L´ANIVERSARI

Som en el menjador i sala d’estar d’una casa de camp, és una habitació ben arreglada amb mobles bons, sofà amb una flassada a sobre per l’ús diari. Hi ha una llibreria amb llibres de diverses matèries, també algun de poesia; i a la tauleta de centre, hi ha diaris esportius. Quadres a les parets pintats per unes persones aficionades, però amb gust, hi ha un estil més jove i un altre de molt realista. Una gran llar de foc ocupa tot un pany de paret i en mig de la xemeneia, un escut amb una mitra i dos bàculs creuats que ens demostra que antigament era la residència d’un bisbe. Per una finestra es veu un prat verd i per la carretera un cotxe que marxa en direcció a la vila que es divisa al fons, i també dependències d’una granja, animals i einam del camp. Per una escala puja una dona sobre la cinquantena, ben plantada, forta, vestida amb robes de bona qualitat però aptes pel treball del camp si fos necessari, va conversant amb ella mateixa i murmura. 

Ja s’haurà adonat en Martí,  del dia que és avui, només faltaria que se n’hagués  oblidat. Seria per matar-lo. És la tarda i no m’ha dit res. Serà capaç? Ai! Què és aquesta carta? Agafa un sobre de damunt de l’aparador i l’obre, treu un paper de dins i el comença a llegir amb veu alta. 

Estimada Laura, no m’he oblidat del dia del nostre aniversari de noces, però com que sempre em retreus que des del servei militar no t’he escrit cap carta, aquest any t'he volgut escriure una; no creguis, que no m’ha costat i molt, quasi no sabia com escriure. Laura, sempre des que et vaig conèixer has estat el meu amor, te’n recordes quan de joveneta ja et perseguia pel patí de l’escola. I et tibava les trenes? Sempre has estat en els meus pensaments i aquests trenta anys han passat amb molta feina per poder pujar els fills i que fessin els estudis; els millors que podien fer i que nosaltres podíem pagar; però tu sempre has estat present amb mi. Ara he anat a buscar un petit detallet; aquelles arracades que sé que tant t’agraden i que vull donar-te amb una abraçada i un petó molt fort. El teu Martí. 

Van desfilant davant de la Laura, els anys passats des d´aquell viatge a Roma on van portar el ram. La nit, passada dintre d´un tren que quasi no sabien on anava, per les presses, per culpa de l’avaria del vehicle que els portava a l estació, per raó de l’accident que van tenir amb aquell ase d’en Ton de cal Meravella, que no sabia portar la camioneta  d’una tona i es va entravessar a la carretera. Tots aquest anys, i el seguit  de una vida dedicada a tots el seus.  

Però a continuació es sent que torna a parlar a mitja veu. 

Aquest meu home podria ser una mica més apassionat, està bé la carta, però ara que estem sols, també es podria recordar una mica, bé jo diria que molt, de la nostra passió. Caram! Només es recorda de la feina, tots el homes són iguals; treballar, treballar i treballar ! com si no hi hagués res més. No es recorda, en canvi jo no ho oblidaré mai; a l’entrar a la quadra del refús del matxo del meu pare. L’animal devia d’adonar-se de la nostra presència.

Sort en vam tenir així ens vam poder vestir i sortir per l’altra porta. El pare no se’n va adonar ; però la mare em va parlar a la cuina de tot allò del que podia haver passat, que sempre seria una boja, a veure si aquest xicot només vol aprofitar-se de tu; si no té on caure mort, que nosaltres almenys tenim el mas, i que amb molta feina encara podíem viure. Quina percepció que tenen les mares, jo a la Marta també una vegada li vaig haver de fer un sermó semblant; als nois no; que ja se espavilaran. Bé, ara pensem en el Martí, i en mi, a veure com el puc fer tornar a ser el home que era, que fa temps que l’enyoro; tantes promeses i després dels primers rampells ve la rutina i els fills i, d’allò es perd la major part. Haig de recobrar-lo, que es mira massa les jovenetes. Ara un sopar lleuger, que massa tip no va bé, una copeta de cava, poca que si no després…, mitja llum que no se’ns vegin les marques del temps, una musiqueta lleugera, no això del barrim-barram del joves d’ara, però abans un bany, massatge i perfum, aquell que em va comprar quan vam anar de viatge per a celebrar els vint-i-cinc anys; amb aquella flaire que no seria capaç de portar pel carrer, el meu home sembla que olori un havà d’aquells tan grossos, ara que per fi l’he fet deixar de fumar. 

Surt per una porta que dona al pis de dalt. 

Miquel Pujol i Mur.                                                 

Berga, 24 octubre 2005

ALEX

El petit Alex està assegut al menjador del pis. Ha vingut amb els seus pares a visitar-me. A veure a l’avi que viu lluny.  

Hi ha un llarg camí des de casa seva; i una carretera en obres que no s’acaben mai, i on hi ha una retenció rere l’altre, ja que per fer cinc quilometres trigués quaranta minuts tancat a dins del cotxe. Sempre està content, a vegades fa careta de sorpresa, però els ulls se l’il·luminen quan en arribar veu la joguina que té al rebedor, a l’entrada del pis.

¾    Un cotxe? - diu mirant-se als pares, com si preguntés si el pot agafar. 

Li treuen l’embalatge i poc després, al menjador se sent.

¾    Tut-Tut-  I un petit vehicle de color blau, s’arrossega per terra mentre l’empeny amb la seva petita mà conduint-lo per tot arreu. 

Després hem sortir junts als carrer, a cercar un lloc on menjar, se’ns ha fet molt tard, hi ha llocs que no ens volem servir; però a la fi, hem trobat un restaurant.  

Prop de la taula hi ha un patí amb plantes, on inquiet se’ns escapa per fer córrer el seu cotxe. I m’arrossega amb ell, com si fóssim nens de la mateixa edat.  

A la fi després de dinar fa una petita rabiola, perquè vol jugar molt més, i no l’importa el lloc, sinó el moment joiós de jugar. 

Anem a voltar pel passeig. Hi ha animalons: vaques, cavalls, i els seus ulls de nen de ciutat se’ls mira, per dibuixos sap que són, però no els coneix.  

També al parc infantil li criden l’atenció el tobogan i la màquina de tren: són el seus preferits, mentre els grans el vigilem per que no en faci una de grossa i es faci mal.  

Que agradable es viure sense pressions de diners, treball i temps, solament fent el que ens agrada, en el moment que ens agrada i gaudint-lo.  

S’ha fet tard ha arribat el moment de la separació; un petit toc de llavis i una forta abraçada; i una senyal d’adéu ens ha separat. 

Miquel Pujol Mur                                                 

Berga, 31 octubre 2005.

 

EL PESSEBRE DE NADAL.

La Maria ha arribat fa pocs dies a casa la seva tia a pagès.  Els seus pares estan força enfeinats pel treball, a més tenen una sèrie de malentesos que fan perillar la seva vida en comú i han volgut prendre’s un temps de reflexió. Com la nena no era convenient estigues enmig de les males paraules i tibantors dels seus majors han optat enviar-la a casa la germana de la mare, malgrat què, les dates són més adequades per passar-les en família.  

A casa de la tia tot es pau i tranquil·litat. El Joan, l’home de la tieta Anna, treballa el camp, cuida unes poques vaques i si li demanen fa alguna “xapussa”,com ell diu, de paleta a les cases del voltants. El Josep, el seu cosí, és un bon sagal, fort i sa potser una mica innocent sense tantes trapelleries de la gent de la ciutat.   

La Maria ha començat a anar al col·legi del poble veí. Tret d’alguna nena que li diu figaflor pel seu parlar de ciutat no ha tingut cap problema per integrar-se amb el grup. El Josep li ha fet de padrí i tothom l’ha acceptada com una més. Na Florència, la mestra, al veure-la tan fina i educada l’ha triat per fer el paper de Mare de Déu en la representació de Nadal. La Joana també hauria servit però era tan pagesa i cavallot que era capaç d’enfrontar-se amb qualsevol dels nois i barallar-se a cops. La Maria sembla incapaç de trencar  un ou. 

S’acosta la data de fer l’obra i la Maria no està gens contenta de com interpreten el paper amb el seu cosí. Fan de parella, de Josep i de Maria. Avui han tornat d’hora de col·legi i tenen la tarda lliure.

¾    Josep, porta l’asenet, per assajar l’entrada a l’estable.

¾    D’acord- contesta el noi bellugant el cap mentre pensa: Aquestes noies no deixen a ningú en pau. Jo ara m’aniria a jugar a futbol amb la colla, però pobre noia sense els pares. Va Josep, estigués complaent, com diu la mare, clar ella també és dona. Remugant sota el nas va a ensellar el pobre ruquet.  

Per fi la Maria es muntada damunt el petit ruc. Ha costat déu i mare per pujar-la. Les mans del Josep fent la cadireta i agafant-la després per la cintura han aconseguit per fi asseure-la correctament. Ara passegen per l’era muntada la Maria i portant el ronsal el Josep mentre l’ase amb el cap cot camina lentament mentre mossega alguna herba.

Des de dalt de la sella la Maria parla amb el Josep dient-li:

¾    Josep això d’anar dalt de l’ase em cansa molt. Imagina’t a la verge que anava embarassada! On podríem fer veure que és el portal.

¾    Què et sembla el tros d’ermita que a vegades fa servir el pare de pallera.

¾    Ai, sí. Podria ser bonic semblaria de veritat l’estable mig ruïnós. El terra ple de palla, fins i tot, l’ase es podria agenollar davant nostre com donant-li caliu al nostre fill. El de Maria, vull dir!

¾    D’acord!- contesta el Josep dirigint l’ase per la regna. 

Poc després dins la vella ermita intenten escenificar el naixement. El Josep amb una vara dret i mirant el bressol. Un simple cabàs abandonat amb una pedra. La Maria asseguda en un petit tamboret i cobrint-se el pantalon amb un drap de la tia perquè sembles una faldilla. L’asenet tombat a terra i mossegant un petit feix de palla que el Josep hs recollit i l’ha posat davant la boca de l’animal i el bressol. 

La tarda és fosca com son les tardes d’hivern curtes i fredes però un moment, només un moment, un raig de sol trenca les bromes abans d’amagar-se i entrant per la finestra sense vidre il·lumina l’escena. 

Una noia jove, quasi una nena, dolça i morena amb un bressol davant seu, l’ase i un xicot alt i fort, que sembla més gran del que és, al seu costat en una construcció malmesa i cobert el terra de palla. Un i altre es miren com si tot fos real i somriuen amb el beatífic somriure dels infants.  

L’obra va tenir un gran èxit al ser representada i la Maria va veure entremig de tots els caps, els caps dels seus pares junts i xiuxiuejant entre ells. Per sempre o només per un temps, pensa i després es digué: Tot es possible en Nadal.   

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 03/12/2012.

 

 

LA PAPALLONA.

Kioto, 14 de juny de 2007

Apreciat Pere,

Amic meu, 

 

Que és de la teva vida? Ja ho he fet! Tu ja saps que sóc molt ràpid entrant en matèria i, seria més correcte preguntar-te primer: com estàs de salut, pels teus pares i germans. Bé. Us ho desitjo de tot cor.  

Amic Pere, a continuació te’n faré cinc cèntims del que m´ha passat, perquè crec que la present és molt interessant per tu i per la Núria. Ja sé que fa temps que t’agrada i que sinó li has dit res és a causa de la nostra amistat. Però a canvi, m’has de fer el favor de parlar amb ella i saber vendre-li la nova que et diré.

Com tu saps, vaig acabar la carrera d’Història Natural. Com a conseqüència  de la meva tesi que versava sobre “Les papallones i els seus colors dins la vestimenta del teatre KABUKI japonès”, vaig guanyar una beca que em va atorgar la coneguda entitat d’estalvi catalana, per poder realitzar un estudi “in situ”. 

Seguidament d’acomiadar-nos a Barcelona, ja vaig veure amb quins ulls et miraves a la meva promesa. Punyeter! Bé, com deia, vaig agafar l’avió que després  d’un vol de sé quantes hores va aterrar a l’aeroport de KANSAI, en Osaka. Estava estripat, no haguessis donat ni un penic per mi, una mica més baixo a quatre grapes per l’escala, però em vaig contenir no fos que el japonès que m’esperava, només veure'm penses malament.  

Sí senyor, hi era, el senyor Li, ara ja li dic Li a seques, més la primera vegada vam ser força protocol·laris, cops de cap, tant l’un com l’altre. Ostres! No sé per què no ens podíem estrènyer les mans o malgrat tot, donar-nos un petó a la galta, sinó cops de cap i reverències. Aquesta gent! 

Llavors quan vam acabar les salutacions, i parlant un anglès tant dolent el seu com el meu, tu ja saps que jo pels idiomes sóc un negat, em va portar al Palace Side Hotel de Kioto. Nano, quin hotel!  Sembla tret d’una postal japonesa, tot oriental, fins i tot la marquesina, amb unes teules que el fan assemblar un temple xintoísta. És net i polit, i les cambreres serveixen amb quimono. Del menjar ja parlarem amb un altre escrit, que això de la cuina típica nipona, on hagi un pa torrat amb tomàquet i un tastet a la brasa i no parlem del Jabugo, que treguin tantes galindaines i tantes ximpleries. 

Al vespre, quan ja havia recollit i posat en ordre la roba de les maletes, m’havia donat una dutxa i fet una becaina, el Li em va venir a buscar per anar al KABUKI, el teatre. Ei! Aquí no se t’ocorri cridar Li pel carrer, com vaig fer una vegada que no el veia, se’n van girar vint o trenta. Allò de Joans, Joseps i ases ni han en totes les cases, aquí deu passar amb els Li. 

Perdona que talli tant la carta però, ja saps que sóc una mica a la que salta!  Continuo, van anar al teatre, em va agradar molt: els colors, les pintures, els maquillatges i les màscares, tot junt em va embadalir. Però, em vaig portar una decepció perquè cridaven molt i se’n va desinflar tot, quan el Li em va dir que tot eren homes, que no havia cap mosseta, jo que m’havia fixat amb una noieta que actuava, fins i tot, li havia picat l’ullet. Ondia! Amb la sensualitat amb que remenava els malucs, si haguessis estat amb mi segurament t’hauria passat el mateix. 

En acabar el Li em convida a prendre un petit refrigeri a una casa de te, servit per autèntiques geishes. Has de saber que Kioto a causa del seu valor històric  no va ser bombardejada pels aliats, per tant continua estan plena de carrerons típics i de tradicionals cases de te, dins del seu casc antic. 

Vam entrar en una de aquesta cases, molt neta i endreçada. Noi! Això d’haver de descalçar-te per entrar sempre amb fa quimera, sempre miro si porto els peus nets i quan porto mitjons que no siguin foradats. Ens van fer passar a una habitació, ens vam asseure a terra, sort que havia coixins si no m’hi quedo estès. Aleshores, van entrar les “maiko”, tot de noietes joves vestides amb quimonos de floretes petitones que ens van servir el te i uns deliciosos pastissets, estaven força bons! 

En aquell moment s’obrí la porta. Oh meravella! Va entrar ella, la geisha, la Youki, amb un quimono blau pàl·lid, amb una papallona enmig del pit, una Orange Barred Sulphur de colors groguencs i rosats i al girar-se per saludar en Li, em va donar l’esquena i no tu creuràs! Portava bordada una Mountain Shallowtail, mig negre i blava amb els apèndixs de les ales de darrere, i tot. Inoblidable, aquella careta blanca amb els ulls pintats de fosc, aquella boca tan vermella i la veu dolça com el cant d’un ocell. Llàstima que no ens enteníem si no era per medi del Li.  

Pere, digues-li a la Núria que ho sento molt. Que com entomòleg, he trobat la papallona de la meva vida i no la puc abandonar. Ei! No penseu que la vull clavar amb una vitrina, vull que visqui al meu costat. Aquí em tens, al Japó aprenen anglès per treballar i japonès per entendre’m amb la meva papallona. 

Pere, repeteixo, a veure si em dius que et casés amb la Núria, és una bona xicota i té la recomano, sereu feliços. 

Una forta abraçada del teu amic de jocs i entremaliadures, també d’estudis i festes de joventut,

                                                           Xavier.  

Miquel Pujol Mur.                                                  

Berga, 16/06/2007    

 

L’ÀVIA HELENA

L’Helena ha obert la porta de la casa amb les claus que li havia donat anys enrere el seu fill. Fa forces anys que les té però no li ha agradat mai fer-les servir perquè sempre pensà que podia sorprendre’ls en un d’aquells moments íntims que tant agraden a les parelles. Encara somnia a vegades en els instants passats amb el seu home però per desgràcia fa anys que li falta la seva companyia. També la suma dels anys fan oblidar altres temps i altres neguits. 

L’horroritza pensa la cara espantada de la seva nora si els trobés fent-se petons o en més compromeses situacions. Més pensa, ara ja són grans i aquestes idees són per gent més jove. 

En entrar a la casa el silenci li va basarda. Li pesa sobtadament com una boira gris i espessa que tapa tots el sorolls. Avança pel passadís i veu que com sempre la casa i les habitacions són recollides i tot és en ordre. Recull un llapis de terra a prop de la porta de la habitació del Santi. No gosa entrar-hi perquè tem trobar-la desordenada i amb les robes damunt el llit.

¾    Ai, aquest nét sempre esvalotat.  

Sembla rar que malgrat ja ha complert 15 anys encara no hagi assentat el cap i ara menys, el té massa ocupat pensant en nenes o joves. Particularment no té prou clar el tema, en els seu temps als quinze anys eren almenys mentalment nenes. Actualment el jovent ha canviat tant que moltes de les nenes que acompanyen al seu nét li semblant dones. Les minis, els shorts, els corses i tota la barreja de robes modernes i la manera de portar-les que tant aviat despullen com tapen la jove carn a vegades l’escandalitza.  

Mira la cambra de la néta. No hi ha ningú i tot és ordenat. Aleshores olora com sempre que hi entra. L’olor a llimona i mandarina, l’aroma de la seva néta mig l’embriaga. Perfum de dona, perfum de net. Llàstima que parla d’anar a viure en el desastre del Jordi. Dintre de tot, té quasi vint-i-cinc anys i caram, a aquesta edat ella ja era mare. Com canvien els temps. Però és que el Jordi amb aquells pantalons mig caiguts, en la camisa a quadres sempre per fora, el cabell llarg i amb rastes, i un jerseiot malgirbat per sobre les espatlles potser n’és una mica massa de modernisme. 

¾    Ai senyor, amb el maco i afalagador que n’era el Pere. Ai, Déu meu aquesta joventut que s’enamora de qualsevol pingo. –Clar, fa tant anys que no se’n recorda que l’Armand, el seu marit també va semblar una maledicció al seu pare. Parant-se en aquests pensaments fa la senyal de la creu per fer fugir les males astrugàncies.  

De cop sona el telefono, el despenja i una veu pregunta pel Ricard.

¾    No, no hi són, no hi ha ningú. Jo he arribat ara i la casa és buida.

¾    No és preocupi telefonaré més tard. 

I torna a quedar sola. Aquesta petita pausa en la solitud de la casa ha trencat les cabòries. Està en el menjador, mira la foto de l’aparador on es veuen els fills el dia del casament. Què eixerits que estaven, el Ricard últimament s’ha engreixat massa, fa panxa. Aquells cabells tant rinxolats i ara ja sembla que vagi per capellà amb la calba coroneta. La Berta continua com sempre, aquesta sí que li proba la vida de casada.  Ni el gat és a casa, s’hauran fugat tots per no veure-la.

¾    On anirà si no venen, s’acosta Nadal i que farà sola a casa seva. Si anés a casa la Vicenta, també està sola.   

S’asseu al sofà i prem el comandament i començà a veure una sèrie, poc després el televisor s’apaga i pensa:

¾    Clar com sóc velleta i no em bellugo gens, fins i tot l’estri aquest pensa que no hi ha ningú. Mare de Déu, quan ens fem vellets ningú ens vol. Ni la tele em nota. 

Trencant aquestes dèries sent un cotxe que aparca al garatge i les veus dels seus fills i néts que parlen en veu alta ressona des de sota.

¾    A l’àvia l’hem comprat una brusa amb encaixos. Creieu que li agradarà?

¾    Sí -repeteixen tots a una. Reconeix una a una les veus alegres dels seus.

¾    El pare li vol comprar un televisor modern, no gaire gros i que quan s’adormi davant s’apagui automàticament.

¾    Gràcies, Senyor- diu en veu alta mentre mira al sostre. I allunyà totes les males idees del meu pensament.- Malament amb un televisor d’aquests em despertaré amb torticolis, després de passar la nit dormint en el sofà. 

Més les veus i pensar en el Nadal fa que el seu rostre canvi i un beatífic somriure apareguí en els seus llavis.  

Els seus fills i néts se’n recorden...

¾    BON NADAL ÀVIA!!!- Criden tots a una en veu alegre, fins i tot, el Jordi amb aquelles rastes sembla un bon nano. Si no fos pels cabells!!  

PER TOTS ELS AVIS I LES ÀVIES.

Miquel Pujol Mur.                                       

Berga, 26 novembre 2011.

EL SEMINARISTA.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una bru ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú la llegit conèixer el seu parer. 

He llegit el llibre “El seminarista” de l’autor brasiler Rubem Fonseca (1925). L’escriptor va estudiar la carrera de Dret i va ingressar en el Cos de Policia on va desenvolupar tasques de comissari i de relacions públiques coneixem a fons els baixos fons carioques.

Explica en les seves obres la vida d’assassins, prostitutes i gent subliminal aprofitant per endinsar-nos en el món de la violència i el crim. Les seves obres han estat premiades amb els premis Rulfo (2003) i el Camoes que és el premi més prestigiós en llengua portuguesa.

El llibre és editat per RBA Libros, S.A l’any 2011 dins la col·lecció Sèrie Negra i traduït per Basilio Losada.

El personatge és un criminal per encàrrec sense cap remordiment per les morts causades. Rep la feina mitjançant el personatge anomenat l’Empresari, compleix la tasca i cobra els diners contarctats.

Fins que decideix deixar el seu fructífer treball i dedicar-se a viure del diner guanyat. Coneix una noia i l’amor sembla que fa renéixer a la persona autèntica que hi ha dintre seu.

Desgraciadament d’un dels seus assassinats ha quedat un serrell pendent i la noia és morta i també les persones del seu voltant.

Com no té res nou a fer i la perdut les il·lusions torna a fer l'única  feina que sabia fer. 

El llibre és molt ben escrit en un estil directe i concís. És ràpid de llegir i les seves accions són punyents. Es nota que l’autor coneix per la seva carrera aquesta gent i els seus amagatalls. 

Actualment hi ha alguna pel·lícula del Bruce Wyllis o de l’Antonio Banderas que m’ha servit per recrear-me la imatge del personatge.  

Miquel Pujol Mur.

Berga, 29/11/2012.

TARDOR A MUNTANYA.

La nit s’apropa amb parsimònia damunt el veral situat sota la muntanya. El temps comença a refrescar ja què fa uns quants dies la tardor ha fet acte de presència. Els arbres amb el tornassol de les seves fulles anuncien l’hivern. El groc i el vermell dominen lleugerament el verd a la vessant de migdia. A la terra els camins calcigats pel pas del bestiar comencen a cobrir-se de les fulles caigudes que formen una catifa on el soroll de les petjades queden ofegades pel remor del fullam emportat pel vent.  

Els gossos ja han completat la seva feina i el ramat és recollit dins la borda. Ara són ajaguts vora la porta mentre roseguen uns ossos que els ha donat acompanyant el menjar. Més abans del seu frugal sopar de cada nit vol fer una petita feina. Ha de reparar una destral que hi ha a la cabana per fer, si cal, petites tasques. Només es tracta de posar un tascó per evitar salti la fulla del mànec.  

No és una feina urgent però no vol que el capatàs per pura manefleria, per donar-se importància, davant de l’amo vagi compta-li el descuit del pastor i la seva poca cura de les eines del mas. 

Tot això de la feina i que els pensaments del Jan són enquimerats per la manca de noticies del poble fa que treballi una mica d’esma. La Teresina, la seva jove esposa ha de ser a punt de parir a la criatura i voldria ser-hi present malgrat sap que quan les coses van ràpides com desitja no serà a temps de veure-la néixer. 

Malgrat les comparances són dolentes i completament diferents vol recollir el nou xaiet del seu ramat amb les seves pròpies mans, arropant-lo i prement-lo amb els seus forts braços com salvaguarda els xais petits del llop. 

Fa masses dies que està sol dalt de les terres de pastura esperant notícies del poble només quan ve el rabadà, cada quinze dies, a portar provisions rep una carta de la dona i tot just pot escriure una altra de contestació per fer li baixar al poble, quan torna des de la borda de més amunt on és l’Ignasi el vell pastor. 

Li agrada la feina de pastor, caminar per les valls i els vessants herbosos de la muntanya a l’estiu quan puja als cims. Veure la llera del riu com un fil d’argent que travessa la vall saltant de pedra en pedra i tragina l’aigua lluny cap el mar. Coneix el brollador amb neix l’aigua més fina i cristal·lina de totes les rodalies. I aquell gorg on a l’estiu s’han banyat alguna vegada en la xicota, abans xicota, ara muller, quan pujava a veure’l a la muntanya. Amb els seus alegres xiscles a l’entrar a l’aigua gèlida li recordava les antigues llegendes escoltades de les dones de l’aigua que amb les seves cançons atreient al pastor per emportar-se’l a dintre de les deus.  

Però al casar-se i ara al tenir una criatura, el món li ha fet un tomb i veu que ha de treballar en una feina que el permeti gaudir de la esposa i d’aquest fill que perdurarà el nom i el cognom de l’avi.  

El Jan enyora la Teresina i malgrat estigui acostumat a viure dalt de la muntanya cada vegada troba a faltar el so de la seva veu i la calidesa dels seus braços. Sap que ha de canviar la seva vida i per això ha estalviat diners per emprendre una nova vida lluny del poble. 

Vol marxar a la capital, treure el carnet de conduir i fer de transportista. L’amo li ha promès feina, el poble i els altres pobles dels voltants necessiten ser comunicats amb el nou mitja de comunicació i sota la màrfega on dorm a la muntanya té molts anuncis de camions i furgons que li permetrien fer realitat els somnis. Els temps de les carretes poc a poc quedarà obsolet i encara que els camins són de terra s’obre el progrés amb la vinguda d’una nova era. Somnia amb un camió pintat de vermell on viatjarà per les vies de la modernitat amb la Teresina i el seu fill, i segurament altres descendents.   

Deixa la destral amb el tascó ben fixat i sent el soroll d’uns cascs que s’apropen a la borda. Surt i veu el capatàs i el rabadà muntats amb matxos que en arribar li diuen:

¾    Va puja, la Teresina va de part i encara pots arribar a veure néixer el teu fill. Tu rabadà, quedat a vetllar el ramat. Tu Jan, munta i anem-hi. 

El Joan salta damunt el matxo i mai un camí se li va fer tant llarg com el d’anar a bressolar el fill als braços. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 29/11/2012.