Fa temps que tenim guardades per
publicar les fotografies de la nostra visita a Madremanya. De la seva església
de Sant Esteve, ja fa temps vam publicar la ressenya en Indrets.
El seu nom prové de l'expressió
llatina Mater Magna 'mare gran', que era com s'anomenava la deessa Cíbele.
Destaca el Recinte emmurallat de Madremanya.
L’origen de Madremanya cal buscar-lo
a inicis de l’edat mitjana. La primera dada coneguda és del 834, quan el
bisbe de Girona, Gotmar, obtingué de Lluís el Pietós la possessió d’una
finca anomenada Miliasam (l’actual Millàs). Tot i que Otger de Monells
comprà el feu de Madremanya als comtes de Barcelona l’any 994, la
vinculació feudal amb la Catedral de Girona s’estengué durant tota l’edat
mitjana. Diversos senyors s’encarregaren de recaptar el delme
i administrar la zona en nom de la seu gironina. Així, a Madremanya
trobem personatges com Berenguer de Medalla (s. XIII) o Bernat Estruç (s.
XV) realitzant aquesta tasca.
A finals del segle XIII ja existia
la Universitat o Assemblea de Madremanya, conjunt de caps de família que
es reunia a la plaça del poble. Aquesta Universitat fou la que va decidir
l’any 1337 reparar l’església o, l’any 1340, fundar un benefici a l’altar
de Santa Maria per valor de 12 lliures anuals.
Al llarg de l’edat mitjana pren
forma el nucli de Madremanya, emmurallat al cim d’un turó i que es troba
en un estat de conservació notable. En no tenir castell, fou fortificada
l’església, situada al punt més alt del turó. Es tracta, però, d’un terme
rural, que l’any 1472 produïa blat, civada, ordi, mestall, raïms, carn,
lli, cànem, llana, llegums, cols, oli i vi.
La segona revolta remença
(1484-1485) es deixà sentir especialment a Madremanya. Tot i que l’abril
de 1485, els habitants de Madremanya i d’altres indrets, en una reunió a
la sagrera del poble, decidiren cercar la via del diàleg, les coses no
s’arreglaren i el novembre del mateix any els pagesos revoltats saquejaren
el castell de Millàs. Dos madremanyencs tingueren protagonisme destacat.
Pere Ferrer es troba entre els signants de la Sentència Arbitral
de Guadalupe (1486), que solucionà el conflicte, mentre que Amador Vidal
fou condemnat a mort arran dels fets violents que protagonitzà durant
l’aixecament.
La població de Madremanya, entre els
segles XIV i XVII, es mantingué força estable, malgrat que la pesta
colpejà amb força el poble, especialment a mitjan segle XVII. L’any 1787
la població havia pujat fins a 262 habitants.
Durant la guerra del Francès, l’any
1809, Madremanya fou escenari d’alguns fets violents. El sometent local
defensà aferrissadament Madremanya davant les tropes napoleòniques, que es
venjaren saquejant el poble, cremant 37 cases i matant 7 homes i 2 dones.
Al segle XIX es produí l’annexió de
Sant Martí Vell i la Vilosa (1879) a Madremanya, una unió que perdurà fins
el 1931. En aquesta època es construí la carretera de Bordils a
Madremanya, però el municipi continuà essent essencialment rural, amb
molta població disseminada als masos i als diferents veïnats.
A la primera meitat del segle XX,
Madremanya continuà essent un poble rural i no s’hi esdevingueren gaires
canvis remarcables. Excepcionalment, cal destacar l’explotació de l’aigua
de la Font Picant, en ple massís de les Gavarres, que va propiciar
l’existència d’una planta embotelladora que va funcionar des de finals del
segle XIX fins ben entrat el segle XX.
Com arreu, la guerra civil
representà a Madremanya un sotrac important. Els inicis del conflicte
veieren la destrucció del material litúrgic de l’església de Sant Esteve,
on destacava un retaule del segle XVIII, i de la creu de terme de
Millàs, i també fou desmuntat el retaule de l’església de Millàs, obra de
Pere Mates. Mentre ERC i la CNT s’alternaven en el govern municipal, en el
front morien set madremanyencs.
Els canvis no arribaren, lentament,
fins a la segona meitat del segle XX. El despoblament rural féu que
Madremanya passés de 422 habitants el 1930 a 252 el 1970 i a 179 el 1991,
però diverses millores, com la carretera de Corçà, l’arribada de
l’enllumenat elèctric i, sobretot, les millores urbanístiques generals i
de serveis públics que s’esdevingueren a partir de les dècades dels 80 i
90, van aturar aquest procés i han convertit Madremanya en el municipi
tranquil i agradable que és actualment.
Text i recull Dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documental: Web Ajuntament
Madremanya.
