Soc un Mosso d’Esquadra de la darrera promoció. A més, abans havia cursat estudis de Psicologia. Estudis, que en van ser convalidats en la meva incorporació al cos. Aquest matí m’he presentat al meu primer destí, la caserna de Perifolls, petita població del nostre país. He entrat i he anat a conèixer el cap de major rang. El caporal responsable de la zona, no s’ha de oblidar que és una població de petita categoria, situada al Pirineu. He saludat militarment i, li he presentat la meva documentació. Ha comprovat les dades a l’ordinador. M’ha dit:
¾
Ricard,
has arribat en el moment just. A la sala d’interrogatoris hi ha un individu que
s’ha entregat voluntàriament, per haver assassinat al seu oncle. Marxem a
comprovar-lo. Tu com que tens l’especialitat de Psicologia, fes–li les primeres
preguntes per a l’atestat.
He entrat en la sala. Assegut en una
cadira hi ha un jove. Segons la documentació, de vint-i-dos anys i sense feina
reconeguda. Me’l miro intentant endevinar el seu caràcter. Vesteix un anorac
bastant usat, texans desgastats i unes esportives Un més, com molts més joves.
És prim i la seva cara és inexpressiva. Té els ulls foscos i el cabell rapat
pels costats. El noto tranquil i em mira amb indiferència. Per trencar el
moment, li dic:
¾
Potser
tens set. Vols un got d’aigua?
Em mira malament com menyspreant-me i em contesta:
¾
Aigua,
que en sou de miserables. Com a mínim una beguda tipus energètica. Per posar-me
en forma.
¾
No,
només aigua.
Una agent entra, portant un got. Se
la mira i somriu. D’un cop de mà llença l’aigua per terra i, s’encara amb la mossa
amb la mà alçada. El vull reduir i em resulta difícil. No em puc creure que un
cos tan escanyolit, tingui tanta força. Una força nerviosa, de ràbia, no de
musculatura. Finalment, aconseguim reduir-lo i l’esposem a la taula, Observo la
samarreta tacada de sang, així com els texans. Començo a fer preguntes:
¾
Dius
que has matat una persona.
¾
El
meu oncle, però jo soc innocent. Només he obeït ordres.
¾
De
qui?
¾
De
l’ull, Ell m’ho ha manat. Quan he acabat estava content. La nineta era rodona i
ha tancat feliç la parpella.
¾
Només,
una parpella ...
¾
Clar,
només és un ull.
¾
Vols
dir que no hi ha rostre.
¾
No,
només és un ull de mirada estranya com el d’un boc. Quan l’escletxa es fa
petita, és quan em mana fer coses dolentes.
¾
Moltes
coses dolentes?
¾
Insignificants.
Retrovisor de cotxes trencats. Vidres dels aparadors. Punxar pneumàtics. Cremar
contenidors. Total, bagatel·les sense importància.
¾
Però,
tot això té valor a la societat. Vas tacat de sang. De qui és?
¾
De
l’oncle, ja t’ho he dit. Un solter vell i amb calers. He anat a casa seva amb l’excusa
d’un encàrrec de ma mare. M’ha fet passar i aleshores, m’ha volgut donar uns
diners. He aprofitat el moment per a agafar un ganivet, força gros, de la
cuina. Quan ha tornat amb dos bitllets de vint euros- dient-me: Als joves
sempre us van bé uns dinerets - no le he deixat dir res més-. Amb un parell de
ràpids moviments li he clavat a la panxa. M’ha mirat sorprès, sense comprendre
què passava. Aleshores, l’he clavat al pit. He notat com la meva eina lliscava
entremig de les costelles. Finalment, per acabar, li he clavat cercant el cor. He
vist com els ulls s’anaven apagant lentament. Però tot això no ha estat cosa
meva. Ha estat un encàrrec de l’ull, que s’ha tancat satisfet.
Poc després el caporal confirmava l’assassinat.
Han passat uns mesos i me l’he
trobat al carrer. Somrient se m’ha apropat, i m’ha dit, tot calmós i amb veu
suau.
¾ Me’n deus una. Els dels psiquiàtric han dit que no soc responsable, que n’és l’ull. El mantenen tancat amb pastilles. Però de vegades, escolto una veu interna que em diu: Deixa-les de prendre, que em farem una de grossa. Amic Mosso, guarda’t!
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada