EL JOVE PERIODISTA. III. Conte Negre.

Tot d’un plegat apareixen als seus ulls unes papallones vermelles, que momentàniament l’enlluernen amb els seus vius colors, fins que tot d’una, es converteixen en grans i fugisseres papallones negres. Una fiblada dolorosa i aguda travessa el seu pit, sent com si la carn se l’obrís i permetés que una fina fulla, afilada com d’un bisturí, sagí i aprofundeixi dins seu com si la seva carn fos de gelatina. Novament oeix el batre d’ales i també el fúnebre crit de l’au nocturna. Nota el soroll de una llosa al ser arrossegada. 

Ja no sent el dolor de la carn lacerada sinó que ara nota més profundament el seu cor ennuegar-se, li manca aire per respirar i poc a poc es dobla damunt la sepultura.  

Al Jan, al matí, l’han trobat mort i rígid al vell cementiri del poble. El seu cor va deixar de bategar de por. No havia cap ferida en el seu cos, però el seu rostre blanc i amb els ulls oberts omplí les redaccions de molts diaris. 

La seva desconsolada mare ha omplert l’àlbum, no de les notícies escrites pel Jan, sinó les de la seva mort publicada per tots els diaris, com a prova del sacrifici vers el compliment del deure. 

El Jan no va poder gaudir del seu nom en totes les portades. Males llengües comenten que més d’un a la redacció va penedir-se tota la vida d’una broma de nefastes conseqüències.   

Una comissió de l’ajuntament, vol commemorar el dia de la mort del desaprofitat periodista, per donar els premis del concurs de redacció escolar que portarà el seu nom. 

Miquel Pujol Mur.

EL JOVE PERIODISTA. II. Conte Negre.

El cotxe, el del taller no li vol entregar si no paga les factures pendents. Com tampoc té diners per gasolina, aleshores tant si es val tenir vehicle o no. El vell cementiri és situat a la vessant de la muntanya on s’assenta el poble. Ja fa temps que normalment no s’utilitza i no està gens cuidat. Sepultures obertes o mig obertes mostren els taüts corcats pels anys i els insectes. En la part on hi ha algun dels pocs nínxols que van construir-se són arrancades les làpides. Se sap d’algun graciós que per ornar casa seva va robar alguna calavera. 

Figures d’àngels, creus, caixes de morts i ossos reposen sense ordre ni concert, en qualsevol del passadissos mig tapats per la vegetació. El Jan en el seu deambular a la recerca del punt de trobada ha ensopegat en aquestes restes més d’una vegada, mig caient i havent de recolzar-se per guardar l’equilibri. Trossos de roba vella i bruta corren portats pel vent.  

La nit és fosca. A la lluna plena l’obscureixen contínuament uns núvols que portats pel gèlid vent juguen amb la blanca claror. Fa força fred. Les creus semblen fantasmes que muden d’aspecte una i altra vegada. En la llunyania un mussol banyut, un gran duc, llença el seu udol ininterrompudament. 

El Jan espera inquiet davant del sepulcre indicat. Es reconeix a si mateix que: Mai havia passat tanta por. Estrenyent-se amb una mà el coll de l’anorac observa amb els ulls esbatanats de terror a dreta i esquerra. 

Res és belluga al seu entorn, només l’aire que remou les fulles i el cant lúgubre de l’ocell que es repeteix contínuament. 

De sobte una sensació estranya, com un formigueig als peus, fa que vulgui canviar de posició. Però no pot, els peus, són clavats a terra, com agafats per unes mans sorgides de les profunditats del no-res, que li premem per les sabates i li impedeixen córrer. 

Escolta novament el soroll de les fulles i un altre cop el crit de l’au rapinyaire. Sobtadament un aleteig pausat i fort, al mateix temps, se sent a la seva esquena. El Jan, gira el rostre i veu l’àngel que convertint-se en un rar ésser diabòlic, comença a obrir la boca mostrant uns monstruosos ullals. Les seves ales, mogudes pels núvols, es baten lentament com en una cerimònia demoníaca. El Jan vol fugir, però els seus peus no es mouen.  

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

EL JOVE PERIODISTA. I. Conte Negre.

El Jan, és un jove que en acabar la carrera de periodisme ha trobat una plaça, allunyada de casa, en un petit diari de províncies. No té cap tipus atlètic, sinó que és un xic grassonet i de mitja alçada. La seva cara, és agraciada, però arrodonida i suau. Els seus ulls marrons s’il·lusionen sempre per qualsevol cosa i mostren la seva innocència. El seu cabell negre és laci i el porta amb la ratlla al costat. Mostra en el seu posat, la seva bondat i al mateix temps la seva credulitat. Un bon noi, pujat i educat en una casa, no rica, però on no li ha mancat mai res. 

Com a novell, li toquen totes les cròniques de menys importància. Aquelles que ningú llegeix i passa de pàgina ràpidament per evitar els anuncis. També aquelles gasetes que s’han de buscar amb una lupa, com fa la seva mare per guardar-les en un àlbum. Malauradament, per quantitat i extensió, no ha aconseguit encara omplir la primera plana. Com no passi algun afer extraordinari trigarà molts anys a emplenar les altres. Vanes il·lusions de mare, que somnia amb el Pulitzer pel seu estimat fill. 

Aquesta nit espera, dins el cementiri, a no sap què ni qui. Ha arribat una trucada misteriosa a la redacció que ha dit que regalaria una important exclusiva al periodista que s’avingués a acudir a les dotze de la nit a l’antic sagrari de les afores del poble. Els altres redactors, han menyspreat la notícia, perquè se’n reben moltes de ximplets, que només volen que riure’s de la credibilitat de la gent. 

Però el redactor en cap ha pronunciat, assenyalant-lo amb el dit, amb aire pontifical aquesta salomònica decisió:

¾    Tu, Jan, benaventurat becari i admirat principiant, teva és la novetat i tots els aquí presents esperem del teu bon treball l’estricte compliment de la més pura realitat. Així ens ho manen, des del més vell al més jove, els sagrats canons del bon periodisme. 

El Jan obeeix amb tota la seva candidesa, i per què no té un euro a la butxaca, (viu de la bondat de la patrona i de demanar bestretes del sou). Aquell vespre s’encamina al sacrosant lloc a peu, malgrat estigui a cinc quilometres del poble. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

LA SOLE. II

La Sole no pot menys, malgrat la por que li fa, que reclamar el fruit del seu treball. Però el jove li dóna una empenta i la fa caure a terra. Seguidament àgilment s’abalança damunt la nevera que destapa i a continuació tira enllà al veure només el termo. Girant-se busca i remena dins de l’amagatall on hi ha la bossa i el moneder. 

La dona crida desesperada, només li falta això, li prenen el peix i a més els pocs diners per viure que li resten de la pensió de viudetat. Però està tan trasbalsada que només emet un crit agut i breu.

¾    Socors!!! Socors!!!- Més la veu surt tan esquifida de la seva gola que sap que ningú l’auxiliarà. 

L’ombra d’un home es llença damunt del jove lladre quan aquest arriba dalt de l’andana. Els dos homes forcejant donant-se cops. Tot si val en la seva lluita: peus, punys i caps són bones armes per estabornir a l’enemic. El jove es treu a l’home de sobre amb una forta empenta fent-lo rodar per terra i aprofitant la breu pausa treu una navalla de la butxaca. 

El peix és enmig del passeig, però l’home caigut s’aixeca i s’abraona una vegada més, sense por a la navalla, damunt el drogoaddicte. L’arma es clava en el seu palmell, però sense fer cas de la sang, encara amb més ràbia torna a colpejar al jove que es resisteix i també torna els cops amb fúria.  

Finalment van a xocar amb la cabina telefònica, trencant-se tots els vidres. El sostre de la cabina es desprèn donant un fort cop al cap del lladregot. Aquest queda estès, sense coneixement, sagnant d’un trau al cap. 

La Sole que a la fi s’ha posat dreta i ha pujat adolorida observa la lluita dels dos homes. Quan el jove jeu vençut s’acosta a l’home, reconeixen en ell al mendicant que dormia en el banc entre cartrons. 

Un home barbut, brut, esparracat de la mà del qual raja un fil de sang damunt la vorera. La sang fa un dibuix a terra com els pètals d’una flor, al ser arrencats per un amant dubitatiu. 

Malgrat la mala aparença la dona s’acosta al seu protector i un altre ensurt l’altera emocionalment. Aquells ulls, aquella mirada, li recorda la infantesa i amb una veu flonja, que ve del passat pronúncia:

¾    Manel! 

L’home acota més el cap i contesta:

¾    Sí, era el Manel. Ara sóc un pobre desgraciat que ve a dormir en aquell banc per veure’t i recordar.  

La Sole li envolta la mà amb un tros de tela que arrenca de la seva samarreta , recull tots els estris i respon:

¾    Vina a casa i et curare. 

Damunt l’andana del passeig de l’escullera queden un home tal vegada mort i un peix ple de vidres d’una cabina trencada. 

Pel passeig en direcció a la capital caminen una dona gran i un home desarrapat.  

Miquel Pujol Mur.

LA SOLE. I

La Sole, una dona jubilada, li agrada anar a pescar a l’espigó del port de Barcelona. 

Aquell matí, com molts altres matins de la seva vida, ha agafat els estris de pescar: les dues canyes, els hams, la cadireta plegable, el para-sol i ha marxat ben d’hora fins el seu lloc. Aquest racó ha estat l’única herència familiar del seu sogre, després va ser el cot de pesca del seu home,  desgraciadament ja mort, i ara ha passat a ser el reducte on transcorren tranquil·lament els matins de la seva vida. 

Posar de nou en marxa la instal·lació és la seva feina diària: clavar les canyes al corresponen forat, carregar l’esquer i llençar l’ham. Aleshores esperar que piquin els peixos mentre esmorza un entrepà i es beu pausadament una cervesa treta de la nevera portàtil. Alguna vegada fa punt de creu i altres xerra d’una o altra notícia amb els altres pescadors veïns, la major part són amics de tota la vida. Tot aquest enrenou l’ajuden a passar els matins oblidant-se de les moltes penúries de la vida. 

Després al migdia, recollir-ho tot de nou i tornar a casa. S’hi ha hagut sort cuinar el peix, o els peixos, si ha estat un bon matí. L’economia no està per llençar res, malgrat el sabor de la carn marina i portuària sigui una mica petrolífer.

Però avui, el moll està cobert per una fina boirina que desdibuixa l’entorn. Molts companys, al veure el temps, segurament s’han embolicat fortament amb els llençols i esperen l’aixecament de l’astre rei. 

Sola a l’espigó ha posat les seves arts, i previsora com és, avui s’ha portat, a més de la cervesa habitual un “termo” ple de cafè amb llet. Però està neguitosa nota que uns ulls la fiten atentament. Mai l’havia passat una cosa així. Malgrat la seva cara encara és agraciada, les vicissituds de la vida i el sol marí l’han castigada. A més a l’arribar a certa edat, com és normal, el seu cutis s’ha omplert d’arrugues. 

El seu cos, tampoc és dúctil, ni posseeix cap port airós que pugui cridar l’atenció a ningú. Els anys passen i pesen en el cos humà i la Sole sap que aquella noia alegre de vint anys, fa molt temps ha quedat enterrada en el record. 

Al passar pel passeig ha observat en un banc la forma d’un home adormit tapat per uns cartrons. Pensa, un de tants desemparats que plens de brutícia i fam malviuen en el carrer. Ha passat pel seu costat sense fer cap soroll, no sigui que encara es molestés i li donés algun ensurt. 

La canya grossa es mou però la sorprèn no veure la llinya en l’aigua.

¾    S’haurà enredat entre les roques? 

Amb molta cura vol baixar per les grans pedres de l’escullera, quan de prompte surt el cap i el cos d’un home amb un gran peix a la mà. Es veu fàcilment que és un xicot jove que ha fet de l’alcohol i les drogues el seu plat diari per alimentar-se. 

CONTINUARÀ...

 

Miquel Pujol Mur.

BÍVAC

Me’n recordo molt de la primera vegada que vaig sortir a acampar. Va ser una sortida a la cova i convent de Santa Agnès. 

Feia poc temps que sortia (era quasi un peu tendre) i va ser una estada de Setmana Santa: el divendres, el dissabte i el diumenge. Formava part d’un joc de minyons: era vigilar i assenyalar a altres colles que es movien pels entorns. 

Suposo que molts no sabeu on és, però dita cova i les ruïnes del convent de monges esta situat en una canal a la part obaga, de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, que dóna al riu Ripoll. És una zona molt humida i amb força vegetació. 

En aquells temps el camí era poc fressat i, a més, el joc era que havíem d’espiar als altres grups, i aquests no ens havíem de veure. Després de pujar la canal del Pi Ajagut, en el camí dels Monjos, ens vam ficar pel camí de la Senyora, a sota del de la Soleia. El camí té l’avantatge que queda més tapat pels arbres.  

Recordo un lloc, una canal, on havies de fer una passa llarga per passar el penya-segat i agafant-te a una branca que hi havia a l’altre costat, feies força per carregat amb la motxilla, alçar-te per continuar per l’altre tros de sender. Aleshores passaves per sota d’un forat de pedres i grimpant lleugerament per una rampa sorties a dalt. Això és molt fàcil de dir, més arrossegant una motxilla amb menjar pels tres dies, manta, plàstics per terra, llanterna i roba d’abric és bastant diferent. 

Això es podria allargar molt, però haig de dir que després del trosset abans esmentat, de diversos dubtes de la ruta de l’indret, a la fi vam arribar a la cova. 

L’aigua s’agafava d’una bassa que hi havia dins de la cova, i en trobar dues salamandres negres i amb taques grogues ens van assabentar pels més grans que estàvem de sort, perquè volia dir que l’aigua era potable. Els vam apartar amb molta cura, ja que es deia que tiraven verí i vam omplir les nostres cantimplores. 

En aquell racó de muntanya només toca el sol un moment, a les onze del matí, la resta del dia és tapat i ombrívol. 

De dinar, entrepans, que ens els vam menjar molt ràpid i a fer d’observadors, a guaitar on eren els altres grups. 

Va caure la nit, vam encendre les llanternes. Un petit foc enmig de l’espai lliure, per tant de que no ens veiessin i a fer el sopar... Ja sopats, a dormir!  

Vam posar els plàstics damunt la roca per evitar la humitat, ens embolcallarem amb les mantes i vam dormir tenim com matalàs la dura pedra.  

Quina nit! 

Malgrat el fred, un record perviu agradablement. Una petita clariana entremig de les branques dels arbres em permetia veure brillar les estrelles en el cel blau.

Ara que fa poc he tornat a veure la cova i les restes del convent m'ha tornat a la ment el seu record, és un bell i vell record de mig segle d’antigor.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

PARAULES DICTADES

La teacher Anne, amb una prova del seu amagat sadisme intel·lectual, m’ha imposat per la narració d’aquesta setmana unes paraules força complicades, com a fils connectors del nou relat. 

Esmaperdut les observo, i el meu cap no deixa de pensar de quin delicte sóc culpable per rebre un càstig tan punyent. 

Finalment he trobat una sortida, potser una mica rocambolesca, que m’ha vingut a la ment mentre veia el Telenotícies del migdia. 

Ho he vist clarament, tot ha començat a Lourdes. La Verge cansada de veure la manca de religiositat, en general de la gent, ha picat exasperada i exageradament de peus a terra, allà en el seu regne de l’altre vessant del Pirineu. Tan forta ha estat el seu emprenyament, portat per la més justa de les indignacions, que ha provocat un moviment tel·lúric d’intensitat de 6º, no sóc capaç de recordar-me de quina escala. Per tant, assumeixo plenament la meva ignorància. Algú, al meu costat, en veu baixa em xiuxiueja:  Richter. 

Aquest terratrèmol, s’ha propagat per tot el Pirineu fins arribar a prop de les costes de Mallorca. Aleshores, el fons marí s'ha remogut, degut al moviment de les plaques tectòniques, causant una onada de proporcions gegantines que ha corregut, com un cavall desbocat, damunt la superfície del mar fins la costa de Barcelona. 

Finalment s’ha abatut amb força sobre l’andana del port, trencant les instal·lacions portuàries. Fins i tot, la cabina telefònica ha quedat arrasada, amb tots els vidres trencats. Un pobre home que telefonava a la seva muller per dir-li que pujava a sopar; no fos cas que la trobés amb un altre, de tot hi ha en la vinya del Senyor; ha quedat estès i mort  a terra, atrapat entre la ferralla oxidada. Al seu costat també hi ha el cadàver d’un gran peix arrossegat per l’onada. 

L’ajuntament ha declarat el dia per a recordar com el dels plors i de les llàgrimes municipals, no per l’home ni el peix, sinó per la destrossa del mobiliari urbà que depèn de l’erari del municipi.  

Gràcies a Déu, el monument a Colom ha quedat només lleugerament afectat. El dit assenyala el Tibidabo, però els administradors de la muntanya d’oci barcelonina, han dit que així els turistes sabran on anar. Que això d’anar a fer les Amèriques ja està molt vist. Va passar de moda fa molts anys. 

Repasso l’escrit i espero que la mestra no em castigui pel meu atreviment. Si us plau, Anna:

¾    Pietat, per aquest pobre i modest pixatinters, si amb les meves pobres paraules he ossat molestar-te. Et demano humilment el perdó pel meu greu pecat d’insolència.

¾    Ai! Ai! No! Amb el regle, no!

¾    Ai! Ai! Ai! Perdó, amb el pla encara, de gairell, no! Ai! Ai! 

Miquel Pujol Mur.