Vaig entrar a l’habitació. El
silenci omplia l’espai. El piano encara tenia el teclat obert. No vaig veure al
Marcel. A les meves orelles encara arribava el vibrar de la darrera nota. Sabia
que s’havia tancat per repassar un concert i composar una nova música. Ens
havia dit que la volia presentar a un concurs de nous compositors a l’Scala de Milà.
El tamboret era mal posat, de
gairell al teclat. Les tecles banyades per la llum que entrava pel finestral
mostraven la clàssica lluita del blanc i el negre.
Aleshores vaig adonar-me del
faristol caigut. També d’un paper arrugat i i llançat al terra. Vaig allisar-lo
i el vaig llegir.
“No puc més, mai més la música
clàssica”
El Marcel va desaparèixer com si no
existís, com si no hagués viscut mai.
Anys després el vaig veure.
Desastrat, mal vestit i brut. Tocava un clarinet a l’entrada d’un bar. Me’l
vaig mirar i em va sorprendre la seva cara de felicitat. Vaig comprendre de
seguida que s’havia trobat a sí mateix.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada