NARRA-PIZZA.

Sabeu què? La teacher Anna ens l’ha tornat a fer. Si, sí! No, home, no. Igual no; ara pitjor. Del regle? Em pregunteu? Ui! Que va ser fort! La feina que tinc ara per a pentinar-me la clenxa d’una altra manera per dissimular la ratlla del cop que em va donar. Clar! Com tinc tan poc cabell! Sí , sí! Ara em veig obligat a portar boina. 

Sabeu quina ens ha fet, vol que fem una narra-pizza. Sí! Però no ens ha donat res d’allò més normal: farina, aigua i sal, per fer la pasta. Ni tampoc res d’especial per guarnir-la com: tomàquets, formatge tipus mozzarella, pebrot o tonyina. S’ha dedicat insistentment a treure’ns paraules inversemblants. 

Ah! I aquest cop, la Rosa n’ha estat còmplice, ja què quan ha entrat a l’aula no ha gosat ni dir paraula per defendre’ns. Ep! Rosa, aquest cop he escrit gosat i no ossat, poc a poc, en vaig aprenen. Molt lentament, ja ho sé, però que hi farem. 

Mireu quin reguitzell de paraules mes estrafolàries, verbs com: treballar, patir, somniar i disfrutar. No! Aquest no, ha dit gaudir i jo m’he quedat sense fruir. 

 

Després sabors: Dolç, picant, calent i ennuvolat. Així he restat jo, ennuvolat com si portes una cataplasma. Ui! Com pica i està calenta!

 

Aleshores els connectors. Què tindran que veure les connexions amb una pizza? Bé! Ja ho poso, ja què sóc força obedient: Aleshores, a sí que, malauradament i perquè. Per què? Em pregunto jo.

 

Llavors, altre vegada connectats ens ha tret unes frases més incoherents encara, així com: camí estret de muntanya, vora del riu. Ai, amiga meva! Aquí s’ha t’ha vist els ancestres berguedans. I per acabar: pista de tenis. Però vosaltres, us creieu que un camí estret lliga amb una pista de tenis? Ai, senyor! 

Ja per acabar sense refrenar el seu sadisme intel·lectual, amb un somriure a la boca, ens ha arrancat les darreres paraules amb un profund sospir: Blanc, blau cel. Ai, que romàntic! També cafetera, aquesta si que era endevinada, potser era l’hora d’un bon i tonificant cafè, i per rematar tot, llapis d’ulls. Ai! Ja t’has descobert! Tu vas veure el festival de la Conxita, la noia barbuda i repintada d’ulls que va guanyar potser per què segons males llengües era diferent dels altres. Ep! Va cantar molt bé! 

I què sé jo de portar-me coses a una illa deserta! Curt que és un, intimidat per les seves meloses i engrescadores paraules, babau més que babau, he dit llibre, gat i ventall. M’he vist en una paradisíaca illa, davant del mar, llegint un llibre, amb un ventall per refrescar-me i amb un gat al meu costat fent run-run. Ai, noi! Sinó m’he embarcat mai amb cap vaixell i no sé nedar, fotut ho tinc. Per menjar, m’hauré d’espavilar! Com! Què tampoc hi ha restaurants en la illa? Malament anem!  

Ara per finalitzar les paraules del meu sempitern company, quan no va en bicicleta, les faré servir per acomiadar aquesta disbauxada narració. 

Rosa! Quan has dit, Déu vos guard, per què no ens has guardat del turment. Si us plau, tingueu consideració d’aquest pobre i eixelebrat vellet!  

Ostres! Ostres! Ostres! Hi ara que faig amb la sabata vella. Ja està la poso a dalt de la pizza i amb el seu aroma a suat ens magnetitzarà a tots. 

I per acabar d’estrènyer la sivella, màxim una pàgina. Adéu-siau. Marededéu, quin merder!  

Miquel Pujol Mur.

PARAULES DICTADES

La teacher Anne, amb una prova del seu amagat sadisme intel·lectual, m’ha imposat per la narració d’aquesta setmana unes paraules força complicades, com a fils connectors del nou relat. 

Esmaperdut les observo, i el meu cap no deixa de pensar de quin delicte sóc culpable per rebre un càstig tan punyent. 

Finalment he trobat una sortida, potser una mica rocambolesca, que m’ha vingut a la ment mentre veia el Telenotícies del migdia. 

Ho he vist clarament, tot ha començat a Lourdes. La Verge cansada de veure la manca de religiositat, en general de la gent, ha picat exasperada i exageradament de peus a terra, allà en el seu regne de l’altre vessant del Pirineu. Tan forta ha estat el seu emprenyament, portat per la més justa de les indignacions, que ha provocat un moviment tel·lúric d’intensitat de 6º, no sóc capaç de recordar-me de quina escala. Per tant, assumeixo plenament la meva ignorància. Algú, al meu costat, en veu baixa em xiuxiueja:  Richter. 

Aquest terratrèmol, s’ha propagat per tot el Pirineu fins arribar a prop de les costes de Mallorca. Aleshores, el fons marí s'ha remogut, degut al moviment de les plaques tectòniques, causant una onada de proporcions gegantines que ha corregut, com un cavall desbocat, damunt la superfície del mar fins la costa de Barcelona. 

Finalment s’ha abatut amb força sobre l’andana del port, trencant les instal·lacions portuàries. Fins i tot, la cabina telefònica ha quedat arrasada, amb tots els vidres trencats. Un pobre home que telefonava a la seva muller per dir-li que pujava a sopar; no fos cas que la trobés amb un altre, de tot hi ha en la vinya del Senyor; ha quedat estès i mort  a terra, atrapat entre la ferralla oxidada. Al seu costat també hi ha el cadàver d’un gran peix arrossegat per l’onada. 

L’ajuntament ha declarat el dia per a recordar com el dels plors i de les llàgrimes municipals, no per l’home ni el peix, sinó per la destrossa del mobiliari urbà que depèn de l’erari del municipi.  

Gràcies a Déu, el monument a Colom ha quedat només lleugerament afectat. El dit assenyala el Tibidabo, però els administradors de la muntanya d’oci barcelonina, han dit que així els turistes sabran on anar. Que això d’anar a fer les Amèriques ja està molt vist. Va passar de moda fa molts anys. 

Repasso l’escrit i espero que la mestra no em castigui pel meu atreviment. Si us plau, Anna:

¾    Pietat, per aquest pobre i modest pixatinters, si amb les meves pobres paraules he ossat molestar-te. Et demano humilment el perdó pel meu greu pecat d’insolència.

¾    Ai! Ai! No! Amb el regle, no!

¾    Ai! Ai! Ai! Perdó, amb el pla encara, de gairell, no! Ai! Ai! 

Miquel Pujol Mur.