’entrenador em va confirmar que el club havia donat la meva fitxa de baixa i no comptaven amb mi. Vaig cercar altres clubs de menys categoria i, la resposta sempre va ser la mateixa: Sí, ets un bon centrecampista però, noi cada any estàs, com a mínim, un mes lesionat. Et trenques massa. Com amics, et donarem un bon consell: busca’t una altra forma de guanyar-te la vida. Ets jove encara. 

Havia abandonat tot rere el futbol: Els estudis, fins i tot, sortir amb els companys de col·legi i, també una xicota que m’estimava molt. Però per què lligar-se amb cap noia. Ves a saber, tots els “futboleros” tenen les millors models o misses, com a parelles. Per què jo no, si havia de ser el millor futbolista, de tots els futbolistes del món. 

Sense estudis ni preparació, vaig anar rodolant per la vida. Primer, un treball que no em va agradar, encara en aquell temps tenia ínfules de ser reconegut com el millor. Després, gradualment les meves pretensions van haver de baixar d’esglaó. Ara, ja no era aquell noi que prometia tant. Per al món modern, no tenia prou preparació, em mancaven estudis. Ara, simplement era, una mà d’obra que no havia de ser gaire cara, per poder ser força rendible. Finalment, vaig trobar treball, gràcies al pare, en un centre de jardineria. 

Regar i plantar plantes, portar rams a domicili, guarnir amb flors les esglésies per als casaments, segons el plànol que m’havien entregat anteriorment. Sincerament, treballar en una feina senzilla, sense gaire maldecaps i anar fent. Que la vida és prou llarga. 

Un dia en un carrer vaig trobar en un tros de revista escrites les següents paraules : La veritable amistat és com la fosforescència, resplendeix millor quan tot s'ha enfosquit. Firmat: Rabindranath Tagore. 

Enmig del carrer em vaig fer un fart de riure. Reia i em doblegava per la cintura, no perquè em fes gràcia, sinó del dolor provocat pels trists pensaments, a l’adonar-me de la meva vida actual: Ajudant de jardiner, abans la gran promesa de l’esport. Ara si que la veia i, la tocava, la gespa, però, era amb les mans per adornar parterres. On era, aquest amic que m’havia de salvar? 

Una tarda en sortir de treballar va passar davant meu un preciós cotxe d’importació i una veu em va cridar:

¾    Abel, puja! 

Sorprès ja que no reconeixia a l’home que conduïa el vehicle, m’hi vaig acostar. Jo, encara anava vestit amb la granota de treball. La porta era oberta i, una mà es va posar damunt del seient, dient-me:

¾    Asseu-te d’una punyetera vegada, si us plau! 

Dubtant vaig entrar i me’l vaig mirar detingudament. Aleshores, el vaig reconèixer, el germà gran de l’Annette, aquella noia que vaig deixar sense cap mena d’explicació 

Em va mirar a la cara i després a la roba i aleshores, va comentar:

¾    Bona roba i bona feina per a una gran promesa del futbol. La veritat, jo no me’n recordava, de tu. Vas ser un carallot durant molts anys, pensant que series el rei i, no et va sortir bé. Quina pena! Però pensa que a vegades una lliçó de humilitat, és la millor medecina. No, no et moguis, ja sé que les veritats cremen per dins. Però havia de buidar tot el menyspreu que sento.

¾    Deixa’m! Per a raons ja en tinc prou amb les meves. No necessito sentir-ne més. - Vaig respondre-li, mentre buscava la maneta d’obrir la porta. Si aquest havia de ser l’amic fosforescent, més valia oblidar-se del Rabindranath Tagore, per molt savi que hagi estat. 

Continuarà .... 

Miquel Pujol Mur

TORRE DE SALLENT. PINELL DEL SOLSONÈS

 Les restes del Castell de Sallent recorden els castells formats per una torre i un recinte, propis dels segles XI i XII. Actualment, tan sols se’n conserva la meitat nord de la torre de planta circular. Just a sota, tenim l’església de Sant Jaume, orientada vers una de les valls laterals del riu Llobregós.

La torre, està situada al cim d’una petit pla fortificat d’uns 23 m. de llargada i uns 14 m. d’amplada i encara se’n conserven algunes restes de la muralla. A dins d’aquest recinte segurament hi podien haver habitatges. 

Les torres de guaita i vigilància foren punts estratègics per a la defensa del territori, entorn de la denominada Marca Hispànica. Complementaven als castells, com a centres defensius dels termes que tenien sota la seva protecció. 

Cada torre estava estratègicament  situada per a què es poguessin veure, al menys, dues torres dels territoris veïns, per tal de mantenir així la comunicació. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Cartell Informatiu

POBLAT IBÈRIC DEL SERRAT DEL MOROS. PINELL DEL SOLSONÈS

El jaciment del Serrat dels Moros destaca per haver tingut diferents superposicions, tant de poblament com d’ús, des de l’època del bronze final/ primera edat de ferro a l’època ibèrica, romana i medieval. De les fases de l’edat de bronze, tan sols s’han trobat materials dispersos, com ceràmica. 

Durant el període ibèric  (s. II a.C) es creu que fou un poblat  dedicat a la metal·lúrgia del ferro. S’ha localitzat a la vessant sud del camp, una mina a cel obert per a l’extracció d’argiles riques en hidròxid de ferro i també un forn. 

Ben entrat el (s. II a.C.), fou abandonat com assentament ibèric però es conserven pocs elements de l’època romana posterior.

Tanmateix, sí que es conserven les estructures de l’època medieval entorn d’un conjunt integrat per un castell, una vila fortificada i una necròpolis. 

Es creu que són de l’anomenat “Castell de Miralles” datat entre els segles X-XI segons fonts escrites. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

 Fons documental. Cartell informatiu