CRUELTAT IV.

POTSER, FINS I TOT, ERA UN ESSER HUMÀ.

Sense immutar-me per la seva mirada vaig continuar parlant amb el dubte si les meves paraules arribaven al seu pensament o es perdien entre la llum de les espelmes o la penombra de la habitació. Sir Cristòfol continua impertorbable però els seus ulls verinosos eren clavats en la meva semi nuesa.

¾    Vas nàixer d’una dona i ens hauries de respectar perquè som portadores de la vida. Tu sense dones no existiries i la humanitat hagués desaparegut. 

No sé què va passar perquè les seves faccions van canviar així com l’aire cruel de la seva mirada. Deixar de ser la mirada del home poderós capaç de qualsevol maldat i es convertí en l’infant que va ser un dia llunyà. 

Només pronuncià una paraula i plorà cosa que mai m’havia imaginat en un home d’un posat tant petri.

¾    Tata- i balbuceja altre cop.- Tata. -Semblava ferit internament per un record íntim. 

Les meves idees eren plenes de suposicions. No creia que les meves sines li provoquessin cap reacció especial. Potser la seva visió, la meva duresa parlant o ambdues coses van trencar el cristall que envoltava el seu cor i va mostrar-me la part dèbil de Sir Cristòfol. 

Sonà el telèfon anul·lant l’aïllament de la cambra. Cordant-me la brusa i amb pas segur vaig abandonar l’hotel. Em sentia dona. I com dona o home no havia de ser el joguet per diversions cruels  d'altres. Només hi ha el bon amor per aconseguir la felicitat.

Com si el cristall esquerdat en la nostra entrevista formes part de la bombolla que el protegia poc després Sir Cristòfol, tornava a ser en primera plana dels diaris al suïcidar-se.   

En escriure el meu article vaig indagar per saber les circumstàncies que envoltaven la seva vida des de petit.  

La tata era la dida que l’alletà de petit i que el protegí de la intemperància i els mals hàbits familiars. La dida, que va ser la mare afectuosa en contra de la violència i l’oblit d’uns pares cruels. La tata que va sacrificar la vida per salvar la del seu nen malgrat no fos propi. 

I vaig entendre l’home però mai entengué al monstre assassí en què és convertí. 

Violència crida violència. Lluitem per una societat justa on homes i dones puguin conviure en pau i equilibri.   

Miquel Pujol Mur.

Berga, 22/11/2012

 

CRUELTAT III.

CARA A CARA.

Però aleshores alguna cosa va trencar-se en el meu interior. No sé què em va passar ni per què va succeir. Potser la fredor metàl·lica de la maneta de la porta va ser el detonant i una corrent elèctrica em va travessar el cos i em va deturar en la meva fugida. Tal vegada el titil·lar de la flama de les espelmes espantades per la meva brusca reacció per escapar d’un ambient que m’empresonava i em deixava sense força. No ho sé ni segurament ho sabré mai però en aquell instant la meva ment va apartar el dolor i la por causada per les paraules de Sir Cristòfol.  

Vaig endreçar-me, vaig passar les mans pels cabells tirant-los enrere, vaig mullar-me els llavis amb la punta de la llengua i amb els dits vaig assecar-me les llàgrimes de l’horror passat. Mentre polia el meu aspecte corporal reparava les escletxes mentals més feridores i cruels. 

Qui era aquell home, simplement un home no una persona, o simplement res de tot això només una simple bestiola, una feristela a qui havia d’enfrontar-me i vèncer. 

Vaig tornar dreta, segura i ferma a l’habitació. Romania  assegut a la butaca amb el mateix somriure fred, immòbil de cara i de cos. Vaig mirar-lo fixament amb un aire de menyspreu en els meus ulls. En aquells moments només veia assegut una serp de ulls verds que m’observava momentàniament sorpresa però de qui no em podia fiar. Amb el soroll del seu respirar, amb el moviment oscil·latori del seu cap i amb el sord soroll del seu cascavell pretenia distreure’m per saltar damunt meu i ferir-me. 

Amb tot el valor i gosadia possible m’assegué altre cop a la butaca mirant-lo fixament i vaig començar altre cop les meves preguntes. Em mira i amb el somriure dur va dir-me:

¾    Tornés, em vols més. Pot ser t’agrada la idea de patir més vexacions. 

No vaig respondre a la seva provocació i la primera frase em sortí forta i dura:

¾    Sóc una dona, un esser humà, i per tant capaç de sofrir i riure. Però per davant de tot sóc lliure i ningú, sigui quina sigui la seva categoria social, pot intentar subjugar la meva llibertat. 

No va contestar però pel moviment de seves les mans entengué que li importava poc que els dominats fossin homes o dones. Desesperada per la seva indiferència obrint-me la brusa l’ensenyà les sines.

¾    Mira uns pits com els que van alletar-te. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 22/11/2012.

CRUELTAT II.

LA VISITA A LA SERP.

Sense pausa i amb molta pressa així va iniciar-se la meva visita a Venècia, capital del Lido. No vaig poder fer ni una ullada a la plaça de Sant Marc. Des de l’aeroport, la canoa taxi que travessa el delta em deixar a la porta de l’hotel. Ja sóc a l’Hotel Embassadeurs em vaig dir. Com tinc un aire agressiu i de bon veure, a més d’alta sóc morena i ben plantada els conserges no s’han oposat a la meva visita a Sir Cristòfol. Devien pensar que era una meuca de classe alta que venia a satisfer els desitjos del cavaller. 

La suite, com correspon a un hotel de tal categoria, era adient al seu preu. Uns severs i espessos cortinatges vermell fosc, quasi del color sang vaig pensar en entrar, impedien que qualsevol raig de sol ni de llum nocturna esmorteixi la claror d’una dotzena d’espelmes hàbilment distribuïdes per l’estança. 

Després de les salutacions de rigor sóc asseguda davant seu. Em sento com una conilleta nua davant d’una serp d’ulls verds buits d’expressió.

¾    Per què ho va fer? - Asseguda en una butaca d’alt respatller va ser la primera pregunta segurament massa sobtada i al mateix temps massa innocent per aconseguir un clima per poder seguir la conversa. Era davant meu, impol·lut, hermètic, les seves faccions no revelaven ni un pensament ni el més mínim moviment com si fos una freda i cruel estàtua grega. És posat en el butaca rígid, ert com si vulgues conservar sense cap arruga el seu elegant vestit de seda negra.

¾    Per què ho vaig fer. Bona pregunta- va contestar amb una veu forta, profunda i amb el deix amarg final, com el sabor de la darrere copa de campari. – Ho vaig fer perquè era meva i l’havia de castigar. Ella havia de reconèixer qui era l’home, el mascle, l’amo. Parlant de tot vostè no està gens malament. És elegant i pot ser que aquest lleu i suficient somriure dels seus llavis jo sabria fer-lo canviar per una ganyota de por. La por, amiga meva, és sana i creure’s que un ho sap tot és denigrant.

¾    No parlàvem de mi. Parlàvem de la dona que va pegar, apallissar i finalment dessagnar. Sembla ser que no era la primera.

¾    Sí, ja t’ho he dit l’havia d’ensenyar a respectar-me. I tu estimada, també et podria fer veure quin món s’obriria davant teu. Penar, sofrir, demanar clemència i potser...morir, després de sentir el goig de la humiliació més profunda. 

No vaig aguantar-me més, amb la pell de gallina i els pèls de punta vaig aixecar-me i vaig fugir espaordida mentre sentia el seu riure ofensiu. 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.

Berga,20/11/2012.

CRUELTAT I.

FEINA DE PERIODISTA.

Acabava d’arribar a l’oficina, i quasi sense temps de penjar l’anorac, quan la cap de premsa em va cridar per fer-me l’encàrrec d’un nou reportatge. Asseguda davant seu vaig perdre la meva fama de riallera quan va dir-me el nom del personatge a qui havia d’entrevistar. Sir Cristòfol, rere aquell nom hi ha un home amb una història de força crueltat, sadisme seria la paraula més adequada, malgrat la seva joventut. 

 

Sir Cristòfol crida l’atenció per la mirada penetrant i fixa dels seus ulls verds. Sabia que era alt, moreno i eixerit. També coneixia, per veure’l a la televisió, la seva forma de caminar, i el seu aire jactanciós per la positura que prenia davant de les càmeres. Malgrat que les imatges fossin presses en el Jutjat davant de taules i ordinadors durant el judici pels seus crims, no perdia el seu posat altiu. 

 

Mentre l’escoltava cercava la forma de posar objeccions a les paraules de la cap: havia de fer les vacances, unes desitjades vacances al Carib, i el meu cap somniava veient el mar, el sol, les platges de blanca sorra, música i potser...qui sap?  

 

Quan va acabar el seu discurs inicial va acabar dient-me:

¾    D’acord, Elisa. 

 

Aleshores vaig abocar damunt la seva taula cap totes les objeccions possibles: el desgrat que em produïa l’individu i també l’observació sobre quan temps feia que tenia retardades les vacances. Totes les meves paraules no van servir de res perquè amb un senzill i ampli moviment d’espatlles i un altre encara més simple d’obrir les mans va dir-me més que amb les paraules següents.

¾    És així la teva feina, estimada. Tu veuràs. Aquí tens els bitllets de l’avió. Si no vols n’hi haurà un altre que segurament li agradarà el teu lloc. A mi, el president em diu sempre que la nostra porta és tant grossa per permetre puguin entrar els que vulguin treballar i sortir els que parlen de vacances i festetes. Primer el treball i les necessitats de la revista i després en parlarem del temps d’oci.  

 

Vaig tornar a casa ràpidament i prenen només quatre imprescindibles peces de roba vaig marxar, podríem dir, amb la mateixa roba que portava posada per treballar a l’oficina i un petit maletí. 

Al cap d’un hora agafava l’avió que em duia a Venècia.

 

Continuarà... 

 

Miquel Pujol Mur.