El camí era ombrívol i ple de l’olor del
timó i de l'herba.
Feia temps que ningú hi passava.
L’herbei fonia la senderola i el camí
s’endevinava més que es veia.
La humitat de la rosada mullava els
pantalons i les sabates.
Una cançó va remoure el meu subconscient.
“Caminant
pel món va el vell pastor”...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada