VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VIII

Marta. 

Han passat un parell d’anys des de l’encontre amb la Martina a l’estació del metro. La trobada circumstancial i salvadora va ser com un punt i seguit a la vida del  Joan. Van sortir i van anar a un lloc tranquil, un petit restaurant íntim i protegit de mirades xafarderes dels pocs que encara queden a totes les ciutats. Entaulats van iniciar una conversa, potser millor dit una confessió. En principi, portada per la Martina, per inquirir quina era les causes del despropòsit que volia portar a cab l’home. 

Un barbull de paraules van sortir de la boca del Joan per voler justificar la seva decisió. Tal vegada, potser l’haver acabat el retorn dels diners manllevats a la mare. Aleshores va produir-se dins seu una lassitud, va veure la seva vida orfe, sense res a fer en l’avenir. Sí, li queda el treball, però tants cops el treball ha estat el refugi, que ara no el veu com la salvació de futur. Manquen moltes més coses en la vida de les persones per donar-los-hi la felicitat. 

Quan va acabar el sac dels seus desoris se li va recompondre el rictus de la cara. La Martina, alleujada va donar un tomb a la trobada. La penombra de l’establiment ajudava a emmascarar les faccions dels dos.

¾    Joan, he de dir-te una cosa que no he dit mai a ningú. Potser ara m’atreveixo perquè ara tu i jo som persones adultes,  la vergonya no envermellirà el meu rostre com quan era joveneta. Tot això que m’has explicat ho sabia tot. He seguit discretament la teva vida. De lluny, potser massa lluny i tot. Sóc una persona un punt massa reservada. Segurament per no ferir els meus propis sentiments, molt controvertits.

¾    A sí?- respon sorprès el Joan.

¾    No et vas fixat massa en mi. Només era la germana, una mica més gran, de la Míriam. Tu, i molts més xicots, solament teníeu ulls per la formosa, alegre i riallera germaneta petita. Però jo dissimuladament també estimava i a tu Joan, preferentment a tu, et volia amb bogeria. Jo, patia la vostra indiferència per una persona seria i estudiosa. Una noia que potser no reia com ella, ni era tan bonica com ella. Passàveu pel meu costat com si fos una calaixera oblidada en un racó.

¾    Però Martina, tu no ets pas lleixa!

¾    Potser ara, que com la fruita he madurat, no ho sóc gens. Llavors tampoc ho era. Però el meu tarannà era i és diferent. Que sigui seria no vol dir que no tingui un cor com altres dones.

¾    Segueix, Martina, segueix- inquireix el Joan.

¾    Doncs, vas casar-te amb la meva germana i éreu feliços i com un miratge de la vostra felicitat, jo era feliç, i em vaig refugiar en els llibres i l’estudi fins a finalitzar la carrera i llaurar-me una fama dins la meva especialitat.

¾    Sí. Sé que has tingut força èxit.

¾    Aleshores, el tràgic accident de la Míriam ho va trasbalsar-ho tot.

¾    Si em va afectar molt. L’estimava profundament.

¾    I què podia fer jo en aquells moments de congoixa? Ser la germana que va a consolar al cunyat per intentar ocupar el lloc de la morta. Vaig apartar-me i discretament vaig seguir la teva vida.

¾    També els meus errors?

¾    També! I que havia de fer, anar a renyar-te i dir-te que t’equivocaves. Que jo era la persona que et convenia. T’haguessis rigut de mi.

¾    No ho sé?

¾    Avui t’he vist en l’andana i m’ha adonat del teu estat anímic. He corregut a, crec que, auxiliar-te. No vull que morís.

¾    Ara, jo tampoc. M’ha salvat d’un instant de... no sé trobar la paraula apropiada. 

Van restar molt temps parlant i van continuar enraonant en moltes ocasions. El Joan va refer la seva vida. En el treball, com passa quan les persones posen tot l’empeny i l’esforç necessari, va gaudir de retornar al seu llunyà estatus. Ara la Martina i el Joan són inseparables, com si volguessin recuperar el temps perdut. Fa uns dies s’han casat, malgrat que el compromís del matrimoni no actuava de lligam en les seves vides. 

Però un fet els ha fet decidir. No ho havien pensat mai en tenir fills, menys quan la naturalesa declina. Però una coneguda d’un familiar del Joan, mare soltera, vol marxar a unes investigacions llunyanes i que a més han de durar molt anys, a la Patagònia. No la pot portar amb ella. L’arriscaria a molts perills innecessaris. Tampoc vol deixar a la filla d’un any a cap residència, ni lloc d’acollida. Finalment han arribat a un acord per adoptar-la com a pròpia.  

Ara en la casa de la parella tot són tràfecs per instal·lar a la Marta, la seva filla. 

L’estimació acompanyada de seny, procura moltes vegades solucions més fermes que la passió humana. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VII

Martina. 

El Joan camina de pressa pel carrer. Han passat un parell d’anys de la seva aventura amb la Lol·la. Malgrat tot els records encara són punyents. L’estada en la clínica de rehabilitació va superar amb escreix els dies que pensaven al principi. Ara després de haver passat els dos anys se’l veu somriure alguna vegada, molt poques. Però el seus llavis ja no tenen un somrís franc, la seva expressió és més aviat adusta i seria. Ells ulls denoten la sensació trista de la derrota. 

Malgrat que tot s’ha desenvolupat sense escàndols i força bé, no ha tornat a recuperar la privilegiada posició que tenia en l’anterior càrrec. L’afer Lol·la ha suposat l’ensorrament de la seva vida. En pocs mesos va gastar tots els seus diners. També va perdre la casa que amb tanta il·lusió va edificar amb la Míriam. A més ha perdut el seu treball. Va hagut de començar de nou. 

Gràcies el seu magnífic historial va aconseguir una humiliant feina a hores. Aleshores, superant les dubtes de la gent, poc a poc, ha recuperat una gran part del seu prestigi. Finalment van oferir-li una ocupació, a temps complet, en una assessoria. Més tard, els seus antics socis van demanar-li si volia tornar a treballar amb ells. Però tornar al mateix lloc li pesava con una pètria llosa i la por, immaterial por, va decidir-lo a no acceptar. 

Ara té a la butxaca la prova de la superació de la cruel relació. Porta el document de rescissió de les hipoteques, de la casa i de les terres, que va sol·licitar la mare per ajudar-lo a emergir del desastrós quefer. Només sortir del banc ha telefonat a la mare, la Mercè, per comentar-li que no ha de patir, tot està solucionat. Primer li ho ha dit amb un to massa solemne, com si fos un adéu. Però, promptament ha rectificat i després de xerrar una mica s’han acomiadat amb un fins el proper diumenge. 

El clic al penjar el telèfon ha estat com el detonant per a què es despertés la veu fosca de la consciència. Aquella veu intima, cordial a vegades, i aspre en moltes  ocasions, que recrimina els errors. 

El Joan camina per la vorera i passa davant d’una pastisseria. El seu olfacte respira fragància dels dolços olors. Sempre li ha agradat l’aroma i el sabor del xocolata. Fort de sabor i fosc de color. També el seu regust un xic amarg. No pot menys que entrar i comprar un dolç de coco, malgrat la seva dèria pel negre cacau. El coco, aquell color, aquell sabor, aviva el record de la Míriam. 

Però el records no li donen la felicitat sinó, que punyents es barregen amb un pòsit d’amargor i fan que l’agre sabor pugi a la seva gola. Fastiguejat llença les restes del petit dolç en una paperera. Davant seu l’entrada del metro. Sense pensar-s’ho gens s’enfonsa, escales avall, en el món subterrani de la ciutat. 

Després d’unes quantes empentes arriba a primera fila de l’andana. En aquest lloc la gent sempre va atrafegada. Ben bé, sembla que tothom té tard i que vulgui fugir del mitjà de transport. Passa un comboi i el Joan roman immòbil. Les persones l’aparten desesperades per entrar, però ell no es belluga. Dins seu,nota una sensació de buidor, que el fa balancejar-se quan el tren marxa. Després entra una altra unitat a l’estació i l’olor carregada d’humitat i calor li penetra pels narius. La semi pudor quasi la degusta en el paladar. Trontolla vacil·lant un altre cop i altra vegada és apartat pel públic que vol accedir al vagó. Marxa aquest tren i queda quiet, ensomniat com esperant de grat una darrera empenta. 

L’amargor, la cremor, li puja esòfag amunt. Sembla estrany que un cop superada la dura prova, el seu esperit ha quedat parat. Com si el conductor definitivament hagués posat el fre de mà immobilitzant el vehicle.  

Un braç l’agafa posant-se per dins el seu i fem una petita força l’aparta de la visió de les vies. Sembla que aquestes li cridin internament: “Vine amb nosaltres”.

¾    Joan, que et passa?- la dona es col·loca davant seu interceptant la vista abstreta de l’home. Ell baixa la cara i mira a la persona que li interpel·la.

¾    Joan, no em coneixes?.- insisteix movent-lo per cridar-li l’atenció.

¾    Si- respon amb una veu queda- tu ets la Martina, la germana de la Míriam. Què vols?

¾    Joan, reacciona. Que et passa? Et trobés bé? 

Estirant-lo de bracet l’arrossega escales amunt  com qui treu un infantó a la vida. El Joan, poc a poc, reacciona. La Martina, és la germana gran de la difunta Míriam. Una noia en aquells temps alegres del seu nuviatge en qui ningú s’hi fixava. Una mossa seria, amb ulleres, estudiosa i callada que feia una vida al marge dels altres elements de la colla. Una bona persona a carta cabal. 

El punt de reflexió intima, que no escolta els dolors humans, el fa pensar. És bufona, ha canviat. Tot ha canviat tant en aquests temps. El Joan somriu. 

Potser serà una il·lusió, potser una gran realitat. Tot pot ocorre en l’espai de temps d’una vida. 

Hi ha un refrany molt vell, molt vell, però malgrat la seva vellesa molt real. Déu estreny, però no mata. La mort es dins el pensament dels humans. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VI.

MERCÈ. 

El Joan, està recolzat en una gandula encoixinada, en el jardí del centre de rehabilitació. S’ha hagut de recloure a l’adonar-se de la difícil tasca de sortir, per voluntat pròpia, de la seva forta addicció a l’alcohol i les drogues. 

Acaba de rebre una carta de la seva mare. La Mercè, a qui va haver de recórrer a la seva última i humiliant derrota. La dona va tenir aquella fortalesa d’ànim necessària, davant de les adversitats, pròpia d’una mare. Malgrat el seu fill l’ha hagi decebut profundament, l’ha ajudat al màxim.  

Per resoldre la situació finalment la Mercè, dolça mare, va empenyorar la casa i pignorar les terres rebudes d’una herència dels avis. Així va manllevar els diners necessaris per l’estància del Joan en la clínica de rehabilitació. També van servir per solucionar, sense gaires aldarulls, els problemes econòmics dels diners defraudats a l’empresa. Tot ho va donar per ben empleat per salvar el fill de l’escàndol, causat per la seva  boja i trastocada aventura amorosa.  

La Mercè, procura en les seves cartes parlar-li del dia a dia del poble. Així vol que renovi els records feliços i també transmetre-li una gran part de la seva tendresa i bona voluntat.  

El Joan, somriu al llegir les paraules de la mare que escriu sobre un fet natural del lloc on viu. “Quan vam sortir de la llar d’avis havia mig metre de neu”. 

El Joan recorda amb nostàlgia el bonic poble de muntanya, on va néixer, situat en les muntanyes pirinenques. Quasi cada any, la neu cobria amb el seu mant els carrers, i la quitxalla es perseguien els uns als altres cridant i esvalotant. Per sort, en aquells carrers, havia aleshores poc transit, i tot acabava amb alguna que altra rebolcada per la blanca superfície. 

Quan anys han passat i quantes vivències! El Joan, posant-se còmode,  recorda la seva darrere bogeria. I rememorant anys enrere sent les paraules del pare, pobre pare, tants anys ja que és mort, que li deia: “Tu Joan vigila que quan veus un pal d’escombra amb faldilles ja t’engresques”.  

Aquesta última aventura li ha demostrat que el pare tenia molta raó, llastimosament ara ja no li pot donar. Quanta saviesa, transmesa d’anys i panys, havia en aquelles paraules! Els fets recentment viscuts li han demostrat que eren veritat, però se n’ha adonat quan ja havia caigut de ple en el parany. 

El Joan està impressionat per la fermesa de la seva mare. La Mercè, mai li ha fet un retret ni li ha llançat a la cara el seu comportament. Només la seva mirada trista i angoixada són un regany sense paraules.  

El Joan, ara té temps de reflexionar, i veu que la darrere part de la seva vida ha estat un desgraciat episodi que no pot tornar a repetir. En els anys passats des de la mort de la Míriam  primer va caure en la solitud extrema. Després va creure en l’amor d’una noia que quasi podia ser la seva filla. I ja per acabar havia anat a parar al pou de l’exacerbada sexualitat. Portat pel desig que sentia per una dona que només buscava el seu propi profit. La va seguir com un tendre cadellet, sense dir ni un no, fins a dins de l’infern de la drogues i l’alcohol. Va perdre l’apreciï dels altres socis de l’empresa. Es van esfumar tots els seus estalvis i pitjor encara també els de la seva mare. 

Ara ja serè i amb el cap bastant clar se n’adona del mal camí recorregut en aquesta anys i el rossega interiorment el seu penediment. Sense feina i sense diners ha de tornar a començar, com quan era jove. Però els anys han passat, ha perdut aquella innata força de la joventut però té l’esperança que l’experiència l’ha d’ajudar-lo a refer la seva vida. 

Tampoc les seves ambicions són les mateixes. Vivint una vida senzilla, com la que van viure els seus pares, en té suficient.  

L’esperança i la felicitat són una forma de satisfacció interior pròpia de cada ser humà.   

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. V.

Lol·la. 

El Joan va conèixer a la Lol·la en una sortida amb un grup de clients japonesos. Nouvinguts a la ciutat volien conèixer els racons amagats i més depravats de la ciutat. Van fer un circuit portant com a guia a un company que coneixia tot això força bé. No era un gran advocat, però sí era un especialista en recorreguts pels pitjors i millors establiments d’aquesta indole. N’era un mestre, ho tenia tot ben apamat. A més tenia trenta mil contactes en aquest món eròtic. Com és de suposar, aquesta feina extra estava lligada amb un bon negoci. Tot un conjunt d’operacions financeres que podien aportar importants cabdals a les arques de l’empresa. Vam resseguir els diferents barris de la ciutat. Des dels més baixos, fins a arribar a la part alta de  la ciutat. 

Al despuntar el dia, el Joan, estava ja cansat de donar voltes i voltes, veient sempre el mateix. Només canviava la decoració de l’establiment. Però en sí, de més categoria o menys, havia suficient varietat de gènere com per satisfer a tothom. L’ampli ventall d’ofertes cobria tots els capricis, segons la apetència i butxaca de cadascú.  

Cansat finalment havia pogut esquivar als clients més resistents. Al·legant molta feina retardada, i certs ineludibles compromisos familiars, va poder escapar-se del ja reduït grup. Quasi eren les cinc del matí del diumenge, quan de prompte va canviar el temps. Com és habitual en la canviant meteorologia mediterrània de sobte va començar a ploure. El cotxe l’havia deixat lluny en un pàrquing i no va tenir més solució per aixoplugar-se que entrar en aquell local.  

Només va obrir la porta va adonar-se que com a cafeteria el que més tenia era el cartell de la marquesina. Dintre l’ambient era espès i dens. Les llums canviants donaven unes tonalitats multicolors. Tan aviat eren verdoses, com vermelles o blaves. Eren tan variats els colors, que fins i tot excitaven l’intel·lecte. (Bé, a qualsevol cosa li diuen intel·lecte!) Era més perillós l’ambient de l’establiment, molt més encara, que la pluja del carrer.  

La Lol·la era asseguda en un tamboret del bar i la seva positura realçava la seva bellesa. Tenia la melena llarga i rossa com a ell li agradava. Alta i prima, anava enfundada en un vestit negre ajustat i llarg. Les transparències del teixit mostrava les seves esveltes, i al mateix temps plenes formes, sense amagar-ne cap. Un tall a la cuixa mostrava unes cames ben tornejades. El somriure, dels seus llavis vermells i brillants, que li va dedicar a l’entrar va captivar-lo com mai l’havia absorbit cap somriure.  

Però no va marxar, com hauria estat el millor. la dona va cridar-li massa l’atenció. Va acostar-se a la barra i va demanar una tònica. la dona al tenir-lo ben a prop va dir-li.

¾    Em convides?- En una veu baixa molt insinuant i amb cert accent estranger.

¾    Per què no! Què vols beure?

¾    Un whisky m’aniria bé. I tu també en beuràs, mon amour! No voldràs emborratxar-me, mon charmant garçon. Pour alors de profiter du moi! Tu no seràs pas mèchant avec toi petit Lol·la. De ta petit amoureuse chou! 

Aquella veu li hipnotitza, la barreja del francès amb el català. La peculiar forma de pronunciar el seu propi nom va ser una sensació massa forta pel Joan. Va doblegar-se als desigs de la dona com si fos un xicot de vint anys, malgrat doblava l’edat. 

Aleshores va començar a viure una voraginosa i atzarosa existència  La nit va ser la part principal de la seva nova vida. Rere la dona va recórrer tots els senders inimaginables dels suburbis eròtics, bohemis i existencialistes de tots el barris. Fins i tot els més depravats. Poc a poc, acompanyant sempre a la seva Lol·la, va enfangar-se dins el llot de la sexualitat i sensualitat extrema. Reunions privades, orgies, soireès, viatges, joc, alcohol i drogues van ser els horitzons diaris, durant bastants uns mesos, a la vida del Joan.  

Clar, tot això comporta les seves despeses i el Joan va perdre primer tots els propis estalvis i després va manllevar diners a l’empresa. Fins que un dia, la Lol·la, va dir-li que no podia viure amb un home que escatimava els diners de les seves necessitats. Curiosament, en aquesta ocasió, el seu accent francès va desaparèixer sobtadament denotant una procedència plenament ibèrica. 

També va assabentar-lo que havia contactat amb un xeic àrab de Marbella. Un cavaller que estimava a les models i les tractava com a reines. Un home ric que no tenia les mans tan garrepes com les seves. Després del breu discurs, va recollir les seves robes, les joies i va ficar-ho tot en les maletes. Donant-li un lleuger petó al front va desaparèixer dins de l’ascensor de l’hotel. A la porta principal la esperava un xofer amb un gran cotxe.  

Els camins de la vida s’han de recórrer amb el ulls de l’enteniment ben oberts. La sexualitat i les vanes il·lusions mal portades poden fàcilment enganyar a la ment. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.IV.

Laura

El Joan està assegut a una taula de la cafeteria de la cantonada més propera a l’oficina. Ha baixat a prendre un cafè i distreure’s una mica de les cabòries de la feina. Mira davant seu i observa a una dona que el mira fixament. No la recorda gens, però la rossa cabellera el fa pensar en una altra persona que darrerament va trasbalsar els seus sentiments. 

Aquell moviment del cap, aquell gest tan personal al moure’l enrere i posar-se bé la llarga melena encara fa que la recordi més. Tanmateix com si de nou veies a la Laura. 

Tanca els ulls, tant per evitar la fixa mirada de la dona, com per a recordar temps passats. Ja feia uns mesos que havia tornat de la frustradora sortida amb la Zoè i el posterior consol de la Laia. Llavors s'havia adonat de la seva feblesa davant unes paraules afectuoses dites per una muller. 

Aleshores va conèixer la Laura. Era una clienta del despatx. Hi va anar per demanar consells per resoldre els problemes d’una petita herència provinent d’una germana del seu pare. Va entrar al despatx acompanyada per la secretària i va asseure’s davant seu. De seguida va notar com la dona mirava les seves mans i va veure com unes petites espurnes llampegaven en els seus clars ulls. Tal com si observant les mans de l’home hagués trobat la persona idònia per trencar la pròpia solitud.  

Després d’una estona d’enraonar sobre unes pliques, que enredaven la resolució del testament, i que resultaven enfarfegades d’entendre, la va veure cansada i per parar una estona les embolicades explicacions  jurídiques va dir-li si volia beure alguna cosa. La Laura va demanar simplement un got d’aigua. La secretària, prestament, va portar-l'hi. Després de beure'n un glop va deixar-lo damunt la taula. Al moure uns documents va semblar com si el got trontollés i les mans dels dos van córrer a agafar-lo. Va ser només un lleu contacte, però un suau corrent elèctric, un formigueig agradable, va traspassar d’uns dits als altres. 

Sense fer cap comentari van continuar parlant de la feina però en acabar van concertar una cita simpàtica en un local cèntric i fàcil de trobar. Va iniciar-se un seguit de trobades plenes de confidències de les seves vides truncades pel destí. La Laura, era separada d’un home violent que havia trencat les seves idees sobre l’amor. Per sort, el seu matrimoni no va tenir descendència i finalment en un acte de valentia insospitat, va trencar el vincle que els unia. Aleshores va adonar-se que la violència d’aquell home no era pas per valentia, sinó una forma de tapar la seva covardia. 

Pobre Laura, pensa el Joan, potser ell hauria estat una bona sortida per la dona. Tal vegada, ella hagués portat la pau a la seva. Però ell, encara no havia assimilat la fugida de la Zoè i no estava preparat. Després de moltes confidències va tenir por de fer-la sofrir de nou i tant mateix fer-ho ell. 

Va passar la documentació a un company i va negar-se a rebre cap de les seves trucades. Va evitar al màxim retrobar-la. Allò que havia estat una casual amistat va convertir-se en una forma horrible de fugida. 

La mirada de la dona de la cafeteria ha fet retornar a la seva ment allò que volia oblidar, la seva pròpia covardia. 

Va fer mal a la Laura, ho reconeix, però pensa que els temps cura les ferides tant del cos com de l’ànima. Té tanta por a tornar a caure en la turbulència de l’amor que s’ha tornat a recloure dins la feina. Mai, per causa seva, vol fer mal a ningú, sobretot a cap dona, però tampoc vol sofrir per un sentiment que el fa sentir dèbil. Sap molt bé que això no és cap sortida positiva, però s’amaga dins la seva pròpia armadura interna. Temps vindrà i segurament el seu món tornarà a reviure o potser aquesta forma de viure és la millor pel seu tarannà. 

Però sempre a la seva ment ha quedat marcada amb tinta indeleble la mirada fixa de la Laura.  

En la vida dels humans, homes i dones, molts cops per pura covardia i sense adonar-nos'en fem mal a altres persones per amagar-nos  en el nostre propi jo. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.III.

Laia.

El Joan camina, per l’engravada pista, sense saber ben bé on es dirigeix. Els pensaments ferits li obnubilen la ment. Els seus ulls, extraviats, no saben ni  veure les pedres i ensopega constantment. Un cop rere un altre, els seus peus, com flonjos, se li entrecreuen. Està constantment a punt de caure com un funàmbul a la corda fluixa. El frunzit front denota que la ment no veu cap sortida a la inesperada situació. Com un somnàmbul mou les cames i va endavant, només endavant, sense cap rumb. Tant li fa la vida com la mort, en les cristallines aigües de l’estany.   

Ni s’adona que davant seu passeja una dona. Mig li dóna una empenta i sense demanar-li disculpes continua per la fosca senda portat per la desesperació. En mig de la seva abstracció escolta unes decidides i breus passes, que lleugeres com les d’una daina, l’encalcen. Una mà es posa damunt de la seva espatlla i una veu li parla:

¾    Escolti jove! On va? El veig força trasbalsat! Ni m’ha vist i per poc m’atropella! Podria anar una mica en compte! I també ser més atent! Almenys demanar-me perdó per la seva brusquedat. 

El Joan malgrat la seva ofuscació, es deté. Tal vegada, només per un après automatisme de l’educació. La veu, la fet retrocedir molts anys enrere. És talment com la veu de la mare, quan el renyava per alguna entremaliadura, i a més té el mateix to. Seriosa, però a la vegada suau i amorosa.

¾    Dispensi! - exclama el Joan, però les seves paraules són falses i gens cordials. 

La dona, una clienta de l’hotel, se’l mira. Observa les seves faccions contretes i els seus ulls confosos. Aleshores agafant-lo de la mà el condueix sense fer cap força, a un banc proper. 

¾    Vine, seu aquí. – A continuació comenta- Potser hauria de dir vingui, perdoni’m pel meu atreviment. No ens coneixem de res. En dic Laia. I vostè?

¾    Jo, Joan. Però no es preocupi, em pot tutejar.  

El Joan mira la Laia. Una dona ja gran, de cabells grisosos, la cara arrugada i uns ulls negres que resplendeixen sota unes celles ben perfilades. De mitja alçada i prima, però, se la veu valenta de cos i d’esperit. I sobretot aquesta veu, tan semblant a la de la mare. 

La Laia li diu:

¾    A veure, Joan. Primer afluixa aquests punys tancats amb tanta força. Sembla ben bé que volguessis tornar a cops, el mal que t’ha ferit. No, relaxa’t un xic i parla.  

El Joan que en aquest moment roman dèbil, és vulnerable i té les defenses mentals abatudes no pot callar-se. Com un torrent tumultuós li surten de la boca les paraules que expliquen totes la seves vivències. Ell mateix, s’estranya que sempre essent un home segur i callat, en aquest instant les frases brollin sense cap vergonya. Però nota a mida que enraona un alleujament intern. Finalment calla i la veu que li recorda tant a la mare a la infantesa li diu:

¾    Jove, perdona si et dic jove. Tu, ets molt més jove que no pas jo. Tots a la vida hem passat tràngols que ens han deixat cicatrius, tan a l’exterior del cos com a l’interior de l’ànima. No ets creguis siguis l’únic. Però això, només és un instant. Deixa escapar unes llàgrimes, ja sé que els homes no han de plorar, però molts cops són necessàries. Torna a ser el mateix de sempre. Has rebut dos males experiències durant la teva vida, la mort de la Míriam i l'abandó de la Zoè. Segons m'acabes de dir només dues, però, fixa’t que el món continua rodant. Demà serà un nou dia. Com les flors, la vida reneix constantment una i altra vegada. 

La veu de la Laia li acarona les oïdes. Li recorda tant a la de la mare quan el consolava. Una espècie d’escalfor li puja interiorment. El front se li aclareix i els ulls tornen a mirar endavant. Veu clarament que durant molts anys estat massa tancat, pensant només en el dolor per la mort de la Míriam. Ara àvid d’amor, com un tendre cadell, al rebre el primer retruc ho ha sentit com mai. 

Agafa la mà càlida de la dona i li fa un lleuger petó com es fa a un confessor. A continuació mirant-li la cara afable en deposita un altre a l’arrugada galta femenina.

¾    Ei, jove! No es passi! - exclama la Laia.

¾    No, no tingui por. La teva veu em recorda la de la meva mare. Tu Laia, has estat un consol per aquest moment de la meva turmentada vida.

¾    Això està millor. Anem a l’hotel i mentrestant parlem una estona més. Jo també t’he d’explicar una part de les meves penes. Veuràs que ningú ho té tot fàcil a la vida. Et donaré el meu número de telèfon, per si, en un altra ocasió, vol tenir alguna persona amiga que l’escolti. Avui a mig dia vénen, el meu fill i el nét, a buscar-me per anar a passar uns dies a casa seva. 

Pel camí de l’existència podem trobar, en moltes ocasions, una espatlla amiga on recolzar-nos. Algú, que sense interès, escolti les nostres amagades misèries. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.II.

Zoè.

El Joan, després d’una nit de donar repetidament voltes i voltes lluitant amb  els llençols va despertar-se esparverat. Tenia el cap sota el coixí i una gran suor li amarava el cos. El llençol inferior havia anar a parar als peus del llit. El superior, s’entortolligava amb el seu cos oprimint-li el tòrax i dificultant-li la respiració. La manta, era llançada a terra, lluny del llit, com expulsada en un moment de ràbia o de desesperació extrema. Com si fos la darrera possibilitat de salvar la vida. La calefacció a tota marxa, combatent el fred exterior, feia que la habitació fos una sauna on el seu cos degotava les últimes raneres. 

Encara, amb l’ensurt dins el cor, tragué el cap de sota del coixí, llançant-lo contra una cadira on havia tota la roba que havia vestit el dia anterior. Lentament, recuperà la tranquil·litat al veure la llum del sol que travessava tímidament  el cortinatge de la cambra d’aquell perdut hotel de muntanya. 

Lentament les idees del que havia passat el dia anterior li retornaven a la memòria. Un a un, repassava els successos que havien esdevingut el divendres. Havia hagut d’anar a Hisenda pels problemes d’un client. Però a mig matí havia parlat per telèfon amb la Zoè i de comú acord havien concertat passar junts el cap de setmana. 

La cita havia de començar el divendres a les sis de la tarda per marxar junts. Ella mateixa, la Zoè del seus darrers somnis, li havia donat el número de telèfon per fer la reserva. Ell va telefonar i va encomanar l’habitació. Malgrat tot, els núvols que sortien en la pantalla del televisor, en el programa de la previsió del temps, no auguraven cap bon dia.  

Però que importa això en una cita de dos persones que diuen estimar-se. Marxar de la ciutat, fugir de la gent i buscar la pau de l’esperit en les muntanyes. Cercar aquell aire pur, lluny de la contaminació de la ciutat. En fi, allò que havia de ser una tarda de grata companyia, admirant la bellesa del món mentre viatjaven amb el cotxe, a darrere hora va estroncar-se. Quan era ja al vehicle, una trucada va començar a tallar les ales als somnis d’amor. La Zoè, inesperadament havia de visitar un familiar i no podien trobar-se aquella nit. Vindria el dissabte al matí. 

En baixar al menjador a esmorzar, pel finestral veia com els núvols cobrien la vessant de la muntanya. Els arbres, prenien formes quimèriques sota la grisa boirina que cobria els colors verds i marrons de la naturalesa. I llavors, un altre missatge. Un escrit que enfonsa definitivament les idees plaents del cap de setmana. Deia així: Ha tornat el Rafel a buscar-me. No puc oblidar-lo. L’he perdonat. Me’n vaig amb ell. Lluny, molt lluny. Perdona’m. Sempre seràs a la meva memòria. Zoè. 

Si la mort de la Míriam havia estat un sotrac inesperat, ara el missatge de la Zoè, l’ha ferit íntimament per sobtat i cruel. Sense ni poder opinar ni poder parlar cara a cara.  El seu cervell està ple de pensaments negres mentre davalla per l’engravat camí en direcció a l’estany entremig de la vall.  

La vida de les dones i els homes d’aquest món, és plena d’il·lusions i desil·lusions. Amb elles, l’esperança i la realitat, lentament, es teixeix la trama de la teranyina de l’existència.  

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.I

Míriam. 

El Joan Sunyol és un advocat de quaranta-dos anys. Actualment és un dels principals socis d’una important assessoria mercantil. Fa uns sis anys va morir la seva dona, la Míriam, de qui estava força enamorat, en un accident d’esquí als Alps. En aquella funesta ocasió, ell no va poder anar a Suïssa per causa de la feina. La Míriam va desplaçar-se amb els seus pares i germans. Eren tots ells, una família de bona posició, bojament aficionats a l’esport i per sobre de tots, de la blanca neu.  

Va ser un gran daltabaix en la seva vida del què no ha pogut refer-se, fins fa poc temps. Els amics i la pròpia família, per animar-lo i treure’l de la soledat en què s’havia reclòs, el van presentar durant el transcurs d’aquests anys a diferents mullers. Bones noies, de variada índole i cultura, per veure si així el treien del seu ostracisme. Però, no ha acabat de trobar la dona ideal, que li fes el pes per sortir de la seva vida eremítica. El Joan va soterrar-se en la feina. El treball, els papers i els números van substituir a la Míriam en el seu pensament. Va enterrar les seves il·lusions i desigs sota un munt de paperassa. 

Fa uns mesos, va jubilar-se l’antiga i eficient secretaria del seu despatx de l’empresa i va entrar a suplir-la una jove, de vint-i-dos anys, amb el nom de Zoè. La noia complia perfectament la seva feina, era una nova llicenciada que feia pràctiques. Pel seu tarannà decidit i actiu, segurament en uns anys podia ser escollida com una nova responsable jurídica de l’assessoria.  

La seva presència, el seu moure’s actual i modern, la seva roba, tan diferent a la de l’anterior secretària, va remoure alguna cosa en l’interior del Joan. Però va ser una petita llavor, sense fructificar, ja que considerava a la noia, per la seva joventut, quasi una filla. Però un dia, en arribar al treball va trobar-la plorant. Estava com desorientada, sense saber com fer la feina ni quins documents li demanava.  

Preocupat la va fer passar al seu despatx, i afectuosament va inquirir-li quina era la raó de la seva desraó. Aleshores, plorant la Zoè, com una magdalena, cosa impensada en una mossa tan decidida i moderna, va assabentar-lo que el seu xicot l’havia deixat per una altra noia i a més havia marxat lluny, a l’estranger. Va entregar-li el seu mocador per eixugar les moltes llàgrimes. Després unes delicades paraules de consol. Seguidament, sense saber perquè, va explicar-li la seva tristesa i la monòtona vida que portava. Finalment van acabar concertant una cita per sopar i compartir les seves vivències.  

Després van barrejar-se un cúmul de circumstàncies. Tal vegada, una mica massa d’espurnejant beguda. Consolar-se mútuament. Una mà que troba un altra i l’acarona. Un acomiadament massa llarg. Potser la prolongada abstinència sexual. Sense pensar més en la diferència d’edat va esdevenir una explosió d’estimació, de sexe i del tot aquell conjunt de necessitats que guarda dins seu el cos i el cor humà. Pocs dies després, el riure i l’amor era una constant de la vida de la parella. 

La sorpresa de les separacions sobtades, per causa de mort en plena joventut, ens fereixen en el més profund de l’ànima.

 

Miquel Pujol Mur.