L’ÀMFORA DE VIDRE

 

Vaig entrar a casa del meu amic Antoni. Sempre havia admirat aquella petita àmfora de vidre, de color blau fosc. Era tapada amb un tap de fusta precintada amb lacre negre.  Un escut amb una I majúscula demostrava que mai havia estat oberta. 

Endevinaves que dintre hi havia alguna cosa. Però sense poder-ho distingir. En aquesta ocasió ocupava el seu espai una capseta tota plena de vidres blaus esmicolats, un paper rebregat amb ràbia i un cascavell. 

L’Antoni, m’esperava mig tombat en el sofà, cosa estranya. Sempre m’havia rebut a la porta  per fer-me una forta abraçada de benvinguda. La seva cara em va mostrar que alguna cosa no rutllava bé. 

Després de la salutació vam continuar en silenci. Per trencar-lo  vaig dir:

¾    He vist que s’ha trencat l’àmfora. També que en conserves la resta. Era bonica. La vas comprar al barri Vell.

¾    Me la va vendrà un ancià en un basar d’antiguitats.

¾    Quin record més bonic. Amb història, a més.

¾    Va dir-me que dins hi havia un pergamí que portava la pau. 

Sempre he envejat l’aspecte tan equilibrat de casa seva. Pau i tranquil·litat.

¾    Noi, quina enveja que t’he tingut sempre. Bona compra, tal vegada et demanaré l’adreça. Però, què ha passat ara?

¾    Un cop de vent. La porta ho va fer trontollar tot. L’àmfora va caure a terra.

¾    Llàstima i va escapar-se la Pau.

¾    La pau i, la Quima, que m’ha dit que no em suporta més. Que està cansada de les meves manies. Ella, al sortir va fer el cop de porta. 

Vaig quedar perplex. No ho hauria pensat mai. Semblaven tan feliços.

¾    Què diu el pergamí?- He preguntat un xic neguitós, més que res per dissimular. 

M’ha allargat una nota i llegeixo:

Si creu que els diners poden comprar la pau, la felicitat i la resta de coses importants en la vida. Va vostè, ben servit. Miri, tots els diners que va pagar, són sorra, un paper escrit i un cascavell.

Com el de les criatures. Innocent, com un nou nat. O innocent, sempre. 

Amics i amigues

Innocents ho som tots

quan ens empassem les fantasies,

creient-nos que són realitat. 

Miquel Pujol Mur

DONA, FINESTRA I MAR

 

Tot va succeir a l’estiu, en la festa major d’un poble mariner, ple de joventut. Em va mirar, vaig retornar la seva mirada, Els seus ulls van emetre un senyal, que els meus  van respondre en un instant. 

Vam ballar la nit sencera emparats l’un, en l’altre. Vaig notar el desig del mascle ansiós. Vaig notar que el meu cos vibrava sentint la mateixa ànsia. Però prudents, no va passar res més enllà. Solament un lleuger petó, com a descuit, a l’acomiadar-nos. Aleshores, vam marxar cadascú amb la seva colla. 

Però, la segona nit, no vam voler seguir la contagiosa eufòria dels nostres amics. Només vam escoltar el desig profund dels nostres cossos. Ens va embargar un sentiment vers l’altre, que ens omplia de joia  i  obnubilava la claredat de la nostra ment. 

Miro per la finestra el dubte m’aclapara. Guaito el llit cobert de llençols rebregats i suats. Els nostres cossos es mostren com gravats en el seus plecs. Tal vegada, la meva voluptuositat no ha estat del seu grat. Potser, massa atrevida o, al contrari massa primmirada.  

Miro per la finestra: el mar i la solitud m’acompanyen. Unes llàgrimes, em cauen dels ulls. Somico, pensava que havia trobat l’amor. Segurament per ell, només havia estat una casual trobada carnal.  

Escolto unes passes i un alegre xiulet, després un alegre:

¾    Hola! 

Les seves paraules sonen a les meves oïdes com les suaus onades al lliscar damunt la platja. 

¾    Com que dormies he anat a comprar una mica d’esmorzar. Però, ja soc de nou amb tu. Per sempre. 

El meu cor esclata de joia. La il·lusió, sempre volguda, brolla dins meu. Sí, ens estimem de debò. 

Miquel Pujol Mur