L’home tocava suaument les tecles fent
sonat les diferents notes de la partitura. Estava pensatiu i la melodia no
inspirava la seva imaginació, havia un so que no li acabava d’agradar, i anava
repetint les notes en diferents escales per trobar la forma de gaudir de la
música.
De sobte deixa de tocar i roman en silenci,
una mà sobre les tecles i amb l’altra s’acaricia el cabell mentre manté els
ulls perduts davant seu.
Els pensaments li volen, pensant en la noia
que l’atès en la floristeria quan ha encarregat el ram per posar a la nit sobre
el piano.
Què n’era de formosa, recordava els seus
magnífics ulls d’un color verdós amb tons de mel que el miraven fixament com
volen absorbir les seves faccions. I els seus llavis entreoberts amb un somriure,
que parlaven d’un món on poder fruir tots dos.
Lentament s’acosta la mà al pit, damunt del
seu cor que bategava amb força, i adonant-se de que sense ella no podria tocar
bé com devia en el concert va decidir aixecar-se de l’escambell i tornar a la floristeria
per parlar amb la jove.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada