EN LA LÍNIA DE TRES PUNTS. Pasqual Alapont.

He llegit el llibre de Pasqual Alapont i malgrat fer dies que no en comentava cap en aquesta ocasió m’ha donat la dèria de fer un breu incís. 

L’edició que ha arribat a les meves mans pertany al Grup Editorial Luis Vives i crec esbrinar la col·lecció és Baula “ la llum del far” . Un petit volum de 109 pàgines d’agradable i fàcil lectura. 

Pasqual Alapont (Catarroja, 2 de febrer de 1963) és un escriptor, actor i director d'escena valencià. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, ha seguit altres camins professionals, sempre que ha estat possible relacionats amb el món del llibre.  

Ha desenvolupat el seu treball a cavall de la literatura i el teatre, on ha fet d'editor, traductor, guionista i dramaturg, actor i director d'escena. A més de les obres infantils i juvenils, ha publicat una novel·la per a adults i ha estrenat cinc obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda al basc, castellà, gallec, portuguès i a l’eslovè amb l'Infern de Marta. Ha aconseguit diferents premis per les seves obres escrites. 

En la línia de tres punts ens narra quan el món de Virgínia i Victor passa a de ser segur al trencament familiar. De cop i volta, del dia a la nit tot canvia: els seus pares es divorcien i ja res torna a ser igual. Nada puede ser igual. Res no pot ser igual. Víctor no entiende por qué su padre no puede regresar a casa o por qué su madre está triste; Víctor no entén per què el seu pare no pot tornar a casa o per què la seva mare està trista; «¿por qué?, ¿qué es lo que he hecho mal?», le pregunta a su hermana. «¿Per què ?, ¿què és el que he fet malament?», Li pregunta a la seva germana. Pero Virginia qué sabe. Però Virginia què sap. Ella quiere sacudir el mundo, aunque sus golpes de rabia rebotan una y otra vez contra su propio rostro. Ella vol sacsejar el món, encara que els seus cops de ràbia reboten una vegada i una altra contra el seu propi rostre. Este libro habla de algunas heridas morales de la infancia y la adolescencia, pero es sobre todo un canto a la ternura y al amor. Aquest llibre parla d'algunes ferides morals de la infància i l'adolescència, però és sobretot un cant a la tendresa i l'amor. 

Sincerament m’han arribat a impressionar els detalls i el desenvolupament de la història narrada. Suau, íntim i tendre. El món interior dels personatges i les reacciones de cadascun d’ells el trobo molt real. 

He gaudit al llegir-lo i l’he llegit quasi d’un cop. Allò de bo i breu, doblement bo, s’ha complert en aquesta ocasió.  

També m’ho passat bé amb el modismes del valencià que en una o altra paraula m’ha fet pensar el seu significat. Ja només en resta que cercar un altre llibre del Pasqual Alapont. 

No faig mai comentaris sobre una obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

PERQUÈ NO ET PERDIS PEL BARRI. Patrick Modiano.

Fa dies que no escric res de llibres llegits potser per no haver trobat cap que m’inspires suficient. N’he llegit d’interessants i de bons autors però casualment tractaven d’històries paral·leles que finalment es trobaven. Sincerament per a mi que no sóc cap crític avesat només un simple lector les he trobat independentment molt bones, però llegir un capítol d’una i l’altre de l’altre m’han cansat. Suposo que la culpa és meva. 

Portat pel grat record de la primera obra llegida anteriorment de Patrick Modiano he tornat a llegir una altre de les seves novel·les.  

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt 1945) va ser nombrat premi Nobel de Literatura 2014. La seva obra “Carrer de les botigues fosques” va ser guardonada amb el premi Goncourt l’any 1978. “En el cafè de la joventut perduda” va guanyar el premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007.  

El llibre “Perquè no et perdis pel barri” que ha arribat a les meves mans és un tom de 156 pàgines publicat per l’Editorial Proa,  primera edició de juny de 2015. La traducció en aquesta ocasió pertany a Mercè Ubach. 

Es barrejant en aquesta en el llibre els pensaments d’un nen, d’un jove  i d’un escriptor ja gran. A causa d’unes dades publicades en una de les seves novel·les rep la visita d’un home i d’una jove que sotraguegen els records de la seva infantesa i després també els de la seva joventut. 

M’ha agradat llegir-lo, malgrat el constant flash back dels records he seguit interessat la narració. La mà de Modiano sap portar l’argument sense que el lector perdi el fil de la narració. Simplement el títol fa referència a una nota que el nen porta a la butxaca per si es perdés. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

AMB L’AGUA FINS AL COLL. Petros Màrkaris.

He llegit el llibre “Amb l’aigua fins el coll” de l’autor Petros Màrkaris publicat en català per Tusquets Editors, S.A dins la Col·lecció “La Butxaca”. La traducció ha estat a càrrec de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí. 

Petros Markàris nació l’1 de gener del 1937 en Estambul (Turquia) de pare armeni i mare grega. Va fer el seus estudis elementals en una escola grega però els secundaris el va fer en el col·legi austríac Sant Jordi del mateix Estambul. Després va estudiar Economia en diverses universitats. Finalment va especialitzar-se en la cultura germànica  i va dedicar-se a la traducció d’autors alemanys. Per tant, és un traductor, guionista i narrador grec. Ha publicat novel·les policíaques protagonitzades pel personatge de l’inspector Kostas Kharitos. També ha escrit els guions de cinc pel·lícules. 

La novel·la narra les perquisició per part de l’inspector Kharitos de l’assassinat de tres banquers. 

La investigació és situada en el transfon de l’actualitat grega, la crisis, la rebaixada de sous i pensions. Tota aquesta inseguretat que produeix el no saber el camí a recorre per viure. També es barreja els problemes familiars i i les personalitats de cadascun dels seus membres. 

Tot un cúmul de circumstàncies que fan que sigui força interessant de llegir. 

Últimament havia llegit  alguns llibres d’autors nòrdics on l’ambientació del país i la forma de viure em sorprenia per la diferencia del nostre. En aquesta ocasió he de dir que l’ambient és el nostre: el mediterrani. I la manera de comportar-se també pertany a aquest món.  

M’ha agradat força i assabentar-me, al cercar dades, de que forma part d’una trilogia procuraré llegir els llibres restants.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

HIPOTERMIA. d'Arnaldur Indridason.

He llegit la novel·la HIPOTERMIA de Arnaldur Indridason editada en castellà per RBA Libros, S.A i traduïda per Enrique Bernárdez. 

Arnaldur Indriðason (Reikiavik, 28/01/1961) és un escriptor islandès, fill del també escriptor Indriði G. Þorsteinsson.   

Llicenciat en història, és periodista, crític de cine y autor de novel·la negra.^[  Viu amb la seva dona i els seus tres fills en Reikiavik. És l’autor mes conegut de les lletres islandeses, traduït a 37 idiomes i amb més de 7 milions de exemplars venuts en tot el món en octubre de 2011. 

En 1997 va crear per les seves novel·les policíaques el personatge de l’inspector islandès Erlendur Sveinsson, un home obsessionat pel passat i l’ombra del seu germà, un nen que va desaparèixer. Divorciat després d’un breu matrimoni, solitari i deprimit Erlendur té una filla drogoaddicta anomenada Eva Lind, a la que només parla quan no pot escoltar-la, i un fill amb el nom de Sindri Snaer. La investigació criminal a les seves novel·les sol ser un pretext per a resoldre un enigma del passat, i en elles el lirisme compleix un important paper.  

Segons l’opinió de Indridason: "una bona novel·la policíaca explica un país... i a ell no li agrada embellir-ne cap", "que mai ens lliurem del passat" i que "el sentiment de culpa és una força molt poderosa, que erosiona com poc a la vida". 

S’han traduït al castellà les seves novel·les negres més famoses: Operación Napoleón (Napóleonsskjölin), Las marismas (Míryn), Silencio sepulcral, La mujer de verde (Grafarþögn, traducció de Bernard Scudder), La voz, El hombre del lago y, recentement, Invierno ártico (2012). 

Premis:

Las marismas (Myrin, 2000) va guanyar el premi Glassnøkkelen a la millor novel·la negra nòrdica i el Premi de la Crítica Francesa a la millor novel·la negra. Publicada a Espanya en 2007.^[]

La mujer de verde (Silence of the grave 2001) va aconseguir l’any 2005 el The Gold Dagger Award, el premi més important de novel·la negra en el món anglosaxó. Inicialment va publicar-se l’any 2008 en castellà sense gaire éxit con el título Silencio sepulcral, editant-se posteriorment per RBA amb el títol de La mujer de verde. 

Pasaje de las sombras (Skuggasund) va guanyar el VII Premi Internacional RBA de novel·la negra. 

Un vent gèlid -com el que mou la cara dels escassos turistes que aterren aquests dies a l’aeroport de Reykjavik- ha envaït els prestatges de les llibreries de novel·la negra. Des de fa un temps, els autors policíacs escandinaus copen las llistes de les més venudes en mitja Europa. 

No tot es centra en la investigació d’un crim amagat en la aparença d’un suïcidi també hi ha un repàs a dues investigacions de fa molts anys. També s’hi barreja la vida intima del inspector, el fracàs del seu matrimoni i un succés de infantesa que la marcat sempre com una agulla clavada en el cor per tota la investigació. 

La novel·la es segueix bé, dintre de les diferències de vida entre Islàndia i el nostre país. Els noms de les poblacions, dels llocs i les persones potser pel lector de la nostra terra és fa una mica confosa. Però la investigació, la sèrie de perquisicions, els interrogatoris als sospitosos segueix una línia lògica.  

Altre part és la part intima de la vida personal de l’inspector i els seus lligams familiars, amb l’antiga esposa i els fills. Sobretot amb l’Eva que vol remoure fantasmes enquistats de la relació dels pares i que potser vol inculpar-los per la seva caiguda en les drogues. 

També és dins la personalitat d’Erlendur l'afany per resoldre unes investigacions inacabades de molts anys enrere i la seva relació amb els pares de les dues persones desaparegudes. Allò tan difícil de fer com involucrar-se en els sentiments de les vides alienes.  

Finalment intenta liquidar el seu propi drama interior que l’ha marcat tota la vida. 

Ha estat un llibre amè i agradable de seguir. També és bo intentar entendre la vida d’altre gent que viuen amb circumstàncies ambiental molt diferents al nostre entorn. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EL EMBRUJO DE SHANGHAI de Juan Marsé Carbó.

Durant el període estival he llegit “El embrujo de Shanghai”  de Joan Marsé. En altres ocasions havia llegit obres seves, però d’això fa ja molt anys però retrobar-lo ha estat una bona experiència. 

Juan Marsé Carbó (Barcelona, 8 de enero de 1933), és un novel·lista de l’anomenada Generació dels 50, concretament de l’Escola de Barcelona, corrent que involucra als seus amics Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Juan García Hortelano, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Goytisolo, Terenci Moix y Eduardo Mendoza. Nasqué a Barcelona amb el nom de Juan Faneca Roca, però rere la mort de sa mare en el part fou adoptat per un matrimoni, de quins va adoptar els cognoms, passant a dir-se Juan Marsé Carbó. 

Les seves obres han rebut gran quantitat de guardons tant en novel·la, com en contes. Moltes de les seves obres han estat fetes en pel·lícules per diferents directors de gran renom. 

He gaudit al llegir-la i al mateix temps han aflorat a la meva memòria molts records quasi adormits fa molts anys. 

Barcelona, el barri de Gràcia i el barri del Guinardó. Tot un entrellat de llocs on vaig passar els primers anys de la meva infantesa. 

Temps de repressió franquista i dels maquis. Aquests travessaven la frontera per passar consignes i en ocasions morien a trets de la policia o la Guàrdia Civil. Poca cosa sortia en el diaris, potser una humil ressenya en la secció de successos. Ignorant-se també si eren vius a no al ser fets presoners.  

Temps de una industria que treballava sense cap ordenança sanitària. Pobre Blai  en la seva lluita per la salut i quin poc cas rebut pels seus veïns. 

Tot ha canviat almenys així ho creiem els habitants del països rics, (més o menys) però en el tercer món continua la mateixa injustícia i inseguretat controlada pel món financer.  

Molts records, cine Mundial inclòs. 

Altre temps, altre vida i un món on no era necessari tant  per viure. També com que no coneixíem res més ignoraven les mancances del dia a dia.  

Temps d’estraperlo, d’imposició d’un nou idioma i de comprar penicil·lina sota mà i com a favor especialíssim. 

Miquel Pujol Mur.

VUIT DONES POSSEÏDES de Tenesse Williams.

En aquestes passades vacances estivals he llegit “Vuit dones posseïdes” de Tenesse Williams. Aquesta traducció al català no sé si és la més correcte perquè només he trobat la imatge de la portada del llibre en castellà i amb el títol de “Ocho mujeres poseides”.  

La novel·la va ser editada per Lluis de Caralt Editor, S.A. i traduïda a l’espanyol,  en abril de 1977, per Pilar Giralt Gorina. És un llibre pràcticament de butxaca i de només 140 pàgines. Com he comentat alguna altra vegada els best-sellers de gran quantitat de pàgines se’m fan a vegades carregosos de llegir. 

Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus Mississipí, 26/03/1911 - Nova York, 25/02/1983) va ser un novel·lista i sobretot dramaturg, les seves obres de teatre van adquirir un ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se'n van fer. 

Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre el terrat de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l'èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la Iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. 

Sobradament  n’havia sentit parlar de Tenesse Williams i segurament he llegit més d’un dels seus llibres. Però del que més me’n recordava eren de les pel·lícules basades en les seves obres: per exemple: El zoo de cristall, Un tramvia anomenat desig o La gata sobre la teulada de zenc. Segurament me  n’oblido d’alguna més.  

Normalment el personatges eren membres d’una família generalment del Sud. I els eixos principals eren les relacions entre homes i dones, tots de caràcter explosiu. 

Aquest llibre conté sis relats, dramàtics i sexuals de les relacions  viscudes per dones. Des de l’amor odi de dues amigues que habiten la mateix pis. La recerca de la felicitat mitjançant el sexe. La solitud, l’anul·lació personal per la super-protecció i d’altres. 

Dones fortes, dones dèbils, com si no hagués també homes forts i dèbils. En l’eix vital sempre són possibles totes les variacions. 

He passat una estona entretinguda en la seva lectura. Malgrat tot penso que hi ha moltes dones que inspiren i reben millors sentiments. 

Curiosament la portada representa una dona i un rellotge de paret i malgrat potser no ho sigui la meva imaginació a volat vers a Elizabeth Taylor. 

Miquel Pujol Mur.

WILT de Tom Sharpe.

En aquest dies de juliol passat, lluny de casa, i en una casa deixada vaig trobar-me sense gaires coses a fer i va sorprendre’m uns prestatges amb tota una col·lecció de llibres de diferent temàtica. Aleshores per passar l’estona vaig aprofitar per llegir uns llibres i distreure’m un xic.  

El primer va ser i em va agradar força animant—me a seguir explorant la biblioteca Wilt de tom Sharpe. Aquesta vegada l’he llegit en castellà. El llibre és una edició de Cercle de Lectors amb llicència Editorial Anagrama. Traduïda de l’anglès per Josep M. Álvarez Flórez.  

Thomas Ridley Sharpe (Londres, 30 de març de 1928 – Llafranc, 6 de juny de 2013) fou un novel·lista anglès i una de les figures de referència de la sàtira britànica, conegut per la sèrie Wilt, així com Fart de llop i Blott a la vista, adaptades per televisió. 

Nascut al barri londinenc de Holloway el 1928, Sharpe va ser alumne del Pembroke College (Cambridge) i va traslladar-se a Sud-àfrica durant una dècada. Va ser deportat per sedició per pronunciar-se en contra de l'apartheid. De nou a Anglaterra, va dedicar-se a la docència abans de passar una temporada entre el Regne Unit i Catalunya i escriure diverses de novel·les.  

L'escenari acadèmic de Cambridge va inspirar la novel·la Wilt,  publicada el 1976 per primer cop per Secker and Warburg, on es burla de la cultura popular anglesa. L'obra està protagonitzada per Henry Wilt, un ajudant de professor desmoralitzat i professionalment infravalorat que ensenya literatura als desinteressats aprenents de construcció d'un col·legi comunitari del sud d'Anglaterra.  

Posteriorment, Sharpe va escriure'n quatre seqüeles (Wilt, els alternatius i els terroristes, Wilt, més que mai, Wilt s'ha perdut i L'herència de Wilt) i el 1989 Wilt va ser adaptada cinematogràficament sota la direcció de Michael Tuchner.  L'obra també va rebre una adaptació teatral espanyola el 2012 i 2013, sota el títol de Wilt, el crimen de la muñeca hinchable, interpretada per Fernando Guillén Cuervo, Ana Milán i Ángel de Andrés López. 

D’aquesta novel·la va dir Llàtzer Moix, en la Vanguardia que ofereix davant de tot una gratificació immediata, salutífera i impagable: una rialla de tres hores de duració. 

Copiat de la contraportada: Escena a escena, pàgina a pàgina, el lector se sent progressivament sorprès, provocat, burlat, llençat al disbarat i finalment divertit fins arribar a la riota final. 

Considerada generalmente como la mejor novela de Tom Sharpe, Wilt está llena de situaciones cómicas cercanas a la farsa, personajes inverosímiles, giros argumentales inesperados y bromas de tipo sexual. La novela ridiculiza el estereotipo de la educada sociedad británica, y plantea la idea de que por debajo de su fachada de represión late un mar tumultuoso de engaño y anarquía sexual. 

Em remeto completament a les paraules  escrites per Llàtzer Moix, l’obra fa passar moments divertits i agradables. 

Miquel Pujol Mur.

UNA DONA MERAVELLOSA. Joan Jordi Miralles.

He llegit el llibre Una dona meravellosa escrita per Joan Jordi Miralles i publicada per l’editorial LaBreu Edicions dins la col·lecció Cicuta. D’aquesta novel·la s’ha editat ja la segona edició la primera de març 2014 i la segona de maig del mateix any. Aquesta obra és de la mida que particularment m’agrada 317 pàgines i no massa gran. 

Joan Jordi Miralles i Broto (Osca, 1977) és un escriptor català. Va rebre per la seva novel·la L’Altíssim el Premi Andròmina de narrativa el 2004 per aportar "un aire nou", destacant-ne la força insòlita i molt fresca, però, alhora, molt violenta en el seu lèxic.  

Un altra obra seva L’úter de la balena li va ser atorgat el Premi Vila de Lloseta. A més la també es de la seva producció la devastadora obra de teatre Això és Àustria ( Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom. 

També ha escrit i dirigit el migmetratge Die Müllhalde, així com les minisèries de nou format audiovisual Aborígens (2007), Oltre i limiti (2008) i Zoom (2010).  

La contraportada ens descriu així l’argument: La Neus és una dona que, malgrat tenir-ho tot, desitja canviar radicalment la vida grisa que li ha tocat viure. Però aconseguir- no serà gens fàcil. 

Una dona meravellosa és una novel·la valenta que ens capbussa en l’exploració radical de les veritats, atrapant-nos en un món addictiu i asfixiant; Una història que es bifurca d’una manera visceral i pertorbadora supurant coratge i tensió, voracitat i covardia. Un cant a la vida viscuda sense límits ni miraments. 

M’ha sorprès en el primer moment la força de les paraules empleades sense embuts ni subterfugis, sense amagar res. El context diria que és força real en aquest món en que estem vivim.  

Més que classificar a la Neus com una dona diria que més que res és un ser humà. Capaç de tot allò més bo i al mateix temps víctima de les seves dubtes i quimeres. 

Recordo l’època del accidents com el que sofreixen amb el cotxe. Va succeir en diverses ocasions i crec que finalment van agafar a algú. No sé si culpable o no. 

Molt real, val la pena llegir-lo sense espantar-se per la veritat dels fets argumentals. 

Quasi diria qui no ha tingut dubtes o temptacions que llenci la primera pedra. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ELS HUMANS. Matt Haig.

El llibre “Els humans” que ha arribat a les meves mans és un tom de 328 pàgines publicat per l’Editorial Empúries,  primera edició de març del 2014. L’encertada traducció pertany a Esther Roig. 

El seu escriptor Matt Haig (nascut el 1975) és un novel·lista i periodista britànic. VContentsHaig was born in Sheffield and now lives in York .a néixer a Sheffield i ara viu a York. As a journalist, he collaborated with The Guardian , The Sunday Times , The Independent , The Sydney Morning Herald and The Face . Com a periodista, va col·laborar amb The Guardian , The Sunday Times , The Independent , The Sydney Morning Herald i The Face .  

His novels, the first of which was published in 2005, are often dark and quirky takes on family life. The Last Family in England tells the story of Shakespeare 's Henry IV, Part 1 with the protagonists as dogs.Les seves novel·les, la primera de les quals va ser publicat el 2005, són entre altres. L'última família a Anglaterra explica la història de Shakespeare, Henry IV,  essent els protagonistes els gossos. It was a best-seller in the UK and the film rights have been sold to Brad Pitt's Plan B production company with Taika Waititi directing. Va ser un èxit de vendes al Regne Unit i els drets de la pel·lícula han estat venuts a la productora de Brad Pitt.econd novel Dead Fathers Club is based on Hamlet , telling the story of an introspective 11-year old dealing with the recent death of his father and the subsequent appearance of his father's ghost.

La seva segona novel·la The Dead Fhaters Club es basa en Hamlet. His third adult novel, The Possession of Mr Cave , deals with an obsessive father desperately trying to keep his teenage daughter safe. La seva tercera novel·la per a adults, La Possessió de D. Cave, s'ocupa d'un pare obsessiu que desesperadament tracta de mantenir la seva filla adolescent fora de perill. Ambdues han estat traduïdes a deu idiomes.hildren's novel, Shadow Forest , is a fantasy that begins with the horrific death of the protagonists' parents.

La novel·la per nens Ombra Bosca , és una fantasia que comença amb la mort atroç dels pares dels protagonistes. It won the Nestlé Children's Book Prize in 2007. He followed it with the sequel, Runaway Troll , in 2008. Haig's vampire novel The Radleys , was published in the summer of 2011. ^{[ 1 ]} A film adaptation of The Radleys has been announced, with Alfonso Cuarón attached to produce. ^{[ 2 ]} Published in 2013, The Humans is the story of an alien who takes the identity of a university lecturer whose work in mathematics threatens the stability of the planet who must also cope with the home life which accompanies his task. Va guanyar el Premi del Llibre Infantil Nestlé el 2007.   

La novel·la The Radleys, va ser publicada en l'estiu de 2010.  Ha guanyat el premi nord-americà ALA Alex Award. D’aquesta novel·la ha estat anunciada una adaptació cinematogràfica i s’ha traduït a vint-i-nou llengües.  

Publicat a 2013, Els Humans és la història d'un alienígena que pren la identitat d'un professor universitari. El seu treball de matemàtiques amenaça l'estabilitat planetària. The novel is in part an examination of mental illness and how those who suffer can become isolated. La novel·la és, en part, un examen de les malalties mentals i com els que pateixen poden quedar aïllades. Ens diu l’autor que la va escriure mentre patia una crisis de pànic.

Tanmateix, la convivència amb la dona, el fill i amb els amics li fa canviar la visió dels humans als que detestava radicalment. 

Poc a poc l’autor aprofita els recursos de la ciència ficció per redescobrir les rareses, les contradiccions i els valors dels humans. Finalment ha d’optar per una vida pràcticament eterna i una altra forma de viure plena de sentiments i altres valors que desconeixia.  

He passat un agradable estona llegint-la. Adonant-me de les moltes diferencies entre uns valors matemàtics purs i la vida plena de valors humans. Malgrat alguna vegada aquest valors no siguin els més exemplars. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que hagi deixat per acabar. Aquest escrit no vol fer cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre, només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LOLITO. Ben Brooks.

Ben Brooks (Gloucestershire,1992) és un jove i prolífic novel·lista anglès. Ha publicat cinc llibres dels quals dos han estat publicats a Espanya per l'editorial Blackie Books: Crezco en castellà (Grow Up en la versió anglesa) i Lolito, la seva novel·la més recent. Fes-te gran i Lolito han estat publicades en català per l'editorial Empúries. 

Va ser nominat als Premis Pushcart i la seva obra ha format part de l'antologia impresa del millor de la web que Dzanc Books publica cada any. Brooks va viure durant una temporada a Barcelona, i actualment resideix a Berlín. 

El llibre que ha arribat a les meves mans d’Editorial Empúries narrativa té dos-centes seixanta tres pàgines i traduïda per Ernest Riera. A pesar que la portada pot induir a literatura eròtica considero que actualment no ho és.  

Lolito retrata, de manera gens ensucrada, la relació entre un adolescent i una mestressa de casa guapa i avorrida. Després de què la seva xicota l’enganyi, l’Etgar busca consol a internet. En un xat d’adults, coneix a la Macy. 

Aleshores arriben a aquest món que tant se’n parla de trobar relacions per mitja de l’ordinador. Tant menteix ell sobre l’edat afegint-se uns quants més com ella restant-ne. Com es diu correntment cadascú enganya, més o menys, a l’altre. 

Malgrat en sentim parla força a vegades em sorprèn la facilitat de creure en un sistema que permet  falsificar la realitat de les persones.  

En aquest cas la relació és la normal entre una dona i un home, però realment la diferència d’edat existeix i tot comporta el seu càstig. 

M’ha agradat llegir-lo i connectar també en un món jove ple d’expressions modernes i diferents a les que utilitzem la gent més gran. Crec que ens aporta noves idees i es pot gaudir de la seva lectura.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

DIBUIX A LES FOSQUES. Jaume Benavente.

El llibre “Dibuix a les fosques” que ha arribat a les meves mans és un tom de 325 pàgines publicat per l’Editorial Meteora SL,  primera edició de març del 2014.  

Jaume Benavente i Cassanyes (Barcelona, 1958) és un escriptor català, autor d'una quinzena de llibres. Durant la seva primera infantesa va viure al Brasil, on havia emigrat la seva família. 

Llicenciat en Belles Arts, ha treballat com a dibuixant, auxiliar de biblioteques, documentalista i conservador de museus, entre altres oficis. Actualment, viu a Barcelona.  

Considerat un autor creador d'atmosferes, d'un cert nomadisme, té un marcat accent existencial, de reflexió moral i amb un gran interès pel viatge literari. Ja siguin novel·les, relats, dietaris de viatges o novel·les juvenils, la seva obra integra un corpus únic, amb variacions al voltant dels temes que apareixen al seu imaginari: la recerca d'un lloc al món, la lluita contra l'adversitat, la trobada o confrontació entre la Història i l'existència individual, l'elaboració o creació d'un paisatge a partir de la percepció de qui l'habita o qui hi transita, el pas del temps, la frontera entre ficció i realitat, el viatge com a experiència catàrtica i la melangia com a una forma de vida. 

Ha guanyat diversos guardons, entre els quals destaca el Premi Ciutat de Tarragona 2006 de novel·la Pin i Soler, amb Llums a la costa, el Premi Ramon Muntaner 2005 de literatura juvenil, amb Història d'amor a Sarajevo i el Premi Lleida 2002 de Narrativa, amb Viatge d'hivern a Madeira. També el Rosa Leveroni 2001 per un pont sobre l’erm. Diferents llibres seus han estat traduïts a l'espanyol i l'italià. 

La inspectora Marja Batelaar s’enfronta a un complicadíssim cas de mort violenta que originat als carrers i canals d’una Amsterdam captivadora, la farà viatjar per una Europa on el passat fosc d’èpoques de joventut retornarà a sacsejar-ho tot. A més de la trama policial la inspectora veurà com les relacions amb la seva pròpia família tornant a complicar-se. I les dubtes d’una relació trencada però no oblidada. 

M’ha agradat llegir-lo. Les descripcions de la ciutat i la forma de viure dels seus habitants, sigui a fora com a dins de la ciutat. També he gaudit amb la filosofia dels interrogatoris el preguntar per esbrinar el succés i al mateix temps esperant rebre al retorn les dades de necessàries per a seguir la investigació. 

A mi particularment m’ha satisfet i us aconsello que si voleu el llegiu també. Crec que hi gaudireu. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

LES NITS DE LOLA PÀTON. Mònica Soler Ranzani.

Com ara estan de moda llibres com “Les ombres de Grey”, best seller a nivell mundial. La seva autora, E.L. James, parla de l’eròtica des d’una visió femenina. A l’anar a canviar els llibres a la Biblioteca Municipal va cridar-me l’atenció aquest llibre de suggeridora portada.

El llibre “Les nits de Lola Pàton” que ha arribat a les meves mans és un tom de 102 pàgines publicat per Brau edicions, primera edició d’abril 2014. Aquest llibre és imprès a Catalunya. 

Mònica Soler Ranzani és nascuda a Barcelona l’any 1969, però com diu la contraportada és figuerenca d’adopció. Ex-professora de quatre universitats catalanes, a banda de la seva passió per la docència, la dèria de tastaolletes l’ha portada per diferents camins vinculats sempre al món de la cultura, encara que en registres ben variats: l’escriptura, la pintura, la poesia, els viatges, la història... 

“Les nits de Lola Pàton” és la seva primera incursió en el gènere de la novel·la. 

El llibre ens narra una història de ficció ambientada en un lloc real, el cèlebre prostíbul de Figueres, la Torre Basca. Actualment, després d’anys d’abandonament, reconvertit en un aparcament. En aquest casalot s’hi desgranen les històries de la gent que hi vivia i treballava en l’ofici més vell del món. El principal personatge és la Lola Pàton que regenta la torre i la seva malaventurada vida. 

Conceptes antics, una casa de luxe amb força glamour i un munt de vivències de la gent de possibles i els seus vicis. No parlem dels vicis, ja que són els mateixos vicis naturals de la naturalesa humana. 

La narració es viu mitjançant el pensament de tres dones que ens donen la seva visió particular i ben enquadrada en l’època. 

La nena, encantadora, que portada per la seva innocència viu les visites de la modista, la seva tia, com un lloc on es ben tractada i volguda. 

La tia va per que hi ha que viure i és una casa on li donen força feina. Malgrat tot viu gràcies al seu treball quan surt de la casa se sent alliberada. 

La Quima, personatge de la prostituta gran, que ha viscut ja trenta mil successos en el seu transitar pel món i que ja està volta de tot.  

A pesar de parlar d’un prostíbul sota aquest escenari dominen el sentiments, els sentiments de dones.  

He gaudit al llegir-lo. Cada personatge parla amb les seves raons i explica el seu punt de vista. Afloren sentiments per tot arreu. I els sentiments són vida.

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Les dades de l’autora són majoritàriament tretes de les portades del mateix llibre. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.