REFLEXIONS DE L’OCUPACIÓ DEL TEMPS

Cadascú viu segons les seves pròpies circumstàncies. És molt amplia i heterogènia la situació laboral, física i econòmica de cada persona. No podem valorar la importància del temps de lleure amb un barem igualitari per a tothom.

Hi ha persones que no disposen de temps perquè s’han carregat de tantes coses per fer que ells mateixos diuen que viuen estressats, però, solament és una mala programació del seu temps d’oci i del saber quina són les preferències i les possibilitats de fer-les.  

Hem de considerar que som nosaltres els distribuïdors de les nostres activitats. Sabem quina és la nostra jornada laboral i aleshores, hem de saber de veritat quin és l’horari que tenim lliure  i hem de calcular estones entremig de les nostres ocupacions que ens permetin el desplaçament d’un lloc a l’altre.

 

Tampoc podem considerar com a una opció arribar tard a casa després d’un munt d’activitats i no poder conviure amb la família.  

A causa de la feina dels pares i de les seves obligacions com en un exercici preparatori de cara al futur, carreguem els nostres fills de feines a les que donem el nom d’activitats o esport, ja que així comencen a tastar el món que se’ls prepara.  

Pobra joventut si ja comencen d’aquesta manera la seva formació. No m’estranya, que tant que avancem en la ciència i en el coneixement humà cada cop hagi més persones amb depressions i malalties mentals.  

Sabem de veritat gaudir del temps? 

Una estona amb tu mateix també és una bona medicina. Sabem valorar-nos? 

Miquel Pujol Mur.

ANUNCIS PER GUARIR EL COLESTEROL. II

Buscar un pis, un sarau impressionant, a més amb pocs cales. Sort de l’avia del noi que viu en un pis del temps de la quica. Tant gran, que actualment els nous arquitectes en farien quatre. Els hi deixarà una habitació espectacular amb bany, que s’ha hagut de fer nou, també era dels temps de la quica com tota la casa. Clar, com encara estudien, malgrat treballin una mica amb aquests nous contractes del govern, es repartiran vindré a menjar a casa dels pares, això si per torns, un dia a casa d’uns i l’altre a casa dels altres. 

Ja posat en marxa la solució als problemes dels fills, l’Egus amb la sentencia del metge damunt seu, com l’espasa de que només s’aguanta per un pèl, ha volgut fer una mica d’esport. Un amic li ha deixat una bicicleta per començar a moure’s. Bicicleta, exercici, equilibri, suar, casc, el selló insofrible, quin mal. Total una setmana de prova i tornar l’aparell que el “trasero” ja no el deixava asseure’s.  

En pla esportiu el Egus ja ho ha provat tot, la piscina, no li satisfà exageradament l’aigua, millor dit no li agrada gens.  Això d’aguantar el tub i tirar-se la piloteta ho troba massa infantil. Caminar o córrer per la ciutat amb calces curtes ho considera massa naif. Amb pantaló llarg molt aparatós i calorós. 

Anar a la muntanya encara recorda quan va anar a buscar bolets i va tornar esgarrinxat per tot arreu. A més tindria que llevar-se d’hora i agafar el cotxe. 

Finalment ha decidit dedicar-se a l’esport intel·lectual, llegir, jugar a escacs, fer mots encreuats i ara està dubtant si jugar al tuti o al bridge, que no sap ben bé que és.  

A l’altre filla, se li va ocórrer dir que anés a jugar a petanca. A petanca si amb les boles, a tirar les boles apropant-se al bolig i separant les altres dels contraris. Hi va anar una tarda a veure una partida i va tornar esmaperdut al veure a dos avis que una mica més arriben a les mans per que un havia tret la bola de l’altre. No, no, discussions, no. 

La Marta, la seva Marta amb els preparatius del casament, la gimnàstica i berenar amb les amigues, sembla que també l’ha deixat al marge. 

L’Egus tanca amb cura el full dels mots encreuats, recull els estris, paga el cafè al sempre atent Marcel i marxa a dinar a casa.  

Al sortir del bar ensopega una noia jove que li va una mitja rialla com a disculpa. L’Egus somriu també, pot ser uns records l’han tret del núvol de quimeres de dintre el cap. Observa poc després un nen, un infant que camini bambolejant-se en les seves infantils i tendres cametes. Serà així el seu nét? Poc després passa per davant d’un supermercat i malgrat les paraules del metge entra i compra el producte magistral que cura d’arrel el seu mal i malgrat sap que la Marta no estarà a casa embolicada en el seus quefers de mare i futura àvia. Que tindrà que escalfar-se el dinar i que romandrà sol  prem el paquet com si fos salva-vides i somriu alleugerit dels seus problemes. 

No pot ser d’altre forma, una rialla, un somriure, les insegures primeres passes d’un infantó serveixen per trencar en moltes ocasions el mals pensaments. L’esperança també. 

Miquel Pujol Mur.

ANUNCIS PER GUARIR EL COLESTEROL. I

L’Egus assegut com sempre a la seva habitual tauleta del bar mirava amb cara sorpresa els mots encreuats. No entenia que aquelles paraules, de les qual tenia molt clar el seu significat, no quadressin en el caselles. Feia pocs dies havia comprat; amb l’ànim de treure, almenys una estona, els pensaments inoportuns del seu cap, uns mots encreuats de mida gegant sobre muntanyisme. 

Li havien costat diners, però la plana ocupava tota la taula per a quatre persones del bar. S’havia comprat també un diccionari en català, més gran del que tenia a casa, una goma i un llapis nous. A més portava un bloc on apuntava les paraules quan li semblàvem adequades. Però, amb això i tot, no havia forma humana de posar-les bé. Ni bedoll, ni faig, ni muntanyenc, ni fondalada, ni esbarzer i  ni molt menys giragonsa, lligaven en els blancs quadrats de la pàgina. 

Feia dies que no havíem parlat d’ell, però han estat uns dies amb moltes peripècies a la seva ben ordenada vida. Bé, ordenada fins que van passar el successos que van fer un daltabaix a la seva tranquil·la existència. 

 

Primer el seu metge li va dir que tenia una mica de colesterol a la sang i que no havia de preocupar-se, però si fer una mica de bondat. El seu intel·lecte ho va assimilar força bé i com normalment el televisor està en plena campanya d’anuncis del producte, va lligar ràpidament una cosa i l’altra, preguntant amb veu de qui té solucionat l’entrebanc.

¾    Quants D...... prenc al dia? 

La mirada compassiva del metge el va pertorbar encara més i la resposta també:

¾    De moment cap, però faci exercici diàriament. Camini, sortí a passejar amb la dona. Vagi a un gimnàs, nedi i sobretot mogui’s. Per la seva resposta ja veig que mira massa la televisió. – I donant-li una còpia de l’anàlisi on havia marcat amb asterisc el punts febles i amb un retolador vermell el més greus, l’acomiadà donant-li la mà. 

L’Egus ja és normalment un home aprensiu i baixà per les escales capcot. No va voler esperar l’ascensor, no sortís mentrestant el metge i al veure’l fent cua, llavors li recriminés davant de tothom la seva manca d’actitud esportiva i preventiva. Mentre baixava mirava el blanc paper i només veia les marques vermelles del retolador, li semblava que eren les signatures de la seva pena de mort. 

 

És que l'amic Egus fa una temporada que té els ànims, vulgarment direm, per terra. Des del dia que la seva filla, es presentà a casa amb el xicot. Aquell noi que a ell per fer-li alguna cosa és que no li fa, ni fu ni fa. La parella, bé el noi callava i només parlava la filla per dir-los-hi, com si no fos res de greu, que estava embarassada d’un mes i es volien casar abans que la panxeta fos massa prominent.  

Ja ho sap que això de ser avi és un pas més a la vida humana i que un nen alegra molt la vida dels pares. I la dels avis, als quals a més els ocupa molt temps. Però ha estat una bogeria. La Marta va fer un bot de la cadira que una mica més la trenca, no una mica més no, el crec del seient va ser espectacular. Això que quan les van comprar el venedor els hi va dir que  eren molt bones. Una mica més es desmaia, però com sempre ha estat una dona pràctica ho va entendre de seguida i va posar- se a arreglar-ho tot. Semblava ben bé que fos la culpable i no de la parelleta.

 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

CAMINANT PER L’ALTA CERDANYA. BOUCLE DELS MAQUISARDS.

Com no pot ser d’altra forma, ja tornàvem a ser altre cop enfangats. Als humans, ens costa molt de dir-nos a nosaltres mateixos: no, això no ho facis que és massa.  

 

Veiérem un rètol i ens xiuxiuejà quatre paraules a les oïdes (visuals) i tornàvem a embarcar-nos en un altre galimaties. Això ens va passar, havíem pujat al refugi de la Culassa però a mig camí trobarem un cartell, molt maco de color groc, que simplement deia Boucle dels Maquisards i no sé a qui se li va ocórrer dir: Mira això, també hi podríem anar pels temps que diu trigaríem és fàcilment assolible per nosaltres. I ja hi vam ser-hi!  

Un nou dia i de bon matí érem al pàrquing de l’entrada del poble de Llo. Gent més matinera que nosaltres no hi havia, perquè en arribar vam deixar el cotxe a primera fila i en solitari. Aquest cop el nostre apetit era també despert i només baixar vam obrir les motxilles i vam esmorzar al costat del cotxe. Poc després arribava una parella jove que després vam trobar seguint el camí a la inversa.  

Un cop satisfet aquell rum-rum de l’estomac iniciàvem la nostra caminada. Al cap de mitja hora ja havíem pujat la pista mig asfaltada de les gorges del Segre i passat el pont de la cruïlla de Sant Feliu i mas Patiràs. Pocs metres més endavant, arribàvem al rètol de la nostra perdició i començàvem la primera costa. Un camí ple d’herbei primer, un camp amb un senderó ben fressat i poc després les senyals grogues i blanques ens duien per un marge amunt. 

Bé, això va ser la primera part de la pujada però el caminoi fent esses continuà muntanya amunt i nosaltres passa a passa anàvem pujant. Una estona després un error al no seguir una fita, ens va fer perdre per un instant les senyals.  

Potser el que passava és que jo particularment no volia pujar pel mal camí de pedres. Després de donar unes quantes voltes vam adonar-nos de noves senyals passat el mal pas. He de dir que el camí no era tan dolent, però al meu particular i desconfiat peu, a vegades un lloc una mica trencat li fa basarda. 

Bé, passat l’entrellat pas el camí continuà pujant fins la part alta de la muntanya on vam respirar un xic i vam prendre uns ganyips per agafar força. Que n’és de bo un grapat de fruits secs, panses, un xic de xocolatai un glop d’aigua! Ep, ens ho mereixíem! 

Ja arribat a aquest punt el camí davallava per un tou i bonic camí seguint en part les torrenteres. Si cansada va ser la pujada, la llarga i pendent baixada no va ser menys. Ai, Senyor! Com envejava en aquells moments a les cabretes que àgilment són capaces de baixar fent quatre saltirons. 

Però finalment tot arriba i la baixada també va acabar-se i davant nostre havien les piscines d’aigua calenta i sulfurosa. Vam canviar l’equip de muntanyenc per un de banyista i poc després fruíem d’un bany ben merescut.  

Consultat el temps de la excursió va alegrar-nos saber que no havíem estat tan allunyats. 

Ara, ja sabem el camí i els seus i els nostres problemes, potser un altre dia tornàrem. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CAMINANT PER L’ALT URGELL. CAMÍ DE LLETÓ.

Una vegada més vam sortir en el propòsit de conèixer una petita i perduda església. La vertadera fe no necessita grans espais. Aquest cop era l’església de Sant Esteve, del lloc despoblat de Lletó. 

 

Vam arribar a Vilanova de Banat, poble situat per sobre de la Seu d’Urgell, en les vessants de la Serra del Cadí. Van deixar el cotxe aparcat i com sempre carregats amb els estris oportuns van començar el nostre camí. 

La pista està inclosa dins el Boucle del Lletó, una ruta apropiada per bicicleta de muntanya. Dóna la volta a Ortedó, Lletó i i Vilanova de Banat. 

La pista de terra en el seus inicis és força plena de pedres soltes, però una vegada passada la cruïlla del cementiri el terra es va allisant i permetia caminar sense cap obstacle als peus. 

Enseguida l’altura ens permet una bona panoràmica de l’ensotalada carretera que condueix a Andorra. Igual com si fóssim unes àligues atalaiant des de les alçades. A l’altre cantó de la carretera i el Segre els cims del Pirineu. 

El camí en principi és vorejat de boixos, per canviar a alzines i finalment en els llocs més elevats el pi negre domina el bosc. 

Molts troncs són caiguts a terra. Alguns, molts pocs, es veuen tallats per la mà de l’home però la majoria són caiguts per la força del vent i les tempestes. Com en la vida la tria és indiscriminada, davallen els dèbils, siguin grans o petits. Es salven els que són forts i els que la seva joventut els permet vinclar-se i tornar-se a adreçar.  

 

En arribar dalt de la costeruda i continua pujada, els nostres ulls, visionarem les valls fondes de la serra del Cadí, cobertes de color verd de l’herba en variades tonalitats. Aquest és un bon any, a causa de la pluja, per admirar la gama de verds de la naturalesa. Davant nostre, a l’altre costat de les carenes, veiem el santuari del Boscalt que vam visitar fa pocs dies.  

Seguint el camí, una petita costat avall, visionarem les cases del poble. Poc després reprenien la pujada i finalment són al lloc que volem visitar. La primera casa està renovada i en condicions, potser com a casa rural, no ho sabem. La resta de les cases tret algun cas aïllat tenen els sostres caiguts. En molts casos les parets es mantenen dempeus com a record de la gent que va habitar-les.  

Seguint un petit caminoi marcat entre l’herbei arribarem a les restes de l’ermita. El portal sense porta ens permet veure l’interior de l’edifici. Tot és una ruïna. Per les fustes s’endevinava l’existència d’un antic cor, ara enfonsat. L’altar, només ens mostra la seva forma molt malmesa.  

Al cost de la porta d’entrada unes escaletes de rajola ens permeten donar un cop d’ull al cementiri curiosament més alt que l’església.  Entremig de la herba que cobreix l’espai destaquen un parell de nínxols sense estrenar.  

 

Asseguts en un pedrissos fem una mossegada al nostre esmorzar. Creiem que ens l’havíem ben merescut i en acabar tornàvem a desfer el camí fins a Vilanova de Banat. 

Curiosament a la tornada quan ja coneixes el camí la pressió psíquica disminuex i frueixes més de l’entorn. 

Aubérria, en el proper Turó Galliner desenvolupa jornades d’observació d’aus. 

Un altre racó del nostre país que no coneixíem. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CAMINANT PER L’ALT URGELL. SANTUARI DEL BOSCALT

Aquesta vegada les nostres passes ens portaven a fer una ruta, llegida en un rètol informatiu, que ens permetés visitar Molina de Lletó. Important masia del municipi d’Alàs i Cerc (Alt Urgell), dins la parròquia d’Artedó, prop de Lletó, a la confluència de diversos torrents que baixen del Cadí i formen el torrent de Vilanova. 

Però a vegades les dubtes, malgrat els mapes, no permeten veure el que és visible a simple vista. 

Bé, però no hi ha que fer-se quimeres, hem de gaudir del nostre caminar a l’aire lliure i també aprendre a esbrinar on ens hem equivocat. La nostra vida humana està generalment curulla d’errors i no per això hem de caure en falses depressions per causes ínfimes.  

D’hora, ben d’hora al matí començà la nostra sortida, diu el refrany: a qui matina Deu l’ajuda. L’ajuda m’agradaria fos una mica més tardana. 

 

Primer pas, pujar fins a Ansovell, poblet construït en el vessant de la muntanya al entorn de l’església de Sant Martí. Des de Arseguel la pista asfaltada és revoltada però com perseguint esglésies, ja hem pujat en altres ocasions, les revoltes i les pujades no ens són novetat. 

En arribar a aquesta població, deixarem el cotxe i ens enfilarem carregats en les nostres motxilles i bastons costa amunt per un senderó ben senyalitzat i fressat on era fàcil pujar fins arribar al dipòsit d’aigua. Tot el camí és amb marques blanques i vermelles de ruta de Gran Recorregut – GR.  

 

Poc després en un replà paràvem i esmorzàvem. Des aquest lloc podíem visualitzar-se el poble de Cava a la altre cantó de la fondalada de la riera del mateix nom. També veiem la casa forta de Vinyoles i creiem entreveure l’ermita de Sant Cristòbal. 

Llastimosament l’esmorzar s’acaba en un moment o altre, i novament empreníem el nostre camí. Seguin costa amunt passàvem per uns prats i entre l’herba endevinaven la presencia d’uns quants bolets. Simplement uns humils cama-secs que la Rosa, boletaire consumada, va recollir per aprofitar-los per donar sabor i aroma a plats cuinats. 

Uns quants metres més amunt, ja superat el punt més elevat ,trobàvem el camí de la nostra perdició. No vaig fer cas del rètol, vaig confiar en la meva lectura del plànol i vaig errar la caminada.   

Poc després seguint la pista que davallava fins el santuari ens trobàvem davant del Boscalt. 

El Boscalt és un antic monestir, molt apreciat per les persones dels voltants i està en bon estat de conservació. D’anterior visites hem de dir que el seu interior és ben engalanat i cuidat.  

El santuari va ser un dels indrets on es va rodar la pel·lícula Solitud, basada en l'obra de Víctor Català. 

Una idea dins la sortida era conèixer el boix de Boscalt, que segons he llegit té més de dos-cents anys. Una tanca de fustal’envolta per protegir-lo dels ramats que en alguna ocasió entra en el recinte. També hi ha una tanca de fusta però aquell dia era mig caiguda. La tradició diu: Al vell boix del Boscalt se li atribueix la llegenda de trobar parella o casar-se el mateix any a la muller que li doni la volta. 

Caram! Una antiga manera, avançada en el temps, de trobar parella. Després diuen que fer-ho per internet és signe de modernitat! 

Al santuari de la Mare de Déu del Boscalt es celebra un aplec el 1r. diumenge de setembre (o 8 de setembre si s'escau en diumenge). 

Ja seguint ruta, purament per caminar i preparar futures caminades agafarem la ruta de la sal, camí que ens portaria de seguir-lo a Adraén i finalment Cardona. Aquest camí servia antigament per pujar la sal a les zones de Cerdanya i Conflent.

 

 

En poca estona estàvem davant d’una zona de roca negra i trencadissa que la pluja havia esculpit en variades formes. Segons he pogut aclarir és una mostra, ja al final de la serra del Cadí, de la força tectònica que aixecà les nostres muntanyes. 

Ja passat un matí a la natura i fent una mica d’exercici retornarem a la nostra llar. 

Excursió fàcil i curta, apta per fer en família i amb gent menuda. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LIDIA PUJOL A SANT JAUME DE FRONTANYA.

Llegint les activitats anunciades en les revistes de difusió berguedana vam veure una actuació que ens crida l’atenció: la de la Lidia Pujol, cantant en el marc incommensurable del monestir de Sant Jaume de Frontanyà. 

Amb forces dies d’antelació van acudir a l’oficina de Turisme on vam adquirir les entrades per assistir. Les nostres entrades eren el números 1 i 2  de les venudes en dita oficina. 

I ara sense vergonya prefereixo copiar del programa que ens van entregar al comprar les entrades. Ja que escriure la ressenya quan les explicacions són tan ben expressades seria caure en el ridícul.   

CAMI D’IDENTITAD és el suggestiu nom que encapçala el programa d’aquest ITER LUMINIS, Trobada amb la Música i la Tradició als monestirs de Catalunya. La programació anomena els 15 llocs per escoltar l’audició musical.

 

I la música va fer vibrar la vida en relació amb la ressonància de la pedra per vincular-nos poèticament: són paraules escrites en el fulletó.  

I ara només vull donar la meva opinió més sincera: em vaig embadalir, com la majoria dels assistents. Bona prova d’això es l’intens aplaudiment al final de l’actuació, un ple absolut, de les persones que omplien l’església del Monestir. 

Una actuació magistral tant de la Lidia Pujol, superba i artista al màxim com els músics: Pau Figueres i M. Àngel Cordero i el Cor de Vallferosa.  

Cançons de la mediterrània, del Llibre Vermell de Montserrat, lletra d’Espriu amb música de Raimon, Cant de la Sibil·la, etc., són una part d’aquest espectacle, més aviat diria dels sentiments, que va imperar tot el temps. 

I després la interpretació al cementiri del monestir de: Petit país, d’en Llach,  va  finalitzar una vetllada plena de sentits i amor a la nostra terra. 

També va ser molt agradable la dissertació de Polar-Trek sobre els confins de l’Univers, llàstima que el cel embromat ens impedí fer la observació astronòmica, sota la llum de la lluna plena, amb bones condicions. 

Per acabar ens vam oferir un tast de productes artesans com formatges, codonyats, melmelades i aquell pa amb tomàquet untat oli d’oliva, tradició secular del nostre poble. 

Què més puc dir? Una grata vetllada que ens omplí el cor de la flaire dolça dels bon records. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.