Em dic Marcel-lo. Estic enamorat de d’una noia que és diu Clara. Fa pocs dies que la vaig conèixer al Metro. Portava diverses carpetes a les mans i, li van caure un parell a terra. Em vaig ajupir i li vaig entregar. El seu somriure em va captivar i la seva veu, al donar-me les gràcies, va fer la resta. Vam sortir plegats del vagó conversant animadament.
No ho he acabat d’aclarir res amb
ella, però cada dia passegem agafats de la mà pel parc. La seva mirada i
l’escalfor de la seva mà entrellaçada amb la meva em fan sospirar en més d’una
ocasió. Parlant la trobo simpàtica i molt oberta però, m’adono que hi ha alguna
cosa que la retreu. M’estima, ho sé. Però, dins seu hi ha algun pensament que
la pertorba. He intentat que la nostra relació fos més plena, més real i més
intensa. Vaig insinuar-li un petó. La seva reacció al refusar-lo va ser
inversemblant (amor, desig o temor). No vaig insistir. Malgrat tot, em vaig
sentir ferit dintre meu. Quina és la raó del seu comportament? Vam continuar el
nostre passeig, com si no hagués ocorregut res i, va tornar a ser la mateixa
noia riallera i enamorada. Sí, enamorada, com sempre.
Avui, hem quedat per veure’ns en una
cafeteria del centre. He arribat un xic aviat. La barra era plena. M’he adonat que
hi ha una taula buida en un racó de la sala. Passant entremig de les taules,
m’hi he apropat. M’he assegut en tanta mala fortuna que he ensopegat amb la
taula del costat. El got que era ple de beguda s’ha balancejat estant a punt de
caure i ha esquitxat a la noia que estava asseguda, segurament esperant algun
xicot. Tot esparverat, l’he dit:
¾
Perdó,
no volia ... Que s’ha tacat?
La seva resposta ha estat molt
amable:
¾
No
ha estat res, no m’ha mullat gens.
Manoi! Quina veu i quin somriure. Si
la veu de la Clara és dolça, la d’aquesta noia, una mica més greu, també m’excita.
Mentrestant sona el telèfon i
responc. Amb veu dolguda la Clara em diu:
¾
Marcel-lo,
no puc venir, El cap, abans de marxar, m’ha donat molta feina per a demà. Em
perdones. T’estimo!
Que podia fer ... Contestar-li:
¾
Sempre
vull estar al teu costat. Jo també, t’estimo Clara.
La noia del costat m’ha mirat
sorpresa, segurament cridàvem massa:
¾
Marcel-lo,
que curiós.
¾
Coses
de la mare. Admiradora, al cent per cent. El pare, em diu Marc.
¾
Jo,
em dic Margarida. Per la Dama de les Camèlies.
L’he demanat permís i m’he assegut a
la seva taula. Hem començat a parlar de mil i una foteses. És encantadora, tant
o més que la Clara.
Sobtadament m’assenyala la barra del
bar. Miro i quedo corprès. La Clara està asseguda en un tamboret. La cara se
m’enrojola i callo. S’aixeca i ve, sense cap signe d’enuig, cap a nosaltres.
Tinc por de la tempesta. Em fa un petó als llavis i tot seguit, també als
llavis a la Margarida. Finalment em diu:
¾
Marcel-lo
hi ha moltes coses que no te he dit. Però, que segurament has notat. Estic
enamorada de tu però, també de la Margarida. Fa temps que vivim juntes i
l’estimo. És difícil lluitar entre dues passions. He parlat amb ella i
acceptarà de bon grat que vinguis a viure amb nosaltres. Serem tres però, ben avinguts.
Sí un dia en aquest país, les lleis canviessin, podríem ser un matrimoni
tripartit. No ho fan els polítics ajuntant-se els diferents partits per a
aconseguir manar en democràcia?
PREGUNTA: A VOSALTRES QUÈ US ASSEMBLA? ACCEPTARIEU?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada