SI JO SABÉS VOLAR II

Veure les faccions d’ell, davant de tothom, és tot un poema. Avergonyit, més pel menyspreu general,  que per les paraules d’ella, solament diu:

¾    Noies!!  

Marxa, malgrat tot, xiulant per dissimular la seva frustració. 

La Míriam agafa el jersei i mirant al cambrer, exclama potser massa alt o, potser perquè se n’assabenti tothom.

¾    Que aquesta vegada t’ho pagui tot, ell. S’ha acabat, allò de “a mitges” o, “no em porto prou”. Que pagui, d’una punyetera vegada. Ens mira i deixa anar:

¾    Beneits! És que no heu vist mai una baralla de parella. Però aquesta, sense cap final feliç. O, és que encara us heu divertit? 

Està tan emprenyada, que ni sap com posar- se el jersei i, nerviosa comença a somicar. 

Jo, he aprofitat aquest petit moment per escapolir-me i, donar els diners promesos  a la Noèlia. No és cap mentida la relació alumne i  professora. Els de segon curs, ho sabem tots però, algú ho havia d’explicar, a la Míriam. 

Ha estat un moment i de seguida m’he dirigit ràpidament cap a les escales. La Míriam, està plorant en un replà i jo, cavallerosament li he donat el meu mocador. M’ha mirat de biaix, quasi sense veure’m i, un altre cop ha començat a plorar. No he pogut per menys, que apropar-me per a consolar-la i li he dit:

¾    Si sabés volar, només volaria amb tu. El Xavier és un cabronàs, no ho oblidis. Què et sembla, si anem al cinema aquesta tarda? Tampoc estic tan malament. 

Ha mig somrigut sense respondre’m, i amb l’excusa del mocador l’he acompanyada fins la reixa de la porta de sortida. Encara hi ha alguna llàgrima, als seus ulls. 

Ha contestat, ensenyant-me el mocador:

¾    Em sap greu, està molt mullat. El rentaré i te’l portaré demà. Accepto el teu oferiment, més avui no, estic molt ensopida. Tal vegada demà.  Sense córrer, com amics, d’acord. No vull cap més decepció. 

He corregut alegrament pel carrer i em ressona interiorment la lletra d’una cançó. 

“Volare por un cielo infinito” de Domenico Modugno. Els meus pares la posen en més d’una ocasió.   

Miquel Pujol Mur

SI JO SABÉS VOLAR I

 

Des de la barra observo la parella asseguda en una taula de la cafeteria. Els coneixia de veure’ls a la Universitat. El Xavier i la Míriam, eren estudiants  de primer any,  jo ja estudiava el segon. 

M’havia fixat amb ells perquè eren completament diferents, com si visquessin en dos mons. La noia, la Míriam, és molt bonica, sense ser meravellosa. Sense arribar a ser un “pibon” que diuen alguns. O almenys, això em sembla a mi. Ja ho sé que cadascú té el seu parer, que moltes vegades no és el mateix que el dels altres. He de dir que en les poques ocasions en qué hi havia parlat, era molt oberta i simpàtica. 

Però m’agrada també el seva forma de vestir, d’un classicisme modern i actual. El Xavier, és exageradament modern. Vesteix sovint uns pantalons curts, desastrats i vells. En moltes ocasions, una samarreta, que sota les aixelles, marca grosses marques de suor.  

La Míriam la trobo sovint a la biblioteca. A ell,  sempre corrent rere les pilotes, tant li fa si és de futbol, bàsquet o rugbi. Entre el companys, té el malnom de “pelotari”. 

D’això, de fer la pilota, en sap molt. També sap ser molt xerraire i engalipador ja que, pràcticament sense estudiar, passa de curs en curs. Eixerit i ben plantat, he de reconèixer que ho és. També, força musculós, sinó de què li serveix anar tant. rere la pilota. 

Asseguts junts a la taula, es fan algun petit petó, dissimulat, però visible. Sobretot, per part d’ell. La Míriam, és més prudent. De sobte, s’apropa la Noèlia, i xiuxiueja unes paraules a l’orella de la noia. 

Immediatament la noia s’aixeca, se li enrojola la cara, se’l mira amb ràbia i pronuncia aquestes paraules, mastegant-les amb enuig. Mentre, cau la cadira a terra, tan sobtat ha estat, el seu moviment.

¾    Si sabés volar, desapareixeria d’aquest país de fills de p....! Fastigós! Capsigrany! Per això, insisties tant d’anar-nos-en al llit. Ara, la Noèlia, m’acaba de dir que et remous molt bé, entre els llençols de la professora de Química. Malparit, amb les dues i, segurament amb cap. per amor. Sort he tingut, de no cedir als teus desitjos.

¾    No et posis així!- Li contesta.- Amb ella, només és sexe, amb tu és amor.

¾    Una sexe i l’altra amor! Quina enredada. El meu xicot ha de ser meu i prou. No et vull veure més. Desgraciat!

 Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA MARGARIDA I EL PERE. ELS AMANTS DEL CEL ROGENT

 

La Margarida, filla d’un empresari barceloní i, el Pere, fill d’un patró de barca, observen asseguts en un marge de pedra seca, com al capvespre a l’horitzó, es casen el cel i la mar, en  rogenc resplendor. Són només uns nens innocents que es meravellen del món. 

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar. 

Han passat els anys. La Margarida, la noia que estiueja al poble de pescadors. El Pere, un jove grumet de pescador, que anhela un petó en contemplar el mar que tant coneix, vora de la noia estimada. 

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

Vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster. 

Ambdós han crescut i, l’albor de l’adolescència altera el seus desitjos innocents. S’estimen i mentre en el horitzó cel i mar s’ajunten, ells també, en un remolí de passió incontrolada, uneixen llurs cossos i llurs cors. 

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs. 

La Margarida no ha vingut aquest any. El Pere plora ple de coratge. On ets estimada que no em contestes ni puc veure el teu bell rostre? Jo desitjo el teu amor, allò que vam sentir un capvespre plens d’amor. 

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat. 

La Margarida ha tornat, ja casada amb un home gran. L’acompanya un xic infantó que ningú, al poble té dubte, qui és el pare real. Cabells rojos, com un dels patrons de barca i, com el cel i la mar unint-se rogents a la nit. 

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Dolça  Margarida que el desig d’una nit d’amor va convertir en penyora desgraciada. Els pares, al saber-ho, van córrer a casar-la sense deixar-la acudir al redós del seu Pere estimat.  Volien ignorar qui, el pare era. 

Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…

El temps va passant inexorablement per la vida. De tant en tant, la Margarida i la seva família tornen al poble. Els seus ulls cercaven el Pere. El Pere buscava la mirada d’ella. Però cadascú es mantenia fidels a la paraula donada davant l’altar  i, a la seva parella.   

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Han passat molts , molts anys. Els fills són casats. Les parelles perdudes en el somni etern. Els cabells blancs coronen els seus caps com una senyera onejant al vent del anys. Els seus cossos han perdut la lluïssor de la joventut. Caminen nus per la platja, ben agafats de la mà, a la recerca del punt d’unió del cel i la mar. El vermell contrast de tota una vida. 

Que em perdoni en Josep M. De Sagarra 

Miquel Pujol Mur

A LES FOSQUES!

Aquest home, no sé per què vol veure la televisió, si la major part del temps està mig adormit. Cosa de gent gran. Així pensa, un gran i formós gat negre d’ulls groguencs, mentre es refrega pel coixí del sofà. 

Ai! Ai! Encara li caurà la tassa a terra. Li faré un curt, però sonor marrameu i segur que s’espavila. Aleshores, em mirarà una mica confós i em dirà: Que no t’agrada. Li respondré amb un meu dolç i, segurament em donarà un melindro. 

Jo no sé perquè mira tant, la sèrie aquesta del gos (més intel·ligent que els humans que l’acompanyen!) Però renoi! Estic del ca, fins a la coroneta. Què no fan sèries de gats? Una gateta, ben bufona i un xic trapella, tampoc quedaria gens malament. 

Ai, Senyor! Quantes meravelles hem de fer els gats, per viure com cal. En una casa amb calefacció, ben tip i cuidat. L’únic moment a vigilar, és quan venen els nets de visita. Llavors, cames ajudeu-me, un saltiró pel balcó i a reposar tranquil·lament, malgrat faci fred, al balcó de la veïna. 

La mestressa ha anat a comprar, l’home guaitant la tele i jo, jaient ben repapat en el sofà.  De sobte un fort tro, com si tota la casa s’hagués d’ensorrar, un petit ¡paf! i s’apaguen al mateix moment els llums i el televisor. 

L’home ha fet un gruny, tot sobresaltat i ves per on, s’ha despertat del tot. Ara, no veu res, tot s’ha quedat a les fosques. Veig com es mou, vol posar la tassa i el platet damunt la tauleta. Ensopega, malgrat la tingui davant i, allà van, tan l’una com l’altre per terra. Tot queda mullat, el líquid empastifa tota la catifa, això que diuen que és persa. Doncs deu ser persa, però ara, està força lleganyosa.  

He tingut sort he esquivat mullar-me, i a més, ha caigut la caixa dels melindros, a terra. “La ocasión la pintan calva” com diu la Maria, d’ànima cubana. M’aprofitaré per menjar-me, uns quants més. 

Ja està, ja ha fotut la cadira per terra. Sort de la cortina, sinó, encara rodolaria. Pel soroll, s’ha esquinçat un xic la tela. Que poc hàbils que són els humans en l’obscuritat. Ara s’ha despistat i, no sap ni on és el quadre elèctric. 

Tal i com havia marxat, ha vingut la llum. Més valia que s’hagués quedat assegut, menys infortunis, haurien passat. Ja ve, ranquejant a seure’s altre cop al sofà. 

Ostres! Ostres! I ostres! Altre cop, el gos “tocagaites” de la sèrie televisiva. 

Amago els melindros que resten a terra i, quan s’asseu, ronco suaument amb to amistós. 

Miquel Pujol Mur

AQUELL PAQUET QUE HAVIA D’ENTREGAR

 

La ràdio sona fortament i la música envaeix l’interior del vehicle. 

Al mateix temps, emmascara el lleuger remor, que no escolta, embriagat pel ritme i, uns pensaments esvalotats i confosos. Acaba de declarar-se a la seva estimada i, la resposta no ha estat del tot convincent. 

Nota un lleuger moviment al respatller però, no en fa gens de cas. Aquests cotxes vells en qualsevol moment donen sorpreses. Es recolza, com si es fes un lleuger massatge a l’esquena. 

La música sona i, ensordit pel monòton rum-rum del motor, no capta cap més soroll estrany. De sobte, recorda que ha d’entregar un paquet de la Central. 

El cinturó de seguretat el molesta i es remou una mica. La fredor de la forta tela l’hi agrada però, a poc a poc, la nota més freda, com si alguna finestra posterior s’hagués abaixat. Es remou inquiet, i pensa: maleits cotxes, quan no falla una cosa, ho fa una altra. Ara el cinturó i la finestra, mes conduint no puc girar-me, ho deixaré per a quan arribi al garatge- 

La música sona  dins  l’habitacle ... 

Un lleu xiulet, ressona finament a la seva orella. De cop, la pressió del cinturó es fa intensa. Intenta moure el coll i. no pot. 

El mira desafiadorament. Amb una mirada freda, impassible, s’alça davant seu. Uns ulls petits i groguencs, sense parpelles i de nineta fina, el miren fixament. Aferma més, el seu cos lliscós al seu coll i finalment clava els seus ullals enverinats 

Sona la mús ... i el terrabastall d’un cotxe contra un arbre, que ja no escoltarà.

Miquel Pujol Mur 

Miquel Pujol Mur

ERA UN BON DIA ... II

 

Un cop de porta i una cosa peluda irreconeixible, que passa corrent pel terra, quasi em fa caure, com si fos una bitlla al ser tocada per la bola.

¾    Maleït gat!- Exclamo enrabiat.

El que succeeix a continuació, acaba d’esparverar-me més. Un gat negre, amb uns ells grocs esgarrifosos i amb un marrameu furiós, passa fregant-me. Aleshores, si no era un gat, el primer devia ser ... una rata grossíssima. 

Per fi arribo a la sala de visites. Premo un timbre. Primer, surt un home barbut i malcarat, que em mira sorprès. Hores d’insomni i treball penso, malgrat no he vist cap pacient a la sala d’espera. Crida, cap a l’interior:

¾    Íngrid, ja ha arribat. 

El dolor és insofrible. La cama inflada i blava, sembla que comenci a sagnar.

Surt una dona i em mira sorpresa

¾    La cama. - L’indico.- He caigut i em fa mal, molt mal.

¾    Passi.- Acompanyant-me a una altra sala que té una cortina al costat.- Pugi, pugi! - Em diu, assenyalant-me una llitera.- Tombi’s, i descansi que ara vindrà el doctor. 

Entren l’home barbut i un altre, bastant gros i completament tapat, com si em volgues operar. Mira la meva cama, la toca. S’escolta el meu crit de dolor, Sense fer cas de les meves queixes, es dirigeix al barbut.

¾    Roger, com que la cama no ens serveix, vinga, poseu-li una vena i un calmant. 

Mira el seu rellotge i exclama:

¾    Nois, ... va el cloroform. Es fa tard. No li´n poseu gaire, que ja sabeu que com més tebis, es conserven millor. 

Protesto.

¾    Escolti, només és un cop a la cama. 

No em fam cas. Em posen una mascareta d’un gas dolç, que m’ensopeix. Em despullen. Aleshores, noto la fulla d’un bisturí que des de l’espatlla dreta i l’esquerra, incideixen al centre del meu cos i comença a tallar la meva pell. Intento cridar però, no surt cap so de la meva boca, tapada amb la mascareta. Giro la cara, mig adormit  i, observo rere la cortina, el cos d’un jove, que endevino no té cap òrgan interior. 

Noto com el bisturí traça el seu camí damunt la meva pell i, ploro internament sense cap força. 

En aquest moment escolto la paraula clau:

¾    Tallin. Presa 412. Demà a les onze. Eva, d’on heu tret aquest actor tant bo. No n’he vist  mai, cap amb tanta cara de desesperança.

¾    No ho sé. Deu ser nou, l’altre no ha arribat. 

Miquel Pujol Mur

ERA UN BON DIA ... I

 

Com n’és de formós, un dia de primavera. Un dia ple de pau, com a colofó d’una setmana de tempestes i aiguats. He sortit  a passejar i gaudir del sol i, d’un meravellós cel, sense núvols que emmascarin el blau intens. Tot llueix d’un verd resplendent. Net i ufanós, com sempre, després de dies de pluja. El cant dels ocells ajuda a asserenar  l’esperit. 

Tot és molt agradable i relaxant. Tret d’una maleïda arrel i una pedra. He ensopegat amb la rel i en la caiguda, m’he colpejat la cama contra la pedra. 

Em fa força mal i en pocs moments la cama se m’emboteix. Per provar, trepitjo fort a terra i, el mal és insofrible. No porto cap cosa amb què me la pugui embolicar. No tinc cap més solució, que abandonar el formós paratge i, buscar ajuda per a la meva cama malferida. 

Agafo el cotxe i conduint amb precaució i, a poc a poc, cerco un poble per aconseguir socors. Estic neguitós, en la meva cama sento intenses  fiblades, Al cap d’uns quants quilometres, veig en un costat de la carretera un cartell, que, sota una Creu Vermella, anuncia: Assistència Mèdica. Condueixo el cotxe per una pista de terra, força sotraguejada, fins una porta amb el mateix rètol. 

Davant meu, un vell i maltractat edifici de grises parets. Un antic hospital. Tot està com mig abandonat. En els seus temps de glòria, devia ser un bon lloc. Ara les tauletes del jardí i les cadires, mig caigudes, mostren clarament el seu abandó. 

Si no fos per l’intens dolor i, que em veig cada cop més impossibilitat per conduir, hauria marxat. Al meu davant, una porta oberta i un idèntic indicador. 

Mig arrossegant el peu  i, amb la cama inflada, noto el batec de la sang en la ferida. Suposo, que també dec tenir febre, ja que se m’ennuvola el pensament. 

El passadís és llarg i fosc. Només al final, s’endevina una llum blanca amb intermitències blaves. Sobre de les portes laterals, brillen unes llumetes vermelles. A l’avançar, em sembla escoltar gemecs i crits, rere aquestes portes tancades. 

En la foscor de sobte un ensurt. Com sortint d’un passadís lateral un home se m’atansa. Fa cara de dolor i, també de sofriment. Em mira sense cap expressió. Vull preguntar-li si m’atendran bé, quan m’adono que és un simple mirall, que mostra la meva trista figura.  Aquell horrorós ésser, soc jo mateix. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur