CIUTAT O MUNTANYA

 

La Maria i el Josep estan parlant, a la cuina, la petita cuina tradicional de molts pisos obrers. Generalment, són apretadetes de mides, allò que si un ha d’anar a la nevera, l’altre ha d’apartar-se. Quan eren més joves i el van estrenar els divertia molt, el frec a frec. Ara, ja més grans i aposentats, a més amb el nen jugant a la saleta, totes aquelles joioses i divertides històries han quedat mig oblidades. 

El Jesús, al menjador, està jugant amb un video nou de batalletes. Només se sent el soroll dels trets i, el “boom” de les cases caigudes. 

El Josep diu:

¾    Escolta, hauríem de preparar les vacances. A tu què et sembla, anem a Madrid o a la Vall d’Aran?

¾    Home, “carinyet”, això ho hem de pensar força bé. Què et sembla si li demanem l’opinió al nen?

¾    Ui, deixa’l! Ara amb el joc deu d’estar a la lluna de València. A més aquest any no podem estirar més el braç que la màniga. El col·legi, la pujada de l’euríbor de la hipoteca del pis i, hem de pensar en canviar el cotxe.

¾    Tens tota la raó, hem de anar amb peus de plom. Si no, ens menjarem els pocs estalvis que tenim

¾    He anat a l’agència de sempre i m’han donat aquests fulletons. Què opines, ciutat o muntanya?

¾    La mateixa agència que ens va enganyar, l’any passat?- Exclama horroritzada, la Maria.- Suposo que aquesta vegada no has tingut pèls a la llengua.

¾    Maria, no va estar tan malament. Cert que volíem anar a Benidorm i vam acabar a A Corunya. Però ens vam afartar de peix, pop i cloïsses. Al vi, el “Albariño,” tampoc li feies tu cap fàstic. Entrava, com a res però després, si que es notava. Ens ho vam passar força bé.

¾    Sí, ja ho sé! Van ser unes de les millors vacances que hem fet. Va ves-hi i, que ens preparin la sortida. Mira, si pot ser a una casa rural per gaudir de més llibertat. I tu, vigila que la Montse és molt eficient, però massa riallera i propera. Ja m’entens!

¾    A les seves ordres, senyora! No et preocupis que em mantindré a distància.

¾    Sobretot, que no ens torni a donar gat per llebre. No vull acabar fent “surfing” a Fuerteventura. Vull respirar aire pur de muntanya. 

Al cap de dues hores torna el Josep. Porta la cara mig seriosa i mig enriolada.

¾    Què! On anem?- inquireix la Maria, una mica mosca amb la cara del Josep.

¾    Mira, Maria! És que aquesta noia, la Montse, té cada idea. No tu imaginaràs mai. Saps què? Anirem a Disneyland Paris! Tenen una oferta amb un preu especial i m’ha convençut. També ho he hagut de reconèixer, el Jesús en gaudirà més que anant a pujar muntanyes.

¾    D’acord! Però el proper any hi aniré jo, a contractar les vacances. No crec que a mi em convenci, mirant-me amb els seus ulls de gata. 

Miquel Pujol Mur

EL FALLÈRO. SAÚNC. RIBAGORÇA

 Hem visitat, uns pocs dies, la Ribagorça aragonesa i, ens ha cridat l’atenció en el poble de Sahún, prop de Benasc, aquesta escultura tan lligada al tema de les falles del Pirineu. 

Transcric el text del cartell explicatiu en l’idioma del lloc. Suposo que és tracta de la fabla aragonesa. 

El fallèro ye una figura de 2,35 metros d’altaria que Alfonso Riazuelo va realisà en ferri sobre una bases de pedra molà. 

“Supone un conchunto d’elements de metal que represente un home vestiu coma antes, dan camisa piada a la sintura, pantalons llargos tenits dan una correya y una boina a la cabesa. 

Porta a la man una falla de 1,8 metros de llargària, en una flama en enseneda a l’extrem. Ista falla mos recorde que a prinsipes de chuño els habitants del llugà de Saúnc extrayen la crosta de l’albà, la fan secà tot el mes y la guarden prensada hasta que arribe el día de fè la falla. Ta això s’empllegue un tocho d’avellanèra, y a la punta s’i enredolte fòrt dan aram ixa pela de l’albà que ya ye preparada ta cremà. 

La escultura mostre una imachen en movimén, simulàn un fallèro que volteye la falla alrededó d’ell mismo, ta conmemorà lo que ocurre dende temps ancestrals a Saúnc, la nit de Sant Chuan, el 23 de chuño. 

Les Falles marquen l’encomensamén de les Fiestes Patronals de San Chuan a Saúnc. 

Fa belles dècades se baixabe les falles dende el Foro de l’Arena hasta la Pllasa Mayó. Hué se baixen i se volteyen des de la illesia hasta el mismo puesto dan molta ilusión. 

Antiguamen les portaben els mosets que anaben a la escuela. Ara i partisipe persones de tots els sexos i edats. 

El día 3 de disiembre de 2015, la UNESCO va decllarà le falles “ Be Inmaterial de la Humanidat”. Son un llegau dels nuestros antepasats, que 63 localidats de Fransa, Andorra y España s’han comprometeu a salvaguardà, proteixé, conservà y promosionà ta la suya trasnsmisión a les cheneracions futures”. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MONUMENTS: EL POU DEL PORTAL I, DEL CARAGOL. L’ALBI. LES GARRIGUES

Passejant per la nostra terra, amb moltes contrades desconegudes, visitàvem la població de l’Albi. A prop de l’ermita dels Sants Metges fotografiàvem aquest dos elements: el Pou del Portal i un monument al caragol.

Molt aviat publicarem més fotografies d’aquesta bonica població. Desitgem que la pluja hagi afavorit aquesta terra lleidatana. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EMANCIPACIÓ?

 En seria molta fàcil, escriure un relat, mig en conya, mig seriós. N’hi ha moltes histèries d’aquest tipus en el cinema per copiar. Però no, em nego a fer-ho.  

Tema delicat el de l’emancipació dels joves. Té tantes condicionants i tantes variants, com persones hi ha en aquest món. No puc pensar mai, que cap persona en el sant judici, no vulgui fugir de casa per volar en plena llibertat. 

Volar, vol dir muntar un niu per ell sol o, amb la seva parella, on no hagi d’estar controlat per la llei dels pares. O potser, no hi ha tal llei. 

En aquest món nostre, que cada cop entenc menys, hi ha un cúmul de circumstancies  en els que tampoc puc, ni vull opinar.

 Pisos de lloguer assequibles als sous que la gent cobra normalment, estatals o privats no sé quina és la millor opció. Segons una enquesta, un de tantes, els habitants d’aquest país inverteix un 6o% del seu sou en pagar un lloguer. Desprès mancarà pagar la electricitat, el gas, l’aigua, com podem demanar als joves, molts en treballs insegurs, que marxin de casa dels pares. 

Pisos de compra, una modalitat que bé marcada pels tipus d’interès de la hipoteca. Sempre m’he sentit esgarrifat, quan ofereixen diners a pagar en cinquanta anys. Podré mantenir un treball durant tants anys. 

Quan arribi a l’edat de jubilació. sobre quina valoració dels anys cotissats, disposaré quan mouen contínuament l’edat.  

Una altra diversificació del niu, casa, matrimoni o refugi, sortia un article en un diari que ara la nova modalitat és una relació, via xarxa internet, per una nit amb un desconegut. A continuar, si no hi ha “cricketing”. Parauleta anglesa que vol dir, si fos ben escrita, que no et contesten després. 

Aleshores, per que necessito un pis per mi sol, si amb els pares visc de conya. 

No sé quantes dubtes m’envaeixen sobre el futur dels joves d’avui en dia. 

Sincerament, crec que no puc opinar, ja que hi ha tantes coses a pensar, que no me’n sortiria.  

Miquel Pujol Mur

PATUM 2023

AMICS PATUM !!!

AQUEST, VA DE CONTES O, NO

 

Fa cinc o sis anys que no havia vist la meva neta. Va marxar amb la meva filla i el seu company a un país llunyà. A l’altra part de l’Atlàntic, a un d’aquests llocs sud-americans. Volien muntar-hi una colònia de persones de les seves mateixes idees.

Me n’havia oblidat bastant. La meva dona va morir en aquest període i jo prou en tenia amb la meva vida diària. Fa poc temps que m’he jubilat i estic buscant la manera de sortir-me’n, sense tenir ja l’obligació d’anar a treballar.

Poques noticies en vam tenir d’aquest període de la vida de la filla, mai en vam saber gaire, ja que no tenien residència fixa. I clar, també poques cartes, els hi vam escriure, nosaltres. A la meva dona, la seva marxa, va ser com si li disparessin un tret al pit: no ho va superar. Va tancar-se a casa plorant i amb una profunda depressió. Poques coses més va fer, fins que va morir.

Avui he rebut una carta de la meva filla. Com sempre urgent.

Només diu:

¾    Demà, arribo amb la Paula. Firmat, Ta filla  

Arriben al vespre. La Joanna em fa dos ràpids petons. al mateix temps que deixa els fòtils a terra.

¾    Pare, marxo perquè haig de veure a uns amics. M’han parlat d’un piset barat. Demà, en parlarem. Et deixo, encarregat de la Paula.

Em miro la Paula, la neta. Com ha crescut! Però, encara és una nena. Què pot tenir, vuit o nou anys? Jo encara era molt infantil, en aquesta edat.

¾    Tens gana?- Li pregunto, suaument, no sigui què la molesti.

¾    No, ja he sopat al vaixell, abans de desembarcar. Només estic cansada i, tinc son.

Recordant vells temps, li he dit:

¾    Que vols que et llegeixi un conte, com abans?

¾    Bé, si et fa gràcia.

Mentre es rentava i es ficava al llit he buscat a la vitrina els contes que li llegia fa anys. La meva muller els havia guardat, com si fossin la relíquia d’un sant baró.

¾    Mira Paula, els he trobat. La teva àvia, els guardava, pel dia que  tornéssiu. Mira, et llegiré aquest que et feia tanta gràcia: La caputxeta vermella.

¾    Però què dius, avi? Tu no saps com n’és, de perniciós, que és aquest conte. La història d’una noia exhibicionista que només portava una capa vermella. Només per provocar l’escàndol dels veïns. La vella, que no volia sortir de l’armari i, tocava les pilotes a tothom, vivint enmig del bosc. I el pobre llop, que estimava la noia amb bones intencions. Pobre animal! Ferit, li van omplir la panxa de pedres i perseguit pels gossos va haver d’endinsar-se, arrossegant-se pel bosc. Un assassinat, amb tota regla. Els caçadors, uns castradors d’arcaiques idees.

¾    No ho sabia, això. - M’he disculpat.

¾     Ai, els vells! A veure, què més portes, per llegir-me.

¾    Té, digues-me quin vols que et llegeixi.

¾    Però, avi, n’estàs molt, de perdut. Ara comprenc, per què la mare vol una casa, per a nosaltres soles. Ets nociu, tenint aquests paperots. El flautista d’Hamelin: Al so de la música va ofegar els pobres animalons. Un menyspreu per la fauna autònoma. Un altre: La nena que viu al bosc rodejada de set homenots. O la nena era una bleda o els nans eren ..., deixem-ho estar. I com ho va fer el príncep, si era príncep, per petonejar-la i treure-li la poma de la boca? Fastigós. No tens cap “Manga?

Vaig dir:

¾    No, però demà, te’n compraré algun.

Vaig córrer a la postada amb una bossa i vaig llençar tots els contes a les escombraries. No ho havia pensat mai, que era tant immoral, tot allò. 

Miquel Pujol Mur

PARLAR DE SALUT I DIETA

 

“Bones” a tothom. Us he d’explicar la meva nova aventura. Soc, simplement un becari d’un diari de comarca. Em manquen alguns cursos per acabar la carrera però, malgrat tot, com que tinc un oncle ben posicionat a l’Ajuntament, m’ha endollat, <quina forma més del país, per a dir enchufado>, en el susdit diari del poble. La comarca és prou minsa.  El poble, pròpiament dit: mal contades, una trentena de cases, dos barris un xic allunyats i mig buits i, quatre masies perdudes en el territori. Com comprendreu, no s’ha d’escarrassar-s’hi gaire. Però, tenim un director que és l’hòstia, sempre busca noves notícies per omplir el diari. Jo crec que en compra un de la capital i busca, entre els editorials, per trobar-ne una de nova. Doncs, aquest matí, m’ha cridat a la seva oficina. No us penseu gaire cosa, una habitació de 6 x3m. Única cosa, que la diferencia de les altres, és un rètol que posa amb lletres daurades: “Sr. Director”. Ho he de dir, les lletres daurades, damunt la fusta pintada de color marró, fan goig. M’he hagut de quedar dret, ja que un munt de paperassa inunda la xica oficina. 

¾    Joan! Tu, que ets de la “nouvelle vague”, perquè ets el més jove, has de fer un reportatge com cal. – (Se las fa d’important malgrat només siguem tres i,  la dona de la neteja). – Vull que em facis una entrevista ben entenimentada sobre,- “Agafa’t fort, nano”-, l’alimentació i la salut sempre van juntes. El diari de la Capital, ha fet un article molt interessant. Nosaltres, amb tu, que portes l’empenta de la sang nova i, els teus estudis moderns n’aconseguirem una de millor i, potser ens donaran un Pulitzer. Vinga surt pel poble i, digues-me què pensen els nostres conveïns. 

Surto al carrer i, l’ànima em cau al peus. Fa un sol que estavella. No passa ningú pel carrer. Quan fa calor suo molt i constantment m’he de treure de la butxaca un mocador, per eixugar-me la cara. El sol crema totes les idees que ningú pugui tenir. Penso, l’alcalde? No, només parla de les properes eleccions. El “tiet” se n’ha anat de vacances. Em pregunto, a qui faig una entrevista sobre menjar i salut. Aleshores, me n’adono del mossèn que va cap a l’hostal. 

Amb tanta calor, no tinc ni forces per caminar. Travesso el carrer poc a poc. Lentament, passa rere passa i, cercant l’ombra de les cases. Intento fer el mínim esforç. Quan arribo a l’ombra de l’hostal, veig al mossèn assegut a una taula i llegint el diari. La Montse, li porta una cervesa ben fresqueta. Em poso al seu costat i, li demano permís per fer un petit canvi d’impressions.

¾    Mossèn, és per a una entrevista del diari.

¾    AH! Bé fill. Digues.

¾    Que en pensa, de la dieta i la salut?

¾    Molt important! - I es tusta la panxa.- Veuràs massa aliment engreixa a la gent, llavors venen el mals pensaments i les males obres. Si la sang és minsa tot és calmat i tranquil. Si abuses del menjar, la sang s’esvalota i, el cervell només pensa en les males idees. Com menys mengis, més apaivagat estarà el teu cap.  Eh, ho entens fill!

El mossèn es gira cap a la cuina hi crida:

¾    Maria, i el vi i l’entrecot de mig quilo? Què, quan arriba? Després, per postres, el pastís de nata i nous. Ep! I no t’oblidis per acabar, el cafè i la ratafia. Noi, asseu-te que fas mala cara, deus menjar poc. Maria pel jove el mateix. Que no se’ns posi escrofulós i ens quedem sense futur periodista. 

He comprès, que poca cosa més en trauria, de profit, de la nostra conversa. He preferit acceptar la invitació del mossèn. L’aire condicionat també hi ha ajudat. 

Aprofitant-me del generós oferiment del mossèn me l’he anat mirant més detingudament. He pensat: “Com has canviat amic, vas venir del seminari prim i sec i, ara es nota que t’ha provat l’aire de la muntanya, la bona carn i el bon vi. Visca la bona dieta que ens va p...r!! 

Miquel Pujol Mur