EL RETORN DEL COMTE ARNAU XIV.

ON ÉS... 

L’Arnau està assentat en un banc de fusta. Vora seu de la font un rajolí d’aigua cau amb força i sense treva. Està en una àrea d’esbarjo, enmig d’una arbreda de pins i alzines, situada en una zona muntanyosa. Davant seu una rústega taula de fusta sosté el seu frugal menjar: pa, embotits, formatge i fruita. També una ampolla de cervesa. Ha comprat tots aquest queviures en la botiga, al costat de les escoles, que hi ha en el petit poble proper. Donades les circumstàncies, per la seva pròpia seguretat no vol cridar l’atenció, no sigui que alguna persona ben intencionada el reconeguí i doní informació als Mossos, que el tenen en busca i captura com a desaparegut. Sap molt bé que alguns familiars no han comprès, portats per l’estimació, la seva sobtada desaparició i volen que torni a casa.  

Però tossut com sempre ha decidit fer la seva voluntat. Molts cops la primera idea és la millor, és el pensament que dona voltes dins el seu cap. Trencar els lligams i començar de nou, si escau, és la determinació final.  

L’aparença del comte ha canviat en aquest dies. El seu rostre que sempre estava ben afaitat, quan la Queralt era viva, ara porta una barba de pocs dies. La llum que es reflectia en els seus ulls ha desaparegut tret de certs moments que portat per la curiositat fixa la mirada amb interès en una cosa que li cridi l’atenció. En el rictus de la seva cara es marquen algunes arrugues i la seva fisonomia reflexa una expressió d’amargura. La seva roba també ha canviat ara porta uns texans, una camisa i un jersei que no crida gens l’atenció. Té un cotxe aparcat a la vorera de la carretera, però ja no és el cotxe que conduïa sinó un model més senzill de segona mà. Mentre menja el senzill refrigeri reflexiona: 

Miris com t’ho miris quedar-me no és cap solució. A la llarga tot aniria malament i donaria peu a un bon i nou escàndol. Segurament serien cridats diferents psiquiatres i com no serien capaços de trobar una explicació lògica, mentre s’ho pensessin en tancarien en un manicomi i en donarien gran quantitat de píndoles i qui sap què més. Que haig de fer? Marxar-me, creuaré la frontera,  llençaré el carnet d’identitat i em faré amb un de nou per iniciar una nova vida. On? No ho sé, però no vull allunyar-me altre cop de les meves terres. Aquestes terres que m’han vist néixer dues vegades. Potser Andorra, tal vegada el Rosselló o potser tornar a Catalunya. Lluny l’enyor em prendrà dins el cor. Prou pena tinc de no poder viure amb els meus. Ja quan va morir el Pere volia desaparèixer però, havia la Queralt, l’estimava i no vaig ser capaç d’allunyar-me. Ara sí, els estimo però, he de fer el meu camí.  

Poc després, en acabar, s’aixeca del banc recull les restes inservibles i les llença al contenidor. La resta del menjar no consumida, l’embolcalla, la tragina i la guarda dins del cotxe. Puja al volant, tanca la porta i pren la marxa. Segueix per la revoltada carretera de muntanya i al cap de pocs viratges desapareix  de la nostra visió. 

On és l’Arnau? Sabem que és una llegenda, per tant no pot morir. Continua viu i es mou d’un cantó a l’altre del temps. Mossèn Cinto Verdaguer el va trobar temps enrere i ens va deixar una poesia sobre la seva vida i caiguda. Cançons populars d’arreu de Catalunya i Mallorca ens dona raó de les seves aventures de diferents formes. 

De quan en quan hi ha alguna representació o alguna xerrada sobre la seva tragèdia. Torna a reviure! 

A Mongrony a la vora de Gombrèn hi ha el Forat de Sant Ot. Quan és va voler explorar les seves fondàries els pagesos van posar la condició que abans havien de recollir la collita. A Sant Joan de les Abadesses hi ha la seva estàtua al costat del convent. Per tant es viu i no ha desaparegut. 

Serà aquell amable senyor que us demana l’hora? Potser el dependent del supermercat que posa la fruita i la carn? O potser el camioner que renega la falsa maniobra que feu amb el cotxe? 

Vigileu, sempre és jove i atractiu. Potser el jove, que us diu floretes al passar pel carrer. Aquell de la mirada fixa que sembla que us vulgui atreure i enamorar. No us fieu, és un bon amant però les seves companyes acabaven... 

I ara per finalitzar aquesta narració acompanyo el molt conegut poema escrit per mossèn Cinto Verdaguer.  

Lo Comte Arnau  

Lo comte de Mataplana

ne tenia dos cavalls:

L’un era blanc com la gebre

l’altre fosc com lo pecat. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc 

Un matí de la hivernada

lo negre feia ensellar

la comtessa ja li’n deia:

- Per què no enselles lo blanc?

- Per què fuig dels camins aspres

i a mi em plauen més que els plans.-

La comtessa ja hi tornava:

- Mon marit, no ho fesses pas;

lo negre em sembla el diable,

Déu nos lo tinga allunyat.-

Ell no li torna resposta

com si sentia tronar:

al negre posa la sella

baldament fos Satanàs.

-Adéu, la comtessa aimada.

- Déu te guie i l’Àngel Sant.-

L’Àngel prou lo guiaria,

més ell no es deixa guiar,

lo guiaria a l’església

i ell a la vila fa cap,

on hi ha nines per perdre

i pobres per escanyar. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc. 

Quan sortia de la vila

semblava un esperitat:

corria el cavall negre

corria com si volàs,

tantost per les altes cimes

com pel fons del xaragall.

Los gombernesos se senyen

quan lo veuen desbocat.

Les llops d’aquelles muntanyes

lo segueixen udolant,

algun d’ells per simpatia,

los altres olorant carn,

que n’esperen un bon àpat

més amunt o més avall;

sos ulls semblen llumenetes,

llumenetes infernals.

Al sentir sa udoladissa

Li comte s’és esglaiat,

voldria girar lo poltre

més ja no el pot aturar. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc. 

A la nit que és fosca, fosca,

se barreja el temporal,

i els pastors al comte Arnau veuen

entremig de trons i llamps

volar d’una cresta a l’altra

del Mongrony vers les afraus.

La tempesta esgarrifosa

a mitja nit fa un esclat;

d’un llampec entre les ales

s’obira lo comte Arnau

rodolant de falta cima

de sant Ou dins lo Forat,

d’on surt entre rius de flama

lo renill del seu cavall.

La comtessa l’esperava

a la porta del palau;

passen hores, passen dies,

passen nits de por i espant,

a la tercera que passa

lo’n veu venir condemnat.

La nit era negra, negra,

més negre era son cavall

son cavall que era el diable

Déu nos lo tinga allunyat. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc.

 

Miquel Pujol Mur                                           

EL RETORN DEL COMTE ARNAU XIII.

TAMBÉ LA QUERALT 

Els dominis dels humans són breus com ho és el seu pas per la terra. La força motriu que ens impulsa també és feble com ho és la carn i els teixits que  formen el nostre cos. Només l’ambició i l’afany de possessionar-se de les coses mundanes sembla una promesa de futur, però sovint quan arriba l’últim moment i mirem enrere en el postrer esguard ens adonem, que allò que tant ens ha costat i hem bastit a  força d’esforços com bastaixos d’antics molins que han hagut d’aprofitar la força del vent per giravoltar la mola de pedra, i a més de la pròpia suor i moltes vegades de la feina i el sofriment d’altres, en acabar la feina tot és un bé banal i perible.  

Sempre l’home d’èxit ha tingut esclaus o soldats o assalariats que a canvi de la promesa de sobreviure, solament unes quantes monedes, han donat la seva llibertat el seu suor i el seu treball per aconseguir els bens insostenibles fora de la terra.  

És en aquest darrer pas quan ens donem compte que tot això ha estat enrunat i resta abandonat sobre la terra. Només la vinculació a fets humils, amagats com és escrit en el Nou Testament, què una mà no sàpiga el que fa l’altra mà, i la caritat, però no solament com ajuda econòmica sinó més aviat moral, crear un nou esperit en el necessitat, això sí que ens fa mereixedors a un petit homenatge, la nostra satisfacció pròpia i el coneixement enriquidor. 

L’Arnau és assentat en un banc de la sala d’espera de l’hospital i aquestes lletres, una breu pàgina que ha sortit d’entremig dels fulls del llibre que intenta llegir per apartar els tristos pensaments que una vegada rere l’altre l’hi acudeixen a la ment. Llegeix la plana i s’adona que en les seves frases hi ha una part de la veritat d’aquest món; però aviat les aparta i torna a guardar la pàgina entre altres pàgines del llibre. 

Està nerviós, frissa assegut, inquiet es remou i mira un i altre cop a la porta on ha de sortir el metge per informar-li  sobre l’estat de salut de la Queralt. Diuen que no s’ha de mirar enrere amb nostàlgia que els fet passats són passats però ha estat una vida tan plena, tan feliç que no pot fer res més que recordar. 

El seu matrimoni ha estat llarg i fructífer, ple de vida, llàstima, sempre aquesta mateixa paraula, que la mida de l’existència sigui tan breu segons la percepció humana comparada amb la seva pròpia vida. 

L’Arnau no ha canviat gens continua sent el mateix home jove, fort i de cabells negres com quan va trobar-se amb el Pere en el refugi de muntanya. En el seu rostre ni una arruga encreua la seva cara i el seu posat és el mateix d’antuvi. Però a la Queralt, el seu amor, no se’n recorda dels altres, la Queralt és la seva companya ferma i amatent; més a la seva esposa si que li han passat els anys. Aquella noia riallera i amb empenta només és una fràgil figureta quequejant i que oblida fàcilment, fins i tot, qui és l’home que l’acompanya. Es recolza en el seu braç fort per caminar, per sortir a passejar i per qualsevol necessitat peremptòria. La Queralt té més de noranta anys i els seu cos ja està molt debilitat i en la seva memòria comença a haver-hi oblits. En certs moments li pregunta a l’home que l’acompanya:

¾    Escolti i el meu marit on és? Per què no ha vingut a fer-me companyia? 

L’Arnau li contesta sempre:

¾    No et preocupis, s’hi sóc aquí, sempre al teu costat. Què no em veus? 

I la Queralt per moments reconfortada l’acarona i el mira amb aquells ulls afectuosos de sempre. Més en altres moments se’l torna a mirar i li diu:

¾    Però, vostè és molt jove per ser el meu home?

¾    Ja tu vaig explicar, estimada. Que no te’n recordes? 

I ella calla mentre frunzeix la front, recorda les paraules dels besnéts que diuen:

¾    La besàvia ja comença a perdre el cap i ho oblida tot.- Aquestes paraules li fan un cert rau-rau que l’amoïna força. 

L’Arnau amb el cap cot mira sense veure ni tant sols les lletres, totes estan borroses i ballant en els fulls del llibre no pot menys que recordar anys i anys des d’aquella nit a dalt del pas del Gosolans, allà dalt del Cadí, molt a prop del Comabona. 

Primer sempre primer el Pere, no sap ben bé quin nom concedir-li: amic, pare, germà, mentor o potser l’amor platònic de sempre malgrat fos un home. La Marta, aquella forta i coratjosa dona que el va acceptar com a gendre sabem que havia un terrible secret i que per estimació al seu home mai va gosar preguntar-li res. Va veure com envellien tots al seu voltant mentre ell continuava essent jove però va saber callar. Pobra Marta, pocs anys va sobreviure el Pere, sempre se’n va en recordar, moltes tardes baixava al cementiri a parlar-li i tornava contenta com si hagués rebut contestació a les seves paraules. Un dia la van trobar al llit a la matinada ja freda però amb un somriure dolç com qui empren un viatge prou desitjat. La Clara també morta, el seu fillol l’Arnau també, allà a Amèrica i tants altres amics i descendents i ara la Queralt sembla donar les darreres passes pel terrenal camí. S’ha entreobert la porta i ha entrat el metge, que se’l mira encuriosit.

¾    La Queralt està molt dèbil i no creiem pugi durar molt. Reclama la seva presència. Suposo? Perquè diu que vingui l’Arnau, el meu home.

¾    Sí, ja hi vaig però no creu que una transfusió per exemple de la meva sang pot millorar-la.

¾    Senyor, aquesta senyora s’aguanta per la voluntat de viure. El seu cos ha rendit tot el que era possible i ara és com una màquina totalment desgastada i ja no hi ha peces de recanvi.  

L’Arnau entra a l’habitació, una cambra espaiosa amb un llit a prop del finestral per on entra la claror d’un sol càlid de primavera que il·lumina alegrament tota l’estança. Al costat de la paret un altre llit per la persona que acompanyi al malalt. 

Sobre la taula un discret ram de roses escampa la seva olor i dona un toc de vermell al color blanc de les parets i el mobiliari. Tot és silenci, ni un petit remor de música trenca l’absència de so. Tant com li agradava abans la música ara li produeix mal de cap a la Queralt.  

L’Arnau entre sense fer soroll, com un gat que llisca amb extrema suavitat per damunt del terra de mosaic. S’acosta al llit i s’asseu al costat de la malalta. 

La mira arravatament com un fidel que contempla la imatge d’una Verge que ha obrat un miracle. És veritat un miracle s’ha produït amb el temperat fogós i arbitrari  del comte. El miracle el va començar el Pere fa molts anys, potser uns cent vint, a dalt del refugi. A continuació l’època de disbauxa i d’obnubilació dels sentits, quan va ser senyor de vides i mort i per últim el coneixement de la Queralt. En un principi va ser la manera de fer-se un racó al costat del Pere. Seguidament la pau, el recolliment, el viure una vida plena i al mateix temps calmada veien costat a costat  créixer el fills. 

I ara aquesta dona amada ha arribat al seu darrer sospir. La torna a observar detingudament i veu que el seu cos tot just marca una lleugera forma sota dels llençols. La cara blanca, el nas afilat a penes l’alè mou els seus narius. Té els ulls tancats però un lleu moviment, un simple parpelleig, reflexa que ha notat la presència de l’home, aleshores un lleu distensió dels seus llavis esbossa un minúscul somriure.   

L’Arnau li fa un lleuger petó en el front i sent la fredor de la pell. Acaricia el blanc cabell tant fi com sempre ha estat i nota la lassitud del cos de la muller.

 

Baixa les mans galtes avall i arriba amb els dits fins la comissura dels llavis i sembla com si la Queralt li fes un petó lleu i transparent a la punta dels dits i després res més. 

Mira a la dona morta sense poder creure’s que sigui possible, que el deixi sol. No ho entén, normalment moren primer els homes, com primer va finir el Pere, més tard la Marta. Però no se’n sap avenir, prou que ha vist amb el pas dels anys la decadència de la Queralt però ofuscat pel seu amor ha estat com un miratge que malgrat els ulls s’adonessin, els ulls de l’esperit s’hi negaven a reconèixer la realitat.  

L’enterrament, l’Arnau no el viu ni físicament ni mentalment, els fills i néts ho han organitzat tot. Només sap que instintivament ha estret mans, ha escoltat condols, ha rebut petons dels parents i dels coneguts, ha respòs a preguntes amb monosíl·labs, ha sentit parlar amb lloances de la Queralt i de les seves tasques. Però interiorment no ha assistit a res, buit completament d’idees, mirant al fèretre com el lladre que se l’emportava el bé més apreciat. 

Seguidament l’acomiadament, la cerimònia a l’església i per últim la desaparició total quan s’ha tancat la cripta i la Queralt torna a la pau dels seus pares i la resta dels difunts de la família. 

L’Arnau roman amb silenci dins la cambra, la cambra de la seva vida marital, on ha viscut els instants meravellosos de l’amor humà, les converses i els xiuxiueigs còmplices i les cançonetes amoroses a cau d’orella.  

Pensa què el retè en aquest lloc, un record, només un record, abans era com el norai del port que subjecta les amarres de la nau, ara les cordes són tallades i la nau capbussa sense timoner i no sap cap on virar per evitar les esculleres de la costa.  

La seva aparença física està lluny de la decrepitud dels seus fills, els néts no saben com presentar un avi més jove que els pares. Hi ha masses preguntes en l’aire i moltes dubtes que mai s’han pogut esclarir amb coherència.

Escriu una carta d’acomiadament, referma que és el cap de família i fa menció a cert encanteri que impedeix la seva vellesa, però sense aclarir res. Demana respectin la seva decisió per la mort de la Queralt que l’ha trasbalsat profundament.

 

“Penso restar a l’ombra, però vetllaré i ho sabré tot de la vostra vida, però penseu amb mi com si en el darrer sospir de la Queralt m’hagi esfumat amb ella” 

Aquestes paraules eren una part de la seva missiva. I sabia que sabrien fer-ne cas per eludir explicacions de la seva jovenesa i vitalitat. 

                              “Mort el gos, s’ha acabat la ràbia”

 

Miquel Pujol Mur                                           

EL RETORN DEL COMTE ARNAU XII.

L’ACOMIADAMENT D’EN PERE 

La claror entra en l’habitació travessant les cortines del balcó. A fora un sol lluent il·lumina la terra i escalfa suaument la cambra. Som a la primavera, però el Pere sap que aquesta és la seva darrere estació. Han passat més de cinquanta anys de la seva primera trobada amb el comte i el seu cor cansat de bategar tants anys no té força per resistir gaire temps més. 

Només quan entra la Marta a la habitació sembla rejovenir i recobrar les forces. Els seus ulls no veuen una dona gran i tan vella com ell, sinó que recorden a la noia jove i adorable que el va enamorar i ha estat la amatent companya durant llurs vides. Ajuda a aquest miratge aquest petit gest tan habitual en ella, que l’ha marcat i vençut sempre, i que malgrat l’edat encara no ha perdut. Solament el contacte de la seva mà i la seva presència l’alleuja de l’acomiadament del món. 

Ha viscut plenament i sap que a prop seu té els dons rebuts en forma de fills, néts, i fins i tot la petita, la besnéta Elisenda. I com sempre l’omnipresent i sempre actiu amic, a vegades odiat i moltes més vegades, estimat, el comte Arnau, el seu gendre.

¾    Suara- pensa el Pere- per què encara tantes dubtes en el moment de finir una existència ara penosa.

¾    Doncs, per què? Tanta recança hi ha en el meu cor, s’ha comportat com un bon marit amb la meva filla. A la Queralt no l’hi ha mancat res, cert que ha tingut cinc fills, però l’ha portat com una reina. Tots els seus desigs s’han acomplert, Ha treballat de psicòloga, la seva carrera vocacional, com era la seva dèria. Ha volgut una clínica nova, l’Arnau li ha muntat amb els avanços tècnics més moderns de l’actualitat. Conferències, desplaçaments, simposis ha assistit a tots fos a la part del món que fos. Ha hagut dides, minyones, institutrius, el que fes falta per vetllar pel benestar del fills i si no l’Arnau ha cuidat dels fills suplint s’hi convenia a la mare i ha estat un pare inimitable. Llavors què li puc retreure? Què té molts diners? Gran part dels meus també són guanyats per ell i no me’ls ha reclamat mai. Ha recolzat els meus fills com si fossin part directa de la seva família.  Pot ser si fos un desconegut no hauria tan temor dins meu. Malgrat la seva procedència demoníaca, vatu a l’olla! Què n’ets de capgròs? Si no és un dimoni, només un condemnat! Sí, però va ser enfonsat en l’infern pel seu execrable comportament. Va, Pere d’això fa segles! Mira el present. Aleshores què? Veritat que un amic com ell no hi ha cap home que així conegut d’igual. Potser si jo mateix fos un xic més obert i no estigués tant tancat per l’educació religiosa del petit poble on vaig néixer, comprendria millor la essència del seu comportament fa tants anys, Pere no veus el que estima la teva filla, amb això tindries prou. Però, ostres! Si no ha envellit ni una mica, està com quan el vaig conèixer. Au, Pere el que tens és enveja. Sí, però la Queralt ara quan surt sembla als ulls dels desconeguts, com si hagués pagat un gigoló i més endavant, què? Continuarà amb ella o es buscarà una de més jove. 

Així amb aquestes i altres cabòries veia desfilar els dies el Pere reclòs en l’habitació. Només l’alleugeria la presència de la Marta.  

La família també era un sedant pel seu mal i els xics el feien riure però al cap d’una estona se’l veia cansat i demanava el deixessin reposar. 

L’Arnau, el comte, és l’altra visita que l’omple de goig. Recordar, qui no recorda els fets de joventut, el temps que van romandre junts i els va unir com si fossin germans, més que germans, com si fossin carn i ungla. Sap restar callat, només la seva presència càlida i amigable. En el món de tranquil·litat necessari pel Pere, sentir la mà dolça de la Marta en la seva mà i la presència de l’Arnau al altre costat del llit omple els seus últims moments de vida.

Quantes imatges i quants records li venen a la imaginació, i en altres moments mirar algunes fotografies són l’ajuda pel pas del temps en la cambra del Pere. 

De sobte en la tarda solejada un sospir, un alenar amb prou feines perceptible i el Pere sense adonar-se va abandonar la vida notant en els palmells, la mà feble de la Marta i la mà forta de l’amic. 

Quin trasbals va succeir a la casa, tot va ser plors i llàgrimes. La Marta no va voler abandonar al seu home fins el darrer instant quan ja era impossible restar més temps per l’acomiadament. L’Arnau va tenir cura de tot els tràmits pel sepeli  del Pere.  

Van acudir veïns i coneguts de tota la rodalia. El Pere era una persona molt estimada arreu i que durant la seva vida terrena va ajudar a tothom, quan els hi va ser necessari.  

En el marbre de la tomba hi havia una inscripció que deia:

Reposa l’home

Ple d’esperit i amor

Pels seus germans. 

Ho ha fet posar l’Arnau ja què la Marta està en un estat com d’hipnosi i encara no s’ha fet càrrec de la desaparició del Pere. 

Després de l’enterrament del Pere va succeir una sèrie de fets que van estranyar a tota la família. Ben bé, només en va ocórrer un de fet. Mentre tots es retiraven en direcció a casa, quan ja els veïns després del condol, repetidament reiterat van abandonar el fossar, i la compungida Marta va ser acompanyada per les filles que van retirar-se plorant i somicant, hom va adonar-se que l’Arnau, el gendre també havia desaparegut sense donar avís a ningú. 

Primerament és va pensar que havia marxat a casa d’algun dels assistents al enterro, però a mitjanit van veure que no era normal quan el Arnau s’havia distingit per la seva puntualitat i estimació per tot el grup familiar. La Queralt, la seva dona, tampoc sabia res sobre la seva absència.  Van telefonar a coneguts i amics, i a la fi van haver de denunciar-ho a la policia. Ningú comprenia quina mania li podia haver agafat, quan durant tot els moments de l’enterrament el seu comportament va ser estable, afectuós i comprensiu. Havia aparcat el cotxe, van esbrinar més tard, rere el cementiri i en acabar l’acte del sepeli havia marxat i agafant el vehicle va desaparèixer en un instant. Més tard a prop del poble de Borredà van trobar l’automòbil abandonat en una vorera.  

El comte Arnau s’ha tret gran part de la roba, tot just el pantaló, la camisa i una jaqueta i calçat amb uns mocassins, gens adequats pel pedregós camí torna a fer la seva peregrinació inicial. Puja fins la sima de Sant Ot i s’asseu al costat del horrible forat, dalt de Mongrony i mira a les profunditats tenebroses com si volgués albirar entre les argelagues i els matolls les profunditats del reialme de Satanàs. Per un moment sembla que volgués llançar-se a dins, però per un instant pensa amb la Queralt i malgrat la seva absurda i sobtada desaparició el pensar en la seva dona i els fills el fa desistir de l’idea. Ha estat com una subtil reacció com quan una lleugera fiblada fa posar-se la mà en el cor i tot de mals pensaments recorren la nostra capa interna, dèbil i rosada com la d’un infant encara no endurit pel món i les seves insidies. 

El comte Arnau ha davallat cap el refugi i dorm a terra en actitud fetal com qualsevol animal ferit, només la imatge del Pere a vegades somrient, a vegades seriós, l’acompanya en el seu somni. Tot un enfilall de remordiments de coses que hauria d’haver-li dit i d’altres que no havia d’haver fet el fan regirar-se i remoure’s  inquiet sense parar, com un condemnat en el foc de l’avern. 

De bon matí enfila el camí cap el castell dels  Mataplana, abandonat i ruïnós com recorda. Més tard, Castellar de n’Hug, ara solament un poble turístic que vol vendrà les seves belleses naturals com si fos una meretriu que persegueix només les riqueses materials. Les fonts del riu, del Llobregat on barreja les seves llàgrimes per l’amic i per la seva mateixa immortalitat que l’impedeix ser un simple humà i com tots els mortals a la fi de la vida descansar, ell ha de continuar portant la llosa de la seva existència que li pesa i el fa enfonsar en el fang del camí. El poble de Bagà altre cop i sense aturar-se el Pedraforca, el Comabona i a baix de l’estimball el refugi on fa tants anys va haver la primera trobada amb el Pere.  

Però hi ha una gran diferència  la primera vegada era hivern i el seu caminar era entremig del glaç i la neu. Aquets cop és primavera i deambula trepitjant flors i herba verda, el sol l’escalfa i malgrat el seu dolor intern l’estació de l’any transmet una sensació de vida, de renéixer, de somriure, de benestar en fi que fa impossible que el seu lacerat cor no recuperi la calma i s’assossegui de la seva compunció.  

Des de dalt del Comabona, agenollat i amb paraules tristes s’acomiada de l’amic. No resa perquè en la vida ha vist massa de tot, però un sentit adéu surt de seu boca. Dirigint-se al cel blau i pur deixa anar sentides paraules que com una papallona multicolor voldria que arribessin a les oïdes de l’amic i embolcallant-se en el seu esperit volessin cap l’infinit  per trobar la pau promesa per Déu als homes, siguin del credo que siguin.

Poc després s’aixeca i afermant-se la roba malmesa i bruta inicia la baixada i lentament com una persona borratxa que ensopega en les pedres del senderó retorna a casa. 

Al cap de moltes hores de llarg pelegrinatge és retroba davant del portal i sense saber per què cau de  genolls  i crida com un animal ferit el nom de la seva dona.  

Què és una petició de perdó?

O potser una demanda d’ajuda pel cor ferit i malmès? 

La Queralt avisada per la família acut al seu costat i prenent-lo pels braços i rodejant-li la cara  amb les mans l’alça i entren en la casa.

 

Miquel Pujol Mur                                           

EL RETORN DEL COMTE ARNAU XI.

EL NÉT PERE. 

La sala és completament blanca, tot és net i polit com correspon a un hospital de categoria. El personal d’una gran diversitat d’ètnies, passa i passa, saludant-lo educadament quan el veuen en el passadís o en la sala d’espera. Però el Pere està nerviós, frisós seria una paraula amb un signe d’identitat més adequat del seu estat d’ànim. Mira a la Marta que està asseguda tranquil·lament en una butaca de la sala, sembla que gaudeixi del do de la invisibilitat, Quieta i tranquil·la amb les mans plegades damunt de la falda com la imatge d’una verge de fusta, impertèrrita al pas del temps.  

El Pere la observa una i altra vegada, mentre es meravella de la dignitat que es reflecteix en la seva cara. Serena, sense una llàgrima que demostri la seva impaciència, la seva por, al no tenir noticies sobre com es desenvolupa el part de la Queralt. La manca de comunicació amb tots aquells col·lectius de metges i sanitaris francesos tenalla el cor dels dos.  

Des del reconeixement al fer d’ingrés no l’han vist més ni a l’Arnau tampoc i cadascú expressa la seva ansietat de forma diferent, el Pere passejant amunt i avall pels passadissos de l’hospital i la Marta quieta, encaixada la cara i amb una expressió fixa, però els seus ulls observen el mínim moviment que es produeix a prop seu. 

Ho han argumentat en moltes ocasions tant a la Queralt com a l’Arnau. Les nostres expressions dialèctiques en francès són mínimes per fer-nos entendre’ns en Paris.

¾    Pare, sembla rar que vos que sempre parleu de la llibertat dels joves i de l’emancipació de la dona ara vulgueu ser un retrògrad que s’oposi a la meva idea, al meu desig, és que m’atengui l’Ivonne, la meva millor amiga de la universitat. 

No va haver res més a parlar i com en altres ocasions només van poder assentir i callar. S’obre una porta i surt l’Arnau que diu.

Veniu que ja sou novament avis. Ha nascut fa un moment. Tot ha anat bé. La Marta està com nova i és feliç i somriu quan el mira. És un noi tan “charmant” com diuen els francesos. Ha plorar molt poc i ha fet una semi rialla de seguida. 

Mentre van rere seu, el Pere pensà en allò tan curiós, la Marta que asseguda estava tan immòbil com una esfinx s’ha posat dreta de seguida i camina com una ballarina seguint les gambades de l’Arnau.

¾    Calma, calma, que ja coneixem els pares novells i ara començaran amb allò sobre a qui s’assembla. Què si els ulls, què si el nas i tantes i altres coses.- Pensa el Pere. 

Més al veure a la seva filla, dolorida però amb un somriure de felicitat no pot evitar unes llàgrimes, al donar-li un petó d’agraïment, d’un sentiment paternal que se li escapa del cor. La Marta dona voltes al petit com si fos l’únic nen nascut en el món, fins i tot, abraça al pare oblidant-se de les discussions tingudes temps enrere. 

La infermera dóna el nen a l’Arnau i aquest l’ofereix al Pere com si fos una ofrena de pau, d’amic a amic. El Pere pren la criatura i sembla com s’hi tingues temor i els seus ulls recorren el cos del menut cercant qualsevol senyal que demostri la realitat de l’ésser patern. Repassa el cap, les mans, els peus, no hi ha lloc de la carn dolça i tendra que escapi a la seva mirada inquisidora, tem tant que hi hagi algun estigma diabòlic que mostri el lloc i les companyies infernals tingudes pel comte durant la major part de la seva existència. 

Després torna el nen a l’Arnau i li estreny fortament la mà. El Pere recorda i no oblidarà mai la tensa reunió mantinguda mesos enrere amb la seva filla quan la Queralt va anunciar-los que anava a ser mare i que encara va acarnissar-se més quan va presentar-se l’Arnau. 

Veu a la Queralt davant seu, la Marta asseguda  en una cadira i la Núria que després d’aixecar-se de la cadira s’ha assegut al sofà. L’habitació poc il·luminada, només la llum de peu del costat del sofà i el resplendor del sol que entra pels finestrals.  

El Pere s’asseu en una cadira i recolza el colze dret damunt la taula. Mira alternativament a la Marta , a la Núria i a la Queralt com demanat una resposta a l’estat de la seva filla. Més aviat sembla que voldria que fos una enganyifa, una broma de mal gust que a la fi esclata una riota i es torna a la normalitat. La Marta té la cara cendrosa i s’enfonsa en el sofà com un animal ferit que vol guarir-se del mal, la notícia també li ha suposat una dolorosa sorpresa. La Núria immutable mira a un punt indeterminat del cel situat rere dels finestrals. La Queralt, donada la tensió del moment, es deixa caure en una altra cadira. I durant una estona sembla que el món s’hagi paralitzat, només les respiracions lleugerament alterades i un que altre sospir remou l’aire del menjador.

¾    Bé, ja som grans i el que heu fet ja està fet i ho tenim a davant. Diguem-li amor o sexe, no sé quina és la paraula adequada. El pare de la criatura vol reparar la seva falta. Sí o no?- diu el Pere intentant parlar callant el que pensa i suavitzar el més possible la situació.

¾    Però en quin segle viviu pare!- respon alterada la Queralt- Reparar la falta... Que voleu dir? Què encara us llegiu el Quixot? Jo sóc una dona emancipada i faig amb el meu cos el que em demana el meu desig. I s’hi vaig decidir-me anar al llit amb aquest home, va ser una decisió que heu de respectar. Si penseu que sóc una nena petita me’n vaig pare i en parlarem quan estigueu més al dia del que passa al món.

¾    Queralt, pensa que ha estat una sorpresa per nosaltres- tèrcia la Marta- Potser el pare no s’ha expressat prou bé, més ja saps que t’estima molt.

¾    Caram! Si l’estima, tingués jo el que li ha donat.- diu maliciosament la Núria.

¾    No et queixis que també has tret bones estelles.- Reprèn la mare.

 

El Pere amb el cap recolzat en la mà busca la forma de calmar-se i retrobar les paraules para no ferir la filla i fer un pont per entendre’s.

¾    A veure recomencem sense ferir-nos. Disculpa’m, potser ha fet una reacció visceral però no sempre es presenta la filla soltera per dir-te de sobte que esta embarassada sense ni tan sols haver-te comunicat que té company, nuvi o el que sigui.

¾    Veus Queralt, com el pare ho vol comprendre- diu suament com un sospir la Marta.

¾    Pare i mare que en sou d’ingenus. Que us creieu, que era una monja? Bé, el meu company és diu Arnau, i tu pare el coneixes...  

El Pere s’aixeca d’un bot de la cadira que cau amb estrèpit a terra. La seva cara queda blanca i només se’l sent tartamudejar.

¾    L’Arnau! El meu amic! Mal parit!

¾    Pare! Us he vist enraonar aquí mateix a casa. L’únic que m’era estrany és com us enteníeu dos homes de tan diferent edat. No és el padrí de l’...

¾    Edat, amic, si jo pogués... 

En aquesta moment i sense que ningú s’adoni entra el comte Arnau per la porta i com si no notés la tensió que regna en l’habitació saluda amablement a tothom i en especial al seu amic.

¾    Bona tarda. Perdonaràs estimada Queralt però el trànsit m’ha jugat una mala passada. Hola Pere, serem de família!- Dóna un petó a la Marta,  que sense voler s’arregla el cabell, i també a la Núria a qui pica l’ullet. Ha continuació, creua la sala i fa una abraçada al Pere que sense esmà  hi correspon.

¾    Pere, estic content de ser gendre d’un dels home més desinteressat que he trobat mai.- Més a cau d’orella xiuxiueja- Ara no em faràs quedar malament. No voldràs trencar la felicitat de la teva filla. 

Ningú el convida però l’Arnau s’asseu tranquil·lament en un selló i agafa a la Queralt per la cintura apropant-la vers seu i la fa asseure. Llavors mentre passa la mà per la panxeta de la jove parla a tots.

¾    Sou la família que més he admirat sempre. La vostra pau, el vostre amor els he envejat sempre. La bonhomia del Pere i sobretot aquest saber fer de la Marta. Estimada sogra heu sabut ser la mà dolça que acarona i la mà dura que manté el ramat protegit a la pleta. Així ha sortit aquestes noies tan sàvies i compressives alhora. Ai, Senyor quina sort que he tingut de trobar una companya com aquesta que m’omple el cor al viure al seu costat. Amic Pere no saps que content estic de formar part de la teva família com a espòs de la vostra filla Queralt. Com aviat serem pares, potser ens hem avançat massa però l’amor no té fronteres i és com un parany que ens atrapa sense veure res al nostre entorn. Farem el casori sense esperar-nos gens.

¾    Veus pare, ja t’ho deia és una bona persona i tu amb aquestes dubtes.

¾    Pere, has vist com la teva filla ha sabut triar l’home del seu cor.- Diu en un incís la Marta.

¾    Pare, la Queralt té raó. No veieu la felicitat en les seves cares. No us oposareu, veritat.- parla la Núria mirant implorant al pare.

¾    No, no m’ho oposo, caseu-vos tant punt com sigui possible.- I pensa mentre mira a les dones de la casa totes parlant i atentes al comte.- Més val que es casi i la Queralt el controli bé sinó aquest cabró es capaç d’anar-se al llit amb totes. 

Miquel Pujol Mur