Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El menhir d'Isòvol.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El menhir d'Isòvol.. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de setembre del 2013

EL MENHIR D’ISOVOL II.

VIURE EL PRESENT

La parella es comuniquen confidències sobre les seves vides. La Laia no s’ha mogut del poble. Va casar-se amb un noi de Saga. Han tingut 3 fills i treballant la terra i comerciant en bestiar s’han creat un petit racó que el permet viure còmodament. Ara dos dels fills van fent-se càrrec del negoci del pare i això permet al matrimoni viure una vida més descansada. L’altre fill, d’esperit inquiet; ha emigrat a Austràlia a fer fortuna.

L’Andreu va marxar a Barcelona. Va esposar-se amb una noia barcelonina i va trobar una plaça de funcionari. Poc a poc, any rere any, gràcies a la antiguitat el seu sou s’ha anat incrementant i ara, vidu de fa pocs anys, s’ha prejubilat. Té dos fills, un noi i una noia, el noi es casat i la noia després de rodolar un xic d’una feina a l’altra va agafar la dèria d’anar-se a viure al poble del pare.
¾    La teva filla és la Carme? - pregunta sorpresa la Laia.
¾    Sí. Què la coneixes?
¾    Sí- contesta amb aire decebut la Laia.
¾    I...
¾    Home, no tu prenguis malament però una mica cabreta boja, si que n’és.

La Laia pensa: m’ho havia de soposar, quan va vindré a viure al poble va fer estada a la casa dels Areu. Clar, la casa del pare, més com feia tan temps que era tancada, qui ho podia endevinar.

¾    Sempre ha estat una mica voluble.
¾    No ho saps prou, fins el capellà va embolicar-se en les seves cabòries. Ben bé, no vull saber com va anar. Ara es casa amb el meu nebot. Un bon xicot.
¾    Bé, què fas aquí Laia. Jo he fet parada en pujar però tu hi vens expressament.
¾    Mira Andreu. Molts matins hi pujo. Sembla com si des d’aquí pugues parlar amb el pare i la mare. Escoltar els seus consells i rebre les seves reganys pel meu sorrut caràcter. És com si a l’obrir els pulmons agafés noves forces. I tu?
¾    He recordat quan era jove. Com ara per tu aquest lloc era per mi una càrrega energètica. En tornar m’ha picat la curiositat de veure si encara hi era. He pujat per parlar amb la mare i dir-li que resti satisfeta la seva neta s’ha casat pel civil i avui ho fa per l’església com ella volia.
¾    Esperem que vagi bé- respon escèptic la Laia.

L’Andreu posa la mà damunt la pedra. Primer nota com si un tremolor li corre pel cos, poc estona més tard nota com una moixaina, després un defalliment i finalment una nova força que l’omple.

És gira mirant la Laia cara a cara i li diu:
¾    I tant que anirà bé. M’ho ha dit la pedra.
Poc desprès i conversant amigablement l’ home i la dona baixant del pujol, ell va a recollir el cotxe i la Laia per un corriol puja vers el poble.

A dalt del campanar de l’església voltegen les campanes anunciant en el seu dringar la bona nova una parella que volem viure una vida en comú.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 1 de setembre del 2013

EL MENHIR DE ISÒVOL I.

Retornar als orígens.

L’home ha aparcat el cotxe a prop de la cruïlla de la carretera en un espai buit sota els grans arbres.

El matí és jove, encara que el sol inicia la seva pujada seguint la seva orbita en l’horitzó. Un suau vent de primavera arrossega el darrer vestigi de la neu de les muntanyes i enrojola la seva cara.

Vesteix informalment de color fosc. Es corda ràpidament l’anorac mentre puja la lleu costa que li porta a dalt del monticle.

Observa les petjades d’un tractor profundament marcades en el terra tou de la part del camí que condueix a un camp proper.

Les flors de variats colors que entapissen les voreres del camí i les roques grisenques i amb alguna taca daurada entretenen la seva mirada. Per fi arriba al cim del pujol.

Encara és al mateix lloc. El menhir s’alça ferm i desafiant a les inclemències del temps: fred i calor, neu i sol. De l’altre temps també: els dies, els anys, segles i mil·lennis. Fa quasi 3000 anys que altres homes van plantar la pedra potser com signe de pertinença, invocació al déus o punt de força metafísica. El menhir d’Isòvol.

Fa una mirada al voltant i recorda la seva jovenesa quan ajudant al pare treballava terres properes. Ara són cobertes del verd dels cereals quan creixen.

Posa la mà damunt la pedra i fa recordança d’altres mans tan joves com les seves llavors. Les petites mans de una jove pubilla, tendres i amoroses, però al mateix temps avesades al treball de pagès. Mans amoroses que saben acaronar furgant els llocs íntims i amagats, però hores més tard alimentaran l’aviram i els animals, faran el menjar i manaran el mas.
¾    Benvolguda Laia, que deus fer ara?

Mira a la dreta cercant el curs del rierol marcat per una franja d’un verd més luxuriós i on s’alcen erectes un seguit d’arbres blancs.

Records d’infantesa, el nens banyant-se i fem gatzara sota el pont i el record de la llegenda del riu. I el menhir continua dret dalt del cim.

Observa una dona que s’apropa pujant el senderol por on havia pujat fa una estona. Ve del pròxim Olopte. El mira detingudament i els seus moviments fan recordar l’antiga companya. És ella...i el seu pensament burxa dins la memòria anant enrere en els anys. La Laia!!!

Una primera mirada de reconeixement i després una forta abraçada va unir a la dona i a l’home. Seguidament una més llarga observació adonant-se dels estralls que els anys han fet en les seves fisonomies i quasi al mateix instant la pregunta va sorgir dels seus llavis.
¾    Què has fet tots aquests anys.

Més aquestes paraules han estat fetes sense cap retret. Han passat masses anys, tota una vida, per ara que s’han tornat a trobar hagi res a discutir.

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.