Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 8 de novembre del 2024

AQUELL PAQUET QUE HAVIA D’ENTREGAR

 

La ràdio sona fortament i la música envaeix l’interior del vehicle. 

Al mateix temps, emmascara el lleuger remor, que no escolta, embriagat pel ritme i, uns pensaments esvalotats i confosos. Acaba de declarar-se a la seva estimada i, la resposta no ha estat del tot convincent. 

Nota un lleuger moviment al respatller però, no en fa gens de cas. Aquests cotxes vells en qualsevol moment donen sorpreses. Es recolza, com si es fes un lleuger massatge a l’esquena. 

La música sona i, ensordit pel monòton rum-rum del motor, no capta cap més soroll estrany. De sobte, recorda que ha d’entregar un paquet de la Central. 

El cinturó de seguretat el molesta i es remou una mica. La fredor de la forta tela l’hi agrada però, a poc a poc, la nota més freda, com si alguna finestra posterior s’hagués abaixat. Es remou inquiet, i pensa: maleits cotxes, quan no falla una cosa, ho fa una altra. Ara el cinturó i la finestra, mes conduint no puc girar-me, ho deixaré per a quan arribi al garatge- 

La música sona  dins  l’habitacle ... 

Un lleu xiulet, ressona finament a la seva orella. De cop, la pressió del cinturó es fa intensa. Intenta moure el coll i. no pot. 

El mira desafiadorament. Amb una mirada freda, impassible, s’alça davant seu. Uns ulls petits i groguencs, sense parpelles i de nineta fina, el miren fixament. Aferma més, el seu cos lliscós al seu coll i finalment clava els seus ullals enverinats 

Sona la mús ... i el terrabastall d’un cotxe contra un arbre, que ja no escoltarà.

Miquel Pujol Mur 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 6 de novembre del 2024

ERA UN BON DIA ... II

 

Un cop de porta i una cosa peluda irreconeixible, que passa corrent pel terra, quasi em fa caure, com si fos una bitlla al ser tocada per la bola.

¾    Maleït gat!- Exclamo enrabiat.

El que succeeix a continuació, acaba d’esparverar-me més. Un gat negre, amb uns ells grocs esgarrifosos i amb un marrameu furiós, passa fregant-me. Aleshores, si no era un gat, el primer devia ser ... una rata grossíssima. 

Per fi arribo a la sala de visites. Premo un timbre. Primer, surt un home barbut i malcarat, que em mira sorprès. Hores d’insomni i treball penso, malgrat no he vist cap pacient a la sala d’espera. Crida, cap a l’interior:

¾    Íngrid, ja ha arribat. 

El dolor és insofrible. La cama inflada i blava, sembla que comenci a sagnar.

Surt una dona i em mira sorpresa

¾    La cama. - L’indico.- He caigut i em fa mal, molt mal.

¾    Passi.- Acompanyant-me a una altra sala que té una cortina al costat.- Pugi, pugi! - Em diu, assenyalant-me una llitera.- Tombi’s, i descansi que ara vindrà el doctor. 

Entren l’home barbut i un altre, bastant gros i completament tapat, com si em volgues operar. Mira la meva cama, la toca. S’escolta el meu crit de dolor, Sense fer cas de les meves queixes, es dirigeix al barbut.

¾    Roger, com que la cama no ens serveix, vinga, poseu-li una vena i un calmant. 

Mira el seu rellotge i exclama:

¾    Nois, ... va el cloroform. Es fa tard. No li´n poseu gaire, que ja sabeu que com més tebis, es conserven millor. 

Protesto.

¾    Escolti, només és un cop a la cama. 

No em fam cas. Em posen una mascareta d’un gas dolç, que m’ensopeix. Em despullen. Aleshores, noto la fulla d’un bisturí que des de l’espatlla dreta i l’esquerra, incideixen al centre del meu cos i comença a tallar la meva pell. Intento cridar però, no surt cap so de la meva boca, tapada amb la mascareta. Giro la cara, mig adormit  i, observo rere la cortina, el cos d’un jove, que endevino no té cap òrgan interior. 

Noto com el bisturí traça el seu camí damunt la meva pell i, ploro internament sense cap força. 

En aquest moment escolto la paraula clau:

¾    Tallin. Presa 412. Demà a les onze. Eva, d’on heu tret aquest actor tant bo. No n’he vist  mai, cap amb tanta cara de desesperança.

¾    No ho sé. Deu ser nou, l’altre no ha arribat. 

Miquel Pujol Mur

divendres, 1 de novembre del 2024

ERA UN BON DIA ... I

 

Com n’és de formós, un dia de primavera. Un dia ple de pau, com a colofó d’una setmana de tempestes i aiguats. He sortit  a passejar i gaudir del sol i, d’un meravellós cel, sense núvols que emmascarin el blau intens. Tot llueix d’un verd resplendent. Net i ufanós, com sempre, després de dies de pluja. El cant dels ocells ajuda a asserenar  l’esperit. 

Tot és molt agradable i relaxant. Tret d’una maleïda arrel i una pedra. He ensopegat amb la rel i en la caiguda, m’he colpejat la cama contra la pedra. 

Em fa força mal i en pocs moments la cama se m’emboteix. Per provar, trepitjo fort a terra i, el mal és insofrible. No porto cap cosa amb què me la pugui embolicar. No tinc cap més solució, que abandonar el formós paratge i, buscar ajuda per a la meva cama malferida. 

Agafo el cotxe i conduint amb precaució i, a poc a poc, cerco un poble per aconseguir socors. Estic neguitós, en la meva cama sento intenses  fiblades, Al cap d’uns quants quilometres, veig en un costat de la carretera un cartell, que, sota una Creu Vermella, anuncia: Assistència Mèdica. Condueixo el cotxe per una pista de terra, força sotraguejada, fins una porta amb el mateix rètol. 

Davant meu, un vell i maltractat edifici de grises parets. Un antic hospital. Tot està com mig abandonat. En els seus temps de glòria, devia ser un bon lloc. Ara les tauletes del jardí i les cadires, mig caigudes, mostren clarament el seu abandó. 

Si no fos per l’intens dolor i, que em veig cada cop més impossibilitat per conduir, hauria marxat. Al meu davant, una porta oberta i un idèntic indicador. 

Mig arrossegant el peu  i, amb la cama inflada, noto el batec de la sang en la ferida. Suposo, que també dec tenir febre, ja que se m’ennuvola el pensament. 

El passadís és llarg i fosc. Només al final, s’endevina una llum blanca amb intermitències blaves. Sobre de les portes laterals, brillen unes llumetes vermelles. A l’avançar, em sembla escoltar gemecs i crits, rere aquestes portes tancades. 

En la foscor de sobte un ensurt. Com sortint d’un passadís lateral un home se m’atansa. Fa cara de dolor i, també de sofriment. Em mira sense cap expressió. Vull preguntar-li si m’atendran bé, quan m’adono que és un simple mirall, que mostra la meva trista figura.  Aquell horrorós ésser, soc jo mateix. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 30 d’octubre del 2024

AIRES DE TARDOR

 

Ha passat l’estiu i estem a mitjà tardor, és propera la hivernada. Però els dies, si no plou, encara són plaents i agradables. Els aires de tardor, són diferents a les altres estacions de l’any, perquè cadascuna d’elles té un flaire especial. Per tant, he decidit a pujar a la muntanya. Volia cercar aquella petita vall, de la que tant parlàvem la gent del poble. La vall del vell ós, l’anomenaven. Però sempre, recordant-se de que el vell ós, feia molts anys que no esbramegava. Va morir de vell, un hivern de fa uns quinze anys. Des de llavors, el silenci domina la vall. Tret d’alguna nit d’hivern, que se sent l’udolar d’alguna guineu solitària, en recerca de parella, o l’ulular de l’òliba, res trenca la buidor del petit espai de muntanya. 

Atret pel nom, m’he calçat les botes i, agafant la motxilla he pujat muntanya a munt. Que n’és de bonic el bosc, en aquesta època de l’any, quan sembla la paleta d’un pintor pobre. Groc, verd i vermell, són pràcticament els únics colors a utilitzar. Fins i tot, els rierols baixen grocs de les fulles caigudes del arbres. 

Finalment, desprès de la última forta pujada,  arribo a la vall. El prat, encara manté una verdosa catifa. Està protegit, per les altes muntanyes, que tanquen l’arribada dels vents del nord. Però, hi ha clapes que mostren que la fredor de les nits, ha malmès l’herba.  

Asseguda en una de les illes verdes, veig una noia. No la conec, però és jove, aproximadament de la meva edat, i bonica. Em somriu i, no puc fer més que apropar-me. Mai has de ser mal educat, és una obligació saludar a tothom, com hem van ensenyar els meus pares. Havia estès una manta al terra i s’havia tret les botes. La seva motxilla rau al seu costat. Em saluda amistosament i el seu somrís és diàfan, obert i sense engany. Deixo caure la meva bossa, al costat de la seva i, m’estenc cansat al seu costat. Ella amb la mà m’assenyala on asseure. Comencen a parlar, sense cap reserva, de les coses de la joventut. El seu parlar és inhibit, mai cap noia sense coneixem, m’havia parlat amb tanta gosadia.  

De sobte, em va un petó a la galta. Jo, encara centrat en la conversació que mantenien, he mogut sense cap intenció, el cap. Els nostres llavis s’han trobat i, cap dels dos ha fet un gest de  desgrat. Hem decidit portar la manta i, les motxilles a prop d’una petita cova. I el petó, ha estat seguit d’un altra més profund. Jo, em barallava en un tirant de la seva roba, que no em deixava veure res, del que endevinava. Ella buscava una altra cosa, que més val no anomenar. 

Una ombra i, una ronc esbramec, ens ha despertat del nostres luxuriosos somnis. Davant nostre, un monstruós i enorme ós, ens mirava amb una cara gens amistosa. Ella, sense pensar-s’ho gens, ha agafat la motxilla i ha corregut camí avall, sense posar-se, ni les botes. Jo, he quedat atrapat entre la manta  i el forat de la cova. 

Davant meu, alçada sobre les potes posteriors i amb la boca oberta i plena de saliva, està aquell ésser enfurismat, que mai hauria volgut trobar-me. Movia les mans, com si vulgues jugar al tenis, sense pilota, amb mi. 

Sort ha hagut, que ha sortit de l’interior de la cova un gruny i la gegantesca óssa ha passat apressada pel meu costat, emportant-se la manta amb la mateixa urpa que m’ha ferit lleument el braç. He agafat la motxilla i les botes. He corregut alleugerit pel mateix camí de la noia. No la he vist més. Quan he arribat a l’aparcament, un cotxe ha tocat la botzina i una mà m’ha saludat alegrement. Deu haver vist, que estic sa i estalvi. 

Els óssos han tornat a la petita vall i, jo d’un somni tal vegada irreal. 

Miquel Pujol Mur

divendres, 25 d’octubre del 2024

EL VENT I LA NEU

 

El vent fa grinyolar la porta d’aquest vell i abandonat refugi de muntanya. A fora, la neu va estenen el seu blanc impol·lut, com els llençols de cotó de casa l’avia, lluny del modernismes de colors dels actuals. Bufa més fort i, les escletxes xiulen, com si fossin l’ulular del llop. Tinc fred i, no puc encendre cap foc. El telèfon, únic mitjà de comunicació, va apaivagant la seva pantalla. Tanmateix, com quan un ciri, a la penombra d’una església, va finint el seu ble. 

Tot ha començat amb la meva discussió amb la Raquel, la meva xicota. Ella, era partidària del sol de la platja. Jo, de la sortida a l’alta muntanya, amb el companys de sempre. Aquest matí, a l’hotel, m’ha dit que ho sentia però, no venia a la sortida. M’ha dit que no es trobava bé. 

El temps era rúfol i gris.   

He sortit amb els companys i, les seves xicotes. Però, encaparrat com estava no gaudia del seus acudits. Les noies, tampoc m’atreien, per parlar. Sortiria, com sempre, el tema de la Raquel. Aquelles semi-rialles de les noies joves, quan es foten dels altres, tampoc. He iniciat una marxa ràpida, volent allunyar-me de tota aquella gresca. He caminat amunt, sense escoltar a ningú. Només, intentant aclarir els meus pensaments. 

Quan, de sobte ha sonat el timbre del telèfon, l’he obert i, una veu m’ha dit:

¾    Joan?

¾    Sí. I vostè?

¾    Soc un mosso d’esquadra. On és?

¾    Per què?

¾    Hi ha hagut un canvi sobtat de temps. A la seva colla, els hem enviat al poble. On és? Nevarà de segur. 

Per primer cop he mirat davant meu i m’he adonat que la neu ja cobria part del terra.

¾    No ho sé. A la dreta hi ha una massa gris. Potser, una caseta.

¾    El vell refugi de fusta. Vagi cap allà, no s’aturi. Ja l’anirem a socórrer.

¾    Però neva molt. Baixarà la temperatura.

¾    No podem fer res més! - L’helicòpter amb aquesta neu no pot pujar. 

Resignat he accedit al refugi. Són les restes abandonades d’un antic refugi de pastors. Dins, no hi ha res. Només unes mantes velles i polsoses d’anys i, un matalàs tacat, en un recó. Tampoc hi ha res per encendre foc. A fora, un pam de neu emmascara els voltants. Continua nevant insistentment.  En aquests moments és una cortina blanca i impenetrable. 

Vestit m’he arraulit i, embolcallat amb tot, m’he disposat a esperar l’auxili.  El vent xiula fortament. Per les petites escletxes entre una mica de neu. Tinc fred. No noto els dits dels peus. Intento bellugar-los, però no responen i els bessons em fan mal con si estiguessin carregats de cadenes. Poc a poc, la fredor va envaint el meu cos. Fins fa poc. tremolava, però de sobte, he deixat de fer-ho. 

Tinc son.  Els ulls se m’acluquen. Els pensaments, poc a poc, van perden els seu camí. Només sé murmurar tres paraules: Pares, Raquel i, Déu. Tanco els ulls. Vertaderament després de la mort no hi ha cap llum. El camí és blanc i sense so.

Els lladrucs d’uns gossos, uns sorolls i uns crits, semblen ressonar a prop. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 23 d’octubre del 2024

EXISTEIX LA VIOLÈNCIA EN EL CINEMA?

 

És un fet palpable que en el cinema i la televisió, existeix la violència. El meu primer pensament ha estat afirmatiu: Sí, existeix. Però, reflexiono un xic i em dic; segurament és que només és un reflex, del món actual. 

Si al televisor poso un Telenotícies (sigui de la cadena que sigui) tot el primer bloc s’inicia: La guerra d’Ucraïna. Per no faltar-ne cap, continuarem parlant d’Israel, Gaza i Líban a més d’afegir-hi l’Iran que també sembla que s’hi vulgui sumar. Tot això, amanit per la presència dels E.E.U.U. donant suport a uns i, fent de mediador per a la Pau amb els altres. Mentrestant entrega armes modernes i especialistes militars, als seus amics. Europa, indecisa protesta i calla volent complaure als uns i als altres, sense enemistar-nos amb ningú. 

Pàgines plenes de terror de persones massacrades, d’infants ferits, de gent plorant i sense refugi. Perquè les cases on vivien han estat bombardejades i  convertides en runes. 

Després. a nivell llatí el ganivets. que sembla que imperen a nivell de bandes i discoteques. També hi podem afegir els incendis en llocs de molt públic i molts morts. Boscos que cremen per causa intencionada. 

Un país que fa maniobres navals. Encerclant-ne un altre de la mateixa ètnia.  Els veïns del Nord, que fan explotar les vies de comunicació, amb l’altre del mateix nom. N’hi ha tantes de guerres, que es podrien evitar, amb un xic d’enteniment. 

Enteniment? Existeix l’enteniment en la raça humana. La darrera que he escoltat. Un futurible president que en un discurs proclama: Que si mana, si cal, traurà l’exèrcit, per combatre als que no pensin de la seva mateixa forma. 

Mireu la televisió i el cinema són carregats de violència però, prefereixo veure pel·lícules d’assassinats ficticis, plenes d’indagacions policials i psicològiques. Moltes vegades amanits, amb amors o matrimonis irreals. Almenys, sé que aquests mateixos actors els veure en altres representacions, morint o matant. Tot és fals.   

També, pels amants de la violència, recomano totes unes sèries de filmacions d’origen otomà, no tants morts però un reguitzell de maltractaments de dones i homes que suposo que superen la mitjana real. Fins i tot, malfieu-vos de les “mamas”. 

Ai! Temps daurats i somniats quan podies anar al cinema a veure els amors de “Sissi” o la família Trapp o potser Donetes “Mujercitas”. Llàstima que també sonessin els canons hitlerians o a Corea. 

Cine o televisió són violents o, tal vegada podriem dir que una part de la raça humana és violenta. Sinó recordeu-vos de Caim i Abel i tants altres, de la Bíblia. 

Miquel Pujol Mur

divendres, 18 d’octubre del 2024

L'AUTOESTIMA

 

Aquesta setmana de l’Eurocopa de Futbol, he pogut observar el més i el menys, de l’autoestima. No solament la individual sinó, també la col·lectiva. 

He vist  homes, jugadors de gran renom, plorant a la gespa del camp, per no haver aconseguit marcar un gol, per guanyar un partit. Aficionats, asseguts a les grades, que segons passava el temps, mostraven en les seves cares l’entusiasme o la decepció. Els crits, acompanyaven cada jugada del partit.  

No només en els partits dels homes, també en els de les dones, que ploraven o reien, segons guanyaven o perdien el seu. Porta per a la Classificació per a les Olimpíades de l’any 2024, a París, 

La raresa de la raça humana és que moltes vegades els guanyadors també vessaven llàgrimes. No sé si, en el món animal es dona aquesta mateixa dualitat o circumstància. 

Apartant-nos d’aquesta autoestima esportiva, jo diria que en molts  moments de la nostra vida els humans som tan variables, segons educació i intel·ligència, com els nostres ancestres. Sigui el que sigui, qualsevol petita cosa també fa pujar o baixar el nostre enteniment o autoestima. 

Doncs, res a dir, tant si ens va bé com malament en el dia a dia de la nostra existència, procurem raonar per aconseguir l’estabilitat. Ni tanta ni tan poca, el terme mig és el millor, malgrat sigui necessari reflexionar molt.  

Miquel Pujol Mur