VIURE EL PRESENT
La parella es comuniquen
confidències sobre les seves vides. La Laia no s’ha mogut del poble. Va
casar-se amb un noi de Saga. Han tingut 3 fills i treballant la terra i
comerciant en bestiar s’han creat un petit racó que el permet viure còmodament.
Ara dos dels fills van fent-se càrrec del negoci del pare i això permet al
matrimoni viure una vida més descansada. L’altre fill, d’esperit inquiet; ha
emigrat a Austràlia a fer fortuna.
L’Andreu va marxar a Barcelona.
Va esposar-se amb una noia barcelonina i va trobar una plaça de funcionari. Poc
a poc, any rere any, gràcies a la antiguitat el seu sou s’ha anat incrementant
i ara, vidu de fa pocs anys, s’ha prejubilat. Té dos fills, un noi i una noia,
el noi es casat i la noia després de rodolar un xic d’una feina a l’altra va
agafar la dèria d’anar-se a viure al poble del pare.
¾
La teva filla és la Carme? - pregunta sorpresa
la Laia.
¾
Sí. Què la coneixes?
¾
Sí- contesta amb aire decebut la Laia.
¾
I...
¾
Home, no tu prenguis malament però una mica cabreta
boja, si que n’és.
La Laia pensa: m’ho havia de
soposar, quan va vindré a viure al poble va fer estada a la casa dels Areu.
Clar, la casa del pare, més com feia tan temps que era tancada, qui ho podia
endevinar.
¾
Sempre ha estat una mica voluble.
¾
No ho saps prou, fins el capellà va embolicar-se
en les seves cabòries. Ben bé, no vull saber com va anar. Ara es casa amb el
meu nebot. Un bon xicot.
¾
Bé, què fas aquí Laia. Jo he fet parada en pujar
però tu hi vens expressament.
¾
Mira Andreu. Molts matins hi pujo. Sembla com si
des d’aquí pugues parlar amb el pare i la mare. Escoltar els seus consells i
rebre les seves reganys pel meu sorrut caràcter. És com si a l’obrir els
pulmons agafés noves forces. I tu?
¾
He recordat quan era jove. Com ara per tu aquest
lloc era per mi una càrrega energètica. En tornar m’ha picat la curiositat de
veure si encara hi era. He pujat per parlar amb la mare i dir-li que resti
satisfeta la seva neta s’ha casat pel civil i avui ho fa per l’església com
ella volia.
¾
Esperem que vagi bé- respon escèptic la Laia.
L’Andreu posa la mà damunt la
pedra. Primer nota com si un tremolor li corre pel cos, poc estona més tard nota
com una moixaina, després un defalliment i finalment una nova força que l’omple.
És gira mirant la Laia cara a
cara i li diu:
¾
I tant que anirà bé. M’ho ha dit la pedra.
Poc desprès i conversant
amigablement l’ home i la dona baixant del pujol, ell va a recollir el cotxe i
la Laia per un corriol puja vers el poble.
A dalt del campanar de
l’església voltegen les campanes anunciant en el seu dringar la bona nova una
parella que volem viure una vida en comú.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
