La dona s’aclareix la boca bevem aigua
amb un got que ha entrat el monjo Pere juntament amb una gerra, plena d’aquest
líquid.
¾
Veuràs
vinc a demanar-te ajuda per a la meva filla revolucionària.
¾
Ah!
Tens una filla. Recordo que els meus pares em van dir que t’havies casat, poc
desprès de la meva marxa. Un home bastant més gran, no? Crec que va ser un bon
casament.
¾
Una
gran persona i un bon home. Va casar-se amb mi, sabent que estava embarassada.
M’ha respectat sempre, mai m’ha retret res i, ha pujat la meva filla, com si
fos també la seva filla. Millor, que molts pares naturals.
¾
No
n’heu tingut més, de fills?
¾
No,
el part no va anar prou bé. Vaig quedar sense cap possibilitat d’engendrar nous
fills. Ell s’ho hauria merescut. Fa un parell d’anys que es va morir.
¾
I,
qui va ser el cabró? - Es persigna.- Perdó Senyor! Qui et va poder abandonar, essent
la noia més ferma i, més maca de la nostra comarca?
¾
Qui?
Un, que volia salvar el món. Primer, amb les armes i, després amb la fe. No he
estimat cap home més. Un xavalet somniador que corria pels camps, rere meu. No
et recordes, d’aquella tarda al paller del refugi del Cap Massiu? Desperta’t, només
et demano ajuda per a la nostra filla. Sinó no hauria vingut mai a suplicar-te
res.
¾
Només
va ser un cop o, potser dos,
¾
O
tres? Qui sap, estàvem encegats. Però, ja n’hi va haver prou.
¾
Per
què no m’ho vas dir?
¾
Quan
vaig assabentar-me’n ja havies entrat al Seminari. Si haguessis estat encara
soldat t’hauria reclamat per a mi. Però, a un mossèn no li podia trencar la
vocació. Els meus, em van dir de tot, menys maca i, els teus, van callar.
L’Andreu, va acceptar casar-se amb mi, tot sabent el meu estat. Qui li podia
negar res? Era i ha sigut sempre una bona persona i un bon jutge, amb un bon avenir.
¾
Pobre
Daniela! Prou desgraciat vaig ser. Salvar els fills dels altres i, abandonar el
propi. Als meus pares, els hauria agradat tenir un net.
¾
Els
teus i els meus, sabien de sobres de qui
era filla, la Claudia. Tant els uns, com els altres, la van nominar
hereva. Tan embogit, tan cec, has estat que no sabies ni, a qui ho havien
deixat tot. Amb la teva fe, n’has tingut prou per viure, ignorant, fins i tot, els
interessos familiars. Hi ha moltes més coses que pregar i pregar. També hi ha
l’amor, aquell primer amor. No n’he tingut cap més. I el seu record, em fa anar
amb el cap ben alt.
¾
Bé!
Em deies de la teva filla.- Al veure la cara enfurismada de la dona, calla veu
aigua i finalment continua.
¾
De
la nostra filla, Perdona’m, no me’n sé avenir.
¾
Veuràs
en una manifestació. contra el racisme. va colpejar a un guàrdia. Li va fer un
bon nyanyo i, el van haver de portar a l’hospital. Ara, està presó preventiva. Malgrat
les coneixences del meu difunt marit, l’Andreu, no trobo ningú amb cap força
moral, per convèncer al prefecte de policia. Com que sé. que és de família molt
religiosa. he pensat que tu podries fer, potser demanar o implorar. Que sé jo! Alguna
cosa perquè no l’empresonin.
¾
La
noia, també! Mira que lluitar contra la policia a bastonades.
¾
Què
dius, Ricart? Et vas marxar per anar a l’exèrcit. Desprès a cuidar negres a
l’Àfrica i, ara li retreus que porti la teva sang i, part dels teus ideals.
¾
Era
la que cridava més que ningú, la que estava encadenada a les portes de la
Universitat. Ho vaig veure a la
televisió.
¾
Té
setze anys. Vol viure la vida amb justícia i té molts ideals. Està enamorada d’un
argelià. És vehement i alegre, potser una mica esbojarrada. L’Andreu li
permetia tot, l’estimava tant i de tot cor.
¾
Miraré
que puc fer.
¾
No
ho miraràs. Trauràs la teva filla d’aquest embolic. Sinó ...
¾
Sinó,
què?
¾
Faré
el que calgui, malgrat t’hagi de
perjudicar. La qual cosa no he fet mai. Demanaré una prova d’ADN, teu i d’ella
i a pesar del meu desprestigi, reclamaré la teva paternitat. No sé si li agradarà
al teu Bisbe.
¾
Faré
el possible. Parlaré amb el prefecte. Ho resoldré. Amb una condició, vull
conèixer la meva filla.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
