PIRINEU, BELLES MUNTANYES III.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Zeus decideix salvar la vida del seu fill i estudia consciençosament la situació. Si Pirene, era l’encarregada del foc dels déus, per tant sabia que no podia oblidar-se de la seva obligació. Per tant la culpable era Pirene i Hèrcules no en tenia cap de culpa. 

Com la falta era preservar el foc, només havia un mitja per punir i al mateix temps donar exemple als altres mortals, i era el foc novament el mitja per reparar l’ofensa rebuda.  

Un dia Hèrcules va sortir a caçar vestint la pell de lleó i la seva clava(maça). Aleshores Zeus aprofitar l’ocasió per manar a tots els dracs del món anessin on vivia la parella i aprofitant l’absència de l’home, no deixessin sortir la jove del temple i encenguessin l’edifici.

La jove sabent la causa del càstig no va intentar fugir acceptant el sacrifici de la seva vida per salvar a Hèrcules. Agenollant-se va entonar una oració, més la cançoneta amb la seva harmonia impedia que el foc cremes la cambra.

Enfadat Zeus va demanar l’ajuda d’Hefest, fill i déu ferrer, perquè aboqués el carbó i el foc de la seva farga damunt el temple per acabar amb la vida de la jove. Quant tot va ser complert i el silenci emmudir el paisatge, ni els ocells s’atrevien a cantar, va tornar Hèrcules.

Va desesperar-se, va plorar fins la darrere llàgrima, cosa no habitual amb un déu, i fins i tot va alçar els punys al cel cercant l’Olimp. Recollint el cos de l’esser estimat va voler construir un mausoleu per recordar-la sempre.

La diposita al terra cobert de fi i suau herbei verd i començar a posar pedra damunt pedra per cobrir el bell cos. Zeus volia deixar el cos de la noia sense sepultar per demostrar el seu càstig i la seva força, com avís per altres, va voler impedir-ho enviant altre cop els dracs per fer fugir al seu fill.

Però Hèrcules encara sanglotant podia més què els maleïts animals i els va vèncer esclafant-los damunt les pedres i trepitjant-los fins a fer-los morir.

Finalment va enterrar a Pirene, va cobrir-la de flors, sorra fina  i pedres. Va aprofitar, fins i tot, els cossos i les pells dels dracs per protegir-la mentre plorava desconsoladament i les seves llàgrimes regalimaven damunt la terra i les roques formant estanys on es miralleja el cel. 

Les agudes i els cims ens mostren les escates i les cuirasses dels dracs o les seves panxes arrodonides. Al hivern un llençol blanc cobreix el cos estimat per protegir-lo.

D’aquell amor neix el Pirineu amb el seus indrets salvatges com la passió.

Amb el record de les llàgrimes en els estanys del color del cel blau.

La pau del silenci, repòs dels amants, en els seus racons només trancat pel dringar de l’aigua al davallar pel rierol.

El jove desperta de la seva paràlisi. Tot ha desaparegut, el vell ja no hi és només la font, però si hi ha una petita foguera al seu davant. Alça els ulls vers l’horitzó i veu com el sol i les ombres encara juguen en els cims.

Observa la esquena d’una carena sembla tenir la forma d’una esquena de drac.

Poc a poc desentumeix el cos i refà el camí vers les muntanyes estimades.  Potser ara encara les estima més.  

Pirineu tes blanques comes cantem a l’eternitat

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PIRINEU, BELLES MUNTANYES II.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Poc a poc els ulls del vell van apoderant-se dels del jove i abduint les idees de la seva ment mentre el cos continua immòbil en un estat de catarsi total. Sense paraules només amb els sentits es transmeten les preguntes. Diu el vell:

¾    Jo t’ensenyaré el principi del temps.

¾    I tu qui ets, què m’has pres la força.

¾    Sóc el vell druida fugitiu dels segles. L’home estudiós de la humanitat castigat, pels déus per saber massa dels seus secrets i misèries, a no descansar mai. Però calla, veu i escolta.

¾    L’holandès errant?

¾    No, vinc de més lluny des del principi de la civilització. Quan déus i homes lluitaven i convivien junts. Ara calla! Veu i escolta en silenci.

Amb els ulls oberts, esbatanats de curiositat i escoltant el murmuri que surt de la gola del vell resta quiet mentre la suor nerviosa dels seus palmells, malgrat el fred,  se li traspua als  genolls travessant la roba dels pantalons.

Van formant-se imatges davant seu com en un cine d’estiu, més ara no hi ha ningú que l’envolti, només el monòton cant del druida.

Veu l’enamorament d’Hèrcules vers la bellesa innocent de la vestal  Pirene. També els dubtes en el pensament de la formosa jove per un home tant fort, que li recorda el seu propi pare Atlas, prototip d’home fort i pacífic  que sustenta el món damunt de les seves espatlles. Però tem la passió d’Hèrcules, la seva intemperància, les seves rauxes i la seva brutalitat de mascle orgullós. Més Hèrcules la assetja com una rapinyaire vigila sa pressa. La segueix per tot arreu i li canta cançons d’amor i follia. L’hi fa ofrena de flors i arrenca del fons de la terra or, plata i gemes per fer-li les més boniques joies del món.

Encantada per les paraules i l’amor d’Hèrcules finalment cedeix. Aleshores esclaten totes les passions reprimides del humans i dels déus en un deliri sense límits. La terra tremola sota els seves  escomeses i carícies. Els animals fugen avergonyits per les mostres excitants de la parella. El sol com convidat prudent apaigava el seu llum per tapar la manca d’impudícia dels amants.

Finalment després d’esser curulls de la seva fogositat els dos cossos descansen arrapats com feres l’un a l’altre. Pirene gira el cap i mira al seu voltant. Apartant les mans d’Hèrcules que la vol torna a apropar altre cop al seu cos, s’aixeca i camina. Finalment desconsolada s’asseu a terra i observa que el foc dels déus que com a vestal havia promès guardar encès es apagat i no crema. Hèrcules s’acosta i veient les llàgrimes de l’estimada caure galta avall vol absorbir-les amb els seus llavis però Pirene l’aparta i segueix plorant. 

Desesperat Hèrcules cerca com encendre novament el foc i baixa a la plana i en una borda pren amb les mans les brases, sense notar les cremades, per fer un foc nou.

Arriba al costat de Pirene que plora estirant-se els cabells. Encén la nova foguera i poc després noves flames brollen en alegre joc.

Els apassionats es tornen a enroscar de nou amb el joc amorós sense deixar això si de guaitar el foc.

Però Zeus ho ha vist tot i malgrat veu a Hèrcules feliç per primer cop no pot deixar la falta sense càstig. Prou sap que Hera, la seva esposa serà assabentada per deu mil veus i voldrà eliminar a Hèrcules com va intentar quan era un nadó i va ficar-li dues serpents al bressol  del fill del seu home Zeus i la seva amant i filla. Hèrcules amb la seva força va ofegar a les dues serps en el mateix llit.

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

PIRINEU, BELLES MUNTANYES I.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

El jove camina amb el cap cot mirant fixament davant seu. És molt d’hora perquè sap que només permeten entrar lliurament al parc natural quan s’aixeca el dia. Té el propòsit de fer una bona caminada per conèixer els indrets amagats que li fascinen. El sol comença a alçar-se en el firmament i la seva claror tot just lluita amb la foscor als cims de les muntanyes de la vall d’Incles. El joc de la llum i la negror dona mil formes a les muntanyes.

La vall encara dorm el son nocturn, el rierol en la propera fondalada canta el despertar dels somnis, però convida a fer la darrera volta, dins el sac de dormir o en els llençols, als que dormen en el llit,  i emmurriar-se un xic més.

El matí és fresc però malgrat la fredor de l’aire en arribar a la font, un inexplicable desig interior, el va fer apropar a fer un glop d’aigua.

S’aproximà i sorprès observà un home vell que s’asseu arrupit en la petita plana vora la font. Davant seu té un petit foc del què només brillen unes poques brases. Va vestit pobrament , els peus són un manyoc de roba i cuir. La resta del vestit més aviat és una manta mal posada que tot just li tapa la pell. Una gorra de pell sense adobar cobreix el seu cap, encara hi resten un quants flocs del pel de l’animal que feia anys havia estat el seu propietari. Però a pesar de la mísera indumentària el somriure amable que es destaca en el seu arrugat rostre fa que s’hi aproximi sense cap recança.

¾    Hola – diu, més què res per saludar com diuen que són les normes de bona educació.

¾    Hola jove, què vol beure una mica d’aigua, és freda però si s’asseu a la vora del foc aviat veurà que reconforta la ment i el cos.

¾    Però té molt poc foc i no ens escalfarà als dos.

¾    No hi ha problema- i posant la mà rere seu tragué  un petit feix de llenya que va posar a les brases i amb una lleugera bufada en pocs instants unes llargues flames escalfen l’ambient i donen nova vida al racó.

¾    Caram que ràpid ho ha fet. Jo sóc una mica manasses amb això d’encendre foc.

¾    L’experiència, amic, l’experiència. Tu encara és molt jove, quan tinguis la meva edat n’hauràs après.  

El jove pren un got d’aigua de la font i s’asseu vora la foguera.  Seran uns breus minuts però ser amable no costa gens i a vegades trobés una coneixença que pot ajudar-te en certs moments difícils. Beu un glop de l’aigua que freda com gel travessa el seu interior i fa que, com desprès d’un gran esforç, la persona resti passiva i insensible. Per sobre les flames veu la cara de l’home i els ulls criden la seva atenció. Són blaus com l’aigua dels llacs de les muntanyes en un dia clar però amb els reflexes del blau fosc d’un dia de tempesta i de llamps que com guspires amagades llueixen en l’iris dels ulls.

No fa gaire que ha començat a caminar, més l’aigua quasi glaçada, les flames que escalfen la matinada i la companyia de l’home el fan sentir-se relaxat en demesia.

Els ulls blaus del vell xaruc semblen a cada instant més grossos com si volguessin atraure’l i emportar-se’l al fons d’un l’estany d’aigües blaves. Vol parlar, però no pronúncia cap so, només escolta un murmuri que surt de la boca de l’home com un cant interior que adorm el cos i l’esperit.

El seu inconscient fa una pregunta:

¾    Què pot donar tanta bellesa a les muntanyes.

La veu sense cap paraula solament el brunzir monocord li dona la resposta:

¾    Espera en silenci i sabràs la resposta. Vull contar-te una història molt antiga.

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.