LA PRIMERA VEGADA QUE VAIG PUJAR A QUERALT

 

Amigues i amics, fa molts anys que va succeir aquest esdeveniment. Molts, potser parlo de seixanta  o  setanta anys enrere. La primera vegada que vaig pujar al Berguedà havia de tenir uns catorze anys. Ho trobeu estrany? En aquell temps no existien, ni les colònies d’estiu i poca gent anava de vacances. Algun privilegiat i altres, que tornaven al lloc de precedència a veure la família. 

A casa, sempre per bé o per mal, sempre, hem gaudit de rodes, de dos o quatre. Des de bicicletes, a motos o cotxes. Sempre com mitjà de treball per guanyar-se la vida. En conya, us diré que el meu avi ja feia de carreter a Barcelona. Ja veieu que això de les rodes han estat, per bé o per mal, repeteixo, sempre presents a casa. Avaries, reparacions i trenta mil entrebancs que no ajudaven a estalviar diners.

Doncs, un dia el meu pare va decidir fer una sortida amb la moto. Era una Montesa de 125 c. c., tres marxes i un bonic depòsit vermell, potència poca i res semblant, en cap concepte, a les poderoses màquines actuals. 

Des de Terrassa, van pujar a Berga. Esborreu de la memòria les carreteres d’ara, malgrat les maleïm, sots a dojo i un asfaltat que no tenia la seguretat actual. Tampoc havia la circulació dels nostres dies ni els col·lapses d’ara. Ni els serveis d’ajuda. Mancaven tantes coses, si ho comparem, que més val callar. 

Així vaig fer la meva primera experiència berguedana. Qui anava a dir que molts any després hi vindria a viure. 

No em recordo el circuit ciutadà. Sí, un recurrent a la memòria, la Font Negra, Queralt i la visió de l’extensa planura en direcció al Bages. 

Massa records i manca de memòria. Que hi anem a fer han passat els anys, com ha passat,  quasi una vida. 

Miquel Pujol Mur.

AQUELL DIA QUE VAIG SORTIR

 

 Cansat d’estar a casa, sense veure res més que la televisió i els seus molts programes d’interès relatiu, vaig decidir sortir a passejar. Llegir els diaris em neguiteja cada dia més, les notícies simplement són massacres de persones, en diferents parts del món, estafes i homicidis. Què podia triar millor que anar a respirar aire pur, asseure’m en un banc i veure la gent com  passeja i enraona. El parc de darrere de casa meva. 

Feia calor, la primavera començava radiant després de dies de pluja. Vaig seure en un banc mig al sol, mig a l’ombra. Vaig estirar les cames i creuar els braços. Em va fer la sensació que el parc era un lloc de pau. 

La gent caminava purament per distreure’s i conversar amistosament. Compartir un dia tan meravellós i canviar impressions sobre la vida. Alguna parella gaudia del que volen gaudir els humans, sobretot quant són joves, però sense ostentoses ni barroeres demostracions d’amor. Ningú portava a les mans cap telèfon, ni cap d’aquestes coses modernes. 

Els nens jugaven amb els amiguets, en la part central de l’espai, a prop de l’estany. Els pares responsables del comportament dels seus estimats fills, controlaven els jocs, impedint que poguessin molestar els altres. Tothom  gaudia dels jardins amb pau i harmonia. Un petit grup jugava amb barquetes. a les aigües de l’estany. Sempre, un dels pares atenia els nens perquè les lliçons de civisme de l’escola, mai fossin oblidades pels seus fills. 

La tarda queia tranquil·lament. Dintre del parc no arribava cap dels habituals sorolls de la ciutat. Ni dels cotxes ni de les motos. Els gossos passejaven al costat dels seus amos, que impedien que fessin cap aldarull i, recollien les deixalles dels seus animals. Demostrant així el seu gran alt grau de civisme quan, les depositaven a les papereres adequades.

 Tal era la pau i el benestar que ni passaven els esportistes, que malmeten el paisatge amb les seves robes cridaneres i les seves buferes. 

Mai m’havia imaginat que al parc de rere casa meva, trobaria tanta pau, educació i bonhomia. Vaig sospirar satisfet, enamorat d’aquest lloc, d’aquesta  humanitat tan respectuosa, educada i responsable. 

Sobtadament, un cop em va sobresaltar. Una tos bronca i una lleugera empenta. Una veu desagradable, rasposa, gens amable, em deia.

¾    Avi! Ja és hora que torni a casa. Per dormir és millor el llit. 

Com si ho estiguessin esperant, tots els sorolls van colpejar, de sobte, les meves oïdes. Tapant-les, vaig fugir cap al meu cau. El meu senzill pis amb un televisor. Que prou soroll fa. 

Miquel Pujol Mur

L’ÀMFORA DE VIDRE

 

Vaig entrar a casa del meu amic Antoni. Sempre havia admirat aquella petita àmfora de vidre, de color blau fosc. Era tapada amb un tap de fusta precintada amb lacre negre.  Un escut amb una I majúscula demostrava que mai havia estat oberta. 

Endevinaves que dintre hi havia alguna cosa. Però sense poder-ho distingir. En aquesta ocasió ocupava el seu espai una capseta tota plena de vidres blaus esmicolats, un paper rebregat amb ràbia i un cascavell. 

L’Antoni, m’esperava mig tombat en el sofà, cosa estranya. Sempre m’havia rebut a la porta  per fer-me una forta abraçada de benvinguda. La seva cara em va mostrar que alguna cosa no rutllava bé. 

Després de la salutació vam continuar en silenci. Per trencar-lo  vaig dir:

¾    He vist que s’ha trencat l’àmfora. També que en conserves la resta. Era bonica. La vas comprar al barri Vell.

¾    Me la va vendrà un ancià en un basar d’antiguitats.

¾    Quin record més bonic. Amb història, a més.

¾    Va dir-me que dins hi havia un pergamí que portava la pau. 

Sempre he envejat l’aspecte tan equilibrat de casa seva. Pau i tranquil·litat.

¾    Noi, quina enveja que t’he tingut sempre. Bona compra, tal vegada et demanaré l’adreça. Però, què ha passat ara?

¾    Un cop de vent. La porta ho va fer trontollar tot. L’àmfora va caure a terra.

¾    Llàstima i va escapar-se la Pau.

¾    La pau i, la Quima, que m’ha dit que no em suporta més. Que està cansada de les meves manies. Ella, al sortir va fer el cop de porta. 

Vaig quedar perplex. No ho hauria pensat mai. Semblaven tan feliços.

¾    Què diu el pergamí?- He preguntat un xic neguitós, més que res per dissimular. 

M’ha allargat una nota i llegeixo:

Si creu que els diners poden comprar la pau, la felicitat i la resta de coses importants en la vida. Va vostè, ben servit. Miri, tots els diners que va pagar, són sorra, un paper escrit i un cascavell.

Com el de les criatures. Innocent, com un nou nat. O innocent, sempre. 

Amics i amigues

Innocents ho som tots

quan ens empassem les fantasies,

creient-nos que són realitat. 

Miquel Pujol Mur

DONA, FINESTRA I MAR

 

Tot va succeir a l’estiu, en la festa major d’un poble mariner, ple de joventut. Em va mirar, vaig retornar la seva mirada, Els seus ulls van emetre un senyal, que els meus  van respondre en un instant. 

Vam ballar la nit sencera emparats l’un, en l’altre. Vaig notar el desig del mascle ansiós. Vaig notar que el meu cos vibrava sentint la mateixa ànsia. Però prudents, no va passar res més enllà. Solament un lleuger petó, com a descuit, a l’acomiadar-nos. Aleshores, vam marxar cadascú amb la seva colla. 

Però, la segona nit, no vam voler seguir la contagiosa eufòria dels nostres amics. Només vam escoltar el desig profund dels nostres cossos. Ens va embargar un sentiment vers l’altre, que ens omplia de joia  i  obnubilava la claredat de la nostra ment. 

Miro per la finestra el dubte m’aclapara. Guaito el llit cobert de llençols rebregats i suats. Els nostres cossos es mostren com gravats en el seus plecs. Tal vegada, la meva voluptuositat no ha estat del seu grat. Potser, massa atrevida o, al contrari massa primmirada.  

Miro per la finestra: el mar i la solitud m’acompanyen. Unes llàgrimes, em cauen dels ulls. Somico, pensava que havia trobat l’amor. Segurament per ell, només havia estat una casual trobada carnal.  

Escolto unes passes i un alegre xiulet, després un alegre:

¾    Hola! 

Les seves paraules sonen a les meves oïdes com les suaus onades al lliscar damunt la platja. 

¾    Com que dormies he anat a comprar una mica d’esmorzar. Però, ja soc de nou amb tu. Per sempre. 

El meu cor esclata de joia. La il·lusió, sempre volguda, brolla dins meu. Sí, ens estimem de debò. 

Miquel Pujol Mur