EXISTEIX LA VIOLÈNCIA EN EL CINEMA?

 

És un fet palpable que en el cinema i la televisió, existeix la violència. El meu primer pensament ha estat afirmatiu: Sí, existeix. Però, reflexiono un xic i em dic; segurament és que només és un reflex, del món actual. 

Si al televisor poso un Telenotícies (sigui de la cadena que sigui) tot el primer bloc s’inicia: La guerra d’Ucraïna. Per no faltar-ne cap, continuarem parlant d’Israel, Gaza i Líban a més d’afegir-hi l’Iran que també sembla que s’hi vulgui sumar. Tot això, amanit per la presència dels E.E.U.U. donant suport a uns i, fent de mediador per a la Pau amb els altres. Mentrestant entrega armes modernes i especialistes militars, als seus amics. Europa, indecisa protesta i calla volent complaure als uns i als altres, sense enemistar-nos amb ningú. 

Pàgines plenes de terror de persones massacrades, d’infants ferits, de gent plorant i sense refugi. Perquè les cases on vivien han estat bombardejades i  convertides en runes. 

Després. a nivell llatí el ganivets. que sembla que imperen a nivell de bandes i discoteques. També hi podem afegir els incendis en llocs de molt públic i molts morts. Boscos que cremen per causa intencionada. 

Un país que fa maniobres navals. Encerclant-ne un altre de la mateixa ètnia.  Els veïns del Nord, que fan explotar les vies de comunicació, amb l’altre del mateix nom. N’hi ha tantes de guerres, que es podrien evitar, amb un xic d’enteniment. 

Enteniment? Existeix l’enteniment en la raça humana. La darrera que he escoltat. Un futurible president que en un discurs proclama: Que si mana, si cal, traurà l’exèrcit, per combatre als que no pensin de la seva mateixa forma. 

Mireu la televisió i el cinema són carregats de violència però, prefereixo veure pel·lícules d’assassinats ficticis, plenes d’indagacions policials i psicològiques. Moltes vegades amanits, amb amors o matrimonis irreals. Almenys, sé que aquests mateixos actors els veure en altres representacions, morint o matant. Tot és fals.   

També, pels amants de la violència, recomano totes unes sèries de filmacions d’origen otomà, no tants morts però un reguitzell de maltractaments de dones i homes que suposo que superen la mitjana real. Fins i tot, malfieu-vos de les “mamas”. 

Ai! Temps daurats i somniats quan podies anar al cinema a veure els amors de “Sissi” o la família Trapp o potser Donetes “Mujercitas”. Llàstima que també sonessin els canons hitlerians o a Corea. 

Cine o televisió són violents o, tal vegada podriem dir que una part de la raça humana és violenta. Sinó recordeu-vos de Caim i Abel i tants altres, de la Bíblia. 

Miquel Pujol Mur

L'AUTOESTIMA

 

Aquesta setmana de l’Eurocopa de Futbol, he pogut observar el més i el menys, de l’autoestima. No solament la individual sinó, també la col·lectiva. 

He vist  homes, jugadors de gran renom, plorant a la gespa del camp, per no haver aconseguit marcar un gol, per guanyar un partit. Aficionats, asseguts a les grades, que segons passava el temps, mostraven en les seves cares l’entusiasme o la decepció. Els crits, acompanyaven cada jugada del partit.  

No només en els partits dels homes, també en els de les dones, que ploraven o reien, segons guanyaven o perdien el seu. Porta per a la Classificació per a les Olimpíades de l’any 2024, a París, 

La raresa de la raça humana és que moltes vegades els guanyadors també vessaven llàgrimes. No sé si, en el món animal es dona aquesta mateixa dualitat o circumstància. 

Apartant-nos d’aquesta autoestima esportiva, jo diria que en molts  moments de la nostra vida els humans som tan variables, segons educació i intel·ligència, com els nostres ancestres. Sigui el que sigui, qualsevol petita cosa també fa pujar o baixar el nostre enteniment o autoestima. 

Doncs, res a dir, tant si ens va bé com malament en el dia a dia de la nostra existència, procurem raonar per aconseguir l’estabilitat. Ni tanta ni tan poca, el terme mig és el millor, malgrat sigui necessari reflexionar molt.  

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA VIII

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

Què volen aquesta gent, que tant m’empenyen?

Què faig jo aquí i, on es l’aquí? Ho ignoro, ni sé on soc, ni sé qui soc. Tal vegada, tampoc sé què hi faig. Segurament, un somni premonitori. Pregunta clau: On van tota aquesta gent¿? Potser ells, tampoc ho saben. I si ho saben, per què tanta pressa? 

Sembla ser, podria ser o tal vegada, no és. El barri gòtic de Barcelona. Però ira entre les ires. Què representa la màscara de la porta? Un dimoni. Oh! Quina por, un dimoni. Què faig jo, innocent donzella, prop del cau del propi infern. 

Potser, Satanàs, tampoc ho sé. O tal vegada Belcebú, o sigui el senyor de les mosques. Que lluny quedes. Oh, Luzbel! L’estimat del Senyor. Sí, també t’anomenaven Lucífer, l’estel de vida. Aleshores, eres un dels poderosos servents del Bé. Ara, ja ho veus, quan avall has arribat, el rei de l’infern, el botxí del dolents. 

Fuig! Fugiu del meu pensament, aquesta bogeria d’idees de dolenteria i mals presagis. A pesar de les empentes de la perduda gent, que em veu com un estaquirot, palplantat enmig del carrer, un sospir, alena en el meu cor. 

Miquel Pujol Mur

LA PACIÈNCIA D’UN GRAN MESTRE

 Un nen em va preguntar una vegada:

De què serveixen les estrelles?

I el que són les coses: Em va deixar perplex. Amb els nens, en el mal sentit de la paraula, no s’hi pot jugar.

Tenim l’obligació d’anar-los formant i orientar-los, no els podem fer passar amb raons. Però ens posen en cada compromís! 

Aquests raonaments, vaig comprendre immediatament, que sortien del cap del meu professor. La seva cara, em va demostrar clarament els seus pensaments, que eren:

Ja està, aquest i els altres bordegassos, em volen prendre el pèl. És que n’arriben a ser, de cabrits. Segurament no s’han estudiat la lliçó. Aquesta pregunta és punyetera. No em crec gens que no ho sàpiguen i, menys aquests, que són els més espavilats de la classe i, al mateix temps els més vius. Segur, que ells ja s’ho han mirat en el diccionari i, algun que altre llibre, per buscar-se una pregunta compromesa.

Mentre remuga una mica emprenyat, el professor mira el rellotge de l’aula. Un quart de dotze. Just com sempre, ara els diré que ja ho mirarem quan toqui la lliçó corresponen. Ja veuràs, com em contradiran.

És d’hora, senyor Andreu. Li preguntem, perquè la professora de filosofia i, literatura, ens ho demana, per a un tema de poesia. Clar, li demanem amb confiança, ja que vostè sempre ens diu que, si tenim dubtes, li preguntem el que sigui, sense dubtar. Vostè és el nostre tutor i, sempre ens diu que la seva obligació és formar-nos, per a que siguem dones i homes de bé.

Li veig a la cara que no té cap més remei que empassar-se la nostra bola i que com sempre hem guanyat. És tan bona persona.

D’acord ves a la biblioteca i, porta el diccionari i algun llibre de cosmologia. Afanya’t que se’ns passarà la classe.

Caram, no és tan babau. Ja sap de què va, tot això.- Més, premem més la corda.- Senyor Andreu, pesen molt aquest llibres, tot sol em podria fer mal, o caure’m. Puc anar amb el Manel i el Cèsar i, fins i tot, si n’hem de portar molts,  potser, també amb el Carles.

El professor es dona per vençut i pensa:

Que fotin el camp d’una punyetera vegada. Almenys, els altres sis faran classe. Quan tornin ja s’haurà acabat tot. Ja ho notaré per l’olor si s’han anat a fumar un cigarret.

Així ha estat. Hem tornat a tres quarts amb sis llibres i no penseu que petits. Hem començat a fullejar-los i preguntar coses, fins que han tocat les dotze.

Un crit unànime ha sorgit de les gargamelles dels alumnes:

Ens hem de canviar per a gimnàstica, sinó el monitor ens renyarà.

D’acord ho deixem per a demà.

Que bo que és el nostre professor. 

Ara després de la conya exagerada de l’escrit he de dir que va ser un bon professor i ens va ensenyar força i bé. Gràcies. 

Miquel Pujol Mur

QUAN EL PASSAT RECLAMA AL PRESENT III

 

Han passat uns dies, Novament la Daniela es presenta al Monestir, acompanyada de la seva filla. Saluda al Prior i li presenta a la jove:

¾    La Claudia. Li he hagut d’explicar tot, des del principi.

La noia se’l mira detingudament i comenta:

¾    És eixerit, malgrat la roba. Té una orella com la meva. No vas tenir mal gust, mare. Estic ben arreglada, un pare jutge i un altre capellà. De cap manera no aniré  a l’infern. 

¾    Filla, si ho hagués sabut no hauria deixat mai teva mare. Afirma l’home.

¾    Doncs, una bona forma de conèixer-nos. Papa, prior o, com?

¾    Per a mi, sempre seràs la Clàudia i, en privat, vull dir entre nosaltres, pots dir-me,  Ricart. No vull ocupar el lloc del teu pare de sempre.

¾    Ni l’ocuparàs mai. Va ser un gran pare.

¾    I ho respecto.

¾    Tens un xicot argelià? – Pregunta, la Daniela per treure tensió.

¾    No! Ara en tinc un de grec. 

La Daniela i el prior, es fan una mirada com dient-se: Aquesta joventut! 

Miquel Pujol Mur

QUAN EL PASSAT RECLAMA AL PRESENT I I

 

La dona s’aclareix la boca bevem aigua amb un got que ha entrat el monjo Pere juntament amb una gerra, plena d’aquest líquid.

¾    Veuràs vinc a demanar-te ajuda per a la meva filla revolucionària.

¾    Ah! Tens una filla. Recordo que els meus pares em van dir que t’havies casat, poc desprès de la meva marxa. Un home bastant més gran, no? Crec que va ser un bon casament.

¾    Una gran persona i un bon home. Va casar-se amb mi, sabent que estava embarassada. M’ha respectat sempre, mai m’ha retret res i, ha pujat la meva filla, com si fos també la seva filla. Millor, que molts pares naturals.

¾    No n’heu tingut més, de fills?

¾    No, el part no va anar prou bé. Vaig quedar sense cap possibilitat d’engendrar nous fills. Ell s’ho hauria merescut. Fa un parell d’anys  que es va morir.

¾    I, qui va ser el cabró? - Es persigna.- Perdó Senyor! Qui et va poder abandonar, essent la noia més ferma i, més maca de la nostra comarca?

¾    Qui? Un, que volia salvar el món. Primer, amb les armes i, després amb la fe. No he estimat cap home més. Un xavalet somniador que corria pels camps, rere meu. No et recordes, d’aquella tarda al paller del refugi del Cap Massiu? Desperta’t, només et demano ajuda per a la nostra filla. Sinó no hauria vingut mai a suplicar-te res.

¾    Només va ser un cop o, potser dos,

¾    O tres? Qui sap, estàvem encegats. Però, ja n’hi va haver prou.

¾    Per què no m’ho vas dir?

¾    Quan vaig assabentar-me’n ja havies entrat al Seminari. Si haguessis estat encara soldat t’hauria reclamat per a mi. Però, a un mossèn no li podia trencar la vocació. Els meus, em van dir de tot, menys maca i, els teus, van callar. L’Andreu, va acceptar casar-se amb mi, tot sabent el meu estat. Qui li podia negar res? Era i ha sigut sempre una bona persona i un bon jutge, amb un bon avenir.

¾    Pobre Daniela! Prou desgraciat vaig ser. Salvar els fills dels altres i, abandonar el propi. Als meus pares, els hauria agradat tenir un net.

¾    Els teus i els meus, sabien de sobres  de qui era filla, la Claudia. Tant els uns, com els altres, la van nominar hereva.  Tan embogit, tan cec,  has estat que no sabies ni, a qui ho havien deixat tot. Amb la teva fe, n’has tingut prou per viure, ignorant, fins i tot, els interessos familiars. Hi ha moltes més coses que pregar i pregar. També hi ha l’amor, aquell primer amor. No n’he tingut cap més. I el seu record, em fa anar amb el cap ben alt.

¾    Bé! Em deies de la teva filla.- Al veure la cara enfurismada de la dona, calla veu aigua i finalment continua.

¾    De la nostra filla, Perdona’m, no me’n sé avenir.

¾    Veuràs en una manifestació. contra el racisme. va colpejar a un guàrdia. Li va fer un bon nyanyo i, el van haver de portar a l’hospital. Ara, està presó preventiva. Malgrat les coneixences del meu difunt marit, l’Andreu, no trobo ningú amb cap força moral, per convèncer al prefecte de policia. Com que sé. que és de família molt religiosa. he pensat que tu podries fer, potser demanar o implorar. Que sé jo! Alguna cosa perquè no l’empresonin.

¾    La noia, també! Mira que lluitar contra la policia a bastonades.

¾    Què dius, Ricart? Et vas marxar per anar a l’exèrcit. Desprès a cuidar negres a l’Àfrica i, ara li retreus que porti la teva sang i, part dels teus ideals.

¾    Era la que cridava més que ningú, la que estava encadenada a les portes de la Universitat. Ho vaig veure  a la televisió.

¾    Té setze anys. Vol viure la vida amb justícia i té molts ideals. Està enamorada d’un argelià. És vehement i alegre, potser una mica esbojarrada. L’Andreu li permetia tot, l’estimava tant i de tot cor. 

¾    Miraré que puc fer.

¾    No ho miraràs. Trauràs la teva filla d’aquest embolic. Sinó ...

¾    Sinó, què?

¾    Faré el que calgui, malgrat  t’hagi de perjudicar. La qual cosa no he fet mai. Demanaré una prova d’ADN, teu i d’ella i a pesar del meu desprestigi, reclamaré la teva paternitat. No sé si li agradarà al teu Bisbe. 

¾    Faré el possible. Parlaré amb el prefecte. Ho resoldré. Amb una condició, vull conèixer la meva filla.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

QUAN EL PASSAT RECLAMA AL PRESENT I

 

La sala és gran però, decorada com correspon a l’austeritat pròpia del cenobi de Sant Maurici. Una gran creu s’alça en la capçalera i, uns domassos  amb diferents escenes de la vida de Jesucrist, cobreixen les parets. Enmig una gran taula i cadires al seu voltant. 

En una d’elles, està assegut un home, que a pesar de la seva vestimenta de monjo, mostra el seu superior grau dins de l’Orde. La seva cara, mostra una serietat amable però, un rictus e la seva boca demostra, que no sap qui és la senyora, que vol parlar amb ell ni, quina és la raó. Una barba mig blanca, rodeja la seva boca. Però, els seus ulls mostren la intensitat del seu temperament. 

S’obre la porta i, un monjo pregunta amb respecte.

¾    Sr. Prior, la senyora que demanava per vostè ja és present. La puc fer entrar?

¾    Sí, sí, endavant, que passi! Gràcies, germà Pere.

El monjo s’aparta de la porta per permetre el pas a una senyora, força ben abillada. El prior, fa un gest estrany. A aquella dona ell la coneix i, el fa rememorar molts anys enrere. Exclama sorprès:

¾    Daniela?

Ella somriu i estenen la mà respon:

¾    Bona memòria, malgrat els anys passats, Ricart. O, haig de dir, Senyor Prior.

Ell dubte, fins que sobtadament s’avança i, l’abraça amistosament, tot i que, apartant-se ràpidament.

¾    Érem com germans. Deixa apart el càrrec. Recordo com corríem, junts pels camps des de petits. Tan aviat, jo era a casa teva, com tu a casa meva.  Asseu-te, si et plau.

El prior, també ho fa.

¾    Sí, Ricart els nostres pares veien allò com el senyal d’un futur matrimoni i, la unió de les dues masies, més grans, de la contrada. Amor i poder, tot ben junt i, arrelat. Fins que et va agafar la rauxa de salvar el món.

¾    Ai, Senyor! Quina bogeria, em vaig allistar a la Legió Estrangera, per lluitar contra els infidels. Al cap de dos mesos, vaig comprendre el meu error. La guerra, la lluita amb armes no era, ni és el meu món. Vaig decidir fer-me monjo i vaig entrar en el seminari. Aquesta, sí que és la meva vertadera vocació. Desprès d’ordenar-me sacerdot, vaig marxat de missioner a l’Àfrica i, aquesta ha estat fins ara la meva total dedicació. Salvar vides i ensenyar la paraula de Déu.

¾    Has aconseguit moltes redempcions?

¾    No totes les que hauria volgut però, de vides sí que n’he salvat. Pobre gent! Quanta misèria i quanta sang! Finalment he tornat a la meva terra i, a aquest Monestir de Sant Maurici, que sempre he admirat. Bé, deixem el meu món i, parlem del teu i, de què t’ha portat a visitar-me.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur