Cau la tarda i el sol inicia
el camí per amagar-se rere les muntanyes. L’herba és blana. El verd joiós de la
primavera llueix tot ple de vivor. Les flors grogues i blanques ressalten
damunt el prat. El color ocre de les carenes destaca amb força contra el cel
encara blau. En les esquerpes canals destaca el blanc de la darrera neu, que
continua, encara, amiga de la muntanya.
La tarda és alegre. Els ocells
piulen mentre es recullen als seus nius. Estirat damunt l’herba sento l’olor de
la vida que traspua el pur aire muntanyenc. Poc a poc em tanco en mi mateix,
deixo fora meu la gent que m’envolta i
els ulls se m’acluquen malgrat la bellesa del moment.
En el meu somni tinc vint anys.
Tot al món em somriu. Els estudis mai han presentat problemes en la meva
carrera. Gràcies a uns pares treballadors de classe mitjana, no em falten
diners. Què més puc demanar a la vida als meus anys.
Noto la sang circular briosa
impulsada pel meu jove cor i tots els meus pensaments són vius. Aleshores la
veig córrer con gasela jove portada pel vent en direcció a l’estany situat
enmig del verd prat.
¾
Qui és?- va ser la meva primera idea.
¾
Ella!- em contesta una veu dins el meu cervell.
¾
Què faig?- vaig dir sense paraules.
¾
Coi, què vols fer?- m’insta aquella veu
interior.
¾
No sé. No la conec- responc.
¾
Babau! Tu dius que ets jove.
¾
Clar que sóc jove i, a més, sóc valent.
¾
Però d’atrevit, res! No pensis, actua.
¾
Però! I si em refusa?
¾
A tu! Tan ben plantat com ets.
¾
Però a vegades tartamudejo i se’n riurà.
¾
Però si no li has parlat mai.
¾
Però...
¾
Mira s’està traient la roba. Vol ficar-se a
l’aigua. Va quasi nua.
Aleshores observo la perfecció
del seu cos. La juvenil esveltesa de la seva figura. Els seus moviments
incitants, i la seva llarga cabellera onejant alegre al vent. El desig m’obliga
a aixecar-me. Sentint tota la força juvenil del meu cos de vint anys i desitjant-la intensament corro també cap l’estany.
Un rumor estrany sona molt a
prop meu. Unes paraules s’introdueixen en les meves oïdes pertorbant el
miratge, millor dit el miracle del cos juvenil i temptador.
¾
Avi Ramon, desperta que el teu nét s’ha ficat al
bassal. Treu-lo si us plau.
Les paraules de la meva filla
han trencat el somni daurat. Recolzant-me torno a guaitar el formós prat. La
Carme, la meva dona està preparant el berenar-sopar en el jardí. El meu nét
corre fent tombarelles i ensopegades cap un bassiol.
On ha marxat la nimfa dels
meus somnis? On era aquella força dels pocs anys? M’aixeco i corro vers l’indisciplinat
nét. Noto la feixuga càrrega dels anys.
Somnis de joventut. Desitjos i
anhels guardats entre els fulls del llibre de la vida.
Tal vegada, va ser, però la
Carme no es correspon a la mossa lleugera i gràcil somniada. Camino i ensopego
en una pedra. Poso un genoll a terra i m’adono que jo tampoc tinc res a veure
amb el jove del somni.
Els anys no han passat en va.
Les quimeres del que volíem ser, del que de veritat érem, també han voleiat
portades pels vents del temps.
Som el que ara som.
Miquel Pujol Mur.
