TERRA BERGUEDANA
Lentament circula el vehicle pel camí. Darrere queda la font del Coix i les ruïnes d’un casalot de gruixudes parets de pedra. El camí és ple
de sotracs, per això avança poc a poc; primerament, enfonsa una roda davantera
en un esvoranc i, abans que s’enfonsi la
del darrere, entra la roda de l’altre costat en un altre forat. Hi ha restes de
cases de pedra tant a un costat com a l’altre del viarany. El conductor és
sacsejat al ritme dels clots del senderó.
Som a la tardor, i malgrat ser una tarda de
sol, a causa de l’estació de l’any, fresqueja i anar amb un jersei no fa nosa. L’home
fa baixar el vidre, mira i descansa els ulls en els diferents colors del
fullatge dels arbres, que com si fos un quadre, veu en el pendent de les altes
muntanyes, en un esclat de verds, grocs i vermells.
A la fi, en arribar-hi para l’automòbil i
descendeix i observa les restes de les cases que l’envolten. Mira la casa de
pedra del seu darrere, mig derruïda i amb pintades a les parets. Guaitant on trepitja
dona la volta a la construcció, i al costat del corral habilitat per guardar el
bestiar, veu una petita creu i la més minsa de les ermites. Mai un sant tan important, havia tingut tan petit
recinte. La finestra és oberta, mig protegida per un entramat de filferro
gruixut, i tancada la porta; així mateix de ferro i pintada de negre. A dins
s’endevina una imatge de Sant Miquel. El poble deu el seu nom als forns on es
cremava llenya de pi per fer quitrà i pega. La pega servia per guarir els animals
i potser també a les persones. La coneixien i la feien servir les
trementinaires de Tuixén- La Vansa.
En Jan, aquest és el nom del nostre viatger,
fa una ullada a les cases defensades pel faralló de pedra, que com l’esquena
d’un drac sobresurt del sòl de la muntanya, i les protegeix del vent del nord.
Poques són. I la resta?- i llegeix el llibre "Peguera"on surten anotats els noms de fins a vint-i-quatre cases. I diu:
- A ca’l Agutzil, se l’estaquen amb un
fil.
- A cal Bepus, se l’estaquen amb una
veta.
- A la Cantina, es llepen la sardina.
- A les Clotes, porten soques.
- Als Cogolers, tenen les butxaques
plenes de diners.
- A cal Coix, mengen amb una cullera de
boix
. A cal Diana, mengen llana.
- A Ferrùs, mengen llana amb un fus.
- A cal Gordo, amb un marrà els abordo.
- Al Graell, ballen en l’escambell.
- A cal Gran, hi tenen un tall al
davant.
- A cal Jan, hi balla el gegant.
- A cal Manel, a cavall de pèl a pèl.
- A cal Miquel, tenen pèl.
- - Al Molí, toquen el violí.
- De cal Parta, tothom se n’aparta.
- A cal Penjoret, mengen en un
escambell.
- A cal Peron, hi toquen “el Cordeón”.
- Als Pisos, venen visos.
- A cal Pons, van a buscar aigua per
les fonts.
- A cal Pubill, tenen un setrill.
- A Salomó, tenen por.
- A cal Sec, fan un mossec.
- A cal Telut, mengen merda en un
embut.
Agafa unes fotocòpies i cerca de veure les restes
del castell a dalt del cim, més d’on és situat no se’n veu cap.
Potser un altre dia, amb més temps i més equipat,
hi tornaré- comenta amb desfici.
Remira els apunts que li parlen de castlans
d’origen humil que es van fer tan rics i poderosos que van comprar i establir a
Berga, malgrat que després en Berenguer, el nét, s’ho vengués tot a Joan de
Berga o Bergüa. Repassa una llarga llista d’aliances, de casaments i de serveis
als reis. Fins arribar a Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, baronessa de
Rocafort de Queralt, darrera noble del llinatge, que va morí soltera i va deixar
els seus béns a les religioses saleses de Barcelona..
Més
no és això el que ha portat el nostre amic aquí, sinó el record d’una persona
molt estimada, l’amiga i veïna de la seva àvia. Quan era un vailet passava
moltes tardes a casa seva jugant amb la néta. I recorda que li deia:
¾
Quan
siguis gran i vagis al Berguedà, visita la població on vaig néixer.
Li parlava del seu germà, d’en Ramon Vila,
que als dotze anys li va caure un llamp, quan recollia pèsols amb la seva mare.
La mare va morir i ell va quedar marcat a la cara de per vida, li deien
Caracremada. La lluita per viure, que els va fer marxar del poble a les noves
indústries i a les mines. Li parlava de les injustícies; el què un marrec, noi
o noia, de nou a catorze anys havia de treballar durant dotze hores diàries, per
un sou de misèria, per poder ajudar a sobreviure a la família. La lluita d’en Ramon afegint-se a les protestes. Va atemptar
contra les instal·lacions elèctriques i la maquinaria de les fàbriques. Fins que
el van agafar i va anar a la presó. Quan va sortir va continuar manifestant-se.
També de l’estimació vers ella i els seus
familiars, cada vegada que podia els venia a visitar a Berga.
I després més presó, la Guerra Civil, passar
la frontera, la lluita contra el nazisme, els atacs als combois alemanys. Mai
va permetre que s’afusellés a cap presoner, deia: “Un enemic vençut, ja no és
enemic, i matar homes indefensos no és propi d’homes”. A la fi, a l’acabament de
la Segona Guerra Mundial. L’Estat francès volia recompensar al capità Raymond,
que va ser el seu àlies de guerra, donant-li la màxima condecoració francesa,
la “Legió d’Honor”, però no la va acceptar.
Per la seva desgràcia no es va saber deturar
i malgrat que li oferissin un indult, no s’hi va voler acollir, tal com ho havia
fet en Massana. No es va voler rendir al franquisme. L’anomenaven “L’home del
bosc”, i comptava amb l’ajuda de moltes masies, sobretot a la zona de Prats de
Lluçanès. Va morir en un parany, s’enfrontava
contra dos-cents homes armats entre la Policia i la Guàrdia Civil, el set
d’agost de mil nou-cents seixanta-tres. La noticia de la seva mort va recórrer
les comarques del Bages i del Berguedà com el retruny d’un tro, la gent
comentava: “En Maroto és mort! L’han matat les caderneres!”
Tornant al present, en Jan, veient les
cases i les indústries enrunades i l’abandonament del poble es pregunta:
Aquest poble va existir?- a sí mateix es
respon- Sí, va ser bressol d’una de les nissagues més importants de nobles del
nostre país. Els nostres avantpassats van perdre la vida per defensar aquests llocs.
Els que es van salvar van sofrir molts neguits i angoixes. També va ser una
petita conca minera. Només resten unes pedres d’aquella realitat. On són els
camps de pèsols i els de les trumfes blanques o negres? On són el forns que li
van donar nom? Només hi resten les pastures.
Traient un full de la carpeta on desa les
anotacions, comenta amb veu baixa.
Vaig a llegir per acomiadar-me, com si fos
un parenostre, la cançó d’en Martí i la Clara- treta del llibre d’en Ramon
Soler i cantusseja:
Vull
contar-vos una història
Que
crec que us agradarà
De
dos joves que s’estimen
Amb
amor apassionat
Ai,
donzella encisadora!
Ai,
galant, gentil galant!
Ells
prou voldrien casar-se,
Però
els pares no volen pas
I
decideixen fugir-ne
Sense
explicacions donar.
Ai,
donzella encisadora!
Ai,
galant, gentil galant!
Tenen
una contrasenya
Per
poder-se retrobar.
La
persona missatgera
només
la repetirà.
Ai,
donzella encisadora!
Ai,
galant, gentil galant!
“Quan
les llargues siguin curtes
quan
les plenes siguin buides
el
que és mort damunt del viu
i
l’àliga dintre el niu
es
farà el que vostè diu”
Ai,
donzella encisadora!
Ai,
galant, gentil galant!
La
noia ja preparada
Enmig
la nit fugirà
Per
trobar l’amor que enyora
I
poder-lo disfrutar.
Ai,
donzella encisadora!
Ai,
galant, gentil galant!
Acabant es guarda tots els papers a la cartera,
puja al cotxe, l’engega i marxa endavant, cap als Rasos. La notícia de la venda
de les restes del poble i els terrenys a un xeic àrab l’ha trasbalsat i l’ha
volgut conèixer abans que ho canviessin.
Mentre condueix, el brunzir del vent en les
fulles dels arbres, o potser brollant de la mateixa terra, fa que senti un
murmuri de veus que arriba a les seves orelles i sent una cançó:
Ens
vau ben trair,
Per
això tanta
Sang
vessada
Tant
sofriment vam patir
Perquè
ara per
Quatre
monedes
Als
qui vam combatir.
Els
hi veneu
La
nostra terra.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Berga,19
octubre 2006
