SENDER 42. PONT DEL DIABLE. MÚSSER.

El dia era bo per fer camins, el nostre desig també, havia sortit el sol, però no amb gaire força, i un vent suau refrescava l’ambient matinal. Con moltes vegades, quan podem,  vam decidir anar a caminar i quin lloc més formós que la Cerdanya per fer una mica d’exercici.

Ens arribarem a Músser on anteriorment havíem visitat la seva església i donat una volta pels seus carrers d’origen medieval i on en veure un cartell de rutes vam treure la idea de fer el camí que des d’aquest petit poble de la Cerdanya amagada porta fins a Lles de Cerdanya. Des mateix poble surt una pista de terra que condueix fins a Arànser.

Ja aparcat el cotxe i nosaltres vestits per l’ocasió i un xic abrigats per defensar-nos de l’aire fresquet que venia de la muntanyes properes: Monturull, Perafita...vam iniciar la nostra caminada que ens portà fins el pont del diable.

La ruta és fàcil, tret d’algun indret on l’aigua enfanga el camí, i notes com les botes s’enfonsen en el llimós terra, però si, com és convenient portes de canya alta no hi ha cap problema.

Entremig del bosc, rodejats d’arbres de fulla caducifòlia, hem seguit el caminoi. Una suau brisa envoltava els arbres, i com una pluja de llàgrimes perdudes, les fulles grogues  voltaven en l’aire i queien al terra. L’ambient és de tardor i el paisatge és emmarcat per les tonalitat grogues, vermelles i verdes del arbres com un bella simfonia de colors dins el marc fosc de la muntanya.

Aleshores hem arribat al punt desitjat, el pont del diable. En un cartell informatiu, a  l’entrada del pont, la llegenda que va lligada, com es habitual  on els noms van lligats amb el dimoni.

Aquest llegenda, signada per Quim Guasch, tal com ell la va escriure us la faig arribar:   

Diuen els que ho diuen, que a Músser hi vivia el “moro Mussa”; que era molt atractiu i elegant, tant que la bruixa que vivia al poble se’n va enamorar i amb el temps van tenir una nena. Aquesta relació va ser molt mal vista per la resta de les bruixes de les contrades veïnes d’Aransa, Lles, Aristot, Montellà... i per aquest motiu van decidir destituir-la del càrrec de capitana que posseïa. 

La bruixa de Músser, a l’assabentar-se se’n es va voler escapar amb la seva filla, però les bruixes del Baridà havien bloquejat tots els camins. Es va sentir tant impotent que es va donar al dimoni. El diable li va oferir un pacte: l’ajudaria a canvi que fos seva sempre més; ella s’hi va avenir. 

Així doncs, que el dimoni va construir un pont a mig aire del camí perquè poguessin creuar el riu i escapar-se. D’aquí, per la solana, es van dirigir cap a Meranges, van creuar el Puigpedrós i es van instal·lar a França. La bruixa de Músser però, va ser sempre més esclava del dimoni i la seva filla, la bruixa més important del Pirineu. 

Per aquest motiu la nit de Sant Silvestre, que és la última nit de l’any, totes les bruixes i bruixots del Pirineu es reuneixen per fer congria en aquest indret. 

Si voleu veure-ho heu de complir dues condicions: venir al pont despullat, per abrigall només una camisa molla i portar una canya verda a la mà esquerra. 

De moment segons conten ningú no ha sobreviscut a aquestes condicions i no ho ha pogut explicar. Hom s’entorna mort de fred i sense poder-ho veure. 

Altre llegenda ens diu que segons la tradició, Músser va tenir un castell, el qual diuen va manar construir el cabdill musulmà Musa II, i el poble va créixer al seu redós. Es diu d'aquest cabdill que tenia una filla molt bonica anomenada Oria Ben Musa que, havent mort molt joveneta, fou enterrada al lloc anomenat prat d'Ambell. 

Com a curiositat cal dir que fins ben entrat el segle XX va ser l'únic municipi cerdà on es conreava la vinya. 

La llegenda i la història molts cops recorren camins diferents però la sortida i el poble ens ha agradat i pensem tornar-hi per acabar de fer altres rutes. La gent del poble ens ha estat molt oberta i ens han donat les indicacions que els hem demanat. 

Sort hem tingut de no trobar al diable ni a la seva filla, la fetillera més important del Pirineu, clar amb aquest pare no manquen gaire recomanacions. 

Miquel Pujol Mur.

A BUSCAR BOLETS.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus pels amics, aquesta vegada ha trencat la seva habitual costum i ben d’hora espera a la cantonada de casa. Ha quedat amb el Salvador i el Marcel per anar a buscar bolets aprofitant el dia de festa setmanal de la cafeteria.

L’Egus espera vestit amb un pantaló d’aquests de pedaços negres, que diuen que fa d’excursionista, a més de les esportives de marca, no pot ser menys seguint els designis de la nova moda instaurats per la Marta, i completant la seva vestimenta, una camisa de franel·la i un jersei gruixut. No podia mancar tampoc el consegüent bastó, ja què la Marta li ha dit que sense bastó no es pot caminar pel bosc i al mateix temps el pot fer servir per defensar-se de les feres. Pensa interiorment: “Seran les vaques, les feres que m’han d’atacar?”

Palplantat, tal com van quedar espera a la cantonada propera a casa. Recorda que fa molts anys va anar a cercar bolets amb el seu nebot, més a plogut força des d’aquell dia d’infaust record. Fa un moviment de cap desistint de la recordança i mira a tort i a dret per veure l’arribada dels companys boletaires.

Puntualment arriba un cotxe gros i luxós conduit pel Salvador, amb el Marcel assentat al seient posterior. El primer pensament de l’Egus és: “Ostres! Si que dóna el cafè que prenc cada matí”. Aleshores recorda el seu petit i vell cotxe guardat a casa d’un amic i se li remou la panxa.

¾    Pugi, amic Egus!- Diu quasi cridant tot exaltat en Salvador- Ara, volarem cap un lloc que els bolets sortiran a esperar-nos. 

Caram! Com corre el cotxe i també quan és d’espaiós i còmode. En Salvador condueix i al mateix temps parla:

¾    No cregui amic Egus, aquets cotxe malgrat sigui tant gran és una ganga, és hindú i barat. Em van donar una barbaritat del meu vuit cents cinquanta i amb el pla aquest del govern i amb aplaçaments a  vuitanta mesos enseguida el tindre pagat. 

L’Egus, que ha treballat a la banca, s’esgarrifa pensant en la quantitat d’interessos a pagar, però calla no sigui que el Salvador s’ho prengui malament.

Finalment, per allà on s’acaba el país i després de trenta mil viratges, el Salvador deté el cotxe saltant-se abans un marge i ficant-se per una pista de terra.

¾    No nota quin flaire a bosc i a bolets!- Pregunta el Marcel que ha romàs callat tota l’estona, mig endormiscat, durant viatge. 

Si, fa bona olor, rumia mentre mira la merda de vaca on ha posat el peu.

¾    Ànims! Que avui és un gran dia- donant-li una grossa cistella.  

Fa tres hores que caminen i la cistella continua buida, els seus companys tampoc han estat gaire més afortunats. Quatre boletets mal comptats i res més. La cistella amb una mà li comença a molestar, el bastó li fa nosa i les sabates emmerdades i brutes, com són noves, també li fan mal.

¾    Ja sé on n’hi ha!- mussita el Salvador. Amb una veu baixeta com qui tem que tot els bosc sigui ple d’orelles en recerca de les paraules i els bolets d’en Salvador. – Anem-hi! 

Aleshores, vinga muntanya amunt, vinga pedres, vinga pendent i amunt. Una vaca el mira malament més després d’un muuu sonor torna a pastar tranquil·lament. I l’expedició continua costa amunt i més amunt. Els peus tornen a fer-li mal. El bastó és un pes mort que arrossega per terra.

¾    Aquí, aquí, quasi ja hi som.- L’aquí, l’allà, a dalt a baix, dreta o esquerre sonen inútilment a les orelles de l’Egus. Només ja camina per intuïció, com un soldat torrat, els bolets deuen corre per la muntanya lliurement sense presentar-se davant dels seus cercadors. 

Quan han arribat dalt del cim el paratge és formós, però l’Egus ni mira i menys somriu a la foto del Marcel. 

En tornar dormisqueja postrat en el seient, mentre pensa amb la Marta i el que dirà quan el vegi cansat, sense esma, les esportives brutes, empolsinat i portant gràcies als companys un bolet blau. Li han dit que és molt bo però la Marta creurà que ha robat la caseta a un patufet. 

Miquel Pujol Mur.

LA PLAÇA DE SANT JOAN A BERGA.

Les cinc de la tarda. El moment del dia en que creix el bullit davant del bar de cal Negre situat en una de les placetes més antigues del centre de Berga.

Estem asseguts tranquil·lament en una taula, parapetats rere d’uns gots i d’unes begudes.

 

Observem passar la gent com si fos l’escenari d’una obra de teatre i és veritat sinó que aquesta obra ens parla de la vida.

 

Si fóssim pintors voldrien dibuixar aquest blanc full de paper amb suaus aquarel·les de colors variats. Però com el nostre tarannà i les nostres dots pictòriques coneixem no són les adequades, simplement borronarem el paper amb frases més o menys encertades.  

Passa gent pel carrer, ja que malgrat ser un dia solejat, una agradable ombra permet passejar sense aclaparar-se per la calor. Potser l’altra causa d’aquest deambular és perquè a aquesta hora es comencen a obrir les botigues i el comerç en general, puja les persianes.

Uns coloms enmig de la plaça observen a les persones que passen, mentre picotegen pels vorals. 

Homes i dones vesteixen d’estiu, molts pantalons curs i samarretes que mostren els braços encara blancs, perquè malgrat som a les portes de juliol la meteorologia ha estat plujosa i freda, i no ha permès la pell agafi l’aspecte bronzejat habitual d’aquesta època de l’any.

Passen gent jove, i en passen de grans, uns amb el pas lleuger i elàstic, els altres amb el pas feixuc de l’experiència acumulada durant la vida.

Ha acabat els col·legis i pel estret carrer Major baixa la mainada fent salts i cabrioles perseguint-se entre ells. 

Més hi ha una cosa en comú, tant els uns com els altres, passen enraonant i un ambient de paraules soltes, de riures, de veus infantils crea l’ambient que ens embolcalla.  

Sonen les campanes, vibrant en l’aire de la tarda d’estiu, des del campanar de l’antiga església de sant Joan.

Miquel Pujol Mur

LA SECRETARIA.

La Noèlia és la secretaria de la immobiliària el Patufet.

Encara no fa tres mesos que ocupa el càrrec a raó de plegar la noia que ocupava la plaça per baixa de maternitat.

La Noèlia és una noia jove que no arriba encara als vint anys. D’alçada mitjana destaca al primer cop de veure-la per la seva cabellera tenyida d’un to vermellós amb metges daurades.

Després a mida que un s’apropa al mostrador es va observant altres detalls de la seva aparença. És una noia moderna, bufona de cara i porta un pírcing amb un brillantet a un costat del nas. Les seves orelles porten quatre arets d’argent.

Quan s’aixeca per demanar-te que vols acabes de veure els detalls de la seva indumentària.

Porta una breu falda, perquè sap que té unes boniques cames per lluir.  Dita faldilla molt moderna fa joc amb un suèter curt tan de dalt com de sota i segueix l’actual moda de portar un penjoll al mèlic. I que podem dir de l’escot, ja ho sabem, s’ha d’estalviar energia i la llana va cara. És gran i cridaner, un escot d’aquells que no saps ben bé si la roba serveix per tapar o és un ornament de l’aparador.

Porta un collaret amb pedres verdes de diferent mida i de l’espatlla sobresurt del suèter  un tatuatge que diu “Ricard t’estimo”. Donada la fragilitat de les relacions humanes segurament el nom de Ricard és deu poder esborrar, perquè si canvia d’acompanyant ha de ser molest veure el nom de l’anterior.

Unes sandàlies calcen els seus peus ni grans ni petits, amb les ungles pintades de color rosat a joc amb les ungles de la mans. Les mans són llargues i de dits prims.

Té una veu agradable, una mica atiplada però en acabar les paraules sap modular-la, amb un to greu, que sona com una promesa d’allò més íntima.

Mentre parla et mira amb un ulls clars que d’una revolada fan un examen ràpid de la persona que hi ha al seu davant. Es nota de seguida en el seu to de veu si és interessant o és un pobre ningú  sense un duro a la butxaca.

Una bona noia, jove, maca i desinhibida. 

Miquel Pujol Mur.

DIALOGAR.

Ego Sum Pauper, Egus pels amics, en un dia de tardor d'agradable temperatura, ja què el fred ha fet només una mica acte de presència, com un avís del proper futur esdevenidor, entra tot excitat a la cafeteria del seus habituals matins.

El Marcel només per la brusca forma en que ha obert la porta ja nota que alguna cosa que ha escoltat l’ha trasbalsat i no regeix amb la seva habitual calma. Veu com l’Egus, inquiet, llegeix intensament el diari gratuït i com quan en entrar al bar ja ha pres el diari, ara cerca neguitós la notícia entre les primeres planes, com aquell que vol confirmar una ofensa esfereïdora.

El Marcel diligent serveix el cafè i el deixa com sempre a la tauleta del costat de l’Egus. Però aquest cop el client l’agafa de la màniga de la jaqueta demanant-li amb veu fosca:

¾    Escolta Marcel, no tindreu per casualitat un diccionari?

¾    Un diccionari diu! Sr. Egus, que això no és una biblioteca-cafeteria només una cafeteria.

¾    Però home, tu ja ho deus saber, potser en Salvador...

¾    Ara que ho diu, al seu despatx, bé el quartet sota l’escala, potser...  

En Marcel ràpid com sempre corre al magatzem, i torna no amb un diccionari sinó amb dos, a més el Salvador que era repassant uns comptes del proveïdor de cervesa. El cambrer li ha dit:

¾    Jefe, surti no sigui que aquest home que avui sembla una mica descontrolat ens faci una de bona o ens caigui a terra amb un atac de no sé que...

¾    Tingui, Sr. Egus.- diu el cambrer entregant-li els dos llibres. Però aquest movent les mans es nega a agafar-los i comenta:  

¾    Ai, senyor! Quin ensurt! Jo pensava que això ja no passava ara amb la democràcia. Marcel si us plau, busqui vostè mateix la paraula dialogar, que jo estic molt nerviós i en tremolen les mans.  

El Marcel cerca la paraula i quan la ha trobat llegeix:

¾    Diàleg: Conversa entre dues persones o més. I miri també hi és en el diccionari en castellà, amb la següent definició: Hablar en diálogo. 

¾    Això mateix em semblava a mi. – Exclama com prenen aire el client.

¾    Però que li fa estar així.- inquireix en Salvador- Tots sabem el que vol dir dialogar. Parlar entre dos o més persones per posar-se d’acord sobre un tema.

¾    Si, si, tots d’acord, però ha llegit les paraules d’aquesta política que tant enraona en català o en castellà segons convingui malgrat crec és de Girona. Miri, miri el diari i llegeixi quines paraules.- El Salvador pren el diari i llegeix en veu alta.

¾    La popular dirigente considera que no han entendido qué quiere decir dialogar y ha puntualizado que, en todo caso, no se trata de esperar que se solucione "el conflicto que algunos han provocado". "Dialogar quiere decir rectificar, tener generosidad suficiente para dejar de lado un proyecto que saben que no se puede hacer, y evitar una consulta que decida sobre la soberanía".

¾    Veu com ho diu aquesta senyora el diàleg és aquella cosa que un accepta el que diu el que mana. Com quan manava l’altre...Jo quan enraono amb la Marta almenys en deixa exposar les meves opinions,  malgrat després, sempre fem el que ella diu, però almenys puc opinar. I clar, ara no sóc jo sol cridant al carrer reclamant un dret, quasi dos milions de  persones van demanar el mateix. El dret a pensar diferent.

¾    Home, la seva esposa l’estima i ho fa pel seu bé.- diu el Salvador mentre posa la mà a l’espatlla de l’Egus volen calmar-lo.- Imaginis el comprèn i li deixa dir...

¾    Només faltaria que em diguis, després de tants anys de conviure, allò tant conegut d’un altre membre de l’elit en una reunió: Tu calla. Ells també ens estimen quan no ens deixen, ja ho saps per què.

¾    Potser una forma d’enraonar. Segurament no ho volia dir d’aquesta forma tan crua. Segurament tot plegat es negociarà, vostè que té experiència a la vida ja ha après que avui es diu una cosa i demà es rectifica. 

Girant-se al Marcel que ha escoltat que deien els dos homes li demana:

¾    Marcel, si et plau, retira’m aquest cafè, prou neguitós estic i portem una til·la a veure si puc assossegar el meu esperit. 

Miquel Pujol Mur.

LA GIMNÀSTICA.

El dia malgrat sigui el mes d’octubre és temperat. Després de dinar l’Egus ha parlat una mica amb la Marta, la seva benvolguda esposa. No gaire estona perquè ella tenia tard per anar al gimnàs.

Una vegada sol l’Egus comença a pensar i a dir-se a si mateix.

¾    Mira que ara la Marta també té cada ocurrència. Ara, als quasi seixanta anys, aquesta dona sempre tranquil·la i pausada, sempre amatent de mi, el seu espòs, de la casa, de les nenes i de què tot funcionés correctament per a tothom, ara, aquesta dona sense interessos particulars en res, ara diu que s’ha de fer esport.  

La Marta cada tarda surt amb la bossa, el xandall i les sabatilles, tot de marca. Abans, quan les nenes volien alguna cosa de marca, posava el crit al cel i contestava que això era la causa de l’explotació dels habitants del tercer món. Ara, fins la cinteta dels cabells, una de primeta, és de marca registrada i val una de peles... Millor no dir-ho! Com canvia el món! Clar, com ara, les nenes ja viuen fora de casa, no li poden dir res. 

Bé, aleshores, vinga a fer esport: a córrer, a suar, a nadar, tornà a suar, banys de vapor, sauna i fins i tot un innumerable seguit de màquines. Una vegada l’Egus va entrar al recinte aquest de les màquines: de peses, d’abdominals, per reforçar les espatlles, exercicis de cames, i va sortir corrent mig esparverat. Li va recordar tant la fàbrica de teixits on treballaven el pare i la mare,  que una mica més li agafa una depressió. 

Més coses, després de fer tots aquests esforços, acaben a la dutxa, i després tot el grupet ben empolainades a fer el berenar. 

Déu meu! I quins berenars i quines xerrades! Quan arriba a casa, per pujar els quatre graons de l’escala ja bufa, en entrar deixa la bossa a l’habitació de la màquina de rentar i es deixa caure al sofà. Seguidament li acarona la galta, tot just un petó escadusser i amb veu cansada i un xic mimosa diu:

¾    Egus, estimat, no et farà res fer-te el sopar. Hi ha pa, tomàquets i fuet. Fes-te un entrepà i agafa una mica de fruita. Estic tan cansada i tan tipa. A més a més, em cruixen tots els ossos. Va, deixa’m veure la tele i reposar una estoneta. Tu, Egus ets tant maco i tant eixerit, va...Veritat que ho pots fer per la teva doneta?

I que voleu que faci el pobre Egus per conservar a l’estimada esposa i la pau de la seva llar. Mutis a la gàbia i a fer-se el sopar. Des de la cuina sent la Marta que li diu:

¾    Saps què? M’han dit una dels veïns nous, saps ella...i ell...Escolta, Egus aquesta pel·lícula dels nens al parc i aquest home que grapeja a la criatura de què va. Un segrestador per cales o un d’aquests que els hi diuen pederastes? 

Ja està m’ha perdut el final de la mini-sèrie. Ai, les dones... sinó fossin tan maques. Grrr...  

L’Egus fa el seu sopar i quant torna troba a la Marta amb les parpelles closes enmig del sofà.

Miquel Pujol Mur.

LA MEMÒRIA DE L’OLOR I EL PAS DELS ANYS.

La suau brisa transporta els efluvis de la flor de llessamí a les meves narius.

El meu olfacte ha guardat dita aroma en un dels innúmers calaixets, on el record d’un moment, s’encadena amb altres detalls i marquen el comú d’una vida.

Sóc altra vegada, després de tants anys, altre cop situat en aquell banc, sota l’ombra de l’arbre al caure la tarda.

Els seus ulls, la seva cara i el seu riure ja fa temps que han descavalcat de la meva memòria. Aleshores veig entre els diferents objectes la foto d’un jove.

Agafo la fotografia i com si fos un petit mirall observo sorprès la cara d’un home jove que em mira amb un mig somriure a la boca.

La meva mirada torna a examinar la foto, l’observo i recordo.

¾    Sí, sóc jo, però tant he canviat? 

Toco els meus pòmuls arrugats i marcats pels anys. A la fotografia són llisos i fins. 

Guaito el nas, ha crescut, ja no té la finor de la imatge. 

Els ulls han perdut la brillantor i no llueixen oberts i vius com abans. 

Tot és igual, però el conjunt sembla la distorsionada cara d’un quadre mal pintat. 

Han passat masses anys i tot va quedar  en l’oblit. 

Apartat olor de llessamí! No facis tornar els records d’antuvi. Deixa reposar les restes d’aquells instants dins la memòria oblidada del temps. 

A la vida sempre hi ha un nou camí per començar.

Miquel Pujol Mur