El carrer era fosc. Tots baixàvem en fila índia. Jo era l’última. Sempre m’ha agradat ésser la darrera. Veure els detalls. quan ets dels primers, és fàcil, però trobar-los al final, sempre és més fascinant. Em fa sentir orgullosa. En satisfà escoltar aquestes paraules:
¾ Mira, fins i tot, troba el que ens ha passat per alt a tots.
Caminàvem l’un rere l’altre. Observant cada detall, fins i tot, qualsevol cosa per irrisòria que fos. Malgrat tota la seva petitesa, un minúscul indici pot ser una senyal per retrobar-ho. El temps transcorria a poc a poc. Tan lentament com les nostres passes. Tothom callava. La nostra inquietud ens neguitejava interiorment a cada instant. Només la busca horària del rellotge, camina tan lentament. Això ho sentíem dolosament en els nostre cor.
En silenci, només les pedres del camí removent-se sota la nostra petjada feien un murmuri de soroll. La corrua desfilava pels carres foscos. La llum de les llanternes assenyalava la nostra presència. Aquesta claror era l’únic resplendor que mig il·luminava les parets fosques, els murs grisos i les portes tancades. Semblava, ben bé, el desfilar de les ànimes en recerca del més enllà. Quan manca la llum de la vida, tot és angoixa. Solament el respirar dels pulmons i sentir l’aire que els omple, ens fa notar la vida.
De sobte, un so trencà el silenci de la nostra recerca. Enmig de la nit, l’escoltàvem com un crit mig d’alerta, tal vegada de mitja esperança. Sonava des d’un edifici isolat com si fos el xiscle d’un veí que toqués una trompeta. Però a nosaltres, aquest crit en la nit, ens va fer parar. Tant pot estar un presagi venturós o l’avís d’un fet luctuós.
La primera llum de la matinada obre
un escletxa que fa que els nostres ulls assoleixin la vasta immensitat de la
plana, a la sortida de les últimes cases del poble. S’alçà alegre una veu dels avançats
de primera fila que exclamà:
¾ És aquí! Aquí! L’hem trobat.
Malgrat haver persones creients i no
creients en el nostre grup, es va poder escoltar una breu frase:
¾ Gràcies a Déu!
DEIXO A GUST DE CADASCÚ, QUINA ÉS LA TROBALLA. TOTS TENIM LES NOSTRES NECESSITATS, SIGUIN DE L'ORDRE QUE SIGUI. SIGUEU BONAVENTURATS SI TROBEU LA VOSTRA EN PARTICULAR.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada