ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA VII

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

Passant l’estona 

El Pere i el Joan es troben a la cafeteria de la plaça Major.

¾    Caram! Quant de temps! Pensava que t’havies perdut.

¾    Jo, què va. Això, tu. Els divendres sempre em trobaràs aquí i assegut a la mateixa cadira.

¾    A sí! Què té de particular,  aquesta cadira?

¾    Mira, veus passar la gent. Les mares amb els fills, ben agafats de la mà. Els homes, que corren rere dels nens, rient, com si ells també fossin canalla. Tota una mostra, de la vida d’una ciutat.

¾    Caram! Molt contemplatiu t’has tornat.

¾    Sí, saps què? Primer pau i després glòria. Gens d’estrès i bona vida. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA VI

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

El carreró és fosc, com una boca de llop, ensopego contínuament. Cap llum il·lumina el terreny ple de pedres de tota mida. Les tàpies del cementiri a un costat i, cases abandonades a l’altre. Abans, aquestes cases eren poblades de gent mísera i alguna vella meuca, igualment perduda de tota esperança. També hi havia alguna casa barata de perdició. Ara, són una despulla, sense trista alegria. Sí, l’alegria dels pobres, que riuen, malgrat els manquin moltes coses per sobreviure. Només l’alegria dels mínims detalls, de les petites il·lusions. 

Alguna rata aprofita la foscor per amagar- se entre les ruïnes de les parets i, teulades mig ensorrades. 

Les tàpies del cementiri separant les cases de les mínimes esperances, del lloc on l’esperança s’ha perdut del tot. De les seves tombes, no pot escapar-se ningú. Només hi cap pensar en la resurrecció, si tal vegada, no és un engany.

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA V

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

Narrador testimoni 

Ja està altra vegada a l’aventura. Quina se’ls haurà ocorregut a aquests beneïts. No hi ha manera de descansar. L’altre dia el soroll de les motos i els crits dels  espectadors. Avui a veure on em porten. Soroll de portes i algun que altre cop. Ei! Sóc una màquina però no soc tota d’acer. Respecteu-me. 

Em posen en posició, el trípode ben afermat i, em treuen la tapa del visor. Molta gent cridant i molt enfurismada. Uns brandeixen escombres i pals. Tots criden. Altres clamen contra l’alcalde, altres de l’Ajuntament. Lladres és el crit més suau, els altres els callo. 

De cop, entren al carrer dotze furgons carregats d’agents. Són forts i van armats. Unes quantes empentes. Més crits s’obren pas a la escala i treuen la pobre parella i les seves pertinences. Segellen les portes. El vell porta a la mà el rebut del més de maig, encara no acabat. 

Marxen els agents i la gent crida. 

Em recullen i escolto algun que grava a la meva memòria aquestes paraules: Bulling immobiliari. Injustícia social. Ara on aniran aquestes dues persones i, altres en la mateixa situació. 

Per això, tants polítics. 

Notes per escriure el reportatge. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA IV

 

ESPERAR, SEMPRE ESPERANT

Estic esperant escoltar el so del telèfon. No sé si serà una bona notícia o, tal vegada, una de dolenta. Tant em fa, ni bones ni dolentes acabaran el meu patiment. Què espero, ara? Res! La meva sentència està marcada en els fulls del calendari. Però la data, encara no està establerta. Però sé, que un o altre dia em serà assignada. Per qui? Ignoro quina autoritat establirà el moment  i, el meu sofrir dins de la vida haurà finit.

Finir és una paraula concreta? És real aquesta paraula? O més que res és una paraula que ens ensenyen en el moment de néixer. Tot ésser humà lluirà un instant, potser uns anys i, finirà. Com una estrella fugaç en el cel de la vida. Aleshores, el seu cos s’alleugerirà del pes de la consciència i, també descansarà.

Tant pesa la consciència? Què que fa que caminem capcots, gran part de la nostra vida? Qui és que no té res per penedir-se, cap petit pecat ni cap furt, malgrat sigui un llapis d’un company.

Espero, però el telèfon roman callat, potser no ha arribat la meva hora.

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA III

Petits escrits que han quedat pendents d’un taller. Fa calor i aclapara els pensaments.

 

EL RETORN  

Fa tants anys que és lluny de casa. La dona, ja vella, recull en el mocador unes llàgrimes, que recorren la seva galta arrugada dels anys viscuts. No vol mullar la carta de la bona nova. 

Però avui, és un dia important. La seva filla, retorna a casa després de vint anys d’absència. Quina alegria, la filla retorna a casa!! Prem el mocador, per obligar les mans a no tremolar. 

Per què va marxar? Intenta remoure els pensaments cercant els records, uns alegres i altres penosos. Però després de tant pensar, i recollint un altre cop alguna que altra llàgrima, decideix apartar tan llunyanes idees. 

La seva filla torna a casa i, a pesar de tants anys, la dona riu. Per fi, veurà la seva filla estimada i coneixerà el seu net. 

Recull la taula, neteja i guarda els estris de l’esmorzar i, puja a canviar-se de roba. Avui és dia gran, veurà la filla i el net. Fins i tot, estrena una bata nova. També les sabatilles, les altres eren massa velles, no feien per un dia com avui. 

Baixa les escales i s’asseu, espera inquieta. Algú truca a la porta. Per fi, la seva filla. Es pessiga les galtes, per que agafin un color més alegre i, somrient obre la porta. 

¾    Hola mamà! – Li diu aquella veu que recorda i enyora. 

No sap què dir, només sap abraçar-se amb força a aquella senyora que és la seva filla. Com ha canviat, aquella noia jove i esprimatxada, que va marxar fa vint anys cercant aventures, en terra estranya. 

Aparta desdenyosament els records i es diu:

¾    Gràcies, Senyor! Avui és un dia gran! – Riu i plora al mateix temps, com fa molts anys no ho ha fet. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA II

Petits escrits que han quedat pendents d’un taller. Fa calor i aclapara els pensaments.

Una cafeteria, en una taula, una dona i un home parlant. Sembla haver hagut certa intimitat entre ells,  però ara són asseguts, plens de rancúnia i sentiments trencats. Parla l’home: 

Isabel! Com pots fer-me tant mal, quan jo adoro la terra que trepitges? Jo, que admiro el teu posat, discret però, al mateix temps entremaliat. Com si un dimoni, disfressat d’àngel, visqués en l’interior del teu cos. Em vas abandonar, enmig del ball, com si fos un foraster desconegut. Fa anys que som l’un, de l’altre. Jo, anava a treure de la butxaca, una caixeta amb un anell per segellar el nostre amor. Sant Jordi, dia gran dels enamorats, havia de ser, el que no va ser. Isabel, per un moment pensa amb mi, el teu més humil servidor. Sempre, seràs present en el meu pensament, fins el darrer degotall de la meva vida. O, potser tot aquest temps, em vaig enganyar, jo mateix. Segurament, l’amor només existia en el meu cor. 

Pere! Tu has estat tot per mi. Però la teva darrera infàmia no la puc suportar. Com ha estat possible, que sentissis el més mínim interès, per la meva cosina. Ja ho sé, és juganera i divertida. Un xic, mentida, molt arrauxada i riallera. Però en tu, jo havia vist a un home recte, amable i seriós amb qui podia compartir una vida plena de sinceritat i amor. Ara no, em dol profundament, dins el cor, però t’haig de treure dels meus pensaments de la mateixa manera, com s’arranquen les males herbes, per molt arranades que estiguin a la terra. No intentis, no facis res, no t’acostis, ni tan sols per intentar remoure les meves idees. Prou, hem acabat, sense perdó possible. 

Continuen asseguts però, els seus rostres no demostren cap interès en refer la situació, vers l’opinió de l’altre. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA I

 Petits escrits que han quedat pendents de diferents tallers. Fa calor i aclapara els pensaments. 

MERCADET DE DISSABTE 

Camino dansant entremig de  la gent que passeja pel Mercadet del dissabte. No soc matèria, soc només un esperit vingut del no res. 

La meva il·lusió, és conèixer el tarannà de la gent, els seus goigs i els seus temors. 

Em detinc, observo les parades plenes de fruites i altres galindaines. Penso quanta riquesa, vers un altre món, ple de misèria. 

SANTUARI DE FALGARS 

Un lloc paradisíac. Un temple antic, curull d’anys i personalitat.  Una cova, com a refugi d’una verge trobada. 

Uns moments de joia viscuts, quan agafats de la mà, després de la dansa tradicional, fent rotllana ballàvem una sardana. 

Serra del Catllaràs, propera i, llunyana al mateix temps. Plena de racons inoblidables. 

Pau, silenci del bosc i una ombra on reposar i refrescar, l’ànima i el cos. 

Miquel Pujol Mur