QUAN MANEN ELS FENÒMENS ATMOSFÈRICS

 L’home, està  mirant un àlbum de fotografies, assegut en el sofà del saló. El televisor, és encès i fan una pel·lícula de l’oest, una més, dels tan coneguts western filmats ja fa cinquanta anys enrere. Fora, al carrer, cau un ruixat de fina aigua, un aiguaneu, com acostumen a dir el meteoròlegs. 

Les ràfegues de vent s’escolten udolar en els cables d’electricitat del carrer i contra els vidres, fluctuant contínuament de direcció. En aquestes, s’escolten les claus de la porta i, entra una dona aproximadament de la mateixa edat. Si les pel·lícules, tenen una cinquantena d’anys, segurament les havien anat a veure a l’estrenar-se, quan eren simplement promesos. Altres, de més modernes, havia estat quan els fills eren petits.

¾    Plou molt? - pregunta el Josep. - M’ho podies haver dit i, hi haguéssim anat amb el cotxe.  

¾    Caram! Sempre tan còmode. Deixa el cotxe tranquil i, camina una mica, que et convé. Ja veuràs quina panxa, se’t farà. Qui havia de dir que després de tant temps de secada, sense cap núvol, aquesta mena d’anticicló, no sé si de les Açores, o d’on, ens remullaria de mala manera.

¾    Tens tota la raó. Ahir, al matí una rosada amable i, simpàtica cobria els camps. Avui, la neu i el gebre, ha complert l’amenaça, que fa tants dies anunciaven.

¾    I tu què fas, tot entaforat en el sofà?

¾    Mirava fotografies i, m’enyorava dels records dels nostres viatges.

¾    Vaig a deixar la compra a la cuina i, el paraigua a la banyera, que si no, faré bassetes d’aigua al terra del pis. 

Poc després la Maria s’asseu al costat del seu home i comença a fullejar l’àlbum. Es para un moment en una fotografia i, comenta:

¾    Oi, quina por! Te’n recordes de l’huracà, al passar el Cap de Bona Esperança? El creuer, semblava ben bé, que anava a trencar-se i, desballestar-se a la costa. No sé quina angúnia em va agafar, sort del capità que cridava, no passa res, és normal. Però jo, no me’l creia del tot. Ara, que malgrat que el vaixell era gran, tu tampoc les tenies totes.

¾    No me’n parlis, va ser l’experiència més paorosa de la meva vida. Tot el navili tremolava, com si tingués febre. Te’n recordes, que feia pocs dies, havíem vist Titànic? Ja em veia, ficat en un bot salvavides i mig ofegant-me.

¾    Tu sempre tan malastruc.- La dona, gira una pàgina.

¾    Oi! Aquesta fotografia, em porta a la memòria, com si fos avui, les paraules d’aquella al·lota, que parlava per telèfon amb la seva mare..

¾    Mare, a la cala no se sent més soroll que el de la ressaga, que fresseja rítmicament.

¾    Ai, quins temps i quins records, d’aquells temps quan érem joves. Au, mirem  la televisió. 

La Maria, tanca l’àlbum fotogràfic, el posa damunt la tauleta de centre i, girant-se li fa un petó, a la galta al seu home. Se’l mira detingudament i, s’adona que se li comencen a tancar els ulls. Els records dels anys passats junts, torna a la memòria: Déu meu, quantes coses conegudes i tantes que encara queden per conèixer i, que potser ja no podrem veure! 

Els pensaments li ballen, al recordar aquella paradisíaca platja a les Bahames, on van passar la nit de l’aniversari dels cinquanta anys de parella. Acluca els ulls i, repenjant el cap a  l’espatlla del seu home, sospira i mig s’adorm. Sap, que més tard, es maleirà per adormir-se al sofà. 

Miquel Pujol Mur

DUES BRACES II

 Quan vaig sortir el meu pare no em volia ni veure i la meva mare deia que era una mala persona i una aventurera, confirmat per l’informe de les putes beates. Total, què podia fer, tenia la millor eina per guanyar diners, el meu cos de divuit anys. L’únic, que havia de fer, era passejar per les voreres movent-me provocativament, parar la mà, un cert rebrec corporal, uns quants gemecs i, a buscar-ne un altre. Així, he arribat als trenta anys i, per això estic detinguda a la comissaria, en una batuda nocturna. Me’l torno a mirar i, pel seu aspecte, m’adono que jo, quasi puc cantar victòria. Ja que la seva figura mostra palpablement que s’ha enfonsat en el món de la droga. 

Vaig apropar-me lentament a la barra, em vaig posar ferma i vaig saltar. Encara soc àgil, malgrat la meva vida de perdició. Vaig córrer cap a ell, els seus braços van aixecar-se per abraçar-me. També m’havia reconegut. La porra de la dona policia va pegar-me al cap, sense clemència i, vaig caure a terra, estabornida. Ell, també va rebre més d’un cop, per a reduir a la impotència el seu prim i debilitat cos. 

Vaig ser condemnada, a un any de presó, per culpa d’un viciós i pertorbat masoquista, que deia que l’havia mossegat, quan la veritat era que m’havia pagat més diners, per a què ho fes. Culpable de violència, prostitució i alterament de l’ordre públic. El jutge, va opinar ,que encara me n’havia sortit força bé. El client, tenia antecedents pel mateix delicte, en altres ocasions. El meu heroi infantil, va anar a parar a un sanatori de desintoxicació. 

Gràcies a l’assistent social, per fi algú va creure amb mi, vaig aconseguir la seva adreça. Tot aquest temps, ens hem escrit i, en alguna ocasió hem parlat per telèfon. Que difícil és fa la vida, sense veure a la persona estimada, sense sentir les seves carícies, els seus petons, el seu alè, ben a prop de la teva pell. Que amarga és la existència.

 

Mires el calendari, esperant aquell dia, que cada cop sembla més llunya. Somnies i et retorces en el catre sense, sentir res, només voltant i voltant desesperada i trista. Vols escapar de la situació, més quan et recorden contínuament perquè estàs entre reixes. Puta.- et criden, amb menyspreu les carcelleres. I se’t remou el cor per dins, fent-te mal, perquè consideres que ja has pagat la teva culpa. Abans, al ser apartada de la societat i, ara empresonada per un crim que, en realitat, no vas cometre.  

Ara l’estic esperant davant de la clínica. Al veure’m corre i ens abracem. Com una novella parella,  fugim d’aquest lloc i els mals records. Semblem, ben bé, les dues criatures que fa ja vint-i-un anys van fugir cap el Mississipí. Tal grau de compenetració, hi ha en els nostres sentiments. 

Des de casa nostra es veuen els jardins i les teulades vermelles. Hem fugit de la capital. Ens hem refugiat, en un petit poble de muntanya, de poca gent. Amb els meus diners, hem muntat una granja, ens han donat suport des de l’ajuntament per a què aquest petit i bell indret, no desaparegui. 

Miro néixer el dia, el cel és blau i s’il·lumina, poc a poc, amb la sortida de l’astre rei. Somric, mentre m’acarono el ventre; malgrat els anys de disbauxa, el meu cos ens vol premiar amb un fill. Ell encara dorm i, la seva respiració dona pau al meu esperit. 

Miquel Pujol Mur

DUES BRACES I

 Vaig clavar els ulls en aquell noi estrany, que tenia exactament la meva edat. Què podia fer, en aquest lloc, tan denigrant. No podia apartar la meva mirada de la seva cara i, aleshores en un sobtós “flash back”, de la meva infantesa, el vaig reconèixer. A ell i, els fets que van ocórrer, ja fa bastants anys. Ens havíem volgut escapar de les nostres cases i, començar una nova vida al Mississippí. 

Érem veïns i, quan sortíem de col·legi, les nostres mares ens deixaven sols a la seva habitació. Mentrestant, elles es divertien mirant els programes de Telecinco o, comentant les xafarderies del barri. Durant aquestes hores, nosaltres, ens vam aficionar a llegir les aventures de Tom Swayer i, Huckleberry Finn, malgrat jo fos una noia, fins que van arribar a  convertir-se en una obsessió total. Les avingudes del barri, eren el gran riu i, dues braces era l’alçada de les voreres, quan les volíem saltar. Els carrers, eren els pobles de la vorera i, nosaltres, els joves herois americans. Quan es creuaven dos tramvies, els saludàvem com si fossin dos navilis, que es trobessin enmig del riu. 

Sí, senyor, sí! Un matí ho vam fer, vam robar el menjar de les dues neveres i, amb les motxilles, sense cap llibre d’ensenyança, només amb els queviures i una parella de novel·les del Mark Twain, vam fugir cap a l’aventura. Vam colar-nos en un autocar, que portava cap a Castelldefels i, el Llobregat. Aleshores, és quan de debò, va començar la nostra singladura. 

Els pares, van denunciar la nostra fugida. La policia va pensar en un possible segrest. Jo diria que aquesta suposició era increïble, perquè, sumant els capitals de les dues famílies juntes, no donaven per fer res més, que malviure. 

Vam estar quatre dies corrent alegrament, perseguint granotes i petites serps, espantant les aus i els ocells i, banyant-nos en el riu. Dormint a la nit en una cabana de pedra, abandonada, que era el nostre castell. Però, un dia de bon matí, la trista realitat fa fer-se patent, a l’adonar-nos, amb força pena, que el tiberi s’havia acabat i, vam haver de tornar forçosament a la realitat de la civilització. No volíem, tampoc, fer cap robatori. Només, en sortir als carrers del poble, vora la platja, de seguida, ens va descobrir la policia. Ens van detenir i, ens van portar a casa. 

De la bronca i, la panadera no us en vull parlar. Els nostres culs, aquells dies anaven força calents, ni asseure’ns podíem en una cadira, sense coixí. Les mares es van discutir, els pares quasi van arribar a les mans, acusant-se mútuament, total que la nostra amistat no va continuar. La pura realitat, és que de totes les coses que ens van retreure, nosaltres, massa innocents i joves, no n’havíem fet cap, érem encara unes criatures. A mi em vam tancar en un correccional de monges, a ell en un reformatori. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

SAFAREIG PÚBLIC. ROSES

 Edifici de caràcter popular inaugurat el 16 de maig de 1932. El projecte va ser un encàrrec del primer govern municipal republicà per donar resposta a la manca d’un indret digne per rentar la roba i, així millorar les condicions de vida de les dones de les classes populars de la població que, fins aleshores, havien de netejar la bugada a la llera de la riera de Ginjolers. 

Destaca per l’estructura que rodeja l’impluvi, formada per un porxo amb encavallada de fusta i amb teula àrab característica de l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez Paricio. Estigué en funcionament fins a la dècada de 1960. 

Anteriorment, ja havien existit dos rentadors, un de situat al Rastrell (1913) i altre (1920) que aprofità l’antiga caseta de Salvament de Nàufrags, situada al costat de la desembocadura de la riera de Ginjolers, al carrer Varadero, fins que fou enderrocada l’any 1926.

Per sort, actualment és un monument a la memòria del segle passat. Les condicions de la nostra realitat és molt diferent gràcies a màquines que han lliurat a les persones de les penalitats de la vida diària. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Cartell en el mateix lloc.

TORRE DE LA MANRESANA. PRATS DEL REI. ANOIA

 La Torre de la Manresana és una torre de guaita situada al nucli de la Manresana al municipi dels Prats de Rei. 

Apareix documentada des de cap al 1034, però la construcció actual és del segle xii, per la qual cosa se suposa que degué substituir una edificació anterior més senzilla. La terrassa es troba a 21 metres d'altura. Durant la Guerra de Successió a Catalunya va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf i es va convertir en un observatori estratègic del comandament aliat encapçalat pel General Guido von Starhemberg. 

Es tracta d'una torre de guaita cilíndrica d'origen romànic i únic element en bon estat que es conserva de l'antic castell medieval de frontera. La seva privilegiada ubicació permetia controlar visualment una bona part del paisatge de la zona i era clau en les funcions de vigilància del territori. La seva alçada i el seu enclavament permeten gaudir d'una esplèndida vista i d'una espectacular panoràmica de la comarca de l'Anoia, amb els campanars dels Prats de rei, Calaf i les torres del Castell de Boixadors destacant en l'horitzó. S'ha de tenir en compte que la porta d'accés es troba a 11 metres d'alçada i s'hi accedeix per una escala exterior.

Una plataforma a la part superior permetia de fer senyals de fum o de foc per tal comunicar-se a les altres torres del veïnatge d'algun perill observat. El sistema era antic... Les torres a les quals ens referim tenien una característica especial: eren dites Torres manresanes i eren totes dins del perímetre d'aquell comtat aparentment acèfal" (Duran i Sanpere). Les Torres Manresanes han estat localitzades als Prats de Rei, a prop de Sant Ramon del Portell, a Linyola i a Juneda. La torre de la Manresana té a la vora l'esglesiola romànica de Sant Andreu i hom sap que el paratge té precedències remotes. Ambdues es varen integrar en castell durant l'època medieval. 

Les primeres notícies d'aquest són de l'any 945, i corresponen a un indret proper: el comte Soler i la seva muller Riquilda van donar al monestir de Santa Cecília de Montserrat béns situats «in campo Sagarrensis». Aquests béns serien: les esglésies de «Santa Maria dels Prats», amb els altars i la vila antiga, els prats i vint parellades de terra erma. El nom de la Manresana no apareix fins a l'any 1012, quan Oliba vengué a Malafred unes terres situades en el lloc anomenat «Segarra» a prop de la Torre Manresana. L'any 1034 apareix ja organitzada com a castell, testimoni que ha arribat a l'actualitat gràcies al document d'una venda de terres del comtat de Manresa en el castell de la Manresana. 

Inicialment, el castell en mans de la família Balsareny que el posseïa en alou perquè l'havia aprisiat. L'aprisió la degué fer Guifred de Balsareny, o un avantpassat seu. Aquest fet es confirma l'any 1045 quan Bernat Guifred de Balsareny fa constar en el seu testament que el castell passarà a mans de la seva muller Guasca i aquesta l'havia de deixar a qui volgués. De les vicissituds posteriors no se'n sap gaire. És possible que fos adquirit pel comte de Barcelona, directament o indirecta. 

En formar-se el terme de la vila dels Prats de Rei, sembla que el castell hi va quedar integrat i va canviar el nom pel de castell de Prats o Prats de la Manresana, tal com es coneix per uns documents del 1276: el rei Pere el Gran reclamà a Galceran de Pinós la potestat de diversos castells, entre els quals figura el de Prats de la Manresana. L'any 1313, Sauria de Pinos, tutora de Pere Galceran de Pinós en reclamava la potestat al rei Jaume II. 

La darrera notícia dels Pinós com a propietaris la trobem l'any 1351 quan Gueraua, vídua d'Eiximèn de Peguera, donzell, feu homenatge a Galceran de Pinós per la castlania de la vila de Prats i el castell de La Manresana. Més tard, no se sap quan, el rei recuperaria el domini del castell però no hi ha cap informació dels feudataris posteriors.

 Arquitectura 

La resta més destacable del castell és la imposant torre mestra, que s'ha conservat íntegra i sencera. S'alça envoltada per unes restes, descobertes no fa gaire, que corresponen a fragments de la muralla, un conjunt de murs d'antigues dependències annexes a la torre, i una petita edificació coberta amb volta de pedra a plec de llibre. 

La torre, d'uns 21 m d'alçària, té un pla circular d'uns 7 m de diàmetre extern, i es dividia en tres compartiments. El gruix del mur a la base és d'uns 215 cm, però va perdent amplària en cada pis, de manera que es guanya espai intern. Els dos primers compartiments devien quedar separats per uns trespols de fusta fets amb bigues i llates. El tercer, que encara es conserva, és cobert per una cúpula de pedra sobre la qual recolza un terrat protegit per un ampit que corona la torre. El gruix del mur del primer nivell és d'uns 215 cm; el del segon, d'uns 195 cm i el gruix del tercer nivell és de 160 cm. En contraposició, els respectius diàmetres interns són de 300, 340 i 410 cm. La porta d'entrada, acabada en un arc de mig punt adovellat, és oberta al primer pis, a uns 11 m del nivell del sòl. Tret de la porta, no hi ha cap altra obertura. 

La cúpula que cobreix el nivell 3 és obrada amb blocs de pedra només desbastats, col·locats en filades concèntriques que van tancant la volta. En un costat hi ha una obertura que permet accedir al terrat. L'aparell de la torre s'ha fet amb carreus ben encarats i relativament polits, que es disposen en filades horitzontals. L'aparell de les altres restes a part de la torre és fet amb carreus ben tallats i ordenats en filades horitzontals. 

Segons l'estructura de l'edifici i les característiques de l'aparell constructiu, la torre es dataria a finals del segle xi o principis del segle xii. Les altres restes, muralles i estances, no s'allunyarien cronològicament gaire de la torre mestra. 

La torre de la Manresana és un edifici declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. 

A pocs metres de distància trobem una sepultura antropomorfa i resta de vida humana. Aquest conjunt correspondria probablement als segles IX-X.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fonts documental: Viquipèdia

NO FACIS UN ESBORRANY ... II

 Ostres! Ostres! Ostres! M’ha captivat més la seva lectura que qualsevol novel·la  negra que hagi llegit mai a la vida. Hi ha escrits relats documentats d’estafes, de col·laboració amb màfies, de violacions sexuals i econòmiques, de tràfic d’influències, d’espionatge industrial i, fins i tot, de venda d’armes i tracta de dones. 

Qui era aquest home? He agafat el telèfon i he trucat a l’Andreu (André)  per preguntar-li. La seva resposta m’ha desconcertat:

¾    Més et val no saber-ho. No te l’havia d’haver passat. No et fiïs de ningú. Agafa el cotxe i porta-me’l el més aviat possible. Amb el Cap hem decidit ignorar-lo i enterrar-lo de nou. Quin merder, de telefonades i suggeriments, de l’alta jerarquia. Afanya’t si et plau. 

Només he sabut dir:

¾    Sí, ja vaig. 

Aleshores, mentre parlàvem per telèfon ,he escoltat un clic estrany, durant la nostra conversació. He observat que mancaven les darreres pàgines, com si algú les hagués arrencat. He ficat els papers en el sobre. M’ha semblat escoltar un xiulet a la part de fora de la masia. Uns arbres han caigut molt a prop. 

He pujat al cotxe, no sense mirar a sota, no fos que... He arrencat i, hi havia un tractor traient fusta, que em barrava el pas; no m´he entretingut gens i he passat pel voral. He conduït com un  boig; per un moment m’ha semblat que un altre vehicle em seguia, Ha canviat de direcció i he respirat alleujat, no m’ha seguit. 

Quan he arribat  a comissaria, l’Andreu ja m’esperava. Només parar, ha obert la porta i ha pujat esperitat al meu cotxe. Hem anat de pressa al cementiri. He parat de nou i, ell ha tornat a ficar els papers al forat i ha posat el lateral del sepulcre, al seu lloc. 

Pocs dies després m’ha tornat a trucar i m’ha dit amb veu alegre.

¾    Saps què? El mateix matí, van obrir de nou la tomba i, van fer una foguera amb els fulls. El Cap ha rebut una trucada de dalt i l’han felicitat per tenir un personal tan diligent i tan responsable, a les seves ordres. M’ascendeixen i em traslladen a Paris. He comentat sobre tu i m’ha dit que no hi ha cap problema. Et pagaran la minuta per la feina realitzada. M’ha confirmat que amb una persona tan entenimentada i responsable,  com tu, se hi ha de comptar i respectar-la sempre. 

L’he donat les gràcies, li he recordat el número del compte corrent, no sigui que..., i finalment li he deixat ben clara, una cosa.

¾    Digues al teu cap, que amb mi no hi compti mai més. Vull dedicar-me a fer de pagès. 

De veritat aventures com aquesta no en vull cap més. Plantarem arbres i recollirem la fruita quan sigui convenient i, més o menys, viurem sense malastrugances de cap tipus. 

Miquel Pujol Mur

NO FACIS UN ESBORRANY ... I

 No facis un esborrany de la teva vida, que potser no tindràs temps de passar-lo a net. (Anònim) 

La veritat, és que la meva feina m’encanta. Em dic Pol, quan vaig a França aleshores, escric Paul. Els sembla, als senyors de l’altre cantó de la frontera, més agradable al seu idioma. 

La meva feina és molt aleatòria i complexa. Soc una mena de conseller o assessor de la Policia. He estudiat Criminologia i Psicologia, en un temps en què creia en el món i, la gent. Perquè ho entengueu, quan era innocent i jove, llavors, vaig pertànyer uns anys a la Policia. Però, em vaig desenganyar de la disciplina i, afartar de la paperassa. Per tant, em vaig acomiadar amistosament, vaig donar el darrer cop de tacó i, vaig saludar militarment. Ara, col·laboro en investigacions, dels uns i dels altres. 

També he fet de detectiu privat, això si que és un merder. La majoria de les investigacions, són de les traïdories matrimonials. La dona banyuda, l’home cornut, i allò de si tu has fet i si tu no has fet. També ho vaig deixar. Més val viure tranquil que enmig de tempestes familiars. A temps parcial, també he fet de mag i endevinaire. Fins adonar-me, que és una altra manera de prendre el pèl a la gent, que s’ho arriba a creure tot. Aquest soc jo, un intel·ligent “visca la verge” (un “me’n fot tot”). A mi mateix, de vegades, -em dic- ets un mica senyor i una mica truà. 

Desprès, de tota aquest parafernàlia, versus  “Currículum Vitae” , passo a enumerar els fets de la meva darrera investigació. Els meus amics,  en la persona del caporal Andreu, em va entregar tot un llibre manuscrit. Havia aparegut en obrir la tomba de un pròcer de la pàtria; per prudència, no dic de quin costat o territori, era tan important senyor. Sempre, la prudència és la millor de les defenses. Com diu, la possible traducció, d’un proverbi castellà: a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. 

Em va dir l’Andreu, ( André), per eliminar mals pensaments.

¾    Estem molts ocupats en uns casos d’assassins en sèrie. No ens podem ocupar de llegir i analitzar totes aquestes pàgines. El personatge és mort, fa molts anys, potser una vintena. Sí no és un cas molt important més val oblidar-lo. Estudia’l i aleshores me’n fas cinc cèntims. 

La minuta, és molt important i, pots donar-me pas a altres col·laboracions. Que de l’aire del cel, no se’n viu. 

Me he anat a casa dels avis, una masia oblidada a la muntanya, que conservo com a refugi i lloc de pau. Després d’esmorzar, he sortit a l’eixida sota un gran roure que fa una bona ombra i, he obert el portafolis. Uns fulls molt vells han sorgir, de dins del sobre. Els he classificat per dates i, he començat a llegir-los. Una biografia, escrita a mà i molt detallada. He anat passant els fulls i he aprofundit en la història.

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur